CAMÍ DE SANTIAGO- CAMINO DE SANTIAGO

INTRODUCCIÓN

Intentaré ir colgando - paso a paso- todo el proceso de mi camino de Santiago. Es ligeramente diferente en catalán que en castellano y os explicaré por qué. La versión castellana fue escrita espontáneamente, traduciendo desde mi diario, para un grupo de personas que me leían a través de una lista de distribución en internet, donde la mayoría eran castellanoparlantes. Un amigo mío recogió todos los emails y me los envió, más tarde, diciéndome que los publicara. No son publicables, de ello estoy convencida, aunque sé que han gustado a mis amigos y a las personas a quienes quiero y que me quieren. Pero ello no hace - de esos escritos- algo publicable por una editorial.

A pesar de todo, y alentada por familiares y amigos, rehice todo el escrito, volviéndolo a su idioma original, el catalán. Una vez lo tuve reescrito y corregido - trabajo que duró varios meses- busqué entre los certámenes literarios para ver si alguno admitía también algo parecido a unas memorias. Lo encontré y lo envié, sabiendo de antemano que ni siquiera iba a quedar finalista (hay cosas que se saben). Pero aun así, lo hice como ejercicio de disciplina: por tener un calendario que cumplir, por tener que corregir sin piedad, por tener que hacer una traducción de algo que ya había sido traducido, por tener que obligarme a enviarlo. Por pasar mi propia vergüenza al saber que no habría premio. Por aprender. Como quien se presenta a unas oposiciones sabiendo que no las puede aprobar.

Y he aprendido, vive dios. He aprendido mucho. Por su parte, el capitán, sin decirme nada, me "robó" una de las copias y por su cuenta y riesgo la llevó a una imprenta y me trajo veinte preciosos ejemplares que repartí entre amigos y familiares. Fue un regalo - uno de los mejores con que me han obsequiado jamás- que nunca olvidaré. A todos, excepto a uno o dos - lo sé porque han tenido la valentía de decírmelo- les ha encantado. Y algunos se han animado a hacer el camino.

Esto me basta. Que les haya gustado a mis amigos y que me conozcan un poco más a través de ese escrito - que está escrito con el alma- ha sido bueno para mi, en mi relación con todos ellos. Incluidos los dos a quienes no ha gustado.

Y sin más preámbulos, vaya en el siguiente post el primer capítulo en castellano y en catalán.

Repito: en catalán está "literaturizado". El castellano es mucho más espontáneo y directo. A los que no lo concéis: espero que os guste. O no.

BLANES-RONCESVALLES

Mi Camino de Santiago, que fui mandando a gente muy diversa en diferentes emails, “modelo fascículo”...
Montse

6 de Mayo de 1999

Queridos todos: os voy a mandar algunos párrafos de mi “diario de a bordo”.Evidentemente, es un resumen resumidísimo!!!
Hubo una dualidad:
- por un lado, ¡aventura!
- por otro lado, profunda reflexión y un paralelismo de pensamientos con la vida cotidiana.
Total: filosofía de cocina, de aquella que tanto me gusta a mí.
Advierto de antemano a quienes no les guste leer (y menos leer experiencias de otros) que tiren directamente este documento a la papelera de reciclaje).

Primer día
7,00 h. Estación de Sants. En estos momentos estoy fatal. Quisiera no haberme embarcado en esta aventura, por 3 o 4 razones:
Tengo hambre (estoy sin desayunar y yo, sin desayunar, no soy persona).
Tengo dolor de cabeza.
Tengo la regla (ley de Murphy)
Tengo calor.
La mochila pesa un horror.
Tengo ganas de llorar.
10,15 h.
En el tren. Aburrimiento.Pienso en qué eliminar de todo lo que llevo, para que la mochila no pese tanto...
21,30 h.
Hoy no funcionaban los autobuses hacia Roncesvalles (otra vez más la ley de Murphy)... es viernes santo! Taxi desde Pamplona. El refugio está limpio y es confortable, teniendo en cuenta lo que es(un albergue). Estamos todos juntos y “al descubierto”. Cero de intimidad. Será duro. La misa ha sido un palo: una misa de la que yo esperaba mucho ( quería que mi hijo escuchara gregoriano y oyera un poco de la historia de Jesucristo, personaje que le he estado “vendiendo” ante su mirada desconfiada). Ni ha habido cantos gregorianos ni bendición de peregrinos (es viernes santo!)...
Mañana empieza la aventura.
___ ___ ___ ___ ___ ___ ___ ___ ___ ___ ___
UNA EXPERIÈNCIA DIFERENT

INTRODUCCIÓ

Escriure sobre el Camí de Santiago després de dos anys d’haver-lo acabat sembla, a simple vista, una feina inútil. Malgrat tot, amb tot allò que té de bo i de no tan bo, m’atreveixo a posar-lo en solfa per si algú es veu amb cor d’interpretar-lo.
El que aquí explico és un resum del que vaig viure amb la meva parella i, en alguns trams, amb el nostre fill, que aleshores tenia tretze anys. Vam viure una dualitat. D’una banda, aventura i de l’altra banda, una profunda reflexió i un paral·lelisme de pensaments amb la vida quotidiana, que ens ha fet aprendre moltes coses.
Aquest document no va dirigit a qui s’esperi un document de viatge amb tots els ets i uts i amb totes les rutes marcades. Si el que busca el lector és una guia de viatge, aquest no és el seu text perquè aquesta experiència té alguna cosa que intento descriure, que la fa totalment diferent. I si no em creieu, continueu llegint.

L’ORIGEN

Un bon dia en Joan Salvador, la meva parella, em va proposar fer el Camí de Santiago a peu. Me’l vaig mirar com si fos un ésser vingut d’un altre planeta. Jo no em considero escollida pels déus en aquesta classe de coses, així que ell no va insistir-hi massa, tot i que es va quedar amb ganes de fer-lo.
Al cap d’un parell d’anys, un bon amic nostre, en Joan, el va fer tot seguit, en poc menys d’un mes. El seu entusiasme a la tornada era tan gran, que va aconseguir que jo, que no m’havia interessat mai pel tema, ni tan sols quan en Joan Salvador me’n parlava, comencés a trobar-li aquell no sé què que em faltava. En qualsevol cas, quan vaig llegir els escrits que va fer en Joan sobre la seva experiència en una revista local, em van venir ganes de viure-la. No sóc una persona aventurera per naturalesa. Si m’embolico en peripècies és perquè m’estira en Joan Salvador, que sap que jo no em fico voluntàriament en un ball, però que quan hi sóc pel mig, ballo com qualsevol. Com que a ell no calia motivar-lo, ens hi vam llançar!


ELS PROTAGONISTES

El protagonista real d’aquest escrit en forma de memòria, de diari, o de barreja entre totes dues modalitats, és un procés: un procés d’interiorització que va prenent forma a través del caminar de dues persones, a vegades, tres: en Joan Salvador, la Montse i en Gerard, mentre travessen mitja Espanya, tot cercant allò que tants milers i milers de persones abans que ells ja han buscat, i que alguns, han trobat. És un procés personal i intransferible. Tot i això penso que es pot compartir, per la qual cosa he decidit fer-ho. Nosaltres no som famosos, ni mediàtics ni responem a cap cànon preestablert que pugui fer que d’aquest escrit se’n pugui construir una història universal i malgrat tot, pensem que la nostra senzilla experiència n’és tant, d’universal, que potser és per aquest motiu, que la seva lectura pot arribar a interessar qualsevol.

L’ESTIL LITERARI

Aquesta memòria està escrita en primera persona. El que llegireu aquí són sobre tot, reflexions i pensaments, barrejats amb històries personals que foren susceptibles de pertànyer a qualsevol família. El fet d’explicar esdeveniments i d’expressar sentiments després de tant de temps que hagin succeït comporta que en alguns moments convisquin fragments del meu diari amb vivències que romanen a la memòria. Tots sabem que amb el temps podem arribar a magnificar la realitat i, a voltes, transformar-la. És possible que el lector, en determinats moments, pensi que ha perdut el fil. En redactar aquest escrit he hagut de tornar enrere i en algunes ocasions he preferit respectar la frescor que desprenia el diari en el moment d’ésser escrit, en detriment de l’estil literari. Tanmateix, l’estructura de tot el relat ha comportat que hagués de fer una separació entre allò que estava escrit i allò que jo anava pensant a mesura que ho anava transcrivint. El lector observarà, també, que de vegades parlo de refugi i de vegades parlo d’alberg. Els utilitzo com a sinònims i no m’ha semblat oportú fer servir una sola paraula per definir el lloc on, al llarg de tot el camí, ens hem sentit aixoplugats i acollits. Per tant, quan parlo d’alberg vull dir refugi i quan parlo de refugi, també vull dir alberg. El que en diuen en castellà és “Albergue de peregrinos”. Per facilitar –ne la lectura, tot el que pertany literalment al diari es mostra en lletra cursiva.

___ ___ ___

PRIMERA PART

21 d’abril de 2000

Blanes-Roncesvalles

Nosaltres vivim a Blanes, però sortim de Barcelona, on hem passat la nit. A les set del matí ens trobem a l’estació de Sants. Transcric exactament allò que hi ha al meu diari, escrit a la taula on un cafè amb llet m’espera pacientment, compartint espai amb un parell d’entrepans que es mengen en Joan Salvador i en Gerard.
En aquests moments estic fatal i voldria no haver-me embarcat en aquesta aventura, per tres o quatre raons:
- Tinc gana, estic sense esmorzar i jo sense esmorzar no sóc ningú.
- Tinc mal de cap.
- M’ha vingut la regla.
- Tinc calor.
- La motxilla pesa un horror.
- Tinc ganes de plorar.

No són poques, les raons per les quals jo no m’hauria embarcat mai en aquella aventura. Què era allò que justificava que jo em trobés així en aquells moments? La resposta no és al vent. La resposta la contenen les mateixes línies que conformen el relat i, que si aneu llegint, anireu trobant.

De vegades les respostes no es troben immediatament sinó que se’ns van manifestant a mesura que anem vivint el guió que va marcant la nostra línia de vida. Jo no sóc filòsofa, però em formulo preguntes. Només que no totes les preguntes me les puc respondre amb la promptitud que m’agradaria. Hi ha algunes preguntes que mai no em seran contestades. N’hi ha d’altres, però, que els anys m’han ensenyat a trobar jo sola. I és que de vegades ens entossudim a buscar solucions en un costat i no ens n’adonem que possiblement les tenim a l’altre costat. O mirem amunt quan en realitat l’explicació la trobaríem si miréssim avall.

Aquest viatge, aquesta aventura, aquesta experiència - nova per mi, per nosaltres - m’ha ensenyat moltes coses que, per òbvies, jo ni tan sols veia. M’ha ensenyat, també, que de vegades cal canviar el punt de vista per obrir-se al món. I el que explico no és ni de bon tros, una història agosarada. És molt senzill.

10,15 h.- Som al tren. Sento un avorriment profund. Penso que he omplert la motxilla de roba i d’objectes que potser no necessitaré. També em pregunto què hauria d’eliminar perquè la motxilla no pesi tant!

Ja em van advertir i ho vam mirar a les pàgines web que parlen sobre el tema, que n’hi ha moltes i totes aconsellen el mateix: poc pes. Però jo sóc tossuda i no en vaig fer cas. Avui, caminant des de casa fins a l’estació amb la motxilla a l’esquena m’he adonat que segurament m’he passat. Em maleeixo els ossos. Per què sóc tan cabuda, Deu meu?

El viatge transcorre sense pena ni glòria, tots tres ens anem avorrint en bona companyia fins que arribem a Pamplona on traiem el ventre de pena – sembla que menjarem bé - i entre mossegada i mossegada d’un pa boníssim i d’una carn excel·lent ens plantegem la manera d’arribar a Roncesvalles. Mirem la guia que portem amb nosaltres i veiem que hi ha uns autobusos que t’hi porten. Sortim del restaurant, contents i amb la panxa plena i ens dirigim cap a l’estació d’autobusos. Travessem un parc preciós i constato, una vegada més, com deia, amb la motxilla al damunt, que ho he fet fatal, de voler endur-me tantes coses. El meu humor, malgrat el bon dinar que hem fet, no és el que tocaria quan hom comença una suposada aventura com la que estàvem a punt de començar nosaltres. Veig altres grups de pelegrins que fan una altra mena de cara. Potser és que encara no he tingut temps d’endinsar-me en tot plegat.

21,30 h. Avui els autobusos fins a Roncesvalles no funcionen perquè és Divendres Sant i ens hem hagut d’espavilar i agafar un taxi des de Pamplona . El refugi és net i confortable, tenint en compte el que és: un alberg. Estem tots junts i al descobert. Zero d’intimitat.

Serà dur. La missa ha estat un pal: una missa de la que jo esperava molt, doncs volia que el meu fill sentís cant gregorià i sentís alguna cosa de la vida de Jesucrist, personatge que li he estat venent perquè, encara que les meves relacions amb l’Església són les que són, mai no he deixat d’admirar la personalitat de Jesucrist, si més no, com a home. Li he estat venent, deia, davant la seva mirada desconfiada.

No hi ha hagut ni cants gregorians ni benedicció de pelegrins (el Divendres Sant és l’únic dia de l’any en el què no hi ha missa amb benedicció). Ni autobús, ni cants, ni benedicció ni res!

Intento adaptar-me al que tinc al davant, sóc una persona molt còmoda – amb l’edat m’hi he anat tornant- i de moment no em trobo “a casa meva”. Aquesta impressió anirà canviant, com es veurà més endavant. Sopem al restaurant on sopen gairebé tots els pelegrins i a la nostra taula s’asseu un noi de Barcelona que farà el camí fins a Pamplona. Comencem a parlar i ens caiem bé. L’endemà se’ns unirà per fer uns quants quilòmetres i començarem a descobrir coses. El sopar és auster però correcte. Em fico al llit pensant – encara- què redimoni faig jo ficada en una aventura com aquesta.

RONCESVALLES-LARRASOAÑA

Segundo día

Estamos en Larrasoaña. Llueve desde las 14 h y son las 16,50. Nos hemos mojado como patos. Hemos caminado los 20 km que nos separaban de Zubiri, parando para comer y ver qué tal estaba el refugio. No nos ha gustado (una escuela habilitada). Decidimos continuar hasta Larrasoaña. Por el camino (5 km) la lluvia ha sido nuestra fiel compañera. Botas, pantalones, ropa... hecho unos zorros.

Hoy he aprendido algo muy importante, ante la cariñosa acogida de Santiago Zubiri (de igual nombre que el pueblo anterior...) al albergue que regenta (además es el alcalde del pueblo):

“El peregrino no exige: agradece”.

Los compañeros de fatigas (absolutos desconocidos ayer noche, unas 30 personas, entre los que hay franceses, italianos y mayoría de españoles) comparten las experiencias negativas ( dolor de articulaciones, ampollas en los pies, estragos a causa de la lluvia) y las positivas (ambiente de integración y compañerismo, maravillosos paisajes, ilusión por continuar mañana, pese a las inclemencias del tiempo).
Sólo dos niños: Gerard y Héctor... los dos tienen la misma edad...

Mi estado de ánimo empieza a cambiar (después de una buena ducha, conversaciones agradabilísimas con la gente... recuerdos del paisaje...) creo que esto será duro pero fantástico!

___ ___ ___

22 d’abril de 2000

Segon dia. Em trobo a Larrasoaña. Plou des de les dues del migdia i quan escric això són tres quarts de cinc. Avui ens hem mullat com ànecs. Hem caminat els vint quilòmetres que ens separaven de Zubiri, parant per dinar i per veure què tal estava el refugi. No ens ha agradat, era una escola rehabilitada i l’hem trobat freda i desangelada, per tant, hem decidit continuar caminant els cinc quilòmetres que ens separen de Larrasoaña. Pel camí la pluja ha estat la nostra fidel companya. Botes, pantalons, roba, tot fet una cataplasma. Avui, però, he après una cosa molt important, davant la falaguera acollida de Santiago Zubiri, hospitaler i alcalde del poble de Larrasoaña, que comparteix el seu nom amb el poble anterior:

El pelegrí no exigeix: agraeix.

Els companys de fatigues, absoluts desconeguts ahir a la nit, unes trenta persones, entre les quals hi ha francesos, italians i majoria d’espanyols, comparteixen les experiències negatives - dolor d’articulacions, butllofes als peus, estralls per culpa de la pluja - i també les experiències positives: ambient d’integració i companyia, paisatges meravellosos, il·lusió per continuar demà, malgrat les inclemències del temps.

Només hi ha dos nens: en Gerard i l’ Hèctor. Tots dos tenen la mateixa edat. En Gerard és el nostre fill, l’Hèctor és el fill d’una parella de Logronyo.

L’Alejandro i la Marga acabaran sent uns dels nostres millors amics, però tot això, en aquests moments, encara no ho sabem. Començarem la nostra amistat una mica més endavant, però això no vol dir que, de moment, si ens creuem o ens trobem, no ens saludem amb molta simpatia. Els dos nens encara no han començat a parlar, es destaparan uns dies després. També comencem a saludar-nos amb una parella de Behobia i la seva filla, que tenen la intenció de caminar fins a Estella. O al menys, allà és on els perdríem la pista. Hi ha molta gent que, com nosaltres, comença el camí però no el pot fer d’una tirada, per moltes raons: hi ha qui no ho pot fer, com nosaltres, per qüestions de feina, i que no vol, també com nosaltres, dedicar-hi el mes de l’estiu – per allò que hi ha massa gent, massa calor i que no és ben bé el mateix, ja que l’esperit que ens anirem trobant durant tota l’experiència, a l’estiu no és ben bé el mateix perquè s’hi afegeix un component diferent: les vacances, que fan que alguns trams esdevinguin, potser, més turístics del que ens agradaria a tots plegats.

Sigui com sigui, el meu estat anímic comença a canviar després d’una bona dutxa, per la qual hem hagut d’esperar ben bé mitja hora, asseguts al passadís amb els estris a la mà. Només hi ha un bany que hem de compartir tots i, això que de moment sembla una inconveniència, en realitat es converteix en un motiu de gresca i conversa per part dels que esperem. Converses molt agradables amb la gent, compartir l’habitació que ens ha preparat Santiago Zubiri, amb matalassos a terra, papers de diari a dins de les botes perquè demà estiguin mitjanament seques, records del paisatge, tot plegat em fa arribar a la conclusió que això serà dur, ningú no ho nega, però també pot arribar a ser fantàstic!

Només d’arribar, Santiago Zubiri ens fa descalçar a tots, al·legant que li embrutarem tot el terra de fang. Té raó, però l’entrada d’aquella casa sembla una sabateria: files de botes ordenades a terra, amb paper de diari per dintre, van donant la benvinguda als pelegrins tardans, aquells que, pel que sigui, van arribant després que nosaltres, que ens pensàvem que érem dels últims. En realitat jo sempre tinc la impressió – també quan participo en les curses competint amb gent que ho fa molt més bé que jo - que vaig pel darrere. I sempre descobreixo que, darrere meu, encara hi ha algú més. Un altre aprenentatge que he extret d’aquesta aventura: què més dóna ser dels primers o dels darrers? L’important és el procés. Cal viure’l i sentir-lo. Aquest pensament no m’abandonarà mai més. Ni tan sols anys després d’haver acabat l’aventura. Per això parlo no tan sols de vivències físiques, sinó també de vivències que perduren.

LARRASOAÑA-PAMPLONA

foto:refugio de Roncesvalles

Tercer día

17,35h. Desde el albergue de Pamplona. Llueve. Por suerte, esta mañana no ha llovido. Las botas estaban mojadas por fuera, pero secas por dentro (el papel de periódico que les metimos hizo maravillas).
He descubierto la utilidad del bastón (creo que le llaman bordón). Cuando hay barro, es utilísimo para mantener el equilibrio. Hoy es Sant Jordi. JSalvador me ha regalado una rama grande y fuerte en lugar de la típica rosa y nos hemos reído mucho: era mucho menos romántico, pero más útil!
Ayer hubo momentos en los que pensaba que esto no se había hecho para mí: contradicción absoluta con mi forma de ser (comodona por naturaleza). Hoy empiezo a verlo de otra forma: ya no tengo agujetas y el placer supera el dolor físico. Gerard y JSalvador no tienen ampollas en los pies (qué suerte!).
Qué preciosidad de paisajes! Las diferentes tonalidades del verde de los campos y bosques han llenado mi vista. Lo único que nos ha molestado y ha impedido que fuéramos más rápidos ha sido el barro, pero estoy viendo más que "hacer" camino, hay que saborearlo, vivirlo, sentirlo...
Hay muchos momentos en que, caminando al lado de esas dos personas tan queridas, sencillamente nos miramos y los tres sabemos que compartir este paisaje es algo que nos hace cómplices de no sabemos muy bien qué. No lo imaginábamos: era una aventura, pero está dejando de ser una "simple" aventura. Es algo más, algo indefinible, los tres lo sabemos. Compartimos ese silencio ruidoso que la naturaleza expone para nosotros,plagado de cantos de pájaros que nos saludan... es maravilloso.Con los ojos llenos de placer y los pies hinchados llegamos a Pamplona.
Pamplona es una ciudad preciosa que yo desconocía.
Salimos a tomar un café al "café Iruña". Es interesante, algo en mí hace que vuelva a un pasado.... aquél pasado descrito en las novelas en que los poetas acudían a los cafés para escribir sus poesías en servilletas de papel... sus tertulias con los intelectuales, artistas, bohemios...
Recobro el sentido de la realidad. Volvemos al albergue. Mañana será otro día.

23 d’abril de 2000

17,35 h. Escric des de l’alberg de Pamplona. Plou. Per sort, aquest matí no ha plogut. Les botes estaven molles per fora, però seques per dintre. El paper de diari que hi vam ficar ha fet meravelles. He descobert la utilitat del bastó, que ells en diuen bordón. Quan hi ha fang és molt útil per mantenir l’equilibri. Avui és Sant Jordi. En Joan Salvador m’ha regalat una gran branca i forta en lloc de la rosa i hem rigut molt perquè era molt menys romàntic, però molt més útil!
Ahir hi va haver moments en què pensava que això no s’havia fet per mi: una contradicció absoluta amb la meva manera de ser, còmoda per naturalesa. Avui començo a veure-ho d’una altra manera: ja no em fan mal les articulacions i el plaer supera el dolor físic. En Gerard i en Joan Salvador no tenen butllofes als peus, quina sort!

Quina preciositat de paisatges! Les diferents tonalitats de verd dels camps i dels boscos han omplert els meus ulls i l’ única cosa que m’ha molestat i ha impedit que anéssim més ràpids ha estat el fang, encara que estic veient que més que fer camí, s’ha d’assaborir, viure’l, sentir-lo.
Hi ha molts moments en què, caminant al costat d’aquestes dues persones tan estimades, ens mirem i tots tres sabem que compartir aquest paisatge és una cosa que ens fa còmplices de no sabem massa bé què. No ens ho imaginàvem: era una aventura, però ha deixat de ser una simple aventura. És alguna cosa més, és alguna cosa indefinible, tots tres ho intuïm. Compartim aquest silenci sorollós que la natura exposa per nosaltres, farcit de cants d’ocells que ens saluden. És meravellós. Amb els ulls plens de plaer i els peus inflats, arribem a Pamplona.
Pamplona és una ciutat preciosa que jo desconeixia totalment. Tornem a travessar aquell parc on tres dies abans havíem anat a parar, només que ara ja tenim la pols del camí a sobre i petites ferides als peus, que ens fan sentir pelegrins de veritat. Deixem les motxilles al refugi i sortim a prendre un cafè al “Cafè Iruña”. És interessant. Alguna cosa dins meu fa que torni a un passat, un passat descrit a les novel·les on els poetes anaven als cafès per escriure els seus poemes en tovallons de paper. Les seves tertúlies amb els intel·lectuals, els artistes, els bohemis... Moltes vegades la tinc, aquesta sensació. És com recordar vides que mai no he viscut. Recobro el sentit de la realitat. Tornem a l’alberg. Demà serà un altre dia.

PAMPLONA-PUENTE LA REINA

Permitidme una descripción de sentimientos acerca de la etapa Pamplona-Puente la Reina:

Cuando uno va subiendo a ese puertecillo de medio pelo que es el Alto del Perdón, va viendo allá a lo lejos unos eólicos que le parecen ventiladorcillos como de la Srta. Pepis. Los vas viendo acercarse y te sientes como Don Quijote :esos gigantes que mueven sus brazos y que se están cachondeando de cómo los caminantes resoplan mientras arrastran el barro en sus botas que cada vez pesan más... llegas a odiarlos. Tan cerquita que parecía que estaban y tan lejos como están en la realidad... pero el camino sigue siendo una maravilla y no puedes dejar de pensar que lo que estás haciendo vale la pena.
Llegar arriba es agotador, pero te renueva. Desde un lado ves todo lo que has dejado atrás y desde el otro lo que te queda por caminar.
Has culminado una etapa de barro y continuarás con una etapa de piedras... como la vida misma. Mientras, sigues acumulando el peso y sigues pensando en cómo eliminar lastre de tu mochila y de tu vida.
Empieza la bajada y las piedras se te van clavando poco a poco en los pies, ya que parece que están puestas para eso: qué cruz! Gerard y yo nos preguntamos qué demonios estamos haciendo. JSalvador parece como más conformado. ¡Claro, él es navegante y se ha hecho la misma pregunta un montón de veces en medio del mar!
Por fin, cuando yo estaba francamente agotada, cuando les dije: id vosotros que yo ya llegaré (no sé como, pero llegaré) y me miraron los dos como si fuera una extraterrestre, llegamos a Uterga, un pueblecito precioso. Poca gente había en ese momento.
Uterga fue nuestro oasis: una familia nos acogió como si fuésemos sus hijos. Por 800 miserables pesetas nos dieron un par de cervezas, dos cafés con leche, un colacao y un hermoso bocadillo de tortilla que compartimos los tres. Y muchísimo cariño. Y una conversación que no se me olvidará. Y nos mostraron aquello que yo siempre digo: en la relación con las personas es mucho mejor buscar aquello que nos une que aquello que nos separa.
¡Gracias,amigos de los peregrinos. Habeis sido nuestra familia por 30 inolvidables minutos!.
Cargadas ya las pilas, fue cuando seguimos andando para llegar a Puente la Reina.

24 d’abril de 2000

Pamplona – Puente la Reina

Quan hom va pujant a aquest port que aparenta ser una misèria de port que és l’Alto del Perdón, va veient allà, a la llunyania, uns eòlics que li semblen “ventiladorets petits petits”. Els vas veient com s’acosten i et sents com el Quixot: aquests gegants que mouen els seus braços i que es burlen de com els caminants esbufeguen mentre arrosseguen el fang a les botes que cada vegada pesen més. Arribes a odiar-los. Tan a prop que semblava que eren i tan lluny com són en realitat. Però el camí continua essent un prodigi i no pots deixar de pensar que allò que estàs fent val la pena. Arribar a dalt de tot és esgotador però et renova.

Des d’un costat veus tot el que has deixat enrere i des de l’altre, tot allò que encara et queda per caminar. Has culminat una etapa de fang i continuaràs amb una etapa de pedres, com la vida mateixa. Mentrestant, continues acumulant el pes i continues pensant com eliminar llast de la teva motxilla i de la teva vida.

Comences la baixada i les pedres se’t van clavant a poc a poc als peus. Sembla que siguin allà expressament per això. Quina creu! En Gerard i jo ens preguntem què dimoni fem. En Joan Salvador sembla més conformat, és clar, ell és navegant i s’ha fet la mateixa pregunta una pila de vegades enmig del mar!

En un moment en què ja estic francament esgotada els dic:
-Continueu vosaltres, jo ja arribaré. No sé com, però arribaré.

Em miren com si fos una extraterrestre. Llavors arribem a Uterga, un poblet preciós on, en aquell moment gairebé no hi ha ningú.

Uterga és un oasi: una família ens acull com si fóssim els seus fills. Per vuit-centes pessetes (l’euro encara no és vigent) ens donen un parell de cerveses, dos cafès amb llet, un colacao i un bonic entrepà de truita que compartim tots tres i que resulta ser, a més de bonic, boníssim!. I ens donen també molt d’afecte. I una conversa d’aquelles que no s’obliden, perquè uneix les persones.

Ens mostren allò que jo sempre dic: en la relació amb les persones, és molt millor buscar allò que ens uneix que no pas allò que ens separa.

El meu interior crida: Gràcies, amics dels pelegrins, parleu la llengua que parleu! Heu estat la nostra família per trenta inoblidables minuts.

Ara, mentre torno a escriure aquest text, m’adono que ha passat molt temps. Jo continuo pensant el mateix, però em temo que les coses no són igual. Llàstima.

Puente la Reina és un poble bonic i relativament gran, on hi ha confluència de diversos camins, que, com sabem, tots porten a Santiago. El refugi no és especialment atractiu, però fa sol i a la mica d’herba que hi ha al davant s’hi pot veure una estesa de pelegrins fent les més diverses coses imaginables: hi ha qui escriu, com jo mateixa, qui llegeix, qui es depila les cames (no m’ho invento) qui pren el sol, qui dorm, qui es frega els peus amb pomades i ungüents per tots els gustos... jo em dutxo en un bany amb molts habitants. Mai no m’han agradat les aranyes, excepte si les conec, com una de petita que viu a la meva finestra, però es tracta de dutxar-se en la seva companyia o conservar la suor al damunt fins al dia següent, així doncs, en aquell moment guanyen les aranyes. N’hi ha de tots els tamanys i la gran sort és que, com que elles són al sostre, mentre em dutxo les tinc més o menys controlades.

A la fusta de la llitera del damunt de la meva hi ha una adreça que anoto. La persona que l’havia escrit sol·licitava correspondència amb altres pelegrins “bojos” com jo mateixa. Posteriorment vam intercanviar quatre o cinc cartes i, com ja era d’esperar, aquella correspondència que només tenia sentit en aquell context, es va acabar. Però ho faig constar perquè es vegi el gran poder unificador d’aquest mític camí.

A Puente la Reina es dóna la primera trobada de veritat amb l’Alejandro, la Marga i Hèctor, desencadenant de la nostra amistat posterior: ells busquen l’ambulatori perquè l’Alejandro té els peus plens de butllofes i nosaltres busquem una farmàcia perquè en Joan Salvador es troba malament, té febre i necessita prendre alguna cosa. A partir d’aquest moment ja no pararem de trobar-nos i xerrar, fins que ells ens deixaran quan arribin a Logronyo.

A la nit sopem amb la Marina i el seu marit, uns amics meus d’internet. Internet ha tingut i té molt a veure amb aquest relat. Si jo no hagués recuperat el desig d’ escriure, desig que em va tornar a causa de la meva relació de comunicació amb persones que havia conegut a través d’aquest mitjà, aquest diari no hauria sortit mai a la llum. I si hi va sortir va ser precisament perquè els ho vaig explicar a aquests amics, alguns d’ells llunyans, a través dels e-mails, que jo acabava de descobrir com una font inesgotable d’expressió.

A Blogger le ha parecido improcedente que yo suba hoy una foto, por lo tanto, de momento no hay foto.

PUENTE LA REINA - ESTELLA

Día número cinco

Caminar desde Puente la Reina hasta Estella ha sido un agradable paseo. Llegamos cansados, como siempre, pero creo que nuestros cuerpos van adaptándose al ritmo de los 20/25 km. diarios.
Hoy en el camino hemos caminado acompañados por la familia de Logroño: Alejandro, Marga y Héctor. Les conocimos en Roncesvalles, pero hasta hoy no habíamos hablado tanto.
Llegar a Estella ha supuesto un regalo. Su arte y su paisaje son tan agradables para el cuerpo como para la mente.Me he pasado media hora sentada en la hierba, al lado del río, frente a una iglesia románica encantadora, roto el silencio sólo por el canto de los pájaros y por el ronroneo del río deslizándose entre piedras y arena. Siempre he pensado que las ciudades y los pueblos con río tienen un encanto especial.
El albergue es uno de los mejores y allí hemos aprovechado para lavar la ropa.

25 d’abril de 2000
Puente la Reina - Estella
Caminar des de Puente la Reina fins a Estella és un agradable passeig. Arribem cansats, com sempre, però els nostres cossos es van adaptant al ritme dels vint a vint-i-cinc quilòmetres diaris.

Avui hem caminat acompanyats per la família de Logronyo. Ens vam conèixer a Roncesvalles, però fins avui només havíem creuat quatre paraules comptades. Jo he caminat al costat de la Marga tota l’estona i ha estat un veritable plaer.
Arribar a Estella ha suposat un regal. El seu art i el seu paisatge són tan agradables pel cos com per la ment. Després d’anar a dinar amb les dues famílies conegudes – la família de Behobia i la família de Logronyo- i mentre tothom es quedava a l’alberg a descansar jo m’he passat mitja hora asseguda a l’herba, al costat del riu, davant per davant d’una església romànica encisadora, trencat el silenci només pel cant dels ocells i pel xiuxiueig del riu esmunyint-se entre sorra i pedres. Sempre he pensat que les ciutats i els pobles amb riu tenen un encant especial.
M’he fumat una cigarreta extra i he estat la persona més feliç del món: amb una església romànica, un pont, un bocí d’herba i un riu, però tot exposat només per a mi, com en un paisatge d’un quadre d’un pintor d’aquells que surten cada tarda amb el seu cavallet i pinten el que veuen amb els ulls del cor.
L’alberg és un dels millors i allà hem aprofitat per rentar la roba.

ESTELLA - LOS ARCOS

Sexto día

De Estella a Los Arcos. Otro paseo. Empezamos todos con el inevitable dolor de pies que arrastramos desde el primer día, pero ya estamos acostumbrados.
Gerard tenía una rodilla súper hinchada y hemos decidido quedarnos allí, en Los Arcos. Marga, Alejandro y Héctor han continuado unos km más. Nos ha dolido separarnos, pero nos volveremos a ver en Logroño, donde finalizan ellos su etapa porque viven allí.

26 d’abril de 2000

D’Estella a Los Arcos.

Aquesta caminada es converteix en un altre passeig. Comencem tots amb l’inevitable dolor de peus que arrosseguem des del primer dia, però al que ja estem acostumats. En Gerard tenia un genoll inflamat i , arribant a Los Arcos, decidim no continuar. La Marga, l’Alejandro i Hèctor segueixen avançant uns quants quilòmetres més. Ens ha dolgut separar-nos però sabem que ens tornarem a trobar a Logronyo, on ells finalitzen la seva etapa perquè, com ja hem dit , viuen allà.

Arribant a Los Arcos, quasi a l’hora de dinar, ens ajuntem amb els italians, un matrimoni i un amic, tots tres jubilats, amb els què ja fa un parell de dies que xerrem en alguns moments, mentre caminem. L’home del matrimoni, Vareno, porta un paraigua que li serveix de bastó. Quan plou s’hi aixopluga i quan no plou fa el seu servei com a bordón. Vareno xiula tot el dia. Al principi fa gràcia, però quan portes unes quantes hores sentint el seu xiulet, acabes una mica neuròtic i optes per separar-te’n unes quantes passes. Xerrar amb ella, la Rinalda, també és un plaer, així que, de vegades, és interessant agafar-la de bracet i allunyar-la uns metres del seu home, els metres justos perquè el xiulet no se’t fiqui al cervell. L’amic de tots dos, Domenico, és un home interessant, jo diria que fins i tot és guapo, amb una cultura increïble i que cada vegada que veu una ermita allà ben lluny, fa una correguda i s’hi arriba, encara que s’hagi de desviar del camí. Des de l’ermita, castell o monument on hagi decidit anar, fa fotografies que ens ensenya després, quan ens atrapa, incomprensiblement, al cap de poca estona. Potser és un atleta camuflat. Té una seriosa debilitat per en Joan Salvador, cosa que em fa molta gràcia, molta més a mi que a ell.

LOS ARCOS - VIANA

Día número siete

Hoy es mi santo. Jamás pensé que pasaría el día de mi santo del año 2000 caminando 21 km bajo la lluvia.

Etapa durísima, debida principalmente a esa lluvia que ha comenzado a caer durante la noche y que ha convertido los caminos en auténticos barrizales. Si te encuentras el barro cuando ya estás metido, tienes que apechugar, pero ir directamente a meterte en él nos pareció un acto un poco gilipollas, la verdad, así que lo hicimos todo por carretera.

Mientras caminaba pensaba en mil cosas: todo lo que dejé atrás y que en breve recuperaré, mis estudios tardíos, nuestros otros hijos, la comodidad de nuestra casa, miro hacia atrás y descubro a Gerard llorando:

-¿Qué pasa, hijo? quieres que llegando a Viana nos volvamos a casa?
-No, mamá. No sé por qué lloro. Me parece que estoy haciendo algo inútil. Tengo frío. No soporto esta situación que parece que hemos buscado.

Me alarmo.

Y él continúa hablando. En un niño de 13 años parece raro que se haga estas reflexiones.

-Pienso que un día acabaré el camino con vosotros. Quiero llegar a Santiago y no sé por qué. Y tal vez cuando sea mayor y tenga hijos, haga este mismo camino con ellos- JSalvador y yo alucinábamos.

Nos paramos a un lado de la carretera, y siempre bajo la lluvia, le dimos un masaje con Voltarén en su rodilla hinchada. Le pasé mis pantalones impermeables, puesto que él no había ni querido que le compráramos unos, alegando que "no molaban". Entró en calor y seguimos durante las casi dos horas que nos separaban de Viana.

¿Sabeis que los coches jamás tienen en cuenta a las personas que van a pie?

¿Sabeis que los camiones pasan por tu lado y levantan una polvareda (de agua) que te empapa más que la lluvia que cae?

¿Sabeis que aquél día se me hizo eterno el camino?

Llegando a Viana, por suerte, el cariño de la hospitalera, una mujer de mediana edad que nos acogió con simpatía. Sólo habíamos llegado nosotros. Más tarde llegó el grupo de franceses y los italianos. Agradecí la ducha caliente como nunca. Y nos fuimos a comer los tres, sintiendo que, una vez más, algo imprecisable nos había unido.

27 d’abril de 2000

Los Arcos -Viana

Aquest és el dia número set. Avui és el dia de la Mare de Déu de Montserrat, el meu Sant. Mai m’hauria pensat que passaria el dia del meu Sant de l’any 2000 caminant vint – i - un quilòmetres sota la pluja. Ha estat una etapa dura, molt dura, degut principalment a aquesta pluja que ha començat a caure durant la nit i que ha convertit els camins en autèntics fangars. Si et trobes el fang quan ja hi estàs ficat, t’has d’aguantar, però anar directament a buscar-lo ens semblava un acte una mica inconscient, la veritat, així que optem per fer tota l’etapa per la carretera.

Mentre camino penso en mil coses: tot allò que he deixat enrere i que en breu recuperaré, els meus estudis tardans, els nostres altres fills, la comoditat de casa nostra... de cop i volta tombo el cap enrere i descobreixo que en Gerard plora.

- Què et passa, fill?
- No ho sé, mama. No sé per què ploro. Em sembla que estem fent alguna cosa inútil. Tinc fred. No suporto aquesta situació que sembla que nosaltres mateixos ens haguem buscat, sense saber per què.

Em poso en guàrdia.

- Vols que, arribant a Viana, ens en tornem cap a casa?
- No. Penso que algun dia acabaré aquest camí amb vosaltres. Vull arribar a Santiago i no sé per què. I potser quan sigui gran i tingui fills faci aquest mateix camí amb ell.

En Joan Salvador i jo ens mirem sense saber què dir. Aquestes reflexions en un noi de 13 anys no ens les esperàvem. Potser esperàvem més un retret de tipus “Per què m’heu obligat a venir” però la veritat és que mai no l’hem obligat.

Ens parem al costat de la carretera i, sempre sota la pluja, li fem un massatge al seu genoll inflat, amb voltarén. Li passo els meus pantalons impermeables, ja que ell no havia volgut que li’n compréssim uns, al·legant que “no molaven”. L’escalfor del voltarén, aplicat per en Joan Salvador amb més amor que cap altra fórmula curativa fan el miracle. Durant les gairebé dues hores que ens separen de Viana continuem, tots tres junts, muts, sota la pluja, tornant a compartir quelcom que ni nosaltres mateixos ens havíem plantejat.

Sabeu que els cotxes mai no tenen en compte les persones que van a peu?

Sabeu que els camions que passen pel teu costat i aixequen una polseguera d’aigua et poden amarar més que la mateixa pluja que cau?

Sabeu que aquell dia el camí se’m va fer etern?

Arribant a Viana, per sort, podem comptar amb l’afecte de l’hospitalera, una dona de mitjana edat que ens acull amb simpatia. Només hem arribat nosaltres. Més tard arriben el grup de francesos i el grup dels italians. Agraeixo la dutxa calenta com mai, tot i que aquesta sensació la aniré tenint durant tot el temps que ha durat aquesta aventura. Després d’instal·lar-nos ens en n’anem a dinar tots tres, sentint, una vegada més – com tantes i tantes vegades en aquest llarg viatge- que una força desconeguda i impensada ens ha unit.

VIANA-LOGROÑO-NÁJERA

Desde Viana hasta Logroño creo recordar que hay unos 15 km. Los hicimos casi saltando. Después de la lluvia del día anterior, la verdad es que aquello era como salir a jugar al patio.

En Logroño nos despedimos de los italianos, que seguían hasta Navarrete. Nosotros teníamos previsto pasar el día en Logroño y dormir allí.

Llamamos a Marga, Alejandro y Héctor y nos hicieron ir a su casa. Fue tremendo: comimos por un tubo (patatas a la riojana y un lomo con pimientos que estaban de rechupete). Por la tarde nos enseñaron Logroño, ciudad que no se nos hubiera ocurrido pisar si no hubiera sido porque estaban ellos. Tiene razón many: muchas veces tenemos unos prejuicios sobre los lugares que no conocemos que nos hacen perdernos verdaderas maravillas. Nos encantó Logroño. Nosotros, que somos "de pueblo", no estamos acostumbrados a que las cigüeñas aniden en nuestros campanarios y alucinamos viendo la cantidad de nidos y haciéndoles fotos. Conocimos todo el arte arquitectónico que tienen allí (que es mucho), cenamos a base de vinos (o cocacolas, según correspondiera)y tapas, lo cual fue muy divertido y supimos que allí teníamos unos amigos más.

El albergue, precioso.

A la mañana siguiente, nuestros amigos nos acompañaron en los 9 primeros km. (hasta Navarrete) y se volvieron a casa.

Nosotros continuamos hacia Nájera, última etapa prevista.

Fue precioso: un solecito de aquellos que te ponen un "moreno agroman", a saber: se te marca la camiseta, como a los albañiles. Por el camino, Gerard nos dio una muestra más de lo mucho que ha "crecido". Se nos adelantó más de media hora, diciéndonos:

-Yo voy a mi ritmo, siguiendo las flechas, vale?
-Vale!

Nosotros íbamos más despacio, saboreando paisaje y conversación. De pronto, dejamos de ver a Gerard y empezó mi angustia. "¿Se habrá perdido?"... inquietud durante unos minutos.

Vemos unas extranjeras desconocidas (resultó que eran holandesas) y JSalvador les pregunta:

-¿Han visto pasar un chaval?
-Chaval? Nou, nou, nou... (mi inquietud, en aumento)
-¡Niño! -les casi gritó JSalvador.
-Ouuu! Ninio! Yes, siii, ninio corre moucho!!!

Uffff, respiré. Y JSalvador se reía con ganas...
Al cabo de un cuarto de hora, aproximadamente, vemos un cura de los de antes del Concilio (con sotana incluida).

-Eh! Peregrinos! Sois los padres del chaval? anda que no es majo! que me ha contao que haceis el camino y que bla,bla,bla.... (se nos enrrolló un buen rato y todo lo que dijo acerca de Gerard hizo que JSalvador tuviera que ir recogiéndome la baba directamente)

Llegada a Nájera, comida, albergue guapísimo, conocer un grupo de vascos encantadores y a un grupo de catalanes de Sitges (sólo conozco a una persona en Sitges: lo dije pensando que me dirían "como que no hay nadie en Sitges, sabes?"). Bueno, pues vamos a alucinar de nuevo: mi única persona conocida en Sitges era la prima de uno del grupo (pa que luego hablen de coincidencias y tal)...

En fin, todo lo que os pueda decir a partir de ahora... sería ya pura anécdota.

Terminó nuestra etapa.

Al día siguiente nos volvimos a Blanes, con el corazón a la vez hinchado y encogido. Hinchado por esa nueva experiencia y encogido porque habríamos deseado continuar directamente hasta Santiago!

¿Quereis saber la última? Pues bien: JSalvador, hoy, jueves,11 de mayo de 2000, acaba de llamarme desde Pamplona : si. Tiene 2 días de fiesta y ha decidido hacer la pre-etapa. La primera. De Saint Jean Pied de Port hasta Roncesvalles! (yo no puedo, que si no...)

28 d’abril de 2000

Des de Viana fins a Logronyo

Crec recordar que hi ha uns quinze quilòmetres. Els fem quasi saltant. Després de la pluja del dia abans, la veritat és que allò és gairebé com sortir a jugar al pati. A l’entrada de Logronyo ens trobem amb tota una institució: la senyora Felisa. És una senyora molt gran que té una “parada” al costat del camí que per força hem d’agafar els pelegrins i que ofereix “higos y cariño”. Qualsevol que arriba a la seva parada s’hi pot estar una estona, xerrar amb ella, que compta els pelegrins que van passant, a base d’anar col·locant pedretes en un recipient. Al cap del dia, compta les pedretes – cada pelegrí, una pedra- i amb aquest sistema estadístic tan antic com original, té controlats tots els que van entrant a Logronyo cada dia des de temps immemorials. Com dic, és una persona coneguda que gairebé s’ha convertit en institució. Ens explica que gairebé no hi veu i que actualment l’ajuda la seva néta. Ara, quan jo faig aquesta transcripció, ja fa un parell d’anys que la senyora Felisa va morir. Descansi en pau.
A Logronyo ens acomiadem dels tres italians, que continuen fins a Navarrete. La Rinalda m’abraça amb llàgrimes als ulls, Vareno s’allunya, espurnejant els seus ulls, xiulant els seus llavis, paraigua en mà i Domenico ens diu que a casa seva, allà a Torí, hi tenim la nostra llar per quan ens vagui d’anar-hi.

Nosaltres tenim previst passar el dia a Logronyo i dormir allà. Truquem la Marga, l’Alejandro i Hèctor i ens fan anar a casa seva. Ens podem donar una dutxa d’aquelles que ja somiàvem, perquè per molt bé que estiguis en un refugi, mai no és el mateix que dutxar-se a casa. Tastem les patates a la riojana i un llom amb pebrots que tenen el gust de la glòria. Per nosaltres representa un oasi – com l’oasi d’Uterga, però ampliat a la màxima potència - i Logronyo ens sembla una ciutat preciosa, que no se’ns hauria acudit visitar si no hi haguéssim tingut aquells amics. Té molta raó el nostre amic Manolo quan ens comenta que moltes vegades tenim uns prejudicis sobre els llocs que no coneixem, que fan que ens perdem veritables meravelles. Ens hauria passat a nosaltres amb la ciutat de Logronyo. Ens ha encantat. No estem acostumats a que les cigonyes facin niu als nostres campanars, perquè som d’un poble de mar, on els ocells que hi nien són, sobre tot, estornells, coloms i gavines. A través de les paraules d’Alejandro coneixem l’art arquitectònic que tenen allà, sopem a base de tapes i vins – o coca cola, segons correspongui – coneixem la zona de Laurel, riem, ens divertim i sabem, també, que allà hi deixem uns bons amics, la qual cosa s’ha confirmat al llarg del temps i ara que faig aquesta transcripció ho puc dir amb coneixement de causa.

L’alberg de Logronyo ens agrada molt. Acollidor i net com una patena. Està molt ple, però dormim com troncs. Ha estat un dia tan agradable que convida al descans per continuar al dia següent, en què els nostres amics ens acompanyen els nou primers quilòmetres, fins a Navarrete i se’n tornen cap a casa. Nosaltres continuem fins a

Nájera, darrera etapa prevista en aquesta primera fase.

El dia és preciós: fa un solet d’aquells que et fan agafar un color que nosaltres, fent broma, bategem amb el nom de “morè agroman”, o sigui “morè paleta”, perquè et queden les marques de la samarreta i només agafes el color a la cara i als braços. Pel camí en Gerard ens dóna una mostra més del molt que “ha crescut”. Se’ns avança més de mitja hora, però primer ens informa:

- Jo vaig al meu ritme, seguint les fletxes, d’acord?
- D’acord!

Nosaltres caminem una mica més a poc a poc, assaborint paisatge i conversa. De cop deixem de veure en Gerard i comença la meva angoixa... “A veure si s’haurà perdut”... inquietud durant uns quants minuts.

Caminem una mica més de pressa i veiem unes estrangeres desconegudes, que després descobrim que són holandeses i Joan Salvador els pregunta:

- Han vist passar un “xaval”?
- “Xaval? Nou,nou, nou”- la meva inquietud va augmentant-
- ¡Niño!- gairebé els crida en Joan Salvador
- Ouuuuuuu! Ninio! Yess, siii, ¡ ninio corre mucho!

Respiro, salvada. I ell riu amb ganes. Al cap d’un quart d’hora aproximadament - ens ha agafat avantatge de veritat, el nen! - veiem un capellà dels d’abans del Concili (un capellà amb sotana, quan fa ja tant de temps que els capellans es vesteixen amb vestit fosc)

- ¡Eh, peregrinos! ¿Sois los padres del chaval? ¡Anda que no es majo! Me ha contao que hacéis el camino y que ... (ens fa un panegíric i tot el que diu d’en Gerard fa que en Joan Salvador m’hagi d’anar eixugant la baba)

Arribant a Nájera, dinem, ens trobem un alberg preciós, coneixem un grup de bascs encisadors i un grup de catalans molt simpàtics, de Sitges. Jo només conec una persona, a Sitges. Els ho dic pensant que em diran “com que a Sitges no hi viu ningú...” doncs, per aquelles coses de la vida, la meva única persona coneguda a Sitges, una companya que havia estudiat magisteri amb mi, resulta que és cosina d’un dels que formen part del grup. Sé que això són coincidències d’aquelles de la vida, però en aquests moments tot sembla màgic i miraculós.

Qualsevol cosa que pogués explicar a partir d’aquí seria pura anècdota. Aquí acaba la nostra primera fase del Camí. Al dia següent un taxi ens porta fins a Logronyo, agafem el tren i tornem cap a casa, amb el cor inflat i encongit a l’hora. Inflat per aquesta nova experiència i encongit perquè hauríem desitjat continuar directament fins a Santiago. Però això no podia ser.

L’11 de maig del 2000, Joan Salvador i el nostre amic Joan, l’instigador – per dir-ho d’alguna manera- de la nostra caminada, se’n van cap a Roncesvalles, agafen un taxi fins a Saint Jean Pied de Port i fan tota la primera etapa o – si voleu- la pre-etapa: des de Saint Jean Pied de Port fins a Roncesvalles. Ni en Gerard ni jo hi podem anar, l’un per raons d’estudis, l’altra per raons de feina. Llàstima.

NÁJERA-STO. DOMINGO DE LA CALZADA

… Seis meses después….

Hola, amigos!Estoy ya de vuelta.Hoy no me hagais demasiado caso si me veis por irc... nada más llegar me ha tocado ir a un funeral... por un niño de 6 años. Era una muerte anunciada, por enfermedad... pero la muerte siempre duele, llegue a la edad que llegue y aunque se sepa que ese es el final de todos.12-10-2000Nájera.Recomenzamos el camino.Hemos llegado hoy mismo, después de celebrar ayer, la fiesta de las bodas de oro de los padres de JS.Ahora mismo estoy en el refugio. Hoy se incorporarán también Alejandro y Marga, los amigos de Logroño, que nos han “esperado”. Sólo espero que no llueva, sólo que no llueva! El frío no me asusta, pero caminar bajo la lluvia me horroriza. No puedo continuar escribiendo, puesto que Pablo, el hospitalero y la gente que hay por aquí, me hablan y no me dejan concentrarme. Continuaré mañana, en Sto. Domingo de la Calzada.

13-10-2000

Nájera-Sto. Domingo de la Calzada.

Hemos caminado 21 km. aproximadamente. Los pies no me duelen nada, he ido muy bien durante todo el camino, me siento ligeramente cansada. Por la tarde hemos intentado oir los cantos de las monjas de un monasterio cisterciense del que no recuerdo el nombre, pero parece ser que han cambiado el horario. No me está reservado ni oir los cantos ni oir una misa que incluya bendición de peregrinos (desde que salí de Roncesvalles lo he estado intentando, pero parece que no tengo suerte)... parece como si desde las alturas intuyeran que sólo me interesa a nivel sociológico (eso queda muy bien, pero en realidad me encantaría oir esa bendición, los que me conocen saben cuánto tengo de sensible o quizá sensiblera... y lo mucho que pueden influir en mi estado de ánimo cuatro palabras en un momento dado)... ceremonias, ceremonias que, me guste o no, me “tocan”.

PREPARATIUS PER A LA SEGONA FASE
Un cop vam haver tornat de Nájera hi havia la ferma voluntat de repetir per l’octubre. Perquè nosaltres no teníem tot un mes, per començar i acabar el viatge. El mes de vacances amb què comptàvem a l’estiu no el volíem destinar al camí perquè sabem que és quan més gent hi ha per tot arreu i no volíem convertir una experiència tan... mística? en un acte turístic, que és una mica el que nosaltres pensem que acaba esdevenint el camí a l’estiu. Que potser estem equivocats? Potser si. Però aquest és el nostre criteri i en aquell moment vam preferir fer el camí per fases, aprofitant la Setmana Santa de cada any i aprofitant també uns quants dies a l’octubre, normalment pel pont de la Mare de Déu del Pilar. Així doncs, al cap de sis mesos de la primera experiència, ens trobàvem al bell mig del mes de setembre, fent preparatius per empalmar, altra vegada, a Nájera i continuar endavant.
El principal problema era que en Gerard ja havia començat a l’institut i no era fàcil convèncer els professors que aquell viatge li convenia més que anar a classe. Com a psicopedagoga puc assegurar que potser no era del tot convenient que el fes, però com a mare, i vist des de la distància, ara estic convençuda que si en Gerard hagués vingut, no solament no hauria perdut gens, ans al contrari, sé que hauria guanyat. Però les coses van com van i la vida et va portant per allà on no et penses i acabes fent el que el guió de la vida et demana en cada moment... ja sabem que ens passem la vida escollint. I tocava escollir i l’elecció, ens agradés o no, era la que tocava. Malgrat que ens venia de gust a tots tres, en Gerard, en aquesta segona fase, no ens va acompanyar, tot i que en una de les al·legacions que jo vaig fer a la tutora, vam convenir totes dues en què el treball que en Gerard va fer per a l’assignatura de Ciències Socials, amb les dades que va anar recollint i a través de la pròpia experiència, era molt bo, que s’havia merescut un Notable alt i que fins i tot havia fet que alguns nens i nenes de l’aula s’interessessin per l’aventura fins al punt que – molt més tard en el temps real - i això ho puc dir ara que n’estic recollint totes les dades, alguns d’ells van acabar fent el camí degut a la influència de l’experiència del nostre fill. És evident, però, que en aquells moments ni la tutora ni nosaltres podíem saber que això acabaria succeint i tampoc no estic gaire segura que aquest hagués estat un motiu per fer de la comprensió de la professora, la nostra aliada.

12 d’octubre de 2000
Hem arribat avui mateix, després de celebrar ahir, la festa de les noces d’or dels pares de Joan Salvador. Va ser una festa entranyable, amb tot el que comporta. El viatge des de Blanes ha estat perfecte i tots dos tenim moltes ganes de continuar. Escric això des del refugi de Nájera, allà on vam deixar-ho a la primera fase. Avui s’incorporaran, també, l’Alejandro, la Marga i l’Hèctor, si s’ha pogut escapar de les classes de l’institut, que no ho sabem.
Jo només espero que no plogui, sobre tot que no plogui! El fred no em fa por, però caminar sota la pluja m’horroritza. No puc continuar escrivint, ja que Pablo, l’hospitaler i la gent que hi ha per aquí, m’estan parlant i no em deixen concentrar. Continuaré demà, des de Santo Domingo de la Calzada.

13 d’octubre de 2000

Nájera- Santo Domingo de la Calzada.

Hem caminat vint-i-un quilòmetres aproximadament. No em fan gens de mal els peus, he anat molt bé durant tot el camí, només em sento lleugerament cansada. A la tarda hem intentat sentir els cants de les monges del monestir cistercenc del què no recordo el nom, però sembla que han canviat l’horari. No m’està reservat ni sentir els cants gregorians ni oir una missa que inclogui benedicció de pelegrins. Des que vam sortir de Roncesvalles ho hem estat intentant però sembla que no hi ha sort. Sembla com si des de les altures intuïssin que tot el que concerneix a la religió m’interessa molt més a nivell sociològic que a nivell de devoció.

M’adono que això queda molt bé de dir, però sé que en realitat m’encantaria sentir aquesta benedicció. Les persones que em coneixen saben com en sóc de sensible, o potser de carrinclona i el molt que poden influir en el meu ànim quatre paraules en un moment donat. Cerimònies, cerimònies que, m’agradi o no, em toquen de ben a prop i toquen, també, la meva sensibilitat.

STO. DOMINGO DE LA CALZADA - BELORADO

14-10-2000

Sto. Domingo-Belorado.

Estamos en Belorado,esperando a que llegue el autobús.Los amigos de Logroño y M.Ángeles, una chica de Vitoria que se nos ha unido, se van. Me sabe mal, pero ellos sólo tenían dos días. Hoy hemos andado 22 km. Hemos parado a desayunar y he comprobado que por aquí también conocen el “pà amb tomàquet”...

Copio unas palabras de uno de esos libros que existen en todos los refugios:
“E Ultreia, esuseia, Deus aia nos”
Ni idea de si es latín o vasco. Sólo sé lo que significa:
“¡Y adelante, ea! ¡Y arriba, ea! Dios, ayúdanos.”
Se me acerca un chino (o es japonés?) me habla en inglés, por supuesto... acabo comprendiendo que ni es chino ni japonés sino neoyorquino. Vive en NY y sus padres son coreanos. Está haciendo el camino en bicicleta. Es sociólogo (se me acercó al verme el libro que voy acarreando por todos los sitios sin poder concentrarme para leerlo, y eso que DEBO hacer un trabajo para el día 24) decía que es sociólogo pero el hombre trabaja en una lavandería. No puedo identificar qué edad tendrá... me dice que hace 7 años que terminó sus estudios (o eso entiendo yo, porque claro, mi inglés no es muy ortodoxo, que digamos). Total: mi convencimiento, una vez más – y serán muchas durante todo lo que os vaya contando- de que las personas nos necesitamos mutuamente y que en el camino puedes encontrarte con gente de todas las razas, nacionalidades, colores y gustos, pero ello no importa: todos tenemos el mismo objetivo: llegar a Santiago (o a Finisterre, la ruta pagana). Y que casi nadie, salvo la gente muy religiosa, tiene muy claro por qué ha iniciado su peregrinación, pero que todos, sin excepción, sienten que el camino “tira” de ellos.
Si, Many, tal como decías... el camino “está ahí” y por eso lo caminamos. Aunque también hay quien dice que el verdadero camino empieza cuando lo acabas... paradoja? Filosofía? Qui lo sá! Os dejo por hoy. Mañana continuaré donde lo del chino, coreano o japonés...


15-10-00
Belorado. Reflexiones en torno al sistema de albergues a partir de uno de ellos.

Ayer no estuvo nada mal. Cenamos todos juntos y la verdad es que fue muy acogedor.

En la mesa nos reuníamos:
una brasileña, una alemana, unos ingleses, el coreano-norteamericano, unos franceses, un suizo, dos canadienses, un australiano, dos catalanes (nosotros), cuatro navarros,tres malagueñas residentes en Madrid (una de ellas profesora de la UNED). ..etc

En realidad no era más que la comprobación de que el mundo es tan pequeño, que cabe todo él alrededor de una mesa.

El menú fue lo de menos, aunque se hizo de forma conjunta:

Entrantes "del chef"- Ensalada de lechuga con tomate
Primer plato (y último)-Pasta con salsa de queso al estilo Valentina (variedad "a gusto del poeta" de macarrones hervidos con queso "El Caserío" fundido)
Postre- Macedonia de frutas con helado. (Ahí había el trabajo de un montón de gente que peló la fruta y el buen hacer de alguien que la mezcló)
Bebidas_ Agüita del grifo (buenísima) y buen vino "Rioja", conseguido por los cuatro navarros, que sabían lo que se hacían.

Todo ello mezclado con enormes dosis de buen humor y grandísimas dosis de paciencia para entenderse en esa reducida y divertida torre de Babel.

Quizá se me pueda decir: "pero esto no es el camino". Pues sí: éso también forma parte del camino, de ahí la enorme importancia que va adquiriendo en el consciente o en el subconsciente de cada uno...

A las 22 h. todo el mundo a la cama, no sin antes haber podido comprobar lo bien que lavaba los platos la profesora de la UNED, lo bien que los secaba el arquitecto técnico catalán y lo bien que los guardaba un general de la Armada francesa retirado, mientras el sociólogo, el filósofo, el artista suizo y los chiquitos canadienses, de profesión "ni-se-sabe-pero-mientras-mi-papi-pague-seguiré-viajando" (qué suerteeee), aparte de todo el otro compacto grupo que no enumeraré para no cansaros, en el cual me encontraba yo divertidísima... ejem... mirábamos! (de vez en cuando es precioso ver cómo los demás trabajan y tú observas)

Por la mañana, Valentina y Sybille (ni idea de como se escribe Sybille, quizá Cybill?, bah, da lo mismo), las hospitaleras jovencísimas, nos tenían preparado un desayuno a base de café con leche, pan, mantequilla, mermelada y galletas!
Todo ello, por el módico precio de un ¡Buenos días!, 200 ptas. por cabeza la noche anterior y "la voluntad" en una urna donde ponía eso: "Donación voluntaria".

Many: deberás explicarme cómo demonios se sustenta todo esto, porque no acabo de entenderlo...
Estas dos chiquitas viven allí (de momento) y no tienen sueldo. Se les da cama y comen con los peregrinos siempre que pueden. Mantienen limpio el albergue y su capacidad de comunicación es tal, que pueden llegar a conseguir todo lo que os he explicado...
Que síii, que ya sé que también hay que contar con la buena voluntad de los que estábamos allá, que algún día se les puede "escapar" de las manos, que vaya usted a saber qué ocurre en verano, cuando en lugar de 20 o 30 personas acuden 100 personas al albergue... hay muchos matices, claro!
pero vamos... yo alucino!

A todo eso tengo que decir que el albergue en sí era una casa viejísima, pero impecablemente limpia. Lo que lo hacía acogedor era el ambiente. Casi me mato para ir al lavabo por la noche, pues para bajar de la litera, había que intentar poco menos que un suicidio, no había luz piloto y por poco me parto la crisma con otra litera, el agua no salía caliente sino "tibia", pero aun así... repito que el ambiente hacía que poco más que una cabañita se conviertiera en el mejor de los palacios y que cada uno de nosotros se considerara "en casa".

14 d’octubre de 2000

Santo Domingo- Belorado.

Som a Belorado, esperant que arribi l’autobús que s’emportarà els amics de Logronyo i la Mª Angeles, una noia de Vitòria que se’ns va unir el primer dia d’aquesta segona fase. Avui hem caminat vint – i - dos quilòmetres. Hem parat a esmorzar i he comprovat que per aquí també és conegut el nostre pa amb tomàquet.

A tots els refugis hi sol haver un llibre o una llibreta on els pelegrins que ho desitgen poden escriure-hi les seves impressions, dedicatòries, signatures o el que els vingui de gust. Del llibre que hi ha damunt la taula de l’entrada, copio aquesta frase, que em té intrigada perquè gairebé tothom la sap, però ningú no té clar en quin idioma està escrita.

E ultreia, esuseia, Deus aia nos

El que si que sap tothom és el significat:

I endavant, i amunt! Déu, ajuda’ns!

Se m’acosta un xinès – o potser és japonès? - em parla en anglès i acabo entenent que no és ni xinès ni japonès sinó de Nova York i els seus pares són coreans. Ell està fent el camí en bicicleta, això vol dir que avui el conec i avui mateix, després de sopar, el perdré de vista, perquè els que van en bicicleta no porten, evidentment, el mateix ritme que els que fem el camí a peu. És sociòleg.

Se m’acosta quan veu que jo llegeixo un llibre que m’he emportat amb mi per tot arreu i del qual he de fer un treball per a la Universitat.

Deia que el novaiorquès - coreà és sociòleg però m’explica que treballa en una bugaderia. No sóc capaç d’identificar quina edat pot tenir. Em diu que fa set anys que va acabar els estudis, o això entenc jo, perquè el meu anglès no és gaire brillant. Reflexiono sobre aquest fet: un sociòleg que treballa en una bugaderia perquè no troba feina d’allò que li interessa de veritat. I sóc conscient que això cada vegada és més normal, a la nostra societat. Mentre jo parlo amb ell i en Joan Salvador xerra amb altres grups, m’adono una vegada més – i seran molts cops durant tot el que encara queda de camí- que les persones ens necessitem mútuament i que en aquest camí pots trobar-te amb gent de totes les ètnies, colors i gustos, però que això no té la més mínima importància: tots tenim un mateix objectiu: arribar a Santiago. O, en el nostre cas, a Fisterra, la ruta pagana, que en diuen. I arribo al convenciment que gairebé ningú, exceptuant la gent molt religiosa, no té gaire clar per què ha iniciat la seva peregrinació, però que tots, sense excepció, sentim que el camí ens estira. És aquí, al refugi o alberg de Belorado on em faig una sèrie de plantejaments i reflexions sobre el sistema d’albergs.

El sopar no està gens malament. Sopem tots junts i la veritat és que tot plegat és molt acollidor. A la taula ens reunim un brasiler, una alemanya, uns anglesos, el coreà – nord-americà, uns francesos, un suís, dos canadencs, un australià, dos catalans – nosaltres- quatre navarresos i tres malaguenys que viuen a Madrid, una d’elles, professora de la UNED. En realitat allà podem corroborar que el món és tan petit que tot ell cap al voltant d’una taula. El menú és el de menys, tot i que es fa de manera conjunta: el treball en equip, encara que el treball sigui senzill, sempre és molt més gratificant.

- Entrants “del xef”- consistent en una amanida d’enciam i tomàquet
- Primer plat (i últim)- pasta amb salsa de formatge a l’estil Valentina. L’explicació del plat és molt senzilla: una bullida de macarrons amb formatgets fosos.
- Postres: macedònia de fruites amb gelat. Aquí s’hi endevina la feina d’uns quants pelegrins que pelen la fruita i el “savoir faire” d’algú que la barreja.
- Per beure, aigua de l’aixeta (boníssima) i un bon “Rioja”, aconseguit pels quatre navarresos, que saben molt bé el que es fan.

Tot això barrejat amb grans dosis de bon humor i grandíssimes dosis de paciència per entendre’ns en aquella reduïda però divertida torre de Babel. Se’m pot dir que això no és el camí, però jo respondria que si. Que això també és el camí, per això aquesta part del camí va prenent tanta importància al subconscient de cadascú. A les deu de la nit, com sempre, tothom cap al llit. Aquesta és l’hora oficial d’anar a dormir als refugis, perquè els pelegrins l’endemà hem de llevar-nos molt d’hora. Abans, però, mentre jo “no faig res” sinó observar, somriure i xerrar, puc comprovar com de bé frega els plats la professora de la UNED, que bé que els eixuga l’arquitecte català i com de bé els col·loca al seu lloc un general de l’Armada francesa retirat, mentre el sociòleg, el filòsof, l’artista suís del qual encara no he parlat i els noiets i noietes canadencs, de professió “no se sap, però mentre el papà pagui seguiré viatjant” i la resta del grup que no nomenaré per no cansar, xerrem i observem els que treballen.

Al matí, la Valentina i la Cybill – no vaig aconseguir aprendre’m el nom, però em sonava a la famosa actriu, la Sheppard- les dues joveníssimes hospitaleres, ens tenen preparat un esmorzar a base de cafè amb llet, pa amb mantega, melmelada i galetes! Tot això, pel mòdic preu d’un Bon dia!, dues-centes pessetes (encara no hi havia l’euro, per tant, al canvi, havíem pagat una mica més d’un euro). També hi ha l’opció, per a qui vulgui fer-ho, de dipositar una donació voluntària en una urna.

Si no coneixes una mica l’ambient del camí no te’n pots fer una idea: aquelles dues noietes viuen allà, de moment, i no tenen sou. Se’ls dona el llit i el menjar – solen menjar, tant al migdia com a la nit, amb els pelegrins, muntant dinars o sopars, segons l’hora, de la mateixa manera que ho han fet amb nosaltres, és a dir: reunint-nos a tots i intentant que dinem o sopem tots junts, tal com hem fet. Mantenen l’alberg net i la seva capacitat de comunicació és tan gran que aconsegueixen tot el dic. Ja sabem que també cal comptar amb la bona voluntat dels que érem allà, que no sempre els deu sortir bé – ens ho expliquen - perquè a tot arreu hi ha gent per tot i el camí no és una excepció. Que alguna vegada se’ls ha escapat de les mans, sobre tot a l’estiu, que en lloc de ser 20 o 30 persones poden arribar a ser 100. Hi hauria molts matisos a fer, és clar!
I a tot això he de dir que l’alberg és una casa molt vella, que sembla que havia estat un teatre, ja que la cuina on es fa el sopar ocupa la part que en altres temps havia estat destinada a escenari. Tot està impecablement net. Allò que fa el refugi acollidor no és la casa en si mateixa, sinó l’ambient. Gairebé em mato per anar al lavabo a la nit, perquè baixar de la llitera és quasi un suïcidi. No hi ha llum pilot i per poc que no m’obro el cap amb la llitera del davant. L’aigua calenta no és calenta sinó tèbia, però tot i això, repeteixo que l’ambient fa que alguna cosa més que una cabana es converteixi en el millor dels palaus i que cadascun de nosaltres es senti com a casa.

En fer aquesta transcripció em consta que aquell alberg tan entranyable ja no hi és. Segurament un altre de més modern l’ha substituït. Què se’n deu haver fet, de les dues hospitaleres? Qui ho pot saber?

BELORADO-S.JUAN DE ORTEGA

Belorado-S.Juan de Ortega (15-10-00)

Hemos caminado 24 km. El paisaje, precioso, hemos ido notando los sucesivos cambios desde que empezamos en Roncesvalles y hemos vuelto a llegar a la conclusión de que vivimos en un país con una riqueza paisajística enorme.

Un placer para los sentidos: la vista, que se llena de colores y formas, el oído, que percibe los diferentes rumores de bosques y llanuras, así como los cantos de los pájaros y el zumbido lejano de los coches (cuando se pasa al lado de la carretera no resulta tan bucólico, la verdad).

Llegando a S. Juan de Ortega se me agrandó el corazón, puesto que el paisaje era realmente bucólico. Pero, ay! ahí si que me estaba equivocando! El albergue resultó ser una casa fría y desangelada, unas enormes naves con literas, un frío de la ost... de narices, sin agua caliente, ni tibia, sino verdaderamente congelada!!! la hospitalera parecía un sargento de caballería (es la hermana del cura), en fin... pasé del entusiasmo al desencanto...
Más tarde pude darme cuenta de que la hospitalera no era tan... ñññññ... incluso nos invitó (no sé si fue idea de ella o de su hermano) a sopa de ajo, después de otra misa ¡sin bendicióooon!.

Me explico: llegando al albergue, lo primero que hicimos fue huir de él e irnos al otro refugio: el bar! (sólo hay tres casas, eh?, una de ellas es la iglesia, la otra el albergue y la otra el bar)... Ahí había un fuego, se estaba calentito y podías disfrutar de la agradabilísima conversación de todos y sobre todo de un nuevo personaje que entró en escena: Óscar.

Oscar merece que le dedique por lo menos tres líneas en este resumen. Es un hombre que puede que tenga la edad de mi padre. Es guapísimo (o eso me parece a mi) ojos de un azul profundo, pero cálidos, pelo largo, blanco, a veces recogido en una coleta, pequeñito, poquita cosa, delgaducho, pero con una personalidad, buffffff... fue maestro de escuela y sigue siendo organista de iglesia (sin ser religioso: curioso, verdad?) y tiene una filosofía de la vida que me encanta!
Para que os hagais una idea: se parece a Georges Moustaqui (creo), aunque no recuerdo de qué color tiene los ojos Moustaqui, el cantante griego que ya está muy vejete.

El bar lo regenta la señora Marcela, una señora oronda, mucho más joven de lo que parece, su marido (un personaje divertido que se limita a pulular por el bar) y sus dos hijos. Ahí nos metimos todos, porque el albergue sólo lo pisamos para dormir.

Tarde de domingo perfecta: lluvia en el exterior, refugio para las mochilas, bar lleno de peregrinos que, en pequeños grupitos, hablábamos, leíamos, escribíamos, mirábamos el fuego, tomábamos un café con leche o un colacao de vez en cuando... hmmmmmm, parecía una tarde de invierno de esas de película... uff, como me gustaría poder describir exactamente lo que sentía!

Lo dejo aquí porque de S. Juan de Ortega hay más cosas y me gustaría contároslas más detalladamente, vale?

. Juan de Ortega-Filosofada
Mis pensamientos, sin orden ni concierto, en el bar, fuera del bar y (uffff, esto es una olla de grillos, si llegais a entender algo)
En el bar comparto mesa con un francés, un no identificado (que resultó ser alemán y que luego le perdimos la pista) y Oscar. El marido de la Sra. Marcela tiene ganas de hablar y yo simulo que estoy ensimismada en la escritura porque no tengo ganas.

Sólo son las 16,35. Estaría bien ir a dar una vuelta, incluso ir a correr como contraposición del caminar (se mueven otros músculos al andar que al correr) pero llueve. No tengo ganas de caminar ni de correr bajo la lluvia.

JSalvador se ha quedado dormido en el refugio, no sé como ha podido, con el frío que hace. Supongo que mañana desayunaremos aquí y continuaremos camino hasta Burgos. Hoy no me he duchado,el agua está helada.Las toallitas esas impregnadas de no sé qué cosa parecen mágicas y cumplen su función.Finalmente, puede que de tanto pensarlo, he "conseguido" que me venga la regla (qué cruz!) con las consiguientes incomodidades que ello comporta. Ya nos lo dicen los ginecólogos ,que se nutren de nuestra supuesta imperfección: todo, todito, lo tienes en el coco (juas!)...

Echo de menos a Gerard, mucho, mucho.
Si reanudamos el camino en Semana Santa nos volveremos a llevar a Gerard (si él quiere, claro!)
Y echo de menos a Ferran, a quien no veré hasta diciembre... me siento como la sensiblera madre del anuncio ese de navidad que siempre me hace saltárseme la lágrimas (vuelveeeeeee...a casa vueeelveeeeeee...) , otro tema de estudio (por qué juegan con nuestra pobre gilipollez?, aunque si bien me acuerdo del anuncio, no recuerdo exactamente qué anuncia, así que si es por mí, lo tienen claro para vender!)

Ahora debería leer el libro de Sociología que me he llevado a pasear, pero no tengo ganas. Qué palo! Cuando vuelva sólo tendré 4 días para entregar un trabajo sobre él (quien me ha mandado a mi estudiar? pregunta formulada y reformulada casi a diario. Estoy harta, harta, harta, total, para lo que me sirve...)

Se me acerca Oscar. Habla muy bien. Me gustaría seguirle la conversación, sólo que mi francés no es todo lo bueno que debería para una conversación de altura, como la que tiene este hombre. No importa. Voy a dejar de escribir para que vea que me interesa lo que dice (está hablando con el alemán, pero en francés, Santo cielo, qué torre de Babel)

Habla de la diversidad. Y habla de ello como si supiera muy bien qué es lo que quiere decir. Dice que la diversidad es rica. Dice también, hablando de qué narices buscamos con este ejercicio masoquista de andar todos los días como condenados de pueblo en pueblo, más o menos esto: "Santiago no le dará a nadie un libro de recetas. Santiago reposa en su tumba. Es el hombre mismo quien debe encontrar su propio camino y el camino empieza cuando se acaba la ruta"... me ha gustado (supongo que he entendido más o menos lo que ha querido decir).

Marcela nos dice que hay una perrita que está pariendo en un cobertizo, al lado del bar. Me levanto y voy a verla. Me sigue Christianne, la mujer francesa y Eva, una guapa mujer de unos 35 años que vendió todo lo que tenía en Dinamarca para hacer el camino de Santiago y empezar una nueva vida sola y en no sabe qué lugar (si es que la he entendido bien, pues nos entendemos en francés-inglés)...

El cobertizo está lleno de paja sucia y lleno de pulgas. La perrita tapa con su cuerpo a los 4 o 5 cachorros que acaban de nacer y nos enseña los dientes.Esa misma perrita, al día siguiente nos sigue durante unos cuantos km... y yo me pregunto por qué los humanos somos tan frágiles y los animales tan fuertes... de todas formas... en otras culturas, las mujeres son mucho más fuertes que nosotras (pero ahora me iría por los cerros de Úbeda).

Después de toda esta reflexión, los que dormían la siesta en el refugio fueron bajando poco a poco al bar y ocurrió lo que ayer conté.

Como no había otra distracción, fuimos a misa (casi) todos. Quedé alucinada de ver que casi todo el mundo se levantaba para ir a comulgar. Incluso me sentí mal por no hacerlo yo también. Esa comunión habría tomado un nuevo significado, simbólico, lo que expresa realmente la palabra co-munión.... otra vez estoy metida en los cerros de Úbeda...

Estoy apartada de la Iglesia, no porque me haya apartado yo, sino porque es la propia Iglesia la que no me deja pertenecer a ella. Parece ser que vivo en pecado (juas), no sé por qué entré a oir la misa, total... una ceremonia más!

15 d’octubre de 2000

De Belorado a San Juan de Ortega.

Vint – i- quatre quilòmetres. El paisatge, preciós. Hem anat notant els canvis des que vam començar a Roncesvalles i tornem a arribar a la conclusió que vivim en un país amb una riquesa paisatgística enorme. Un plaer per als sentits. La vista s’omple de formes i colors, l’oïda percep les diferents remors dels boscos i les planes, el cant dels ocells i –per desgràcia- el soroll dels cotxes quan passes pel costat de la carretera. Llavors, la veritat, ja no resulta tan bucòlic.

Arribant a San Juan de Ortega se m’ eixampla el cor, ja que el paisatge és realment paradisíac. Però, ai! M’estava equivocant de mig a mig:

L’alberg resulta ser una casa freda i desangelada, unes enormes naus amb lliteres, un fred! sense aigua calenta ni tèbia, sinó absolutament congelada! L’hospitalera és una mica massa seriosa, sense arribar a ser antipàtica, però tracta els pelegrins a baqueta. Passo de l’alegria al desencant en un moment. Més endavant em puc adonar que l’hospitalera no era tan seriosa com me l’he imaginat. Ella i el capellà de l’església, el seu germà, ens conviden a menjar sopa d’all, després d’una altra missa... sense benedicció!.

M’explico: arribant al alberg, el primer que fem és fugir-ne i anar-nos-en a un altre refugi: el bar!

Allà només hi ha tres cases. Una d’elles és l’església, l’altra és l’alberg i l’altra és el bar. Allà hi ha un foc, s’hi està calentet i pots gaudir de l’agradable conversa de tots plegats, sobre tot d’un nou personatge que entra en escena: l’Óscar.

L’Óscar mereix una dedicació especial en aquest resum. És un home que potser té l’edat del meu pare. És guapíssim, o això em sembla a mi. Uns ulls d’un blau profund, però càlids, els cabells llargs, blancs, de vegades recollits en una cua, petitet, poqueta cosa, esprimatxat, però amb una gran personalitat que traspua per tots els seus porus. Havia estat mestre d’escola i – en el moment en què transcorren els fets que estic explicant - continua sent organista d’església, sense ser religiós practicant. Curiós, com a mínim. Té una filosofia de la vida que m’enamora! Perquè us en pugueu fer una idea, l’Óscar s’assembla a Georges Moustaqui, encara que no recordo que Moustaqui tingui els ulls blaus. Però és igual. Me’l recorda.
El bar el regenta la senyora Marcel·la, una dona grassoneta, molt més jove del que sembla a primera vista, el seu marit, personatge divertit que es passeja pel bar, i els seus dos fills. Allà dins ens hi fiquem tots, perquè l’alberg només el trepitgem per dormir. Una tarda de diumenge amb pluja a fora, les motxilles confinades al refugi, el bar ple de pelegrins que, en petits grups, parlem, llegim, escrivim, mirem el foc, prenem un cafè amb llet o un colacao calent de tant en tant, com dir-ho? sembla una tarda d’hivern de les que surten a les peñ·licules romàntiques.
No us podeu fer una idea de com m’agradaria saber descriure exactament el que sentia!

Transcripció dels meus pensaments, sense ordre ni concert, al bar i fora del bar de San Juan de Ortega

(aquest fragment no està ni corregit ni retocat ni actualitzat)

Al bar comparteixo taula amb un francès, un no identificat – que resulta ser alemany i a qui una mica més endavant perdríem la pista- i l’Óscar. El marit de la senyora Marcel·la té ganes de parlar i jo faig veure que estic abstreta en l’escriptura perquè no en tinc ganes. Passa de mi i parla amb els altres. Jo escric paraules a l’atzar mentre paro l’orella perquè la conversa és francament interessant. Només són les 16,35. Estaria bé sortir a fer un tomb. Fins i tot sortir a córrer com a contrapunt del caminar. Quan caminem movem uns altres músculs que quan correm. Però plou i no tinc ganes de mullar-me. En Joan Salvador s’ha quedat adormit al refugi, no sé com ha pogut, amb el fred que fa. S’ha ficat a dins del sac i s’ha tirat tota la roba al damunt, des de la meva tovallola al seu propi anorac. Demà esmorzarem aquí i continuarem fins a Burgos. Avui no m’he dutxat, l’aigua és gelada. Les tovalloletes aquestes impregnades de no-sé-què semblen màgiques i acompleixen molt bé la seva funció. Finalment, després de tant pensar-hi he aconseguit que em vingués la menstruació altra vegada, quina creu! Amb les conseqüències que comporta: incomoditat i més parades al camí, amb el que això representa per al ritme a l’hora de caminar. Però això és el que hi ha. Hauré d’acabar donant-li la raó al meu ginecòleg quan em diu “muchas de las incomodidades las tienes en el coco” - pobre de mi! Ell, que es nodreix precisament amb la nostra suposada imperfecció!
Trobo molt a faltar en Gerard. Molt. Si iniciem de nou el camí per Setmana Santa ens el tornarem a emportar, si ell ho vol, és clar! I també trobo a faltar en Ferran, a qui no veuré fins pel desembre. Em sento com la carrinclona mare de l’anunci de Nadal de tota la vida, aquell que fa que em saltin les llàgrimes (vuelve a casa, vuelve, por Navidad), un altre tema d’estudi.
Per què, els anunciants, juguen amb la nostra sensibilitat? De tota manera, en aquest moment no sóc capaç de recordar què anuncia, sinó l’anunci en ell mateix, per tant, jo no seria la millor compradora del seu producte. Tenir el meu fill gran fent pràctiques en un vaixell de càrrega al mig del mar no és el que em fa més il·lusió, precisament, però si és el que ell desitja... un fill capità de la Marina Mercant, mai no m’ho hauria esperat. Jo, que de petita deia que “si hagués nascut home seria capità de vaixell”, però era molt petita, quan jo deia això i llavors les dones encara no podien cursar la carrera. Ara hauria de llegir una estona el llibre sobre el qual he de fer el treball de sociologia, però no en tinc ganes. Quin pal! Quan torni a casa només tindré quatre dies per lliurar un treball que encara no he començat. Qui em manava estudiar altra vegada, a mi? Pregunta que em formulo i em re formulo gairebé cada dia. N’estic farta. Ara se m’acosta l’Óscar. Parla molt bé. Voldria seguir-li la conversa, només que el meu francès no és el suficientment bo que hauria de ser per una conversa de la categoria que té aquest home, però no importa. Deixo d’escriure perquè vegi que m’interessa. Està parlant amb l’alemany però en francès, Déu meu, quina torre de Babel!)
Parla de la diversitat i en parla com si sabés molt bé el que vol dir.
Ha dit que la diversitat és rica. Ha dit, també, parlant del què busquem, tots plegats, amb aquest exercici masoquista de caminar cada dia com si fóssim condemnats de poble en poble, més o menys això:
Santiago no li donarà a ningú un llibre de receptes. Santiago reposa a la seva tomba. És l’home mateix qui ha de trobar el seu propi camí i el camí comença quan s’acaba la ruta.
M’ha agradat. Suposo que més o menys he entès el que ha volgut dir, malgrat l’idioma. La senyora Marcel·la ens diu que a la casa que hi ha adjacent al bar hi ha una gosseta que està parint. M’aixeco i vaig a veure-la. Em segueixen la Christianne, la dona del capità retirat de l’Armada francesa i l’Eva, una bonica dona d’uns trenta-cinc anys que es va vendre tot el que tenia a Dinamarca per fer el camí i començar, després, una nova vida ella sola, no sap, encara en quin indret. Tot això si és que l’he entès bé, perquè ens entenem mig en francès i mig en anglès. El paller està ple de palla bruta i de puces. La gosseta tapa amb el seu cos els quatre o cinc cadells que acaben de néixer i ens ensenya les dents. Aquesta mateixa gosseta, al dia següent ens seguirà durant uns quants quilòmetres i jo em pregunto com és que els humans som tan fràgils i els animals són tan forts. De tota manera, en altres cultures, les dones són molt més fortes que nosaltres. Però ara me n’aniria de tema.
Després de tota aquesta reflexió, tots els que dormien la migdiada al refugi van a baixant a poc a poc i llavors passa tot el que ja he explicat.
Com que no hi ha cap més distracció, gairebé tots assistim a la missa. Creients i no creients. Quedo impressionada quan veig que quasi tothom s’aixeca per anar a combregar. Fins i tot em sento malament per no anar-hi jo també. Aquesta comunió hauria pres un nou significat, simbòlic, per mi, el que expressa realment la paraula comunió. Però altra vegada me’n vaig de tema.
Penso que estic apartada de l’església, però no sóc jo qui se n’ha apartat, és la pròpia església que no m’hi deixa pertànyer. Segons ella, visc en pecat. No sé per què he entrat a oir missa. A poc a poc em sento petita, petita, i tot allò que em van inculcar quan era una nena aflora, de cop, a la superfície. Trenco amb qualsevol pensament negatiu i em concentro en el present.