L'altre blog de l'Arare

martes, enero 16, 2007

PAMPLONA-PUENTE LA REINA

Permitidme una descripción de sentimientos acerca de la etapa Pamplona-Puente la Reina:
Cuando uno va subiendo a ese puertecillo de medio pelo que es el Alto del Perdón, va viendo allá a lo lejos unos eólicos que le parecen ventiladorcillos como de la Srta. Pepis. Los vas viendo acercarse y te sientes como Don Quijote :esos gigantes que mueven sus brazos y que se están cachondeando de cómo los caminantes resoplan mientras arrastran el barro en sus botas que cada vez pesan más... llegas a odiarlos. Tan cerquita que parecía que estaban y tan lejos como están en la realidad... pero el camino sigue siendo una maravilla y no puedes dejar de pensar que lo que estás haciendo vale la pena.
Llegar arriba es agotador, pero te renueva. Desde un lado ves todo lo que has dejado atrás y desde el otro lo que te queda por caminar.
Has culminado una etapa de barro y continuarás con una etapa de piedras... como la vida misma. Mientras, sigues acumulando el peso y sigues pensando en cómo eliminar lastre de tu mochila y de tu vida.
Empieza la bajada y las piedras se te van clavando poco a poco en los pies, ya que parece que están puestas para eso: qué cruz! Gerard y yo nos preguntamos qué demonios estamos haciendo. JSalvador parece como más conformado. ¡Claro, él es navegante y se ha hecho la misma pregunta un montón de veces en medio del mar!
Por fin, cuando yo estaba francamente agotada, cuando les dije: id vosotros que yo ya llegaré (no sé como, pero llegaré) y me miraron los dos como si fuera una extraterrestre, llegamos a Uterga, un pueblecito precioso. Poca gente había en ese momento.
Uterga fue nuestro oasis: una familia nos acogió como si fuésemos sus hijos. Por 800 miserables pesetas nos dieron un par de cervezas, dos cafés con leche, un colacao y un hermoso bocadillo de tortilla que compartimos los tres. Y muchísimo cariño. Y una conversación que no se me olvidará. Y nos mostraron aquello que yo siempre digo: en la relación con las personas es mucho mejor buscar aquello que nos une que aquello que nos separa.
¡Gracias,amigos de los peregrinos. Habeis sido nuestra familia por 30 inolvidables minutos!.
Cargadas ya las pilas, fue cuando seguimos andando para llegar a Puente la Reina
.
24 d’abril de 2000

Pamplona – Puente la Reina

Quan hom va pujant a aquest port que aparenta ser una misèria de port que és l’Alto del Perdón, va veient allà, a la llunyania, uns eòlics que li semblen “ventiladorets petits petits”. Els vas veient com s’acosten i et sents com el Quixot: aquests gegants que mouen els seus braços i que es burlen de com els caminants esbufeguen mentre arrosseguen el fang a les botes que cada vegada pesen més. Arribes a odiar-los. Tan a prop que semblava que eren i tan lluny com són en realitat. Però el camí continua essent un prodigi i no pots deixar de pensar que allò que estàs fent val la pena. Arribar a dalt de tot és esgotador però et renova.

Des d’un costat veus tot el que has deixat enrere i des de l’altre, tot allò que encara et queda per caminar. Has culminat una etapa de fang i continuaràs amb una etapa de pedres, com la vida mateixa. Mentrestant, continues acumulant el pes i continues pensant com eliminar llast de la teva motxilla i de la teva vida.

Comences la baixada i les pedres se’t van clavant a poc a poc als peus. Sembla que siguin allà expressament per això. Quina creu! En Gerard i jo ens preguntem què dimoni fem. En Joan Salvador sembla més conformat, és clar, ell és navegant i s’ha fet la mateixa pregunta una pila de vegades enmig del mar!

En un moment en què ja estic francament esgotada els dic:
-Continueu vosaltres, jo ja arribaré. No sé com, però arribaré.

Em miren com si fos una extraterrestre. Llavors arribem a Uterga, un poblet preciós on, en aquell moment gairebé no hi ha ningú.
Uterga és un oasi: una família ens acull com si fóssim els seus fills. Per vuit-centes pessetes (l’euro encara no és vigent) ens donen un parell de cerveses, dos cafès amb llet, un colacao i un bonic entrepà de truita que compartim tots tres i que resulta ser, a més de bonic, boníssim!. I ens donen també molt d’afecte. I una conversa d’aquelles que no s’obliden, perquè uneix les persones.
Ens mostren allò que jo sempre dic: en la relació amb les persones, és molt millor buscar allò que ens uneix que no pas allò que ens separa.
El meu interior crida: Gràcies, amics dels pelegrins, parleu la llengua que parleu! Heu estat la nostra família per trenta inoblidables minuts.

Ara, mentre torno a escriure aquest text, m’adono que ha passat molt temps. Jo continuo pensant el mateix, però em temo que les coses no són igual. Llàstima.


Puente la Reina és un poble bonic i relativament gran, on hi ha confluència de diversos camins, que, com sabem, tots porten a Santiago. El refugi no és especialment atractiu, però fa sol i a la mica d’herba que hi ha al davant s’hi pot veure una estesa de pelegrins fent les més diverses coses imaginables: hi ha qui escriu, com jo mateixa, qui llegeix, qui es depila les cames (no m’ho invento) qui pren el sol, qui dorm, qui es frega els peus amb pomades i ungüents per tots els gustos... jo em dutxo en un bany amb molts habitants. Mai no m’han agradat les aranyes, excepte si les conec, com una de petita que viu a la meva finestra, però es tracta de dutxar-se en la seva companyia o conservar la suor al damunt fins al dia següent, així doncs, en aquell moment guanyen les aranyes. N’hi ha de tots els tamanys i la gran sort és que, com que elles són al sostre, mentre em dutxo les tinc més o menys controlades.


A la fusta de la llitera del damunt de la meva hi ha una adreça que anoto. La persona que l’havia escrit sol·licitava correspondència amb altres pelegrins “bojos” com jo mateixa. Posteriorment vam intercanviar quatre o cinc cartes i, com ja era d’esperar, aquella correspondència que només tenia sentit en aquell context, es va acabar. Però ho faig constar perquè es vegi el gran poder unificador d’aquest mític camí.


A Puente la Reina es dóna la primera trobada de veritat amb l’Alejandro, la Marga i Hèctor, desencadenant de la nostra amistat posterior: ells busquen l’ambulatori perquè l’Alejandro té els peus plens de butllofes i nosaltres busquem una farmàcia perquè en Joan Salvador es troba malament, té febre i necessita prendre alguna cosa. A partir d’aquest moment ja no pararem de trobar-nos i xerrar, fins que ells ens deixaran quan arribin a Logronyo.


A la nit sopem amb la Marina i el seu marit, uns amics meus d’internet. Internet ha tingut i té molt a veure amb aquest relat. Si jo no hagués recuperat el desig d’ escriure, desig que em va tornar a causa de la meva relació de comunicació amb persones que havia conegut a través d’aquest mitjà, aquest diari no hauria sortit mai a la llum. I si hi va sortir va ser precisament perquè els ho vaig explicar a aquests amics, alguns d’ells llunyans, a través dels e-mails, que jo acabava de descobrir com una font inesgotable d’expressió.

A Blogger le ha parecido improcedente que yo suba hoy una foto, por lo tanto, de momento no hay foto.

4 Comments:

Anonymous Yolanda said...

Arare, el camí de Santiago (el Camino de las Estrellas, així li diuen) uneix moltíssim. Crea lligams amb aquells que t'acompanyen i amb aquells que coneixes allí.

A més a més, a mi em va ajudar a desconnectar de la vida que portava fins llavors. Va ser com redescobrir-me, com si per fi el meu jo més auténtic pogués atravessar la corasa que tots, poc o molt, ens construim ;-)

Encara no he acabat el Camí. I m'agrada, perquè així tinc un motiu més d'impuls a la meva vida.

Encantadissima amb la lectura de la teva aventura!!!

Petonets mil!
Yolanda.

10 enero, 2008  
Blogger Arare said...

Doncs ja aniràs llegint - jo tmbé ho faré al teu blog, que vaig descobrir ahir, a partir del teu comentari a liter- espero que et sentis tan bé com jo mateixa em vaig sentir. T'asseguro que per mi hi ha un abans i un després de fer el Camí. I no sóc religiosa! Una abraçada.

10 enero, 2008  
Anonymous Yolanda said...

T'asseguro que jo tampoc ho sóc gaire de religiosa :))

I si tens temps de llegir això...
http://www.lacoctelera.com/odiseas
...
potser descubriràs el costat més frívol del Camí ;-)

Petonets, Arare!

18 enero, 2008  
Blogger MGJuárez said...

Hola Montse/Arare,

Vinc del bloc del Café de Ocata, hi llegint -com sempre- les valuosas aportacions d'en Gregorio Luri i els seus seguidor, t'he trobat. Encara no he pogut llegir la resta d'espais que tens, però estic contenta per les coses bones que porten els espais.

Una abraçada,
Montse/Sinera

15 enero, 2009  

Publicar un comentario

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home

Creative Commons License

Page copy protected against web site content infringement by Copyscape