CAMÍ DE SANTIAGO- CAMINO DE SANTIAGO

INTRODUCCIÓN

Intentaré ir colgando - paso a paso- todo el proceso de mi camino de Santiago. Es ligeramente diferente en catalán que en castellano y os explicaré por qué. La versión castellana fue escrita espontáneamente, traduciendo desde mi diario, para un grupo de personas que me leían a través de una lista de distribución en internet, donde la mayoría eran castellanoparlantes. Un amigo mío recogió todos los emails y me los envió, más tarde, diciéndome que los publicara. No son publicables, de ello estoy convencida, aunque sé que han gustado a mis amigos y a las personas a quienes quiero y que me quieren. Pero ello no hace - de esos escritos- algo publicable por una editorial.

A pesar de todo, y alentada por familiares y amigos, rehice todo el escrito, volviéndolo a su idioma original, el catalán. Una vez lo tuve reescrito y corregido - trabajo que duró varios meses- busqué entre los certámenes literarios para ver si alguno admitía también algo parecido a unas memorias. Lo encontré y lo envié, sabiendo de antemano que ni siquiera iba a quedar finalista (hay cosas que se saben). Pero aun así, lo hice como ejercicio de disciplina: por tener un calendario que cumplir, por tener que corregir sin piedad, por tener que hacer una traducción de algo que ya había sido traducido, por tener que obligarme a enviarlo. Por pasar mi propia vergüenza al saber que no habría premio. Por aprender. Como quien se presenta a unas oposiciones sabiendo que no las puede aprobar.

Y he aprendido, vive dios. He aprendido mucho. Por su parte, el capitán, sin decirme nada, me "robó" una de las copias y por su cuenta y riesgo la llevó a una imprenta y me trajo veinte preciosos ejemplares que repartí entre amigos y familiares. Fue un regalo - uno de los mejores con que me han obsequiado jamás- que nunca olvidaré. A todos, excepto a uno o dos - lo sé porque han tenido la valentía de decírmelo- les ha encantado. Y algunos se han animado a hacer el camino.

Esto me basta. Que les haya gustado a mis amigos y que me conozcan un poco más a través de ese escrito - que está escrito con el alma- ha sido bueno para mi, en mi relación con todos ellos. Incluidos los dos a quienes no ha gustado.

Y sin más preámbulos, vaya en el siguiente post el primer capítulo en castellano y en catalán.

Repito: en catalán está "literaturizado". El castellano es mucho más espontáneo y directo. A los que no lo concéis: espero que os guste. O no.

BLANES-RONCESVALLES

Mi Camino de Santiago, que fui mandando a gente muy diversa en diferentes emails, “modelo fascículo”...
Montse

6 de Mayo de 1999

Queridos todos: os voy a mandar algunos párrafos de mi “diario de a bordo”.Evidentemente, es un resumen resumidísimo!!!
Hubo una dualidad:
- por un lado, ¡aventura!
- por otro lado, profunda reflexión y un paralelismo de pensamientos con la vida cotidiana.
Total: filosofía de cocina, de aquella que tanto me gusta a mí.
Advierto de antemano a quienes no les guste leer (y menos leer experiencias de otros) que tiren directamente este documento a la papelera de reciclaje).

Primer día
7,00 h. Estación de Sants. En estos momentos estoy fatal. Quisiera no haberme embarcado en esta aventura, por 3 o 4 razones:
Tengo hambre (estoy sin desayunar y yo, sin desayunar, no soy persona).
Tengo dolor de cabeza.
Tengo la regla (ley de Murphy)
Tengo calor.
La mochila pesa un horror.
Tengo ganas de llorar.
10,15 h.
En el tren. Aburrimiento.Pienso en qué eliminar de todo lo que llevo, para que la mochila no pese tanto...
21,30 h.
Hoy no funcionaban los autobuses hacia Roncesvalles (otra vez más la ley de Murphy)... es viernes santo! Taxi desde Pamplona. El refugio está limpio y es confortable, teniendo en cuenta lo que es(un albergue). Estamos todos juntos y “al descubierto”. Cero de intimidad. Será duro. La misa ha sido un palo: una misa de la que yo esperaba mucho ( quería que mi hijo escuchara gregoriano y oyera un poco de la historia de Jesucristo, personaje que le he estado “vendiendo” ante su mirada desconfiada). Ni ha habido cantos gregorianos ni bendición de peregrinos (es viernes santo!)...
Mañana empieza la aventura.
___ ___ ___ ___ ___ ___ ___ ___ ___ ___ ___
UNA EXPERIÈNCIA DIFERENT

INTRODUCCIÓ

Escriure sobre el Camí de Santiago després de dos anys d’haver-lo acabat sembla, a simple vista, una feina inútil. Malgrat tot, amb tot allò que té de bo i de no tan bo, m’atreveixo a posar-lo en solfa per si algú es veu amb cor d’interpretar-lo.
El que aquí explico és un resum del que vaig viure amb la meva parella i, en alguns trams, amb el nostre fill, que aleshores tenia tretze anys. Vam viure una dualitat. D’una banda, aventura i de l’altra banda, una profunda reflexió i un paral·lelisme de pensaments amb la vida quotidiana, que ens ha fet aprendre moltes coses.
Aquest document no va dirigit a qui s’esperi un document de viatge amb tots els ets i uts i amb totes les rutes marcades. Si el que busca el lector és una guia de viatge, aquest no és el seu text perquè aquesta experiència té alguna cosa que intento descriure, que la fa totalment diferent. I si no em creieu, continueu llegint.

L’ORIGEN

Un bon dia en Joan Salvador, la meva parella, em va proposar fer el Camí de Santiago a peu. Me’l vaig mirar com si fos un ésser vingut d’un altre planeta. Jo no em considero escollida pels déus en aquesta classe de coses, així que ell no va insistir-hi massa, tot i que es va quedar amb ganes de fer-lo.
Al cap d’un parell d’anys, un bon amic nostre, en Joan, el va fer tot seguit, en poc menys d’un mes. El seu entusiasme a la tornada era tan gran, que va aconseguir que jo, que no m’havia interessat mai pel tema, ni tan sols quan en Joan Salvador me’n parlava, comencés a trobar-li aquell no sé què que em faltava. En qualsevol cas, quan vaig llegir els escrits que va fer en Joan sobre la seva experiència en una revista local, em van venir ganes de viure-la. No sóc una persona aventurera per naturalesa. Si m’embolico en peripècies és perquè m’estira en Joan Salvador, que sap que jo no em fico voluntàriament en un ball, però que quan hi sóc pel mig, ballo com qualsevol. Com que a ell no calia motivar-lo, ens hi vam llançar!


ELS PROTAGONISTES

El protagonista real d’aquest escrit en forma de memòria, de diari, o de barreja entre totes dues modalitats, és un procés: un procés d’interiorització que va prenent forma a través del caminar de dues persones, a vegades, tres: en Joan Salvador, la Montse i en Gerard, mentre travessen mitja Espanya, tot cercant allò que tants milers i milers de persones abans que ells ja han buscat, i que alguns, han trobat. És un procés personal i intransferible. Tot i això penso que es pot compartir, per la qual cosa he decidit fer-ho. Nosaltres no som famosos, ni mediàtics ni responem a cap cànon preestablert que pugui fer que d’aquest escrit se’n pugui construir una història universal i malgrat tot, pensem que la nostra senzilla experiència n’és tant, d’universal, que potser és per aquest motiu, que la seva lectura pot arribar a interessar qualsevol.

L’ESTIL LITERARI

Aquesta memòria està escrita en primera persona. El que llegireu aquí són sobre tot, reflexions i pensaments, barrejats amb històries personals que foren susceptibles de pertànyer a qualsevol família. El fet d’explicar esdeveniments i d’expressar sentiments després de tant de temps que hagin succeït comporta que en alguns moments convisquin fragments del meu diari amb vivències que romanen a la memòria. Tots sabem que amb el temps podem arribar a magnificar la realitat i, a voltes, transformar-la. És possible que el lector, en determinats moments, pensi que ha perdut el fil. En redactar aquest escrit he hagut de tornar enrere i en algunes ocasions he preferit respectar la frescor que desprenia el diari en el moment d’ésser escrit, en detriment de l’estil literari. Tanmateix, l’estructura de tot el relat ha comportat que hagués de fer una separació entre allò que estava escrit i allò que jo anava pensant a mesura que ho anava transcrivint. El lector observarà, també, que de vegades parlo de refugi i de vegades parlo d’alberg. Els utilitzo com a sinònims i no m’ha semblat oportú fer servir una sola paraula per definir el lloc on, al llarg de tot el camí, ens hem sentit aixoplugats i acollits. Per tant, quan parlo d’alberg vull dir refugi i quan parlo de refugi, també vull dir alberg. El que en diuen en castellà és “Albergue de peregrinos”. Per facilitar –ne la lectura, tot el que pertany literalment al diari es mostra en lletra cursiva.

___ ___ ___

PRIMERA PART

21 d’abril de 2000

Blanes-Roncesvalles

Nosaltres vivim a Blanes, però sortim de Barcelona, on hem passat la nit. A les set del matí ens trobem a l’estació de Sants. Transcric exactament allò que hi ha al meu diari, escrit a la taula on un cafè amb llet m’espera pacientment, compartint espai amb un parell d’entrepans que es mengen en Joan Salvador i en Gerard.
En aquests moments estic fatal i voldria no haver-me embarcat en aquesta aventura, per tres o quatre raons:
- Tinc gana, estic sense esmorzar i jo sense esmorzar no sóc ningú.
- Tinc mal de cap.
- M’ha vingut la regla.
- Tinc calor.
- La motxilla pesa un horror.
- Tinc ganes de plorar.

No són poques, les raons per les quals jo no m’hauria embarcat mai en aquella aventura. Què era allò que justificava que jo em trobés així en aquells moments? La resposta no és al vent. La resposta la contenen les mateixes línies que conformen el relat i, que si aneu llegint, anireu trobant.

De vegades les respostes no es troben immediatament sinó que se’ns van manifestant a mesura que anem vivint el guió que va marcant la nostra línia de vida. Jo no sóc filòsofa, però em formulo preguntes. Només que no totes les preguntes me les puc respondre amb la promptitud que m’agradaria. Hi ha algunes preguntes que mai no em seran contestades. N’hi ha d’altres, però, que els anys m’han ensenyat a trobar jo sola. I és que de vegades ens entossudim a buscar solucions en un costat i no ens n’adonem que possiblement les tenim a l’altre costat. O mirem amunt quan en realitat l’explicació la trobaríem si miréssim avall.

Aquest viatge, aquesta aventura, aquesta experiència - nova per mi, per nosaltres - m’ha ensenyat moltes coses que, per òbvies, jo ni tan sols veia. M’ha ensenyat, també, que de vegades cal canviar el punt de vista per obrir-se al món. I el que explico no és ni de bon tros, una història agosarada. És molt senzill.

10,15 h.- Som al tren. Sento un avorriment profund. Penso que he omplert la motxilla de roba i d’objectes que potser no necessitaré. També em pregunto què hauria d’eliminar perquè la motxilla no pesi tant!

Ja em van advertir i ho vam mirar a les pàgines web que parlen sobre el tema, que n’hi ha moltes i totes aconsellen el mateix: poc pes. Però jo sóc tossuda i no en vaig fer cas. Avui, caminant des de casa fins a l’estació amb la motxilla a l’esquena m’he adonat que segurament m’he passat. Em maleeixo els ossos. Per què sóc tan cabuda, Deu meu?

El viatge transcorre sense pena ni glòria, tots tres ens anem avorrint en bona companyia fins que arribem a Pamplona on traiem el ventre de pena – sembla que menjarem bé - i entre mossegada i mossegada d’un pa boníssim i d’una carn excel·lent ens plantegem la manera d’arribar a Roncesvalles. Mirem la guia que portem amb nosaltres i veiem que hi ha uns autobusos que t’hi porten. Sortim del restaurant, contents i amb la panxa plena i ens dirigim cap a l’estació d’autobusos. Travessem un parc preciós i constato, una vegada més, com deia, amb la motxilla al damunt, que ho he fet fatal, de voler endur-me tantes coses. El meu humor, malgrat el bon dinar que hem fet, no és el que tocaria quan hom comença una suposada aventura com la que estàvem a punt de començar nosaltres. Veig altres grups de pelegrins que fan una altra mena de cara. Potser és que encara no he tingut temps d’endinsar-me en tot plegat.

21,30 h. Avui els autobusos fins a Roncesvalles no funcionen perquè és Divendres Sant i ens hem hagut d’espavilar i agafar un taxi des de Pamplona . El refugi és net i confortable, tenint en compte el que és: un alberg. Estem tots junts i al descobert. Zero d’intimitat.

Serà dur. La missa ha estat un pal: una missa de la que jo esperava molt, doncs volia que el meu fill sentís cant gregorià i sentís alguna cosa de la vida de Jesucrist, personatge que li he estat venent perquè, encara que les meves relacions amb l’Església són les que són, mai no he deixat d’admirar la personalitat de Jesucrist, si més no, com a home. Li he estat venent, deia, davant la seva mirada desconfiada.

No hi ha hagut ni cants gregorians ni benedicció de pelegrins (el Divendres Sant és l’únic dia de l’any en el què no hi ha missa amb benedicció). Ni autobús, ni cants, ni benedicció ni res!

Intento adaptar-me al que tinc al davant, sóc una persona molt còmoda – amb l’edat m’hi he anat tornant- i de moment no em trobo “a casa meva”. Aquesta impressió anirà canviant, com es veurà més endavant. Sopem al restaurant on sopen gairebé tots els pelegrins i a la nostra taula s’asseu un noi de Barcelona que farà el camí fins a Pamplona. Comencem a parlar i ens caiem bé. L’endemà se’ns unirà per fer uns quants quilòmetres i començarem a descobrir coses. El sopar és auster però correcte. Em fico al llit pensant – encara- què redimoni faig jo ficada en una aventura com aquesta.

RONCESVALLES-LARRASOAÑA

Segundo día

Estamos en Larrasoaña. Llueve desde las 14 h y son las 16,50. Nos hemos mojado como patos. Hemos caminado los 20 km que nos separaban de Zubiri, parando para comer y ver qué tal estaba el refugio. No nos ha gustado (una escuela habilitada). Decidimos continuar hasta Larrasoaña. Por el camino (5 km) la lluvia ha sido nuestra fiel compañera. Botas, pantalones, ropa... hecho unos zorros.

Hoy he aprendido algo muy importante, ante la cariñosa acogida de Santiago Zubiri (de igual nombre que el pueblo anterior...) al albergue que regenta (además es el alcalde del pueblo):

“El peregrino no exige: agradece”.

Los compañeros de fatigas (absolutos desconocidos ayer noche, unas 30 personas, entre los que hay franceses, italianos y mayoría de españoles) comparten las experiencias negativas ( dolor de articulaciones, ampollas en los pies, estragos a causa de la lluvia) y las positivas (ambiente de integración y compañerismo, maravillosos paisajes, ilusión por continuar mañana, pese a las inclemencias del tiempo).
Sólo dos niños: Gerard y Héctor... los dos tienen la misma edad...

Mi estado de ánimo empieza a cambiar (después de una buena ducha, conversaciones agradabilísimas con la gente... recuerdos del paisaje...) creo que esto será duro pero fantástico!

___ ___ ___

22 d’abril de 2000

Segon dia. Em trobo a Larrasoaña. Plou des de les dues del migdia i quan escric això són tres quarts de cinc. Avui ens hem mullat com ànecs. Hem caminat els vint quilòmetres que ens separaven de Zubiri, parant per dinar i per veure què tal estava el refugi. No ens ha agradat, era una escola rehabilitada i l’hem trobat freda i desangelada, per tant, hem decidit continuar caminant els cinc quilòmetres que ens separen de Larrasoaña. Pel camí la pluja ha estat la nostra fidel companya. Botes, pantalons, roba, tot fet una cataplasma. Avui, però, he après una cosa molt important, davant la falaguera acollida de Santiago Zubiri, hospitaler i alcalde del poble de Larrasoaña, que comparteix el seu nom amb el poble anterior:

El pelegrí no exigeix: agraeix.

Els companys de fatigues, absoluts desconeguts ahir a la nit, unes trenta persones, entre les quals hi ha francesos, italians i majoria d’espanyols, comparteixen les experiències negatives - dolor d’articulacions, butllofes als peus, estralls per culpa de la pluja - i també les experiències positives: ambient d’integració i companyia, paisatges meravellosos, il·lusió per continuar demà, malgrat les inclemències del temps.

Només hi ha dos nens: en Gerard i l’ Hèctor. Tots dos tenen la mateixa edat. En Gerard és el nostre fill, l’Hèctor és el fill d’una parella de Logronyo.

L’Alejandro i la Marga acabaran sent uns dels nostres millors amics, però tot això, en aquests moments, encara no ho sabem. Començarem la nostra amistat una mica més endavant, però això no vol dir que, de moment, si ens creuem o ens trobem, no ens saludem amb molta simpatia. Els dos nens encara no han començat a parlar, es destaparan uns dies després. També comencem a saludar-nos amb una parella de Behobia i la seva filla, que tenen la intenció de caminar fins a Estella. O al menys, allà és on els perdríem la pista. Hi ha molta gent que, com nosaltres, comença el camí però no el pot fer d’una tirada, per moltes raons: hi ha qui no ho pot fer, com nosaltres, per qüestions de feina, i que no vol, també com nosaltres, dedicar-hi el mes de l’estiu – per allò que hi ha massa gent, massa calor i que no és ben bé el mateix, ja que l’esperit que ens anirem trobant durant tota l’experiència, a l’estiu no és ben bé el mateix perquè s’hi afegeix un component diferent: les vacances, que fan que alguns trams esdevinguin, potser, més turístics del que ens agradaria a tots plegats.

Sigui com sigui, el meu estat anímic comença a canviar després d’una bona dutxa, per la qual hem hagut d’esperar ben bé mitja hora, asseguts al passadís amb els estris a la mà. Només hi ha un bany que hem de compartir tots i, això que de moment sembla una inconveniència, en realitat es converteix en un motiu de gresca i conversa per part dels que esperem. Converses molt agradables amb la gent, compartir l’habitació que ens ha preparat Santiago Zubiri, amb matalassos a terra, papers de diari a dins de les botes perquè demà estiguin mitjanament seques, records del paisatge, tot plegat em fa arribar a la conclusió que això serà dur, ningú no ho nega, però també pot arribar a ser fantàstic!

Només d’arribar, Santiago Zubiri ens fa descalçar a tots, al·legant que li embrutarem tot el terra de fang. Té raó, però l’entrada d’aquella casa sembla una sabateria: files de botes ordenades a terra, amb paper de diari per dintre, van donant la benvinguda als pelegrins tardans, aquells que, pel que sigui, van arribant després que nosaltres, que ens pensàvem que érem dels últims. En realitat jo sempre tinc la impressió – també quan participo en les curses competint amb gent que ho fa molt més bé que jo - que vaig pel darrere. I sempre descobreixo que, darrere meu, encara hi ha algú més. Un altre aprenentatge que he extret d’aquesta aventura: què més dóna ser dels primers o dels darrers? L’important és el procés. Cal viure’l i sentir-lo. Aquest pensament no m’abandonarà mai més. Ni tan sols anys després d’haver acabat l’aventura. Per això parlo no tan sols de vivències físiques, sinó també de vivències que perduren.

LARRASOAÑA-PAMPLONA

foto:refugio de Roncesvalles

Tercer día

17,35h. Desde el albergue de Pamplona. Llueve. Por suerte, esta mañana no ha llovido. Las botas estaban mojadas por fuera, pero secas por dentro (el papel de periódico que les metimos hizo maravillas).
He descubierto la utilidad del bastón (creo que le llaman bordón). Cuando hay barro, es utilísimo para mantener el equilibrio. Hoy es Sant Jordi. JSalvador me ha regalado una rama grande y fuerte en lugar de la típica rosa y nos hemos reído mucho: era mucho menos romántico, pero más útil!
Ayer hubo momentos en los que pensaba que esto no se había hecho para mí: contradicción absoluta con mi forma de ser (comodona por naturaleza). Hoy empiezo a verlo de otra forma: ya no tengo agujetas y el placer supera el dolor físico. Gerard y JSalvador no tienen ampollas en los pies (qué suerte!).
Qué preciosidad de paisajes! Las diferentes tonalidades del verde de los campos y bosques han llenado mi vista. Lo único que nos ha molestado y ha impedido que fuéramos más rápidos ha sido el barro, pero estoy viendo más que "hacer" camino, hay que saborearlo, vivirlo, sentirlo...
Hay muchos momentos en que, caminando al lado de esas dos personas tan queridas, sencillamente nos miramos y los tres sabemos que compartir este paisaje es algo que nos hace cómplices de no sabemos muy bien qué. No lo imaginábamos: era una aventura, pero está dejando de ser una "simple" aventura. Es algo más, algo indefinible, los tres lo sabemos. Compartimos ese silencio ruidoso que la naturaleza expone para nosotros,plagado de cantos de pájaros que nos saludan... es maravilloso.Con los ojos llenos de placer y los pies hinchados llegamos a Pamplona.
Pamplona es una ciudad preciosa que yo desconocía.
Salimos a tomar un café al "café Iruña". Es interesante, algo en mí hace que vuelva a un pasado.... aquél pasado descrito en las novelas en que los poetas acudían a los cafés para escribir sus poesías en servilletas de papel... sus tertulias con los intelectuales, artistas, bohemios...
Recobro el sentido de la realidad. Volvemos al albergue. Mañana será otro día.

23 d’abril de 2000

17,35 h. Escric des de l’alberg de Pamplona. Plou. Per sort, aquest matí no ha plogut. Les botes estaven molles per fora, però seques per dintre. El paper de diari que hi vam ficar ha fet meravelles. He descobert la utilitat del bastó, que ells en diuen bordón. Quan hi ha fang és molt útil per mantenir l’equilibri. Avui és Sant Jordi. En Joan Salvador m’ha regalat una gran branca i forta en lloc de la rosa i hem rigut molt perquè era molt menys romàntic, però molt més útil!
Ahir hi va haver moments en què pensava que això no s’havia fet per mi: una contradicció absoluta amb la meva manera de ser, còmoda per naturalesa. Avui començo a veure-ho d’una altra manera: ja no em fan mal les articulacions i el plaer supera el dolor físic. En Gerard i en Joan Salvador no tenen butllofes als peus, quina sort!

Quina preciositat de paisatges! Les diferents tonalitats de verd dels camps i dels boscos han omplert els meus ulls i l’ única cosa que m’ha molestat i ha impedit que anéssim més ràpids ha estat el fang, encara que estic veient que més que fer camí, s’ha d’assaborir, viure’l, sentir-lo.
Hi ha molts moments en què, caminant al costat d’aquestes dues persones tan estimades, ens mirem i tots tres sabem que compartir aquest paisatge és una cosa que ens fa còmplices de no sabem massa bé què. No ens ho imaginàvem: era una aventura, però ha deixat de ser una simple aventura. És alguna cosa més, és alguna cosa indefinible, tots tres ho intuïm. Compartim aquest silenci sorollós que la natura exposa per nosaltres, farcit de cants d’ocells que ens saluden. És meravellós. Amb els ulls plens de plaer i els peus inflats, arribem a Pamplona.
Pamplona és una ciutat preciosa que jo desconeixia totalment. Tornem a travessar aquell parc on tres dies abans havíem anat a parar, només que ara ja tenim la pols del camí a sobre i petites ferides als peus, que ens fan sentir pelegrins de veritat. Deixem les motxilles al refugi i sortim a prendre un cafè al “Cafè Iruña”. És interessant. Alguna cosa dins meu fa que torni a un passat, un passat descrit a les novel·les on els poetes anaven als cafès per escriure els seus poemes en tovallons de paper. Les seves tertúlies amb els intel·lectuals, els artistes, els bohemis... Moltes vegades la tinc, aquesta sensació. És com recordar vides que mai no he viscut. Recobro el sentit de la realitat. Tornem a l’alberg. Demà serà un altre dia.

PAMPLONA-PUENTE LA REINA

Permitidme una descripción de sentimientos acerca de la etapa Pamplona-Puente la Reina:

Cuando uno va subiendo a ese puertecillo de medio pelo que es el Alto del Perdón, va viendo allá a lo lejos unos eólicos que le parecen ventiladorcillos como de la Srta. Pepis. Los vas viendo acercarse y te sientes como Don Quijote :esos gigantes que mueven sus brazos y que se están cachondeando de cómo los caminantes resoplan mientras arrastran el barro en sus botas que cada vez pesan más... llegas a odiarlos. Tan cerquita que parecía que estaban y tan lejos como están en la realidad... pero el camino sigue siendo una maravilla y no puedes dejar de pensar que lo que estás haciendo vale la pena.
Llegar arriba es agotador, pero te renueva. Desde un lado ves todo lo que has dejado atrás y desde el otro lo que te queda por caminar.
Has culminado una etapa de barro y continuarás con una etapa de piedras... como la vida misma. Mientras, sigues acumulando el peso y sigues pensando en cómo eliminar lastre de tu mochila y de tu vida.
Empieza la bajada y las piedras se te van clavando poco a poco en los pies, ya que parece que están puestas para eso: qué cruz! Gerard y yo nos preguntamos qué demonios estamos haciendo. JSalvador parece como más conformado. ¡Claro, él es navegante y se ha hecho la misma pregunta un montón de veces en medio del mar!
Por fin, cuando yo estaba francamente agotada, cuando les dije: id vosotros que yo ya llegaré (no sé como, pero llegaré) y me miraron los dos como si fuera una extraterrestre, llegamos a Uterga, un pueblecito precioso. Poca gente había en ese momento.
Uterga fue nuestro oasis: una familia nos acogió como si fuésemos sus hijos. Por 800 miserables pesetas nos dieron un par de cervezas, dos cafés con leche, un colacao y un hermoso bocadillo de tortilla que compartimos los tres. Y muchísimo cariño. Y una conversación que no se me olvidará. Y nos mostraron aquello que yo siempre digo: en la relación con las personas es mucho mejor buscar aquello que nos une que aquello que nos separa.
¡Gracias,amigos de los peregrinos. Habeis sido nuestra familia por 30 inolvidables minutos!.
Cargadas ya las pilas, fue cuando seguimos andando para llegar a Puente la Reina.

24 d’abril de 2000

Pamplona – Puente la Reina

Quan hom va pujant a aquest port que aparenta ser una misèria de port que és l’Alto del Perdón, va veient allà, a la llunyania, uns eòlics que li semblen “ventiladorets petits petits”. Els vas veient com s’acosten i et sents com el Quixot: aquests gegants que mouen els seus braços i que es burlen de com els caminants esbufeguen mentre arrosseguen el fang a les botes que cada vegada pesen més. Arribes a odiar-los. Tan a prop que semblava que eren i tan lluny com són en realitat. Però el camí continua essent un prodigi i no pots deixar de pensar que allò que estàs fent val la pena. Arribar a dalt de tot és esgotador però et renova.

Des d’un costat veus tot el que has deixat enrere i des de l’altre, tot allò que encara et queda per caminar. Has culminat una etapa de fang i continuaràs amb una etapa de pedres, com la vida mateixa. Mentrestant, continues acumulant el pes i continues pensant com eliminar llast de la teva motxilla i de la teva vida.

Comences la baixada i les pedres se’t van clavant a poc a poc als peus. Sembla que siguin allà expressament per això. Quina creu! En Gerard i jo ens preguntem què dimoni fem. En Joan Salvador sembla més conformat, és clar, ell és navegant i s’ha fet la mateixa pregunta una pila de vegades enmig del mar!

En un moment en què ja estic francament esgotada els dic:
-Continueu vosaltres, jo ja arribaré. No sé com, però arribaré.

Em miren com si fos una extraterrestre. Llavors arribem a Uterga, un poblet preciós on, en aquell moment gairebé no hi ha ningú.

Uterga és un oasi: una família ens acull com si fóssim els seus fills. Per vuit-centes pessetes (l’euro encara no és vigent) ens donen un parell de cerveses, dos cafès amb llet, un colacao i un bonic entrepà de truita que compartim tots tres i que resulta ser, a més de bonic, boníssim!. I ens donen també molt d’afecte. I una conversa d’aquelles que no s’obliden, perquè uneix les persones.

Ens mostren allò que jo sempre dic: en la relació amb les persones, és molt millor buscar allò que ens uneix que no pas allò que ens separa.

El meu interior crida: Gràcies, amics dels pelegrins, parleu la llengua que parleu! Heu estat la nostra família per trenta inoblidables minuts.

Ara, mentre torno a escriure aquest text, m’adono que ha passat molt temps. Jo continuo pensant el mateix, però em temo que les coses no són igual. Llàstima.

Puente la Reina és un poble bonic i relativament gran, on hi ha confluència de diversos camins, que, com sabem, tots porten a Santiago. El refugi no és especialment atractiu, però fa sol i a la mica d’herba que hi ha al davant s’hi pot veure una estesa de pelegrins fent les més diverses coses imaginables: hi ha qui escriu, com jo mateixa, qui llegeix, qui es depila les cames (no m’ho invento) qui pren el sol, qui dorm, qui es frega els peus amb pomades i ungüents per tots els gustos... jo em dutxo en un bany amb molts habitants. Mai no m’han agradat les aranyes, excepte si les conec, com una de petita que viu a la meva finestra, però es tracta de dutxar-se en la seva companyia o conservar la suor al damunt fins al dia següent, així doncs, en aquell moment guanyen les aranyes. N’hi ha de tots els tamanys i la gran sort és que, com que elles són al sostre, mentre em dutxo les tinc més o menys controlades.

A la fusta de la llitera del damunt de la meva hi ha una adreça que anoto. La persona que l’havia escrit sol·licitava correspondència amb altres pelegrins “bojos” com jo mateixa. Posteriorment vam intercanviar quatre o cinc cartes i, com ja era d’esperar, aquella correspondència que només tenia sentit en aquell context, es va acabar. Però ho faig constar perquè es vegi el gran poder unificador d’aquest mític camí.

A Puente la Reina es dóna la primera trobada de veritat amb l’Alejandro, la Marga i Hèctor, desencadenant de la nostra amistat posterior: ells busquen l’ambulatori perquè l’Alejandro té els peus plens de butllofes i nosaltres busquem una farmàcia perquè en Joan Salvador es troba malament, té febre i necessita prendre alguna cosa. A partir d’aquest moment ja no pararem de trobar-nos i xerrar, fins que ells ens deixaran quan arribin a Logronyo.

A la nit sopem amb la Marina i el seu marit, uns amics meus d’internet. Internet ha tingut i té molt a veure amb aquest relat. Si jo no hagués recuperat el desig d’ escriure, desig que em va tornar a causa de la meva relació de comunicació amb persones que havia conegut a través d’aquest mitjà, aquest diari no hauria sortit mai a la llum. I si hi va sortir va ser precisament perquè els ho vaig explicar a aquests amics, alguns d’ells llunyans, a través dels e-mails, que jo acabava de descobrir com una font inesgotable d’expressió.

A Blogger le ha parecido improcedente que yo suba hoy una foto, por lo tanto, de momento no hay foto.

PUENTE LA REINA - ESTELLA

Día número cinco

Caminar desde Puente la Reina hasta Estella ha sido un agradable paseo. Llegamos cansados, como siempre, pero creo que nuestros cuerpos van adaptándose al ritmo de los 20/25 km. diarios.
Hoy en el camino hemos caminado acompañados por la familia de Logroño: Alejandro, Marga y Héctor. Les conocimos en Roncesvalles, pero hasta hoy no habíamos hablado tanto.
Llegar a Estella ha supuesto un regalo. Su arte y su paisaje son tan agradables para el cuerpo como para la mente.Me he pasado media hora sentada en la hierba, al lado del río, frente a una iglesia románica encantadora, roto el silencio sólo por el canto de los pájaros y por el ronroneo del río deslizándose entre piedras y arena. Siempre he pensado que las ciudades y los pueblos con río tienen un encanto especial.
El albergue es uno de los mejores y allí hemos aprovechado para lavar la ropa.

25 d’abril de 2000
Puente la Reina - Estella
Caminar des de Puente la Reina fins a Estella és un agradable passeig. Arribem cansats, com sempre, però els nostres cossos es van adaptant al ritme dels vint a vint-i-cinc quilòmetres diaris.

Avui hem caminat acompanyats per la família de Logronyo. Ens vam conèixer a Roncesvalles, però fins avui només havíem creuat quatre paraules comptades. Jo he caminat al costat de la Marga tota l’estona i ha estat un veritable plaer.
Arribar a Estella ha suposat un regal. El seu art i el seu paisatge són tan agradables pel cos com per la ment. Després d’anar a dinar amb les dues famílies conegudes – la família de Behobia i la família de Logronyo- i mentre tothom es quedava a l’alberg a descansar jo m’he passat mitja hora asseguda a l’herba, al costat del riu, davant per davant d’una església romànica encisadora, trencat el silenci només pel cant dels ocells i pel xiuxiueig del riu esmunyint-se entre sorra i pedres. Sempre he pensat que les ciutats i els pobles amb riu tenen un encant especial.
M’he fumat una cigarreta extra i he estat la persona més feliç del món: amb una església romànica, un pont, un bocí d’herba i un riu, però tot exposat només per a mi, com en un paisatge d’un quadre d’un pintor d’aquells que surten cada tarda amb el seu cavallet i pinten el que veuen amb els ulls del cor.
L’alberg és un dels millors i allà hem aprofitat per rentar la roba.

ESTELLA - LOS ARCOS

Sexto día

De Estella a Los Arcos. Otro paseo. Empezamos todos con el inevitable dolor de pies que arrastramos desde el primer día, pero ya estamos acostumbrados.
Gerard tenía una rodilla súper hinchada y hemos decidido quedarnos allí, en Los Arcos. Marga, Alejandro y Héctor han continuado unos km más. Nos ha dolido separarnos, pero nos volveremos a ver en Logroño, donde finalizan ellos su etapa porque viven allí.

26 d’abril de 2000

D’Estella a Los Arcos.

Aquesta caminada es converteix en un altre passeig. Comencem tots amb l’inevitable dolor de peus que arrosseguem des del primer dia, però al que ja estem acostumats. En Gerard tenia un genoll inflamat i , arribant a Los Arcos, decidim no continuar. La Marga, l’Alejandro i Hèctor segueixen avançant uns quants quilòmetres més. Ens ha dolgut separar-nos però sabem que ens tornarem a trobar a Logronyo, on ells finalitzen la seva etapa perquè, com ja hem dit , viuen allà.

Arribant a Los Arcos, quasi a l’hora de dinar, ens ajuntem amb els italians, un matrimoni i un amic, tots tres jubilats, amb els què ja fa un parell de dies que xerrem en alguns moments, mentre caminem. L’home del matrimoni, Vareno, porta un paraigua que li serveix de bastó. Quan plou s’hi aixopluga i quan no plou fa el seu servei com a bordón. Vareno xiula tot el dia. Al principi fa gràcia, però quan portes unes quantes hores sentint el seu xiulet, acabes una mica neuròtic i optes per separar-te’n unes quantes passes. Xerrar amb ella, la Rinalda, també és un plaer, així que, de vegades, és interessant agafar-la de bracet i allunyar-la uns metres del seu home, els metres justos perquè el xiulet no se’t fiqui al cervell. L’amic de tots dos, Domenico, és un home interessant, jo diria que fins i tot és guapo, amb una cultura increïble i que cada vegada que veu una ermita allà ben lluny, fa una correguda i s’hi arriba, encara que s’hagi de desviar del camí. Des de l’ermita, castell o monument on hagi decidit anar, fa fotografies que ens ensenya després, quan ens atrapa, incomprensiblement, al cap de poca estona. Potser és un atleta camuflat. Té una seriosa debilitat per en Joan Salvador, cosa que em fa molta gràcia, molta més a mi que a ell.

LOS ARCOS - VIANA

Día número siete

Hoy es mi santo. Jamás pensé que pasaría el día de mi santo del año 2000 caminando 21 km bajo la lluvia.

Etapa durísima, debida principalmente a esa lluvia que ha comenzado a caer durante la noche y que ha convertido los caminos en auténticos barrizales. Si te encuentras el barro cuando ya estás metido, tienes que apechugar, pero ir directamente a meterte en él nos pareció un acto un poco gilipollas, la verdad, así que lo hicimos todo por carretera.

Mientras caminaba pensaba en mil cosas: todo lo que dejé atrás y que en breve recuperaré, mis estudios tardíos, nuestros otros hijos, la comodidad de nuestra casa, miro hacia atrás y descubro a Gerard llorando:

-¿Qué pasa, hijo? quieres que llegando a Viana nos volvamos a casa?
-No, mamá. No sé por qué lloro. Me parece que estoy haciendo algo inútil. Tengo frío. No soporto esta situación que parece que hemos buscado.

Me alarmo.

Y él continúa hablando. En un niño de 13 años parece raro que se haga estas reflexiones.

-Pienso que un día acabaré el camino con vosotros. Quiero llegar a Santiago y no sé por qué. Y tal vez cuando sea mayor y tenga hijos, haga este mismo camino con ellos- JSalvador y yo alucinábamos.

Nos paramos a un lado de la carretera, y siempre bajo la lluvia, le dimos un masaje con Voltarén en su rodilla hinchada. Le pasé mis pantalones impermeables, puesto que él no había ni querido que le compráramos unos, alegando que "no molaban". Entró en calor y seguimos durante las casi dos horas que nos separaban de Viana.

¿Sabeis que los coches jamás tienen en cuenta a las personas que van a pie?

¿Sabeis que los camiones pasan por tu lado y levantan una polvareda (de agua) que te empapa más que la lluvia que cae?

¿Sabeis que aquél día se me hizo eterno el camino?

Llegando a Viana, por suerte, el cariño de la hospitalera, una mujer de mediana edad que nos acogió con simpatía. Sólo habíamos llegado nosotros. Más tarde llegó el grupo de franceses y los italianos. Agradecí la ducha caliente como nunca. Y nos fuimos a comer los tres, sintiendo que, una vez más, algo imprecisable nos había unido.

27 d’abril de 2000

Los Arcos -Viana

Aquest és el dia número set. Avui és el dia de la Mare de Déu de Montserrat, el meu Sant. Mai m’hauria pensat que passaria el dia del meu Sant de l’any 2000 caminant vint – i - un quilòmetres sota la pluja. Ha estat una etapa dura, molt dura, degut principalment a aquesta pluja que ha començat a caure durant la nit i que ha convertit els camins en autèntics fangars. Si et trobes el fang quan ja hi estàs ficat, t’has d’aguantar, però anar directament a buscar-lo ens semblava un acte una mica inconscient, la veritat, així que optem per fer tota l’etapa per la carretera.

Mentre camino penso en mil coses: tot allò que he deixat enrere i que en breu recuperaré, els meus estudis tardans, els nostres altres fills, la comoditat de casa nostra... de cop i volta tombo el cap enrere i descobreixo que en Gerard plora.

- Què et passa, fill?
- No ho sé, mama. No sé per què ploro. Em sembla que estem fent alguna cosa inútil. Tinc fred. No suporto aquesta situació que sembla que nosaltres mateixos ens haguem buscat, sense saber per què.

Em poso en guàrdia.

- Vols que, arribant a Viana, ens en tornem cap a casa?
- No. Penso que algun dia acabaré aquest camí amb vosaltres. Vull arribar a Santiago i no sé per què. I potser quan sigui gran i tingui fills faci aquest mateix camí amb ell.

En Joan Salvador i jo ens mirem sense saber què dir. Aquestes reflexions en un noi de 13 anys no ens les esperàvem. Potser esperàvem més un retret de tipus “Per què m’heu obligat a venir” però la veritat és que mai no l’hem obligat.

Ens parem al costat de la carretera i, sempre sota la pluja, li fem un massatge al seu genoll inflat, amb voltarén. Li passo els meus pantalons impermeables, ja que ell no havia volgut que li’n compréssim uns, al·legant que “no molaven”. L’escalfor del voltarén, aplicat per en Joan Salvador amb més amor que cap altra fórmula curativa fan el miracle. Durant les gairebé dues hores que ens separen de Viana continuem, tots tres junts, muts, sota la pluja, tornant a compartir quelcom que ni nosaltres mateixos ens havíem plantejat.

Sabeu que els cotxes mai no tenen en compte les persones que van a peu?

Sabeu que els camions que passen pel teu costat i aixequen una polseguera d’aigua et poden amarar més que la mateixa pluja que cau?

Sabeu que aquell dia el camí se’m va fer etern?

Arribant a Viana, per sort, podem comptar amb l’afecte de l’hospitalera, una dona de mitjana edat que ens acull amb simpatia. Només hem arribat nosaltres. Més tard arriben el grup de francesos i el grup dels italians. Agraeixo la dutxa calenta com mai, tot i que aquesta sensació la aniré tenint durant tot el temps que ha durat aquesta aventura. Després d’instal·lar-nos ens en n’anem a dinar tots tres, sentint, una vegada més – com tantes i tantes vegades en aquest llarg viatge- que una força desconeguda i impensada ens ha unit.

VIANA-LOGROÑO-NÁJERA

Desde Viana hasta Logroño creo recordar que hay unos 15 km. Los hicimos casi saltando. Después de la lluvia del día anterior, la verdad es que aquello era como salir a jugar al patio.

En Logroño nos despedimos de los italianos, que seguían hasta Navarrete. Nosotros teníamos previsto pasar el día en Logroño y dormir allí.

Llamamos a Marga, Alejandro y Héctor y nos hicieron ir a su casa. Fue tremendo: comimos por un tubo (patatas a la riojana y un lomo con pimientos que estaban de rechupete). Por la tarde nos enseñaron Logroño, ciudad que no se nos hubiera ocurrido pisar si no hubiera sido porque estaban ellos. Tiene razón many: muchas veces tenemos unos prejuicios sobre los lugares que no conocemos que nos hacen perdernos verdaderas maravillas. Nos encantó Logroño. Nosotros, que somos "de pueblo", no estamos acostumbrados a que las cigüeñas aniden en nuestros campanarios y alucinamos viendo la cantidad de nidos y haciéndoles fotos. Conocimos todo el arte arquitectónico que tienen allí (que es mucho), cenamos a base de vinos (o cocacolas, según correspondiera)y tapas, lo cual fue muy divertido y supimos que allí teníamos unos amigos más.

El albergue, precioso.

A la mañana siguiente, nuestros amigos nos acompañaron en los 9 primeros km. (hasta Navarrete) y se volvieron a casa.

Nosotros continuamos hacia Nájera, última etapa prevista.

Fue precioso: un solecito de aquellos que te ponen un "moreno agroman", a saber: se te marca la camiseta, como a los albañiles. Por el camino, Gerard nos dio una muestra más de lo mucho que ha "crecido". Se nos adelantó más de media hora, diciéndonos:

-Yo voy a mi ritmo, siguiendo las flechas, vale?
-Vale!

Nosotros íbamos más despacio, saboreando paisaje y conversación. De pronto, dejamos de ver a Gerard y empezó mi angustia. "¿Se habrá perdido?"... inquietud durante unos minutos.

Vemos unas extranjeras desconocidas (resultó que eran holandesas) y JSalvador les pregunta:

-¿Han visto pasar un chaval?
-Chaval? Nou, nou, nou... (mi inquietud, en aumento)
-¡Niño! -les casi gritó JSalvador.
-Ouuu! Ninio! Yes, siii, ninio corre moucho!!!

Uffff, respiré. Y JSalvador se reía con ganas...
Al cabo de un cuarto de hora, aproximadamente, vemos un cura de los de antes del Concilio (con sotana incluida).

-Eh! Peregrinos! Sois los padres del chaval? anda que no es majo! que me ha contao que haceis el camino y que bla,bla,bla.... (se nos enrrolló un buen rato y todo lo que dijo acerca de Gerard hizo que JSalvador tuviera que ir recogiéndome la baba directamente)

Llegada a Nájera, comida, albergue guapísimo, conocer un grupo de vascos encantadores y a un grupo de catalanes de Sitges (sólo conozco a una persona en Sitges: lo dije pensando que me dirían "como que no hay nadie en Sitges, sabes?"). Bueno, pues vamos a alucinar de nuevo: mi única persona conocida en Sitges era la prima de uno del grupo (pa que luego hablen de coincidencias y tal)...

En fin, todo lo que os pueda decir a partir de ahora... sería ya pura anécdota.

Terminó nuestra etapa.

Al día siguiente nos volvimos a Blanes, con el corazón a la vez hinchado y encogido. Hinchado por esa nueva experiencia y encogido porque habríamos deseado continuar directamente hasta Santiago!

¿Quereis saber la última? Pues bien: JSalvador, hoy, jueves,11 de mayo de 2000, acaba de llamarme desde Pamplona : si. Tiene 2 días de fiesta y ha decidido hacer la pre-etapa. La primera. De Saint Jean Pied de Port hasta Roncesvalles! (yo no puedo, que si no...)

28 d’abril de 2000

Des de Viana fins a Logronyo

Crec recordar que hi ha uns quinze quilòmetres. Els fem quasi saltant. Després de la pluja del dia abans, la veritat és que allò és gairebé com sortir a jugar al pati. A l’entrada de Logronyo ens trobem amb tota una institució: la senyora Felisa. És una senyora molt gran que té una “parada” al costat del camí que per força hem d’agafar els pelegrins i que ofereix “higos y cariño”. Qualsevol que arriba a la seva parada s’hi pot estar una estona, xerrar amb ella, que compta els pelegrins que van passant, a base d’anar col·locant pedretes en un recipient. Al cap del dia, compta les pedretes – cada pelegrí, una pedra- i amb aquest sistema estadístic tan antic com original, té controlats tots els que van entrant a Logronyo cada dia des de temps immemorials. Com dic, és una persona coneguda que gairebé s’ha convertit en institució. Ens explica que gairebé no hi veu i que actualment l’ajuda la seva néta. Ara, quan jo faig aquesta transcripció, ja fa un parell d’anys que la senyora Felisa va morir. Descansi en pau.
A Logronyo ens acomiadem dels tres italians, que continuen fins a Navarrete. La Rinalda m’abraça amb llàgrimes als ulls, Vareno s’allunya, espurnejant els seus ulls, xiulant els seus llavis, paraigua en mà i Domenico ens diu que a casa seva, allà a Torí, hi tenim la nostra llar per quan ens vagui d’anar-hi.

Nosaltres tenim previst passar el dia a Logronyo i dormir allà. Truquem la Marga, l’Alejandro i Hèctor i ens fan anar a casa seva. Ens podem donar una dutxa d’aquelles que ja somiàvem, perquè per molt bé que estiguis en un refugi, mai no és el mateix que dutxar-se a casa. Tastem les patates a la riojana i un llom amb pebrots que tenen el gust de la glòria. Per nosaltres representa un oasi – com l’oasi d’Uterga, però ampliat a la màxima potència - i Logronyo ens sembla una ciutat preciosa, que no se’ns hauria acudit visitar si no hi haguéssim tingut aquells amics. Té molta raó el nostre amic Manolo quan ens comenta que moltes vegades tenim uns prejudicis sobre els llocs que no coneixem, que fan que ens perdem veritables meravelles. Ens hauria passat a nosaltres amb la ciutat de Logronyo. Ens ha encantat. No estem acostumats a que les cigonyes facin niu als nostres campanars, perquè som d’un poble de mar, on els ocells que hi nien són, sobre tot, estornells, coloms i gavines. A través de les paraules d’Alejandro coneixem l’art arquitectònic que tenen allà, sopem a base de tapes i vins – o coca cola, segons correspongui – coneixem la zona de Laurel, riem, ens divertim i sabem, també, que allà hi deixem uns bons amics, la qual cosa s’ha confirmat al llarg del temps i ara que faig aquesta transcripció ho puc dir amb coneixement de causa.

L’alberg de Logronyo ens agrada molt. Acollidor i net com una patena. Està molt ple, però dormim com troncs. Ha estat un dia tan agradable que convida al descans per continuar al dia següent, en què els nostres amics ens acompanyen els nou primers quilòmetres, fins a Navarrete i se’n tornen cap a casa. Nosaltres continuem fins a

Nájera, darrera etapa prevista en aquesta primera fase.

El dia és preciós: fa un solet d’aquells que et fan agafar un color que nosaltres, fent broma, bategem amb el nom de “morè agroman”, o sigui “morè paleta”, perquè et queden les marques de la samarreta i només agafes el color a la cara i als braços. Pel camí en Gerard ens dóna una mostra més del molt que “ha crescut”. Se’ns avança més de mitja hora, però primer ens informa:

- Jo vaig al meu ritme, seguint les fletxes, d’acord?
- D’acord!

Nosaltres caminem una mica més a poc a poc, assaborint paisatge i conversa. De cop deixem de veure en Gerard i comença la meva angoixa... “A veure si s’haurà perdut”... inquietud durant uns quants minuts.

Caminem una mica més de pressa i veiem unes estrangeres desconegudes, que després descobrim que són holandeses i Joan Salvador els pregunta:

- Han vist passar un “xaval”?
- “Xaval? Nou,nou, nou”- la meva inquietud va augmentant-
- ¡Niño!- gairebé els crida en Joan Salvador
- Ouuuuuuu! Ninio! Yess, siii, ¡ ninio corre mucho!

Respiro, salvada. I ell riu amb ganes. Al cap d’un quart d’hora aproximadament - ens ha agafat avantatge de veritat, el nen! - veiem un capellà dels d’abans del Concili (un capellà amb sotana, quan fa ja tant de temps que els capellans es vesteixen amb vestit fosc)

- ¡Eh, peregrinos! ¿Sois los padres del chaval? ¡Anda que no es majo! Me ha contao que hacéis el camino y que ... (ens fa un panegíric i tot el que diu d’en Gerard fa que en Joan Salvador m’hagi d’anar eixugant la baba)

Arribant a Nájera, dinem, ens trobem un alberg preciós, coneixem un grup de bascs encisadors i un grup de catalans molt simpàtics, de Sitges. Jo només conec una persona, a Sitges. Els ho dic pensant que em diran “com que a Sitges no hi viu ningú...” doncs, per aquelles coses de la vida, la meva única persona coneguda a Sitges, una companya que havia estudiat magisteri amb mi, resulta que és cosina d’un dels que formen part del grup. Sé que això són coincidències d’aquelles de la vida, però en aquests moments tot sembla màgic i miraculós.

Qualsevol cosa que pogués explicar a partir d’aquí seria pura anècdota. Aquí acaba la nostra primera fase del Camí. Al dia següent un taxi ens porta fins a Logronyo, agafem el tren i tornem cap a casa, amb el cor inflat i encongit a l’hora. Inflat per aquesta nova experiència i encongit perquè hauríem desitjat continuar directament fins a Santiago. Però això no podia ser.

L’11 de maig del 2000, Joan Salvador i el nostre amic Joan, l’instigador – per dir-ho d’alguna manera- de la nostra caminada, se’n van cap a Roncesvalles, agafen un taxi fins a Saint Jean Pied de Port i fan tota la primera etapa o – si voleu- la pre-etapa: des de Saint Jean Pied de Port fins a Roncesvalles. Ni en Gerard ni jo hi podem anar, l’un per raons d’estudis, l’altra per raons de feina. Llàstima.

NÁJERA-STO. DOMINGO DE LA CALZADA

… Seis meses después….

Hola, amigos!Estoy ya de vuelta.Hoy no me hagais demasiado caso si me veis por irc... nada más llegar me ha tocado ir a un funeral... por un niño de 6 años. Era una muerte anunciada, por enfermedad... pero la muerte siempre duele, llegue a la edad que llegue y aunque se sepa que ese es el final de todos.12-10-2000Nájera.Recomenzamos el camino.Hemos llegado hoy mismo, después de celebrar ayer, la fiesta de las bodas de oro de los padres de JS.Ahora mismo estoy en el refugio. Hoy se incorporarán también Alejandro y Marga, los amigos de Logroño, que nos han “esperado”. Sólo espero que no llueva, sólo que no llueva! El frío no me asusta, pero caminar bajo la lluvia me horroriza. No puedo continuar escribiendo, puesto que Pablo, el hospitalero y la gente que hay por aquí, me hablan y no me dejan concentrarme. Continuaré mañana, en Sto. Domingo de la Calzada.

13-10-2000

Nájera-Sto. Domingo de la Calzada.

Hemos caminado 21 km. aproximadamente. Los pies no me duelen nada, he ido muy bien durante todo el camino, me siento ligeramente cansada. Por la tarde hemos intentado oir los cantos de las monjas de un monasterio cisterciense del que no recuerdo el nombre, pero parece ser que han cambiado el horario. No me está reservado ni oir los cantos ni oir una misa que incluya bendición de peregrinos (desde que salí de Roncesvalles lo he estado intentando, pero parece que no tengo suerte)... parece como si desde las alturas intuyeran que sólo me interesa a nivel sociológico (eso queda muy bien, pero en realidad me encantaría oir esa bendición, los que me conocen saben cuánto tengo de sensible o quizá sensiblera... y lo mucho que pueden influir en mi estado de ánimo cuatro palabras en un momento dado)... ceremonias, ceremonias que, me guste o no, me “tocan”.

PREPARATIUS PER A LA SEGONA FASE
Un cop vam haver tornat de Nájera hi havia la ferma voluntat de repetir per l’octubre. Perquè nosaltres no teníem tot un mes, per començar i acabar el viatge. El mes de vacances amb què comptàvem a l’estiu no el volíem destinar al camí perquè sabem que és quan més gent hi ha per tot arreu i no volíem convertir una experiència tan... mística? en un acte turístic, que és una mica el que nosaltres pensem que acaba esdevenint el camí a l’estiu. Que potser estem equivocats? Potser si. Però aquest és el nostre criteri i en aquell moment vam preferir fer el camí per fases, aprofitant la Setmana Santa de cada any i aprofitant també uns quants dies a l’octubre, normalment pel pont de la Mare de Déu del Pilar. Així doncs, al cap de sis mesos de la primera experiència, ens trobàvem al bell mig del mes de setembre, fent preparatius per empalmar, altra vegada, a Nájera i continuar endavant.
El principal problema era que en Gerard ja havia començat a l’institut i no era fàcil convèncer els professors que aquell viatge li convenia més que anar a classe. Com a psicopedagoga puc assegurar que potser no era del tot convenient que el fes, però com a mare, i vist des de la distància, ara estic convençuda que si en Gerard hagués vingut, no solament no hauria perdut gens, ans al contrari, sé que hauria guanyat. Però les coses van com van i la vida et va portant per allà on no et penses i acabes fent el que el guió de la vida et demana en cada moment... ja sabem que ens passem la vida escollint. I tocava escollir i l’elecció, ens agradés o no, era la que tocava. Malgrat que ens venia de gust a tots tres, en Gerard, en aquesta segona fase, no ens va acompanyar, tot i que en una de les al·legacions que jo vaig fer a la tutora, vam convenir totes dues en què el treball que en Gerard va fer per a l’assignatura de Ciències Socials, amb les dades que va anar recollint i a través de la pròpia experiència, era molt bo, que s’havia merescut un Notable alt i que fins i tot havia fet que alguns nens i nenes de l’aula s’interessessin per l’aventura fins al punt que – molt més tard en el temps real - i això ho puc dir ara que n’estic recollint totes les dades, alguns d’ells van acabar fent el camí degut a la influència de l’experiència del nostre fill. És evident, però, que en aquells moments ni la tutora ni nosaltres podíem saber que això acabaria succeint i tampoc no estic gaire segura que aquest hagués estat un motiu per fer de la comprensió de la professora, la nostra aliada.

12 d’octubre de 2000
Hem arribat avui mateix, després de celebrar ahir, la festa de les noces d’or dels pares de Joan Salvador. Va ser una festa entranyable, amb tot el que comporta. El viatge des de Blanes ha estat perfecte i tots dos tenim moltes ganes de continuar. Escric això des del refugi de Nájera, allà on vam deixar-ho a la primera fase. Avui s’incorporaran, també, l’Alejandro, la Marga i l’Hèctor, si s’ha pogut escapar de les classes de l’institut, que no ho sabem.
Jo només espero que no plogui, sobre tot que no plogui! El fred no em fa por, però caminar sota la pluja m’horroritza. No puc continuar escrivint, ja que Pablo, l’hospitaler i la gent que hi ha per aquí, m’estan parlant i no em deixen concentrar. Continuaré demà, des de Santo Domingo de la Calzada.

13 d’octubre de 2000

Nájera- Santo Domingo de la Calzada.

Hem caminat vint-i-un quilòmetres aproximadament. No em fan gens de mal els peus, he anat molt bé durant tot el camí, només em sento lleugerament cansada. A la tarda hem intentat sentir els cants de les monges del monestir cistercenc del què no recordo el nom, però sembla que han canviat l’horari. No m’està reservat ni sentir els cants gregorians ni oir una missa que inclogui benedicció de pelegrins. Des que vam sortir de Roncesvalles ho hem estat intentant però sembla que no hi ha sort. Sembla com si des de les altures intuïssin que tot el que concerneix a la religió m’interessa molt més a nivell sociològic que a nivell de devoció.

M’adono que això queda molt bé de dir, però sé que en realitat m’encantaria sentir aquesta benedicció. Les persones que em coneixen saben com en sóc de sensible, o potser de carrinclona i el molt que poden influir en el meu ànim quatre paraules en un moment donat. Cerimònies, cerimònies que, m’agradi o no, em toquen de ben a prop i toquen, també, la meva sensibilitat.

STO. DOMINGO DE LA CALZADA - BELORADO

14-10-2000

Sto. Domingo-Belorado.

Estamos en Belorado,esperando a que llegue el autobús.Los amigos de Logroño y M.Ángeles, una chica de Vitoria que se nos ha unido, se van. Me sabe mal, pero ellos sólo tenían dos días. Hoy hemos andado 22 km. Hemos parado a desayunar y he comprobado que por aquí también conocen el “pà amb tomàquet”...

Copio unas palabras de uno de esos libros que existen en todos los refugios:
“E Ultreia, esuseia, Deus aia nos”
Ni idea de si es latín o vasco. Sólo sé lo que significa:
“¡Y adelante, ea! ¡Y arriba, ea! Dios, ayúdanos.”
Se me acerca un chino (o es japonés?) me habla en inglés, por supuesto... acabo comprendiendo que ni es chino ni japonés sino neoyorquino. Vive en NY y sus padres son coreanos. Está haciendo el camino en bicicleta. Es sociólogo (se me acercó al verme el libro que voy acarreando por todos los sitios sin poder concentrarme para leerlo, y eso que DEBO hacer un trabajo para el día 24) decía que es sociólogo pero el hombre trabaja en una lavandería. No puedo identificar qué edad tendrá... me dice que hace 7 años que terminó sus estudios (o eso entiendo yo, porque claro, mi inglés no es muy ortodoxo, que digamos). Total: mi convencimiento, una vez más – y serán muchas durante todo lo que os vaya contando- de que las personas nos necesitamos mutuamente y que en el camino puedes encontrarte con gente de todas las razas, nacionalidades, colores y gustos, pero ello no importa: todos tenemos el mismo objetivo: llegar a Santiago (o a Finisterre, la ruta pagana). Y que casi nadie, salvo la gente muy religiosa, tiene muy claro por qué ha iniciado su peregrinación, pero que todos, sin excepción, sienten que el camino “tira” de ellos.
Si, Many, tal como decías... el camino “está ahí” y por eso lo caminamos. Aunque también hay quien dice que el verdadero camino empieza cuando lo acabas... paradoja? Filosofía? Qui lo sá! Os dejo por hoy. Mañana continuaré donde lo del chino, coreano o japonés...


15-10-00
Belorado. Reflexiones en torno al sistema de albergues a partir de uno de ellos.

Ayer no estuvo nada mal. Cenamos todos juntos y la verdad es que fue muy acogedor.

En la mesa nos reuníamos:
una brasileña, una alemana, unos ingleses, el coreano-norteamericano, unos franceses, un suizo, dos canadienses, un australiano, dos catalanes (nosotros), cuatro navarros,tres malagueñas residentes en Madrid (una de ellas profesora de la UNED). ..etc

En realidad no era más que la comprobación de que el mundo es tan pequeño, que cabe todo él alrededor de una mesa.

El menú fue lo de menos, aunque se hizo de forma conjunta:

Entrantes "del chef"- Ensalada de lechuga con tomate
Primer plato (y último)-Pasta con salsa de queso al estilo Valentina (variedad "a gusto del poeta" de macarrones hervidos con queso "El Caserío" fundido)
Postre- Macedonia de frutas con helado. (Ahí había el trabajo de un montón de gente que peló la fruta y el buen hacer de alguien que la mezcló)
Bebidas_ Agüita del grifo (buenísima) y buen vino "Rioja", conseguido por los cuatro navarros, que sabían lo que se hacían.

Todo ello mezclado con enormes dosis de buen humor y grandísimas dosis de paciencia para entenderse en esa reducida y divertida torre de Babel.

Quizá se me pueda decir: "pero esto no es el camino". Pues sí: éso también forma parte del camino, de ahí la enorme importancia que va adquiriendo en el consciente o en el subconsciente de cada uno...

A las 22 h. todo el mundo a la cama, no sin antes haber podido comprobar lo bien que lavaba los platos la profesora de la UNED, lo bien que los secaba el arquitecto técnico catalán y lo bien que los guardaba un general de la Armada francesa retirado, mientras el sociólogo, el filósofo, el artista suizo y los chiquitos canadienses, de profesión "ni-se-sabe-pero-mientras-mi-papi-pague-seguiré-viajando" (qué suerteeee), aparte de todo el otro compacto grupo que no enumeraré para no cansaros, en el cual me encontraba yo divertidísima... ejem... mirábamos! (de vez en cuando es precioso ver cómo los demás trabajan y tú observas)

Por la mañana, Valentina y Sybille (ni idea de como se escribe Sybille, quizá Cybill?, bah, da lo mismo), las hospitaleras jovencísimas, nos tenían preparado un desayuno a base de café con leche, pan, mantequilla, mermelada y galletas!
Todo ello, por el módico precio de un ¡Buenos días!, 200 ptas. por cabeza la noche anterior y "la voluntad" en una urna donde ponía eso: "Donación voluntaria".

Many: deberás explicarme cómo demonios se sustenta todo esto, porque no acabo de entenderlo...
Estas dos chiquitas viven allí (de momento) y no tienen sueldo. Se les da cama y comen con los peregrinos siempre que pueden. Mantienen limpio el albergue y su capacidad de comunicación es tal, que pueden llegar a conseguir todo lo que os he explicado...
Que síii, que ya sé que también hay que contar con la buena voluntad de los que estábamos allá, que algún día se les puede "escapar" de las manos, que vaya usted a saber qué ocurre en verano, cuando en lugar de 20 o 30 personas acuden 100 personas al albergue... hay muchos matices, claro!
pero vamos... yo alucino!

A todo eso tengo que decir que el albergue en sí era una casa viejísima, pero impecablemente limpia. Lo que lo hacía acogedor era el ambiente. Casi me mato para ir al lavabo por la noche, pues para bajar de la litera, había que intentar poco menos que un suicidio, no había luz piloto y por poco me parto la crisma con otra litera, el agua no salía caliente sino "tibia", pero aun así... repito que el ambiente hacía que poco más que una cabañita se conviertiera en el mejor de los palacios y que cada uno de nosotros se considerara "en casa".

14 d’octubre de 2000

Santo Domingo- Belorado.

Som a Belorado, esperant que arribi l’autobús que s’emportarà els amics de Logronyo i la Mª Angeles, una noia de Vitòria que se’ns va unir el primer dia d’aquesta segona fase. Avui hem caminat vint – i - dos quilòmetres. Hem parat a esmorzar i he comprovat que per aquí també és conegut el nostre pa amb tomàquet.

A tots els refugis hi sol haver un llibre o una llibreta on els pelegrins que ho desitgen poden escriure-hi les seves impressions, dedicatòries, signatures o el que els vingui de gust. Del llibre que hi ha damunt la taula de l’entrada, copio aquesta frase, que em té intrigada perquè gairebé tothom la sap, però ningú no té clar en quin idioma està escrita.

E ultreia, esuseia, Deus aia nos

El que si que sap tothom és el significat:

I endavant, i amunt! Déu, ajuda’ns!

Se m’acosta un xinès – o potser és japonès? - em parla en anglès i acabo entenent que no és ni xinès ni japonès sinó de Nova York i els seus pares són coreans. Ell està fent el camí en bicicleta, això vol dir que avui el conec i avui mateix, després de sopar, el perdré de vista, perquè els que van en bicicleta no porten, evidentment, el mateix ritme que els que fem el camí a peu. És sociòleg.

Se m’acosta quan veu que jo llegeixo un llibre que m’he emportat amb mi per tot arreu i del qual he de fer un treball per a la Universitat.

Deia que el novaiorquès - coreà és sociòleg però m’explica que treballa en una bugaderia. No sóc capaç d’identificar quina edat pot tenir. Em diu que fa set anys que va acabar els estudis, o això entenc jo, perquè el meu anglès no és gaire brillant. Reflexiono sobre aquest fet: un sociòleg que treballa en una bugaderia perquè no troba feina d’allò que li interessa de veritat. I sóc conscient que això cada vegada és més normal, a la nostra societat. Mentre jo parlo amb ell i en Joan Salvador xerra amb altres grups, m’adono una vegada més – i seran molts cops durant tot el que encara queda de camí- que les persones ens necessitem mútuament i que en aquest camí pots trobar-te amb gent de totes les ètnies, colors i gustos, però que això no té la més mínima importància: tots tenim un mateix objectiu: arribar a Santiago. O, en el nostre cas, a Fisterra, la ruta pagana, que en diuen. I arribo al convenciment que gairebé ningú, exceptuant la gent molt religiosa, no té gaire clar per què ha iniciat la seva peregrinació, però que tots, sense excepció, sentim que el camí ens estira. És aquí, al refugi o alberg de Belorado on em faig una sèrie de plantejaments i reflexions sobre el sistema d’albergs.

El sopar no està gens malament. Sopem tots junts i la veritat és que tot plegat és molt acollidor. A la taula ens reunim un brasiler, una alemanya, uns anglesos, el coreà – nord-americà, uns francesos, un suís, dos canadencs, un australià, dos catalans – nosaltres- quatre navarresos i tres malaguenys que viuen a Madrid, una d’elles, professora de la UNED. En realitat allà podem corroborar que el món és tan petit que tot ell cap al voltant d’una taula. El menú és el de menys, tot i que es fa de manera conjunta: el treball en equip, encara que el treball sigui senzill, sempre és molt més gratificant.

- Entrants “del xef”- consistent en una amanida d’enciam i tomàquet
- Primer plat (i últim)- pasta amb salsa de formatge a l’estil Valentina. L’explicació del plat és molt senzilla: una bullida de macarrons amb formatgets fosos.
- Postres: macedònia de fruites amb gelat. Aquí s’hi endevina la feina d’uns quants pelegrins que pelen la fruita i el “savoir faire” d’algú que la barreja.
- Per beure, aigua de l’aixeta (boníssima) i un bon “Rioja”, aconseguit pels quatre navarresos, que saben molt bé el que es fan.

Tot això barrejat amb grans dosis de bon humor i grandíssimes dosis de paciència per entendre’ns en aquella reduïda però divertida torre de Babel. Se’m pot dir que això no és el camí, però jo respondria que si. Que això també és el camí, per això aquesta part del camí va prenent tanta importància al subconscient de cadascú. A les deu de la nit, com sempre, tothom cap al llit. Aquesta és l’hora oficial d’anar a dormir als refugis, perquè els pelegrins l’endemà hem de llevar-nos molt d’hora. Abans, però, mentre jo “no faig res” sinó observar, somriure i xerrar, puc comprovar com de bé frega els plats la professora de la UNED, que bé que els eixuga l’arquitecte català i com de bé els col·loca al seu lloc un general de l’Armada francesa retirat, mentre el sociòleg, el filòsof, l’artista suís del qual encara no he parlat i els noiets i noietes canadencs, de professió “no se sap, però mentre el papà pagui seguiré viatjant” i la resta del grup que no nomenaré per no cansar, xerrem i observem els que treballen.

Al matí, la Valentina i la Cybill – no vaig aconseguir aprendre’m el nom, però em sonava a la famosa actriu, la Sheppard- les dues joveníssimes hospitaleres, ens tenen preparat un esmorzar a base de cafè amb llet, pa amb mantega, melmelada i galetes! Tot això, pel mòdic preu d’un Bon dia!, dues-centes pessetes (encara no hi havia l’euro, per tant, al canvi, havíem pagat una mica més d’un euro). També hi ha l’opció, per a qui vulgui fer-ho, de dipositar una donació voluntària en una urna.

Si no coneixes una mica l’ambient del camí no te’n pots fer una idea: aquelles dues noietes viuen allà, de moment, i no tenen sou. Se’ls dona el llit i el menjar – solen menjar, tant al migdia com a la nit, amb els pelegrins, muntant dinars o sopars, segons l’hora, de la mateixa manera que ho han fet amb nosaltres, és a dir: reunint-nos a tots i intentant que dinem o sopem tots junts, tal com hem fet. Mantenen l’alberg net i la seva capacitat de comunicació és tan gran que aconsegueixen tot el dic. Ja sabem que també cal comptar amb la bona voluntat dels que érem allà, que no sempre els deu sortir bé – ens ho expliquen - perquè a tot arreu hi ha gent per tot i el camí no és una excepció. Que alguna vegada se’ls ha escapat de les mans, sobre tot a l’estiu, que en lloc de ser 20 o 30 persones poden arribar a ser 100. Hi hauria molts matisos a fer, és clar!
I a tot això he de dir que l’alberg és una casa molt vella, que sembla que havia estat un teatre, ja que la cuina on es fa el sopar ocupa la part que en altres temps havia estat destinada a escenari. Tot està impecablement net. Allò que fa el refugi acollidor no és la casa en si mateixa, sinó l’ambient. Gairebé em mato per anar al lavabo a la nit, perquè baixar de la llitera és quasi un suïcidi. No hi ha llum pilot i per poc que no m’obro el cap amb la llitera del davant. L’aigua calenta no és calenta sinó tèbia, però tot i això, repeteixo que l’ambient fa que alguna cosa més que una cabana es converteixi en el millor dels palaus i que cadascun de nosaltres es senti com a casa.

En fer aquesta transcripció em consta que aquell alberg tan entranyable ja no hi és. Segurament un altre de més modern l’ha substituït. Què se’n deu haver fet, de les dues hospitaleres? Qui ho pot saber?

BELORADO-S.JUAN DE ORTEGA

Belorado-S.Juan de Ortega (15-10-00)

Hemos caminado 24 km. El paisaje, precioso, hemos ido notando los sucesivos cambios desde que empezamos en Roncesvalles y hemos vuelto a llegar a la conclusión de que vivimos en un país con una riqueza paisajística enorme.

Un placer para los sentidos: la vista, que se llena de colores y formas, el oído, que percibe los diferentes rumores de bosques y llanuras, así como los cantos de los pájaros y el zumbido lejano de los coches (cuando se pasa al lado de la carretera no resulta tan bucólico, la verdad).

Llegando a S. Juan de Ortega se me agrandó el corazón, puesto que el paisaje era realmente bucólico. Pero, ay! ahí si que me estaba equivocando! El albergue resultó ser una casa fría y desangelada, unas enormes naves con literas, un frío de la ost... de narices, sin agua caliente, ni tibia, sino verdaderamente congelada!!! la hospitalera parecía un sargento de caballería (es la hermana del cura), en fin... pasé del entusiasmo al desencanto...
Más tarde pude darme cuenta de que la hospitalera no era tan... ñññññ... incluso nos invitó (no sé si fue idea de ella o de su hermano) a sopa de ajo, después de otra misa ¡sin bendicióooon!.

Me explico: llegando al albergue, lo primero que hicimos fue huir de él e irnos al otro refugio: el bar! (sólo hay tres casas, eh?, una de ellas es la iglesia, la otra el albergue y la otra el bar)... Ahí había un fuego, se estaba calentito y podías disfrutar de la agradabilísima conversación de todos y sobre todo de un nuevo personaje que entró en escena: Óscar.

Oscar merece que le dedique por lo menos tres líneas en este resumen. Es un hombre que puede que tenga la edad de mi padre. Es guapísimo (o eso me parece a mi) ojos de un azul profundo, pero cálidos, pelo largo, blanco, a veces recogido en una coleta, pequeñito, poquita cosa, delgaducho, pero con una personalidad, buffffff... fue maestro de escuela y sigue siendo organista de iglesia (sin ser religioso: curioso, verdad?) y tiene una filosofía de la vida que me encanta!
Para que os hagais una idea: se parece a Georges Moustaqui (creo), aunque no recuerdo de qué color tiene los ojos Moustaqui, el cantante griego que ya está muy vejete.

El bar lo regenta la señora Marcela, una señora oronda, mucho más joven de lo que parece, su marido (un personaje divertido que se limita a pulular por el bar) y sus dos hijos. Ahí nos metimos todos, porque el albergue sólo lo pisamos para dormir.

Tarde de domingo perfecta: lluvia en el exterior, refugio para las mochilas, bar lleno de peregrinos que, en pequeños grupitos, hablábamos, leíamos, escribíamos, mirábamos el fuego, tomábamos un café con leche o un colacao de vez en cuando... hmmmmmm, parecía una tarde de invierno de esas de película... uff, como me gustaría poder describir exactamente lo que sentía!

Lo dejo aquí porque de S. Juan de Ortega hay más cosas y me gustaría contároslas más detalladamente, vale?

. Juan de Ortega-Filosofada
Mis pensamientos, sin orden ni concierto, en el bar, fuera del bar y (uffff, esto es una olla de grillos, si llegais a entender algo)
En el bar comparto mesa con un francés, un no identificado (que resultó ser alemán y que luego le perdimos la pista) y Oscar. El marido de la Sra. Marcela tiene ganas de hablar y yo simulo que estoy ensimismada en la escritura porque no tengo ganas.

Sólo son las 16,35. Estaría bien ir a dar una vuelta, incluso ir a correr como contraposición del caminar (se mueven otros músculos al andar que al correr) pero llueve. No tengo ganas de caminar ni de correr bajo la lluvia.

JSalvador se ha quedado dormido en el refugio, no sé como ha podido, con el frío que hace. Supongo que mañana desayunaremos aquí y continuaremos camino hasta Burgos. Hoy no me he duchado,el agua está helada.Las toallitas esas impregnadas de no sé qué cosa parecen mágicas y cumplen su función.Finalmente, puede que de tanto pensarlo, he "conseguido" que me venga la regla (qué cruz!) con las consiguientes incomodidades que ello comporta. Ya nos lo dicen los ginecólogos ,que se nutren de nuestra supuesta imperfección: todo, todito, lo tienes en el coco (juas!)...

Echo de menos a Gerard, mucho, mucho.
Si reanudamos el camino en Semana Santa nos volveremos a llevar a Gerard (si él quiere, claro!)
Y echo de menos a Ferran, a quien no veré hasta diciembre... me siento como la sensiblera madre del anuncio ese de navidad que siempre me hace saltárseme la lágrimas (vuelveeeeeee...a casa vueeelveeeeeee...) , otro tema de estudio (por qué juegan con nuestra pobre gilipollez?, aunque si bien me acuerdo del anuncio, no recuerdo exactamente qué anuncia, así que si es por mí, lo tienen claro para vender!)

Ahora debería leer el libro de Sociología que me he llevado a pasear, pero no tengo ganas. Qué palo! Cuando vuelva sólo tendré 4 días para entregar un trabajo sobre él (quien me ha mandado a mi estudiar? pregunta formulada y reformulada casi a diario. Estoy harta, harta, harta, total, para lo que me sirve...)

Se me acerca Oscar. Habla muy bien. Me gustaría seguirle la conversación, sólo que mi francés no es todo lo bueno que debería para una conversación de altura, como la que tiene este hombre. No importa. Voy a dejar de escribir para que vea que me interesa lo que dice (está hablando con el alemán, pero en francés, Santo cielo, qué torre de Babel)

Habla de la diversidad. Y habla de ello como si supiera muy bien qué es lo que quiere decir. Dice que la diversidad es rica. Dice también, hablando de qué narices buscamos con este ejercicio masoquista de andar todos los días como condenados de pueblo en pueblo, más o menos esto: "Santiago no le dará a nadie un libro de recetas. Santiago reposa en su tumba. Es el hombre mismo quien debe encontrar su propio camino y el camino empieza cuando se acaba la ruta"... me ha gustado (supongo que he entendido más o menos lo que ha querido decir).

Marcela nos dice que hay una perrita que está pariendo en un cobertizo, al lado del bar. Me levanto y voy a verla. Me sigue Christianne, la mujer francesa y Eva, una guapa mujer de unos 35 años que vendió todo lo que tenía en Dinamarca para hacer el camino de Santiago y empezar una nueva vida sola y en no sabe qué lugar (si es que la he entendido bien, pues nos entendemos en francés-inglés)...

El cobertizo está lleno de paja sucia y lleno de pulgas. La perrita tapa con su cuerpo a los 4 o 5 cachorros que acaban de nacer y nos enseña los dientes.Esa misma perrita, al día siguiente nos sigue durante unos cuantos km... y yo me pregunto por qué los humanos somos tan frágiles y los animales tan fuertes... de todas formas... en otras culturas, las mujeres son mucho más fuertes que nosotras (pero ahora me iría por los cerros de Úbeda).

Después de toda esta reflexión, los que dormían la siesta en el refugio fueron bajando poco a poco al bar y ocurrió lo que ayer conté.

Como no había otra distracción, fuimos a misa (casi) todos. Quedé alucinada de ver que casi todo el mundo se levantaba para ir a comulgar. Incluso me sentí mal por no hacerlo yo también. Esa comunión habría tomado un nuevo significado, simbólico, lo que expresa realmente la palabra co-munión.... otra vez estoy metida en los cerros de Úbeda...

Estoy apartada de la Iglesia, no porque me haya apartado yo, sino porque es la propia Iglesia la que no me deja pertenecer a ella. Parece ser que vivo en pecado (juas), no sé por qué entré a oir la misa, total... una ceremonia más!

15 d’octubre de 2000

De Belorado a San Juan de Ortega.

Vint – i- quatre quilòmetres. El paisatge, preciós. Hem anat notant els canvis des que vam començar a Roncesvalles i tornem a arribar a la conclusió que vivim en un país amb una riquesa paisatgística enorme. Un plaer per als sentits. La vista s’omple de formes i colors, l’oïda percep les diferents remors dels boscos i les planes, el cant dels ocells i –per desgràcia- el soroll dels cotxes quan passes pel costat de la carretera. Llavors, la veritat, ja no resulta tan bucòlic.

Arribant a San Juan de Ortega se m’ eixampla el cor, ja que el paisatge és realment paradisíac. Però, ai! M’estava equivocant de mig a mig:

L’alberg resulta ser una casa freda i desangelada, unes enormes naus amb lliteres, un fred! sense aigua calenta ni tèbia, sinó absolutament congelada! L’hospitalera és una mica massa seriosa, sense arribar a ser antipàtica, però tracta els pelegrins a baqueta. Passo de l’alegria al desencant en un moment. Més endavant em puc adonar que l’hospitalera no era tan seriosa com me l’he imaginat. Ella i el capellà de l’església, el seu germà, ens conviden a menjar sopa d’all, després d’una altra missa... sense benedicció!.

M’explico: arribant al alberg, el primer que fem és fugir-ne i anar-nos-en a un altre refugi: el bar!

Allà només hi ha tres cases. Una d’elles és l’església, l’altra és l’alberg i l’altra és el bar. Allà hi ha un foc, s’hi està calentet i pots gaudir de l’agradable conversa de tots plegats, sobre tot d’un nou personatge que entra en escena: l’Óscar.

L’Óscar mereix una dedicació especial en aquest resum. És un home que potser té l’edat del meu pare. És guapíssim, o això em sembla a mi. Uns ulls d’un blau profund, però càlids, els cabells llargs, blancs, de vegades recollits en una cua, petitet, poqueta cosa, esprimatxat, però amb una gran personalitat que traspua per tots els seus porus. Havia estat mestre d’escola i – en el moment en què transcorren els fets que estic explicant - continua sent organista d’església, sense ser religiós practicant. Curiós, com a mínim. Té una filosofia de la vida que m’enamora! Perquè us en pugueu fer una idea, l’Óscar s’assembla a Georges Moustaqui, encara que no recordo que Moustaqui tingui els ulls blaus. Però és igual. Me’l recorda.
El bar el regenta la senyora Marcel·la, una dona grassoneta, molt més jove del que sembla a primera vista, el seu marit, personatge divertit que es passeja pel bar, i els seus dos fills. Allà dins ens hi fiquem tots, perquè l’alberg només el trepitgem per dormir. Una tarda de diumenge amb pluja a fora, les motxilles confinades al refugi, el bar ple de pelegrins que, en petits grups, parlem, llegim, escrivim, mirem el foc, prenem un cafè amb llet o un colacao calent de tant en tant, com dir-ho? sembla una tarda d’hivern de les que surten a les peñ·licules romàntiques.
No us podeu fer una idea de com m’agradaria saber descriure exactament el que sentia!

Transcripció dels meus pensaments, sense ordre ni concert, al bar i fora del bar de San Juan de Ortega

(aquest fragment no està ni corregit ni retocat ni actualitzat)

Al bar comparteixo taula amb un francès, un no identificat – que resulta ser alemany i a qui una mica més endavant perdríem la pista- i l’Óscar. El marit de la senyora Marcel·la té ganes de parlar i jo faig veure que estic abstreta en l’escriptura perquè no en tinc ganes. Passa de mi i parla amb els altres. Jo escric paraules a l’atzar mentre paro l’orella perquè la conversa és francament interessant. Només són les 16,35. Estaria bé sortir a fer un tomb. Fins i tot sortir a córrer com a contrapunt del caminar. Quan caminem movem uns altres músculs que quan correm. Però plou i no tinc ganes de mullar-me. En Joan Salvador s’ha quedat adormit al refugi, no sé com ha pogut, amb el fred que fa. S’ha ficat a dins del sac i s’ha tirat tota la roba al damunt, des de la meva tovallola al seu propi anorac. Demà esmorzarem aquí i continuarem fins a Burgos. Avui no m’he dutxat, l’aigua és gelada. Les tovalloletes aquestes impregnades de no-sé-què semblen màgiques i acompleixen molt bé la seva funció. Finalment, després de tant pensar-hi he aconseguit que em vingués la menstruació altra vegada, quina creu! Amb les conseqüències que comporta: incomoditat i més parades al camí, amb el que això representa per al ritme a l’hora de caminar. Però això és el que hi ha. Hauré d’acabar donant-li la raó al meu ginecòleg quan em diu “muchas de las incomodidades las tienes en el coco” - pobre de mi! Ell, que es nodreix precisament amb la nostra suposada imperfecció!
Trobo molt a faltar en Gerard. Molt. Si iniciem de nou el camí per Setmana Santa ens el tornarem a emportar, si ell ho vol, és clar! I també trobo a faltar en Ferran, a qui no veuré fins pel desembre. Em sento com la carrinclona mare de l’anunci de Nadal de tota la vida, aquell que fa que em saltin les llàgrimes (vuelve a casa, vuelve, por Navidad), un altre tema d’estudi.
Per què, els anunciants, juguen amb la nostra sensibilitat? De tota manera, en aquest moment no sóc capaç de recordar què anuncia, sinó l’anunci en ell mateix, per tant, jo no seria la millor compradora del seu producte. Tenir el meu fill gran fent pràctiques en un vaixell de càrrega al mig del mar no és el que em fa més il·lusió, precisament, però si és el que ell desitja... un fill capità de la Marina Mercant, mai no m’ho hauria esperat. Jo, que de petita deia que “si hagués nascut home seria capità de vaixell”, però era molt petita, quan jo deia això i llavors les dones encara no podien cursar la carrera. Ara hauria de llegir una estona el llibre sobre el qual he de fer el treball de sociologia, però no en tinc ganes. Quin pal! Quan torni a casa només tindré quatre dies per lliurar un treball que encara no he començat. Qui em manava estudiar altra vegada, a mi? Pregunta que em formulo i em re formulo gairebé cada dia. N’estic farta. Ara se m’acosta l’Óscar. Parla molt bé. Voldria seguir-li la conversa, només que el meu francès no és el suficientment bo que hauria de ser per una conversa de la categoria que té aquest home, però no importa. Deixo d’escriure perquè vegi que m’interessa. Està parlant amb l’alemany però en francès, Déu meu, quina torre de Babel!)
Parla de la diversitat i en parla com si sabés molt bé el que vol dir.
Ha dit que la diversitat és rica. Ha dit, també, parlant del què busquem, tots plegats, amb aquest exercici masoquista de caminar cada dia com si fóssim condemnats de poble en poble, més o menys això:
Santiago no li donarà a ningú un llibre de receptes. Santiago reposa a la seva tomba. És l’home mateix qui ha de trobar el seu propi camí i el camí comença quan s’acaba la ruta.
M’ha agradat. Suposo que més o menys he entès el que ha volgut dir, malgrat l’idioma. La senyora Marcel·la ens diu que a la casa que hi ha adjacent al bar hi ha una gosseta que està parint. M’aixeco i vaig a veure-la. Em segueixen la Christianne, la dona del capità retirat de l’Armada francesa i l’Eva, una bonica dona d’uns trenta-cinc anys que es va vendre tot el que tenia a Dinamarca per fer el camí i començar, després, una nova vida ella sola, no sap, encara en quin indret. Tot això si és que l’he entès bé, perquè ens entenem mig en francès i mig en anglès. El paller està ple de palla bruta i de puces. La gosseta tapa amb el seu cos els quatre o cinc cadells que acaben de néixer i ens ensenya les dents. Aquesta mateixa gosseta, al dia següent ens seguirà durant uns quants quilòmetres i jo em pregunto com és que els humans som tan fràgils i els animals són tan forts. De tota manera, en altres cultures, les dones són molt més fortes que nosaltres. Però ara me n’aniria de tema.
Després de tota aquesta reflexió, tots els que dormien la migdiada al refugi van a baixant a poc a poc i llavors passa tot el que ja he explicat.
Com que no hi ha cap més distracció, gairebé tots assistim a la missa. Creients i no creients. Quedo impressionada quan veig que quasi tothom s’aixeca per anar a combregar. Fins i tot em sento malament per no anar-hi jo també. Aquesta comunió hauria pres un nou significat, simbòlic, per mi, el que expressa realment la paraula comunió. Però altra vegada me’n vaig de tema.
Penso que estic apartada de l’església, però no sóc jo qui se n’ha apartat, és la pròpia església que no m’hi deixa pertànyer. Segons ella, visc en pecat. No sé per què he entrat a oir missa. A poc a poc em sento petita, petita, i tot allò que em van inculcar quan era una nena aflora, de cop, a la superfície. Trenco amb qualsevol pensament negatiu i em concentro en el present.

S.JUAN DE ORTEGA - BURGOS

S. Juan de Ortega-Burgos

16-10-2000

Hoy hemos caminado casi 30 km. hasta Burgos. El camino, durante la primera parte, muy bien. Pero después, la verdad, no me ha gustado nada. La presencia de la gran ciudad se notaba e incordiaba. Llegando al cámping RioVena, en Riofrío (cero, pues no lo he apuntado),donde un montón de años atrás, creo que hacia 1982, había estado con el padre de mis hijos, con Ferran y con Jordi (Gerard aún no había nacido, me he sentido invadida por una ola de nostalgia... recuerdos que nunca han de volver, recuerdos absolutamente vivos que dejaron su huella en mi mente y que, ahora, me provocan otra vez aquel sentimiento de haber cerrado la última página de un maravilloso libro y haber abierto la de otro libro que se ofrece, a su vez, maravilloso, pero que no tiene nada que ver con aquél.

Superados los momentos de tristeza no compartida sugiero a JS tomar el autobús hasta el centro de Burgos, una opción recomendada por la mayoría de los caminantes.Él no quería (es auténtico hasta en estos pequeños detalles)

¡¡¡Finalmente lo hacemos!!!! Desde el centro de Burgos nos quedarán aún unos 3 km. por recorrer.

El albergue es muy acogedor. Unos barracones de madera, situados justo en medio de un enorme parque que invita a tumbarse bajo sus árboles y echar una siesta.

Nos duchamos (por fin!) y salimos como nuevos.

Comemos en las piscinas municipales, que también me traen bellos recuerdos. Tengo una amiga en Burgos (que ahora vive en Inglaterra) y cuando yo tenía 16 años (Santo cielo!!!!) estuve pasando un mes en su casa, en la calle Laín Calvo... veníamos justamente a estas piscinas a bañarnos en un agua helada, hacíamos piruetas en los trampolines para que los chicos nos miraran (y sin embargo, en la actualidad... pa cobarde, yo! nunca me vereis tirarme desde un trampolín, por bajito que sea)... en fin, otro tipo de nostalgia, esta vez compartida por lo que tenía de divertida.

Pasamos toda la tarde en Burgos. "Mi" catedral está preciosa, le han lavado la cara!!! pudimos ver al "Papamoscas", ese reloj situado en las alturas, donde un personaje da las horas. Todo el mundo se queda mirándolo con la boca abierta para que las moscas puedan entrar en ella fácilmente, de ahí el nombre del personaje. Tomamos un café y el sol, a partes iguales. Recibí una llamada de fanny-de-nick que me hizo sentir recordada (no hablemos de los mensajillos que he ido recibiendo de muchos de vosotros, que casi siempre me han ido emocionando)Incluso me atreví a entrar en El Corte Inglés, buscando sellos para las postales. Hablando de sellos y de estancos ... Jolín con "el estanco" de Burgos! Ahí escondido, en la entrada del Paseo del Espolón! Bufffff, lo que nos costó encontrarlo... la chica del coret inglés se extrañó de que le pidiera sellos (es un Corte Inglés de la Srta. Pepis) JS se negó en redondo a entrar en ese sitio de mala reputación (por lo del uso de las tarjetas de crédito y eso)...

Con un dolor de pies fuera de lo normal (después de 30 km. por la mañana, quién se patea una ciudad entera, por pequeña que sea, en "mode" paseo?) volvemos al refugio, donde nos tomamos unos bocatas que hemos comprado, un vasito de agua y... ¡a la cama!

Aquí perderíamos a una parte del "grupo":los canadienses, algunos australianos, gente que ni me había fijado que estaban pero que nos íbamos encontrando por las calles y nos saludaban como si fuéramos vecinos de toda la vida :))) se quedaron para pasar un día más en la ciudad. Eva también.

Así que continuaríamos solamente con los franceses, Oscar, el artista (de él ya os hablaré en otra ocasión)... y a ver a quién más nos encontraríamos! El camino siempre es una aventura...

16 d’octubre de 2000

San Juan de Ortega- Burgos.

Avui hem caminat quasi trenta quilòmetres. Durant la primera part, el camí ha anat molt bé però després, la veritat, no m’ha agradat gens. La presència de la gran ciutat es notava i molestava. Arribant al càmping Rio Vena, a Riofrío, on un grapat d’anys enrere, diria que el 1982, hi havia estat amb els meus dos fills grans, en Ferran i en Jordi – en Gerard encara no havia nascut- i amb el seu pare, Josep, que encara vivia. M’he sentit envaïda per una onada de nostàlgia. Records que mai no tornaran, però que són absolutament vius, que van deixar petja a la ment i que ara em provoquen altra vegada aquell sentiment que produeix l’haver tancat la darrera plana d’un llibre meravellós i d’haver-ne obert una altra. La d’un altre llibre que s’ofereix, al seu torn, meravellós, però que no té res a veure amb l’anterior.

Superats els moments de tristesa no compartida, suggereixo a en Joan Salvador agafar l’autobús fins al centre de Burgos, una opció recomanada per la majoria dels caminants. Ell no ho volia – és autèntic fins en aquests petits detalls- però finalment ho fem. Queden aproximadament tres quilòmetres fins al centre de Burgos i el camí és horrible. L’alberg és molt acollidor. Consta d’uns barracots de fusta, situats just al bell mig d’un parc que convida a estirar-se sota els arbres i fer una becaina. Com que no és hora de la migdiada, però, ens limitem a entrar a l’alberg, prendre possessió d’un parell de lliteres, dutxar-nos i sortir a dinar. Sortim, dic, com nous. Creuant la carretera, al davant mateix del parc que conté l’alberg, hi ha les piscines municipals, que també em porten bonics records: tinc una amiga catalana però que tota la vida fins que es va casar, havia viscut a Burgos. Es va casar amb un anglès, per tant, ara viu a Anglaterra des de fa molts anys. La Mariàngela. Quan jo en tenia setze i ella potser setze i mig o disset vaig passar un mes de setembre – que recordo com si fos ara mateix- a casa seva, sortint amb la seva colla i, tot de sobte, em trobo, tants anys després, dinant en unes instal·lacions que en aquell moment m’havien servit per viure l’adolescència en forma de tirar-me des del trampolí – jo, que sóc més covarda que ningú- i banyar-me en una aigua gelada, tot per quedar bé davant del grup de companys i companyes de la meva amiga. Aquest cop comparteixo la meva nostàlgia – divertida- amb en Joan Salvador i una vegada més fem recompte de tot el que hem viscut junts, que ja comença a ser important, tot i que fa quatre dies pensàvem que no teníem gaire història comuna... tenint en compte tot el que havíem viscut abans, cadascun per la seva banda.

Passem tota la tarda a Burgos. “La meva” catedral està preciosa, li han rentat la cara. Podem veure el “Papamoscas”, aquest rellotge situat a les altures, on un personatge – el Papamoscas- dóna les hores. Tothom es queda mirant-lo amb la boca oberta perquè les mosques puguin entrar-hi fàcilment, és per això que té aquest nom. En un bar del Passeig de l’Espolón prenem un cafè i el sol a parts iguals. Rebo un parell de trucades de persones que he conegut a través de la xarxa i que em fan sentir recordada i estimada- també- virtualment. Aquest fet m’emociona. Escric unes quantes postals i busco desesperadament un estanc... que em costa molt de trobar. No hi ha com desconèixer una ciutat per no trobar absolutament res del que busques! Fins i tot entro al “Corte Inglés”, però resulta que aquella sucursal no té estanc. Allà, però, vaig aprofitar per comprar uns mitjons de cotó perquè m’havien sortit uns puntets vermells als peus i no sabia si era una al·lèrgia. Amb un mal de peus fora del normal, que jo suposo que té alguna relació amb aquells punts vermells - encara que després de trenta quilòmetres al matí, qui és el guapo que camina per una ciutat sencera, per petita que sigui, a pas de passeig? - tornem al refugi, on ens mengem uns entrepans que hem comprat, un got d’aigua i al llit!

Aquí perdem una part del grup: els canadencs, alguns dels australians, gent que ni m’havia fixat que hi eren però que ens anàvem trobant pels carrers i que ens saludaven com si fóssim veïns de tota la vida, es queden a passar un dia més a la ciutat. L’Eva també. Així doncs, continuem només amb els francesos, l’Óscar, l’artista - ja en parlaré, de l’artista- i tenim certa curiositat per saber qui més ens trobarem perquè el camí sempre és una sorpresa.

BURGOS-CASTROJERIZ

Burgos-Castrojeriz

17-10-2000

40 km. En el restaurante de Castrojeriz.

21 h.

Me da la llorera: ¿qué coño (con perdón) estoy haciendo aquí en una mesa donde hay en este momento cuatro brasileños que acabo de conocer en el albergue y una pareja de catalanes que acabo de conocer en los últimos 10 km? Lloro y lloro y los comensales me van proporcionando kleenex. Finalmente les pido perdón y "casi" todo el mundo me dice :

- noo, si yo hoy he llorado a las 5
- noo, si a mi me da cada día la llorera....
-noo, tranquila, esto es normal!
Buffffff! ¿Estoy en Castrojeriz o estoy en Marte?

Retrocedamos... En Burgos se me ocurrió mirarme los pies (como a veces duelen, normalmente no les hago ni caso, o de lo contrario, no sé yo si podría correr y hacer las barbaridades que hago). Total: había unos puntitos rojos muy monos que ya me habían salido la otra vez y que pican un poco. JS me ponía betadine, con lo cual mis pies adquirían un tono amarillo-chino de lo más guay, con puntitos rojo-anaranjados, algo más abultados que de costumbre (los pies, no los puntitos) y desde luego, nada, pero nada eróticos. Eran unos pies de mirar con carita de pena y luego mirarme la cara a ver si se correspondía con los pies. pero mi cara reflejaba una sonrisa profidén total, así que no era preocupante.O eso creía yo.

En Burgos, aparte de postales y sellos, aprovechando la gran ciudad, compré calcetines con componente de algodón al 80% por si acaso... puesto que yo estaba convencida de que tenía una alergia a los calcetines.

Total: llegando a Hontanas, después de 30 km., creíamos que ya habíamos hecho la etapa... inocentes! llegamos a Hontanas sobre las 4 de la tarde y sin comer... teníamos un hambre de caballo y nos metimos en el bar de Victorino (un personaje que sale incluso en la guía) para comer algo. Descubrimos a una pareja que nos saludó con un "Bona tarda" que se nos antojó más catalán que otra cosa... total: nos comimos una super-mega-ensalada que nos dio vigor (como las espinacas a Popeye). Después de la ensalada con un embutido "de la tierra" requetebuenísimo, y de una conversación perfecta con los catalanes más los franceses y Oscar (que nos hicieron saber que el refugio estaba a 30 mts. del bar)yo no me sentía las piennas (ni los pies) por lo tanto, decidí que menda lerenda caminaba otros 10 km. más porque estaba "en forma" total y absoluta y porque bueno, si hemos venido a este mundo a sufrí, pues vamos a demostrarlo, no? Ni corta ni perezosa, levanté los 8,5 kgs. de mochila, seguía sin sentirme las piennas, pero no importaba...

JS me dijo: -Estás segura? mira que ya llevamos hoy 30 km. podríamos quedarnos en este pueblo, que parece bonito...- a lo que yo le respondí:

- Este pueblo lo que parece es aburrido.

-¿Qué vamos a hacer TODA LA TARDE aquí?
- Descansar, chica, descansar- decía él
- Además, hace un solecito que enamora y encima, la chica nueva que acabamos de conocer (Judith) es psicopedagoga como yo y... hemos estado hablando y... y Agustín tiene un oficio precioso (es contador de cuentos *) y...
* En escuelas, bibliotecas, centros de niños, hospitales, etc...

Total: Caminamos esos 10 km. más al lado de Judith y Agustín, que son encantadores, mientras perdíamos la compañía de Christianne, Roger y Oscar, a los que volveríamos a encontrar dos días más tarde (o uno?) . Ah! El artista también nos acompañó.
Ya, ya os contaré quien es el artista, pero es que se me acumula el trabajo....
Además, acabo aquí por hoy.
Esos 10 km. de más acabarían teniendo consecuencias!!

17 d’octubre de 2000

Burgos-Castrojeriz.

Són quaranta quilòmetres. Una mica menys que una marató. Quan escric això sóc al restaurant de Castrojeriz, a les nou de la nit, mentre esperem que se’ns afegeixin uns quants pelegrins que han decidit que soparien amb nosaltres. Tinc ganes de plorar i ploro. Què estic fent aquí, en una taula on de seguida vindran quatre brasilers que acabo de conèixer i a l’alberg hi ha una parella de catalans que he conegut en els darrers deu quilòmetres? Ploro, ploro i quan arriben i em veuen en aquell estat em van proporcionant kleenex, però no s’estranyen gens. Gairebé tothom diu que en algun moment del camí s’ha plantejat el mateix que jo. Un parell de noies han plorat i em diuen que això meu és normal. En un moment donat em pregunto si sóc a Castrojeriz o a Mart.

Ahir, a Burgos se’m va ocórrer mirar-me els peus – com que de vegades fan mal, normalment no els faig ni cas, perquè si ho fes no sé si podria córrer i fer les barbaritats que faig- la qüestió és que m’havien sortit els punts vermells que he nomenat. La primera vegada, en la primera fase del camí, ja m’havien sortit, però va ser el darrer dia i no en vaig fer esment perquè en un parell de dies ja no hi eren. En Joan Salvador m’hi posava Betadine, amb la qual cosa adquirien un to groc d’allò més bonic però d’allò tan poc eròtic. Eren uns peus d’aquells de mirar-se’ls amb cara de pena i després mirar-me la cara per veure si es corresponia amb els peus. Però la meva cara reflectia un somriure d’orella a orella, així que no era preocupant. O això em semblava a mi. Aquest dia, al matí, m’havia posat els mitjons de cotó per si de cas. Total que, arribant a Hontanas, després de caminar trenta quilòmetres, pensàvem quedar-nos-hi, ja que hi havia un refugi. Pensàvem que ja estàvem. Innocents! Teníem una gana de cavall i ens vam ficar al bar de Victorino – que surt a la guia, igual que el bar de San Juan de Ortega, que també surt a la guia- disposats a menjar alguna cosa. A dins del bar vam descobrir una parella que ens va saludar amb un “Bona tarda” . Ràpidament vam començar a parlar amb ells, ens vam asseure al seu costat i ens vam menjar una amanida i un pernil amb pa que ens va fer treure el ventre de pena. Aquella amanida ens va donar la força que els espinacs li donaven a Popeye, per tant, quan vam acabar ens trobàvem tan en forma que vam decidir continuar, ja que la parella formada per la Judith i l’Agustí, així com també l’artista, continuaven fins a Castrojeriz. La Judith és psicopedagoga, com jo, la qual cosa ens dóna molta corda per xerrar. I l’Agustí té una professió d’aquelles que fan venir ganes de conèixer – ne els secrets, perquè deu ser tot un art: és explicador de contes! Bonica professió.

Aquí perdem la companyia de la Christianne i el Roger, els francesos, i de l’Oscar. Però al cap de dos dies els tornarem a trobar. Aquells deu quilòmetres de més, acaben tenint conseqüències!

CASTROJERIZ - FRÓMISTA

Castrojeriz-Frómista

18-10-2000 - 25 km, aprox.

En la mañana que despunta, un murmullo lejano llega a mis oídos. Paso de estar profundamente dormida a un semidespertar que se va acentuando con el progresivo aumento de volumen del murmullo. Es muy agradable. ¿Qué está pasando? Aguzo el oído mientras intento desentumecer, por debajo del saco y de la manta, los músculos de mis piernas y pies. El suave murmullo va tomando forma. Es un canto. Es un canto profundo. Es un canto que me ayudará/nos ayudará a desperezarnos totalmente, pero con la sensación de que algo maravilloso nos espera. Es otra forma de despertar, absolutamente diferente del despertador a que estamos acostumbrados, y en ese contexto, es sensacional. Canto gregoriano. Alguna lengua viperina nos comentó ayer que Restituto, el hospitalero, ex yuppie con el mismo tanto por ciento de mala leche que de buen corazón, despertaba a la gente cantando él mismo. Lo cual me hizo pensar en los minaretes desde los que los sacerdotes marroquíes despiertan a la gente para que recen de cara a la Meca, a las 5 de la mañana. Pero no. Restituto pone un compact y lo maneja con tal delicadeza a partir del parámetro "volumen" que te hace sentir casi que estás en los cielos, suspendido de una nube (y os aseguro que no apetece salir de ella)...
Nos obsequia con café con leche y galletas (JS y yo damos cuenta de un paquete entero) y nos despedimos de él (a mi me da tres besos "a la francesa"). La impresión de la noche anterior con respecto a este hombre no fue muy buena para mí y eso que le caí en gracia y me trató como a una reina. Pero se comportó muy mal, bajo mi punto de vista, con una señora noruega que llegaba en bicicleta. Pero no voy a criticarle. Sus razones tendría para comportarse con ella de la forma en que lo hizo... ya que con nosotros fue de lo más agradable.
Mis pies estaban mejor,o eso pensaba yo, no me sentía las piernas (pero poco importaba, pensé). Agarramos las mochilas y... ¡a la calle!.


Qué bonitos son los Campos de Castilla (tengo que releer a Machado) JSalvador me cuidó ese día como si fuera su estrella. En realidad llegué a creerme que lo soy (si, efectivamente, lo soy).
Voy a saltarme aquí un párrafo de mi diario que es demasiado íntimo, aunque todos podeis comprobar que estoy abriendo mi alma en cada una de mis historias. Simplemente, corroboro, durante la caminata de este día, con un dolor de pies ya absolutamente declarado que hace que, frente al canal de Castilla (qué preciosidad visual), tenga que cambiar las botas por las zapatillas de deporte, corroboro, decía, la suerte que tengo de vivir con este hombre.

- No creo que yo tenga fuerzas para continuar, le comento a JS. No sé lo que tengo, pero si es una alergia, a fe de Dios que no son los calcetines ni las botas ni las zapatillas de deporte. ¿Serán las gramineas de Castilla?
- Serán!, por eso no vamos a discutir
¡Pero no eran!

En Frómista me pongo a escribir, JS hace otro tanto, el artista también, los franceses, que ya nos han pillado de nuevo, Oscar, otro grupo de franceses pero con una mala leche de narices, Judith, Agustín... están "todos" (bueno, todos no porque los que perdimos en Burgos no están y de los 4 brasileños de ayer, solo quedan 2)...
Escribo y escucho a Mercedes Sosa, la hospitalera de Frómista es melómana como yo... dios santo...

"Gracias a la vida, que me ha dado tanto..." las lágrimas vuelven a hacer su aparición (creo que he nacido con un grifo en la nuca). No puedo controlarme, los sentimientos me desbordan, sentimientos de fatiga y dolor, combinados con sentimientos que no puedo reproducir aquí. Me odio a mi misma por no poderme frenar, allí, delante de todos... dejo lo que estoy haciendo y me voy al lavabo, para tratar de solucionar el líquido problema. Creo (sólo creo) que nadie se ha dado cuenta. Ahora ya sí que estoy deseando marcharme a casa,volver a la normalidad.No puedo más, no podría continuar. Los pies ya no me caben en ningún tipo de zapato. Voy con las zapatillas de la ducha y así me paseo por todo el pueblo, con la ayuda de JS, porque yo sola no puedo. Se impone el sentido común y decidimos que hay que ir a urgencias.

18 d’octubre de 2000

Castrojeriz-Frómista.

Aquest dia caminem vint-i-cinc quilòmetres. Al matí em desperto amb un murmuri llunyà que arriba a les meves orelles i passo d’estar profundament adormida a un semi despertar que es va accentuant amb el progressiu augment de volum del murmuri. Què és, això tan agradable? Què està passant? On sóc? Paro l’orella mentre intento desentumir, per sota del sac de dormir i de la manta, els músculs de les cames i dels peus. El suau murmuri va agafant forma. És un cant. Un cant profund. És un cant que ens ajudarà a treure’ns la son del tot, però amb la sensació que alguna cosa meravellosa ens està esperant. És una altra manera de despertar-se, absolutament diferent del despertador al què estem acostumats en la nostra vida quotidiana i que, en aquest context, és sensacional. És cant gregorià. Alguna llengua viperina ens havia comentat ahir que Restituto, l’hospitaler, ex “yuppie” amb el mateix tant per cent de mala llet que de bon cor, despertava la gent cantant ell mateix. La qual cosa em va fer pensar en els minarets des dels què els sacerdots marroquins desperten la gent perquè resin de cara a La Meca a les cinc del matí. Però no. Restituto posa un CD i el maneja amb tanta delicadesa a partir del paràmetre “volum” que et fa sentir que ets al cel, penjat d’un núvol i us asseguro que no ve de gust sortir-ne. Ens obsequia amb cafè amb llet i galetes. En Joan Salvador i jo ens cruspim un paquet sencer. Ens acomiadem d’ell. A mi em fa tres petons “a la francesa”. La impressió sobre aquest home que vaig tenir el dia anterior, d’entrada no va ser massa bona i això que li vaig caure en gràcia i em va tractar com a una reina. Sota el meu punt de vista, però, amb una senyora noruega que arribava en bicicleta, el seu comportament no va ser prou correcte, però no el criticaré perquè penso que si li va parlar com ho va fer, les seves raons deuria tenir. Amb nosaltres va ser d’allò més agradable. Els meus peus estaven malament però millor que quan vaig arribar el dia anterior, que semblaven botifarres. L’artista em va fer posar-m’hi un ungüent i em va dir que allò me’ls milloraria, però no va ser així. Com que ara estan una mica millor, encara que ni tan sols em sento les cames – com un Rambo qualsevol- penso que el que m’espera per caminar no agreujarà gaire les coses. Agafem les motxilles i al carrer! No he parlat del poble. Castrojeriz és un poble preciós, preciós!

Que immensos són els camps de Castella! (he de rellegir Machado) En Joan Salvador té cura de mi com si fos la seva estrella. En realitat arribo a creure’m que ho sóc. Si. Efectivament, ho sóc. Aquí em salto un paràgraf una mica massa íntim, encara que en aquest recordar el camí estic obrint la meva ànima al cent per cent. Senzillament, durant la caminada d’aquest dia, amb un mal de peus ja absolutament declarat que fa que, davant del canal de Castella – quina preciositat visual - hagi de canviar les botes per les sabatilles d’esport, corroboro, deia, la sort que tinc de viure amb aquest home.

- No crec que tingui forces per continuar- li comento a en Joan Salvador. No sé què tinc, però si és una al·lèrgia, a fe de Déu que no són els mitjons ni les botes ni les sabatilles d’esport. Podrien ser les gramínies de Castella?
- Podrien ser – per això no haurem de discutir -

Però no ho eren. No eren les gramínies de Castella!

A Frómista em poso a escriure. Ell fa el mateix i l’artista també. Els francesos, que ja ens han tornat a atrapar, l’Óscar, un altre grup de francesos però amb força mal caràcter, la Judith, l’Agustí, hi són “tots”. Bé, tots no, perquè aquells que vam perdre a Burgos no hi són i dels quatre brasilers d’ahir només en queden dos. Escric i escolto Mercedes Sosa. L’hospitalera de Frómista és melòmana com jo. “Gracias al a vida, que me ha dado tanto”... les llàgrimes tornen a fer la seva aparició. No em puc controlar, els sentiments em desborden. Sentiments de fatiga i de dolor, combinats amb sentiments que no puc reproduir perquè no en sé. M’odio a mi mateixa per no poder-me frenar, allà, davant de tothom. Deixo el que estic fent i me’n vaig al lavabo, per tractar de solucionar aquell plor que no controlo. Em fa l’efecte que ningú se n’ha adonat, per sort. En aquests moments ja estic desitjant anar-me’n cap a casa, tornar a la normalitat. No puc més, no podria continuar. Els peus ja no em caben en cap mena de sabates. Vaig amb les sabatilles de la dutxa i així em passejo per tot el poble, amb l’ajuda de Joan Salvador perquè jo sola no puc. S’imposa el sentit comú i decidim que s’ha d’anar a urgències.

FRÓMISTA-CARRION DE LOS CONDES-BLANES

Frómista-Carrión de los Condes

19-10-2000

A las 8 de la mañana, cuando salimos del albergue, nos dirigimos directamente al ambulatorio. Allí la doctora que me recibe, nada más verme los pies y las piernas me dice que aquéllo no es una alergia. Es lo que en términos médicos se denomina una "vasculitis", es decir una rotura de capilares, según dice, producido por un sobreesfuerzo y por un exceso de peso. Me dice que debo dejar de andar y que haga reposo (juas)... Los casi 20 km que nos separan de Carrión de los Condes se me antojan como un calvario, pero ella me prohíbe tajantemente que los camine.

- Toma el autobús y en cuanto puedas, descansa con las piernas en alto. Cuando llegues a tu casa, habla con tu médico de cabecera. No te receto nada porque es sólo cuestión de reposo y ver luego el por qué te ha sucedido esto.

-Vale.

JS continuá solo, caminando además bajo la lluvia, mientras yo me quedo en el albergue hasta que "me echan". Todos los albergues cierran sobre las 9 de la mañana, puesto que hay que hacer la limpieza correspondiente, así que cojo mi mochila y me dirijo al único bar que hay abierto, justo enfrente de la parada del bus. La gente me mira raro ya que voy equipada como una montañera/caminante total, pero con un detalle que realmente llama la atención: las chanclas que utilizo normalmente para la ducha.

Después de un café con leche y de intentar evitar las miradas "raras", por fin, tomo el bus hacia Carrión. Allí me dirijo al refugio, pero aún está cerrado. Margarita, la hospitalera, muy amablemente, me dice que tengo que volver allí sobre las 12, que será cuando se haya terminado la limpieza y que, mientras, puedo esperar en el bar "España", que desde allí podré ver pasar a los caminantes, que tienen que pasar obligatoriamente por delante. No, no creo que Margarita tenga comisión.

Llueve. De forma indirecta pienso que igual he "creado" esa vasculitis para poder escaquearme de andar bajo la lluvia... pero luego pienso "vaya bobada". Es en el bar España donde leo el libro (bueno, me lo leo casi entero) que llevaba para hacer el trabajo de la universidad. Tengo tiempo de eso y de hacer balance de muchas cosas, aunque rehúyo meterme en balances que puedan llegar a ser nocivos para mí, en el sentido de que... bueno, hacer un examen de conciencia en un bar de Carrión de los Condes, me parece una tarea un poco inútil.

De todas maneras, hay muchas cosas en mi vida que tengo que cambiar, me guste o no. Y es curioso: en mi otro fin de etapa, la otra vez, en Nájera, ya llegué a esta misma conclusión: la mochila pesa demasiado-la vida pesa demasiado. Un paralelismo que hizo que, en los 5 meses que han transcurrido desde la otra vez, realmente "he cambiado" cosas que me estaban afectando enormemente.

Esta vez, parece que el peso sigue siendo demasiado para soportarlo en el camino (mis pies se resienten, mis piernas no lo resisten, lo cual quiere decir que aún llevo demasiados potingues, demasiada ropa superflua) ¿Y en mi vida? ¿Qué es lo que debo cambiar ahora en mi vida? No tengo ganas de cambiar nada más. Lo que yo creo que debería eliminar, ya está eliminado... quizá se me abran los ojos cuando llegue... no sé... veremos.

Después de tres horas y media en ese bar, siendo observada por todo el pueblo, que ha ido desfilando por allí (nadie me dice nada, pero todos me miran con curiosidad. No llevo mochila, pues Margarita me la guarda, pero lo de las chanclas resulta un tanto pintoresco)... Tomo dos cafés con leche, me fumo un cigarrillo extra que no tocaba, leo, pienso, escribo, esta vez no lloro, estoy resignada y sé que mañana volveré a casa, dejando a Christianne, a Roger, a Óscar, a Judith, a Agustín y a James, que son los que últimamente hemos frecuentado. Las dos brasileñas que quedan son puramente anecdóticas y voy a olvidarlas rápidamente.

Mi vista va dirigiéndose periódicamente hacia la ventana por la que se supone que debo ver a los caminantes. Veo a uno, con el cual jamás he hablado, pero pasa de largo.
Por fin, tras esa larga espera, aparecen los franceses, Oscar y JS. Les recibo en la calle, bajo la fina lluvia, y tras un abrazo, recojo mis bártulos del bar, agradezco con una sonrisa al barman el hecho de no hacerme preguntas y de haberme dejado pasar la mañana allí y me voy con ellos hacia el refugio.

Carrión de los Condes

20-10-2000

Me encuentro en el bar España otra vez, como ayer, pero ahora ya esperando a Aleix, que nos vendrá a buscar (ha salido a las 5,30 de la mañana de Barcelona).

Ayer, en un momento dado, Margarita me pidió que hiciera de hospitalera mientra ella se iba a comer. En el poco rato que estuve allí sólo llegaron Judith y Agustín, a quienes estampé el sello del albergue, cobré las 300 ptas y les indiqué la litera que les correspondía. Nos reimos mucho, ya que se supone que sólo ellos dos tendrán, en toda la historia del Camino de Santiago desde sus comienzos, mi firma puesta en su credencial y eso, para mí, es todo un acontecimiento :)))

Fue en esa hora y media, que me di cuenta de que esto de esperar a los peregrinos que van llegando, alentarlos en su hazaña, mimarlos y cuidarlos si vienen muertos de cansancio (que es lo que suele ocurrir) tiene su "miga". Ahí, querido Many, es donde me di cuenta de que las personas que hacen este trabajo (si es que se le puede llamar trabajo, porque la mayoría son voluntarios) pueden ver aumentada su autoestima, en cuanto asumen que están ayudando, prestando un servicio a unas personas que en ese momento lo necesitan... no sé explicarme mejor. Pienso que a veces las personas necesitamos sentir que alguien "depende" de nosotros, necesitamos salirnos de la rutina diaria y normal, para saber que "somos buenos para alguien", tomando la palabra buenos no en el sentido del bien y el mal, sino... ¿como lo diría? en un sentido global... ufff, creo que no me explico demasiado, pero no importa.

Mi "experiencia" como hospitalera fue una pura anécdota, pero me recordó mucho los tiempos de mi juventud (allá por el Pleistoceno) cuando, de forma totalmente voluntaria y sin haber hecho cursos y cursillos, es decir, de una forma inocente (y quizá un tanto suicida, por lo que tenía de peligroso en determinados momentos. No pasó nunca nada porque los dioses me debieron proteger) estuve haciendo de monitora de niños y niñas en mi parroquia (no sólo sin cobrar, sino además pagando igual que los niños cuando nos íbamos de Colonias)... recuerdo un año en Calafell, que nos llevamos 150 niños a la playa y de los 5 o 6 monitores/as más el cura, sólo había una persona que sabía nadar: YO. Uffffffff (ahora no lo haría, forasteros!) Inconsciencia? quizá :)))

Pero volvamos al camino.

Ayer visitamos el pueblo (no es una maravilla y lo siento por si alguien es de Carrión) pero tampoco está mal. Lo que nos deja obnubilados es la forma como la gente suele vivir en estos pequeños pueblos: sin estrés, sin prisas, tomándose la vida como algo que está ahí (bueno, eso es aparente, faltaría hablar con la gente para saber si todo eso es cierto), en una sola palabra "viviendo".

El cura de la parroquia es el hermano de Margarita, la hospitalera. En la iglesia hay un órgano que se ve que hacía años que no se tocaba. Óscar es organista, aparte de maestro de escuela, como os comenté. Bueno pues ayer tuvimos el enorme placer de oir a Óscar tocar el órgano de esa iglesia, con lágrimas en los ojos por la emoción que le embargaba.
Imaginaos una iglesia (creo que entre el románico y el gótico pero muy remodelada y reconstruida) con sólo la luz suficiente para crear un ambiente... recogido.
Imaginaos esa iglesia totalmente vacía con sólo 8 personas (el cura, Óscar, Christianne, Roger, JS, Agustín, Judith y yo). Imaginaos que empieza a sonar Bach interpretado en exclusiva para nosotros... uffff, fueron 15 minutos, puesto que tenían que empezar el rosario y no había más tiempo, pero esos 15 minutos fueron algo que recordaré siempre. Para nosotros fue un regalo de despedida...

Me queda hablaros del artista. Yves Alain. Un nombre que yo recordaba a través de la siguiente composición de lugar: Yves-Saint-Laurent/AlainDelon ;)
Yves es un suizo más o menos de mi edad (muy interesante, por cierto) que salió de su casa en Suiza el día 1 de agosto y que pensaba/piensa estar 100 días para recorrer todo el camino, desde la puerta de su casa hasta Finisterre, pasando por Santiago, naturalmente.
Su misión (la misión que se ha fijado) es hacer una obra de arte cada día. Si: en el camino. De pronto le veías caminando y de pronto le veías que se paraba porque quizá le había llegado la inspiración. Si el material que encontraba ese día era barro, hacía una escultura. Si lo que le llamaba la atención eran las cañas o las hierbas o las flores, los frutos.... cualquier cosa que se iba encontrando, entonces utilizaba esos materiales para hacer lo que le dictaba su corazón (o su mente, o sus musas)... Sus obras eran/son, por lo tanto, efímeras. Podía venir un perro detrás y destruir todo lo que había hecho Yves, pero no le importaba.
Al llegar a Finisterre, habrá hecho 100 "cosas", las habrá fotografiado y las expondrá en una página web, de la cual os daré información cuando él me la dé a mi (supongo que hacia diciembre) y también saldrá en formato libro (de imágenes, con comentarios en francés e inglés). Este hombre es artista, pero es también terapeuta: trabaja con drogadictos y parece ser que la finalidad de este proyecto es que el dinero que se obtenga, vaya íntegro para ayudar a esos grupos de marginados... Interesante, no?
Yves está casado y tiene 3 hijas de edades similares a nuestros hijos, por lo cual resultó muy fácil la comunicación entre nosotros :) ... lo que no te encuentres en el camino...

Carrión de los Condes-Blanes
20-10-2000

Sobre las 11,30 llegó Aleix. Después de zamparse un enorme bocata y una cocacola, me despido del barman, que no me ha hecho ni una sola pregunta. Soy yo misma quien le digo: nos veremos por Semana Santa, pues pensamos reanudar el camino desde aquí. Muchas gracias por haberme dejado estar tantas horas en su establecimiento. Me respondió que algo así se suponía, pero que al verme escribiendo y leyendo pensó que igual escribía un libro o algo parecido :)))

Ayer noche hicimos la cena de despedida. Yves pasó de largo de Carrión. Así que nuestra última conversación habría sido la que sostuvimos con él en Frómista. Las 2 brasileñas que quedaban, se habían ido a otro albergue, el que regentan unas monjas, uno que es privado y parece ser que está muy bien, también. Así que en la mesa estábamos Christianne, Roger, Oscar, James, Judith, Agustín, JS y yo. Había un deje de emoción en todos, puesto que sin poder llegar a decir que éramos amigos, sí podíamos decir que había una cierta compenetración entre nosotros (excepto con James, a quien casi nadie entendía, pues sólo hablaba australiano. No, no, no: no nos confundamos. Aquello no era inglés. Era australiano-raro.) Un hombre, James, que se parece enormemente a Santa Claus, sólo tienes que imaginártelo vestido así, para que lo "veas". Lo que me gustó más de él fue una de las pocas cosas que le entendí: "las mujeres son más inteligentes que los hombres". Esta frase le logró la amistad de TODAS las mujeres del grupo, no sólo del nuestro -creo que es más listo de lo que parece ;)-
Total, lo de siempre: fotos, miradas lánguidas, Christianne me abrazó y me dijo cosas enternecedoras, también Oscar... en fin, para que os cuento?

Aquí, en el bar España de Carrión de los Condes, constato que yo jamás habría dicho que Roger fuera un militar (un general, dios santo), me puedo imaginar a Christianne, siguiéndole durante toda su vida, con sus 4 hijos detrás, durante 40 años, cambiando de domicilio cada X años... ufff, una vida dura, la de ella.Y el camino transformaba a Roger en un hombre como todos... la mayoría pacifistas y que no creemos en las guerras y todo eso... tremendo!
El camino desenmascara. Junta a las personas porque las iguala. ¿Será éste el espíritu del camino? Filosofía barata, pero en definitiva, cosas que hacen pensar.

No tengo nada más en mi diario "de a bordo".
Llegó Aleix, como decía, desayunó, nos despedimos y emprendimos regreso a casa.
Y bien, a partir de aquí... ya sabeis: algunas pérdidas (no sólo en el sentido de la salud física), algunas ganancias (no en bienes materiales), la rutina que nos envuelve, mi mar de todos los días y de todas las noches, mi playa, mi cielo... y unas ganas enormes, enormes, de llegar algún día a Santiago y de ir más allá, a Finisterre y... quizá, no lo sé, empezar esa nueva vida que dicen algunos que comporta eso de "llegar"...

19 d’octubre de 2000

Frómista- Carrión de los Condes.

A les vuit del matí, quan sortim de l’alberg, ens dirigim directament a l’ambulatori. Allà la doctora que em rep, només de veure’m els peus i les cames ja em diu que allò no és una al·lèrgia. És allò que en termes mèdics es denomina “vasculitis”, és a dir, un trencament de capil·lars, segons diu, produït per un sobre esforç i per un excés de pes, el pes de la motxilla. Em diu que he de deixar de caminar i que faci repòs (com si això fos tan fàcil en aquells moments). Els quasi vint quilòmetres que ens separen de Carrión de los Condes se m’apareixen com un calvari, però ella em prohibeix totalment que els camini.

- Agafa l’autobús i així que puguis descansa amb les cames amunt. Quan arribis a casa teva parla amb el teu metge de capçalera. No et recepto res perquè només és qüestió de repòs i de veure després per què t’ha passat això.

En Joan Salvador continua sol, caminant sota la pluja, mentre jo em quedo a l’alberg fins que em fan fora. Tots els albergs tanquen a les nou del matí, ja que s’ha de fer la neteja corresponent, així que agafo la meva motxilla i em dirigeixo a l’únic bar que hi ha obert, just davant la parada del bus. La gent em mira amb estranyesa ja que vaig equipada com una caminant, excepte un detall: les sabatilles de dutxa. Després del cafè amb llet i d’intentar passar desapercebuda, finalment agafo l’autobús cap a Carrión. Un cop hi arribo em dirigeixo al refugi, però està tancat. Margarita, l’hospitalera, molt amablement, em diu que no hi puc tornar fins a les dotze del migdia, que serà quan s’hagi acabat la neteja i que, mentrestant, puc esperar-me al bar “España”, que des d’allà podré veure passar els caminants, que han de passar obligatòriament per davant. No crec que la Margarita tingui comissió. Plou. De forma indirecta penso que potser he “creat” aquesta vasculitis per no haver de caminar sota la pluja, però després penso que això és una bajanada. Al bar España és on llegeixo el llibre que m’ha acompanyat durant tot el camí i que fins aleshores no ha tingut èxit. Me’l llegeixo quasi sencer. Tinc temps per això i per fer balanç de moltes coses, encara que fujo de segons quins balanços que intueixo que podrien arribar a ser nocius per mi, en el sentit que això de fer examen de consciència en un bar no m’acaba de cridar l’atenció i em sembla una mica inútil. Prefereixo fer-ho mentre camino. De tota manera arribo a la conclusió que a la meva vida hi ha moltes coses que he de canviar, m’agradi o no. I és curiós: en el meu altre final d’etapa, l’altra vegada, a Nájera, ja havia arribat a aquesta mateixa conclusió: la motxilla pesa massa – la vida pesa massa. Un paral·lelisme que ha fet que, en els cinc mesos que han transcorregut des de l’altra vegada, realment jo canviï coses que m’estaven afectant enormement, sobre tot coses que tenien a veure amb la feina. Aquesta vegada sembla que el pes físic continua essent massa per suportar-lo al camí. Els meus peus se’n ressenten, les meves cames no ho resisteixen, la qual cosa vol dir que encara porto massa potingues, massa roba supèrflua.

I a la meva vida? Què és allò que he de canviar ara a la meva vida? No tinc ganes de canviar res més. Tot allò que jo pensava que havia d’eliminar, ja ho he fet. Potser se m’obrin els ulls quan arribi. No ho sé. Ja ho veurem. Després de tres hores i mitja en aquell bar, sent observada per tot el poble, que ha anat desfilant per allà, tot i que ningú em diu res, després de prendre dos cafès amb llet, fumar-me un cigarret extra que no tocava, llegir, pensar, escriure, després de tot, aquesta vegada, per sort, sense plorar, penso que demà arribaré a casa, deixant la Christianne, en Roger, l’Óscar, la Judith i l’Agustí, en James, que és el darrer personatge que ha aparegut.

La meva vista es va dirigint periòdicament cap a la finestra per la qual es suposa que he de veure els caminants. En veig un però passa de llarg. Després de la llarga espera, apareixen els francesos, l’Óscar i en Joan Salvador. Els rebo al carrer, sota la pluja fina i, després d’una abraçada, recullo les meves andròmines del bar, agraeixo amb un somriure al bàrman que no m’hagi fet cap pregunta i que m’hagi – d’alguna manera - deixat romandre tot el matí al seu bar i me’n vaig amb ells cap al refugi.



20 d’octubre de 2000

Em trobo al bar España, altra vegada, com ahir, però aquesta vegada ja estem esperant que l’Aleix, el nostre fill, ens vingui a buscar. Ha sortit a les 5 del matí de Barcelona i calculem que cap a dos quarts d’una pot arribar. Ahir, en un moment donat, la Margarita, l’hospitalera, em va demanar que jo mateixa fes d’hospitalera mentre ella se n’anava a dinar. En la poca estona que jo vaig estar allà només van arribar dos pelegrins: l’Agustí i la Judith. Només ells, en tota la història del Camí de Santiago pels segles dels segles, tindran la meva signatura a la seva credencial i només a elles els hauré assignat la seva llitera. Vam riure molt. Tot un esdeveniment per mi. Va ser en aquesta hora i mitja en què vaig substituir la Margarita, que em vaig adonar que això d’esperar l’arribada dels pelegrins que van arribant, donar-los ànim en la seva gesta, mimar-los i tenir-ne cura si venen morts de cansament és important. És en aquell moment que me’n vaig adonar que les persones que fan aquesta feina, si és que se li pot dir feina, ja que la majoria són voluntaris, poden veure augmentada la seva autoestima, en tant en quant assumeixen que estan ajudant, prestant un servei a unes persones que en aquest moment els necessiten. No sé explicar-me millor. Penso que de vegades les persones hem de sentir que algú “depèn” de nosaltres, necessitem sortir de la rutina diària i normal per saber que som bons per algú, agafant la paraula “bons” no pas amb el sentit del bé i del mal sinó com ho diria? en un sentit global. Em sembla que no m’explico prou bé, però no hi fa res.

La meva experiència com a hospitalera és una pura anècdota, però em recorda molt els temps de la meva joventut quan, de forma totalment voluntària i sense haver fet cursos ni cursets, és a dir, d’una forma totalment innocent i potser un tant suïcida pel que tenia de perillós en determinats moments, que no va passar res perquè els déus em devien protegir, vaig estar fent de monitora per a nens i nenes de la meva parròquia, no solament sense cobrar sinó que a més, pagava el mateix que els nens quan marxàvem de Colònies. Recordo un any a Calafell, que ens vam emportar cent cinquanta nens i nenes a la platja i dels cinc o sis monitors més el rector, la única persona que sabia nedar era jo. Déu meu, quina inconsciència. Ara no ho faria!.

Però tornem al camí. Ahir vam visitar el poble. No és pas una meravella però no està gens malament. El que ens deixa totalment astorats és la forma com la gent sol viure en aquests petits pobles: sense estrès, sense presses, prenent la vida com alguna cosa que és allà, tot i que això potser és aparent i caldria parlar amb la gent per veure si és cert o només és una pel·lícula que nosaltres ens muntem. De tota manera, aquella gent s’agafa la vida d’una altra manera i això ens fa pensar. El rector de la parròquia és el germà de l’hospitalera. A l’església hi ha un orgue que es veu que feia anys que no es tocava. L’Óscar és organista, apart de mestre d’escola, com ja he comentat. Bé, doncs ahir vam tenir l’enorme plaer de sentir l’Óscar tocant l’orgue d’aquesta església, amb llàgrimes als ulls per l’emoció que l’embargava.

Imagineu-vos una església entre el romànic i el gòtic, però molt remodelada i reconstruïda, amb la llum suficient per crear un ambient recollit. Imagineu-vos aquesta església totalment buida amb només vuit persones: el rector, l’Óscar, la Christianne, en Roger, l’Agustí, la Judith, en Joan Salvador i jo. Imagineu que comença a sonar Bach interpretat en exclusiva per nosaltres... van ser quinze minuts, donat que havia de començar el rosari i no hi havia més temps, però aquests quinze minuts van ser alguna cosa que recordaré sempre. Per nosaltres va ser un regal d’acomiadament. I em queda parlar de l’artista: Yves Alain, L’Yves és un suís més o menys de la meva edat, un tipus molt interessant, per cert, que va sortir de casa seva a Suïssa el dia 1 d’agost i que pensa estar cent dies per recórrer tot el camí, des de la porta de casa seva fins a Finisterre, passant per Santiago, naturalment. La seva missió, la missió que s’ha fixat, és fer una obra d’art cada dia. Al mig del camí. De cop i volta el veus que para de caminar i li arriba la inspiració. Si el material que troba aquell dia és fang, per exemple, doncs fa una escultura. Si el que l’inspira són les canyes o les herbes, o les flors, o algun tipus de fruits, qualsevol material que es va trobant, l’utilitza per fer el que li dicta el cor, o la seva ment, o les seves muses. Les seves obres són efímeres. Pot venir un gos al darrere i destruir el que l’Yves Allan acaba de fer, però això a ell no li importa. En arribar a Finisterre haurà fet cent “coses”, cent obres d’art, per efímeres que siguin. Les haurà fotografiat i les exposarà en una pàgina web. També ha de sortir en format llibre d’imatges, amb comentaris en francès i en anglès. Aquest home és artista, però també és terapeuta: treballa amb drogaaddictes i sembla que la finalitat d’aquest projecte és que els diners que n’obtingui, del llibre, vagin íntegrament a ajudar aquests grups de marginats. Interessant. L’Yves està casat i té tres filles d’edats similars a les dels nostres fills, per la qual cosa la comunicació entre nosaltres resulta molt fàcil, tot i haver d’entendre’ns en francès.
Quan faig aquest recull ignoro si l’Yves Allan va poder fer el llibre i la pàgina web, doncs l’he buscat per la xarxa i no he estat capaç de trobar-la.

Carrión de los Condes - Blanes

Quan ens preparàvem per aquesta etapa ja havíem convingut amb el nostre fill Aleix que ens vindria a buscar allà on acabéssim. El dia anterior el vam trucar, doncs, i el noi es va llevar a les quatre o quarts de cinc de la matinada per conduir tota la nit i arribar a Carrión a buscar-nos. Amb en Joan Salvador, de vegades, pensem que tenim uns fills que no ens els acabem de merèixer. L’Aleix arriba sobre dos quarts de dotze. Fa molta més via de la que pensàvem. Després de cruspir-se un enorme entrepà i una coca cola, marxem, per fi. Jo m’acomiado del bàrman, que no m’ha fet ni una sola pregunta. Jo mateixa sóc qui li dic:

- Ens veurem per Setmana Santa, ja que pensem reprendre el camí des d’aquí. Moltes gràcies per haver-me deixat romandre tantes hores en el seu establiment- Em respon que ja es va suposar una cosa així, però que en veure’m escrivint i llegint va pensar que estava escrivint un llibre o alguna cosa semblant. (Alguna cosa semblant!)

Ahir a la nit vam fer el darrer sopar d’acomiadament. L’Yves Allan va passar de llarg de Carrión, així doncs, l’ última conversa que vam tenir amb ell va ser la que havíem mantingut a Frómista. Les dues brasileres que quedaven, van dormir en un altre alberg, un que regenten unes monges, que és privat i que diuen que també està molt bé. Per tant, a la taula d’aquest darrer sopar hi havia la Christianne, el Roger, l’Óscar, la Judith, l’Agustí, en James, en Joan Salvador i jo. Sense arribar a poder dir que érem amics, si que podíem dir que hi havia una certa compenetració entre nosaltres, excepte amb el James, a qui gairebé ningú no entenia, ja que només parlava australià. No, no ens confonguem, allò no era anglès. Era un idioma estrany que costava d’identificar com a anglès. Un home, en James, que s’assembla enormement a Santa Claus. Només te l’has d’imaginar amb el vestit típic perquè “el vegis”. El que més em va agradar d’ell fou la seva filosofia, l’única que vaig entendre de tot el que va dir:

- Les dones són més intel·ligents que els homes - Aquesta frase li va aconseguir l’amistat de totes les dones. Magistral!. No perquè jo hi estigui d’acord, perquè sé que hi ha homes intel·ligents, dones intel·ligents i homes i dones que no ho són. No em serveixen els tòpics, a mi, encara que em pugui riure dels tòpics quan convingui perquè el bon humor forma part de la meva vida. Crec que en James és més llest del que ell mateix vol donar a entendre.

Finalment, el de sempre: fotos, mirades de complicitat, abraçades... la Christianne em va abraçar i em va dir coses que em van entendrir. També l’Óscar. En fi, no podria dir res més. En aquests moments en què faig la transcripció estic revivint cadascun dels moments i aquest és un dels més tendres. Aquí, al Bar España de Carrión de los Condes, constato que jo mai no m’hauria pensat que Roger fos militar (un general, Déu del cel), em puc imaginar la Christianne, seguint-lo durant tota la seva vida, amb els seus quatre fills al darrere, durant quaranta anys, canviant de domicili cada vegada que ell havia de canviar de destí. Una vida dura, la d’ella. I el camí transforma en Roger en un home com tots, la majoria pacifistes i que no creiem en guerres ni violència. El camí desemmascara. Ajunta les persones perquè les iguala. Podria ser aquest, l’esperit del camí? Filosofia barata, però en definitiva, coses que ens fan pensar. No tinc res més al meu quadern de bitàcola. Arriba l’Aleix, esmorza, ens acomiadem i emprenem el camí de tornada. A partir d’aquí, algunes pèrdues, no solament en el sentit de la salut física, alguns guanys, no pas en béns materials, la rutina que ens envolta, el meu mar de cada dia i de cada nit, la meva platja, el meu cel i unes ganes enormes d’arribar algun dia a Santiago i d’anar més enllà, fins a Finisterre. I potser, no ho sé, començar aquella nova vida que diuen alguns que comporta això d’arribar.

FOTOS

Sopar a Belorado, amb tots els pelegrins.

Cena en Belorado, con todos los peregrinos.

Bar de la Sra. Marcela, en San Juan de Ortega. Más refugio que el verdadero refugio. Arare al fondo, escribiendo. El del pelo blanco y las gafas es Óscar.

Bar de la Sra. Marcela, a S. Juan de Ortega. Més refugi que el veritable refugi. Arare al fons, escrivint. El dels cabells blancs i les ulleres és l'Óscar.

Óscar, tocant l'orgue a l'església de Carrión de los Condes. Arare, mirant i escoltant, emocionada.

Óscar, tocando el órgano en la iglesia de Carrión de los Condes. Arare, mirando y escuchando, emocionada.

BLANES-CARRION DE LOS CONDES

Seis meses más tarde..
Y con el convencimiento de que nunca más se me iban a hinchar los pies ni me iban a salir alergias...con el absouto convencimiento de que llegaríamos hasta Ponferrada!

12-04-01 Blanes-Carrión de los Condes

Salimos a las 7 de la mañana, con el corazón henchido y las mochilas lustrosas. Había conseguido que mi mochila pesara un kg menos que la vez anterior, a base de “sacrificar” potingues y trapitos. Dos únicas camisetas, una única crema “noche y día” como la canción.

El viaje no se me hizo largo, aunque lo es. Quizá por lo esperado, quizá porque me llevé un libro que terminé, mirando el paisaje solo de reojoj (casi me lo sé ya)

Llegamos a Carrión a las 16 h. Margarita, la hospitalera, no me recordó hasta que me quité las gafas. Ahora si que te recuerdo, niña-me dijo (probablemente no era así pero le agradecí el cumplido).

Su hermano, el cura, sólo recordaba el episodio de Óscar tocando el órgano en su iglesia y la emoción que había sentido cuando ocurrió eso. A nosotros no nos recordaba para nada (además la otra vez íbamos sin Gerard) y no tuvo ningún inconveniente en reconocerlo.

Nos alojamos en otra habitación pero mi recuerdo estaba intacto , el recuerdo de Cristianne, su marido el general, Agustín y Judith, Oscar, Yves-Alain, James, incluso podía oir sus risas, sus bromas y sus voces. En la habitación había solamente un grupo de ciclistas que nos saludaron amablemente.

Era tan pronto, que nos fuimos de paseo a un parque cercano, junto al río. Un sol de aquellos de cargar pilas nos acompañaba, así como el murmullo del río. Jsalvador dormitaba en el mismo banco en que yo escribía. Gerard tiraba piedras al río, aburrido y con carita de adolescente rebelde. Tenía ganas de caminar, pero al mismo tiempo le fastidiaba haber dejado el grupo de amigos en esta semana Santa, para volver a caminar. No se quejó en ningún momento y me confundió mucho, nunca sabré si nos quiso acompañar por voluntad propia o porque no le quedaba más remedio, ya que yo había decidido por él.

Mi primera reflexión: “no sé qué haría yo si viviera en un pueblo como este. Es un verdadero muermo”...

Y se me va la imaginación hacia los “jueves Santos” de mi infancia, aquellas tardes de misas interminables y teatrales, donde el cura lavaba los pies a los monaguillos y a los concelebrantes (o eso era los viernes?) no recuerdo muy bien, hace tanto tiempo... lo más bonito era que el Evangelio contaba la parte macabra de la historia de Jesús, esa que contenía más “acción” y que me fascinaba (de mayor siempre he creido que de haber vivido en la época de Jesucristo me habría enamorado de él, cual María Magdalena de pacotilla)...

En ese momento me doy cuenta de que el camino siempre me trae recuerdos semi-religiosos (un tanto eróticos a veces, que los cielos me perdonen) ¿Será porque la otra vez también empezamos en Semana Santa? Es posible, porque la última vez fue en octubre. Qué más da?

Sea como fuere, mi mente divaga por los episodios de mi vida como un pájaro que se va posando de rama en rama. Y cada rama tiene su encanto y cada rama tiene sus alegrías y sus tristezas.

Los niños de hoy en día ni siquiera conocen la historia sagrada. No me parece ni bien ni mal, simplemente ocurre que van a ser incapaces de descifrar la simbología que conlleva el arte, en nuestra sociedad occidental tan ligado a la historia de la Iglesia. Y eso no me lo invento, que cuando en mi época de profesora expliqué el arte románico, me las vi y me las deseé para que entendieran (y no entendieron, simplemente memorizaron)

Y esta vez tendríais razón si me acusarais de que esto no es el Camino de Santiago. Cierto: no lo es. Esta soy yo.

19,45- En el albergue. Un grupo de gente joven que llega cansada de andar desde Frómista y que me hablan de usted (dios mio) Tomo conciencia de nuevo de aquello que tanto me duele, pero que está ahí: “para ellos soy una señora”.
Gerard continúa tan aburrido como antes pero se entretiene leyendo la guía fotocopiada que llevamos, de la que iremos arrancando páginas para que no pesen J

Hace mucho frío ya, el sol hace rato que se ha despedido de nosotros. Si la cosa sigue así, estos días tendremos que ponernos las dos camisetas más el forro polar y el “nord face” o comosellame. Más reflexiones: ¿qué hacían los peregrinos en la Edad Media, cuando tenían frío? Seguro, segurísimo que no contaban con forros polares, ni botas, ni calcetines... “se me va la olla” pensando en el mérito que tienen... y la cantidad de gente que se quedó literalmente por el camino. Entonces los albergues eran “Hospitales” y muchos de ellos recibían a gente realmente enferma, leprosos, gente con piojos y con enfermedades de todo tipo... eso sí que era peregrinaje y no lo que hacemos nosotros!

Nos vamos a cenar y de pronto nos dejan sin luz. Acudimos a la puerta y vemos que está pasando la Procesión. Nuevo tema para pensar. Con mucha guasa descubro que los guardias civiles que siguen el cortejo llevan el tricornio (pieza olvidada ya) y comento el hecho en voz alta, aunque en catalán. Pero la palabra “tricornio” debe ser internacional, porque la mujer de detrás del mostrador me explica que sólo se lo ponen en Semana santa y en la procesión que hacen para el Pilar. Curioso, cuando menos.

Nos vamos a dormir, a la misma hora que las gallinas, para poder, mañana, empezar a andar de nuevo. Estamos emocionados.

Sis mesos més tard i amb el convenciment que mai més no se’m tornarien a inflar els peus ni em sortirien al·lèrgies, amb el convenciment absolut que aquesta vegada arribaríem fins a Ponferrada.

12 d’abril de 2001

Blanes-Carrión de los Condes.

Sortim de Blanes a les set del matí, amb el cor joiós i les botes enllustrades. He aconseguit que la meva motxilla pesi un quilo menys que la vegada anterior, a base de sacrificar potingues i draps. Dues úniques samarretes, una única crema “nit i dia” com la cançó.

El viatge no se’m fa llarg, encara que ho és. Potser perquè ja era tan esperat, potser perquè m’emporto un llibre que començo i acabo en el transcurs del viatge. Miro el paisatge gairebé de reüll, quasi me’l sé de memòria. Ens acompanya en Gerard, una vegada més.

Arribem a Carrión a les quatre de la tarda. La Margarita, l’hospitalera, no em recorda fins que em trec les ulleres fosques:

- Ahora si que te recuerdo, niña- diu. I jo li agraeixo el compliment, convençuda que en la realitat no em reconeix per a res. A més, l’altra vegada no venia en Gerard.

Ens allotgem en una altra habitació però el meu record de sis mesos enrere roman intacte. El record de la Christianne, el seu marit, l’Agustí i la Judith, l’Óscar, l’Yves-Alain, James, fins i tot podria, si m’hi esmercés, sentir les seves rialles, les seves veus i les seves bromes. A l’habitació hi ha un grup de ciclistes que ens saluden amablement.

És tan aviat que anem a fer un tomb fins a un parc proper al refugi, al costat del riu. Un sol d’aquells que carrega les piles ens acompanyava, així com el murmuri de l’aigua. En Joan Salvador dormita en el mateix banc en què jo escric. En Gerard tira pedres al riu, avorrit i amb careta d’adolescent rebel. Té ganes de caminar, però al mateix temps li sap greu haver deixat el grup d’amics en aquesta Setmana Santa per tornar a caminar. Una contradicció, una paradoxa, com tantes de les que té la vida. En cap moment no es queixa i em va confon molt. Mai no sabré si aquesta vegada ens ha volgut acompanyar per voluntat pròpia o perquè no li quedava més remei, ja que jo havia decidit per ell. La meva primera reflexió abans de tornar a començar el nostre interromput camí és:

“Avui és Dijous Sant”
I torno enrere, cap als Dijous Sants de la meva infància,
A aquelles tardes de misses inacabables i teatrals on el capellà rentava els peus dels escolans i dels capellans que feien allò que en dèiem una missa concelebrada (o estic confosa i això era a la missa del Divendres Sant?) no ho recordo massa bé, fa tant de temps! El més bonic era que l’Evangeli explicava la part macabra de la vida de Jesús, aquella que contenia més acció i que em fascinava. Sempre he pensat que d’haver viscut a l’època de Jesús, m’hauria enamorat d’ell, com la Magdalena. En aquest moment m’adono que el camí sempre em porta records semi – religiosos. Un tant eròtics de vegades, i que els déus em perdonin. Sigui com sigui la meva ment divaga pels episodis de la meva vida com un ocell que es va posant de branca en branca i cada branca té el seu encant i cada branca porta adherides les seves alegries i les seves tristeses. Els nens d’avui en dia ni tan sols coneixen la Història Sagrada. No em sembla ni bé ni malament, simplement el que passa és que no seran capaços de desxifrar la simbologia que comporta l’art a la nostra societat occidental, tan lligat a la Història de l’Església. I això no m’ho invento, perquè quan a la meva època de professora vaig explicar l’art romànic me les vaig veure i me les vaig desitjar perquè ho entenguessin (i no ho van acabar d’entendre). I aquest cop i a través d’aquestes reflexions, tindríeu raó si em diguéssiu que això no és el camí. No. Aquesta sóc jo.

19,45 h. A l’alberg. Un grup de gent jove que arriba cansada de caminar des de Frómista i que em parla de vostè (Déu meu) agafo consciència altra vegada d’allò que em fa tant de mal però que és aquí “per ells sóc una senyora”. En Gerard continua tan avorrit com abans però s’entreté llegint la guia fotocopiada que portem, de la qual anirem arrencant pàgines perquè no pesi. Ja fa molt fred, el sol fa estona que s’ha acomiadat de nosaltres. Si la cosa continua així, aquests dies haurem de posar-nos les dues samarretes més el folre polar i el “nord face” o com es digui. Més reflexions: què feien els pelegrins, a l’Edat Mitjana, quan tenien fred? Segur, seguríssim que no comptaven amb folres polars ni botes ni mitjons. Se me’n va el Sant al cel pensant en el mèrit que tenien i en la quantitat de gent que es va quedar pel camí. Llavors hi havia els Hospitals, que eren refugis que acollien els pelegrins malalts, que venien de lluny, leprosos i gent carregada de polls i de malalties de tot tipus. Això si que era peregrinació i no el que fem nosaltres!

Sortim a sopar i quan som al restaurant, en un moment donat ens deixen sense llum. Anem a la porta i veiem que està passant la Processó. Nou tema per pensar. Amb molt bon humor descobreixo que els guàrdies civils que segueixen la processó porten el tricorni, una peça que jo ja creia oblidada i fet que comento en veu alta, però en català. Però la paraula tricorni deu ser internacional, ja que la dona de darrere el mostrador m’explica que només se la posen per Setmana Santa i per la processó que fan el dia de la Mare de Déu del Pilar. Curiós, al menys. Ens n’anem a dormir, a la mateixa hora que les gallines, per poder, demà, començar a caminar altre cop. Estem emocionats.

CARRIÓN DE LOS CONDES- TERRADILLOS DE TEMPLARIOS

13-04-01

Carrión de los Condes-Terradillos de Templarios
(26 km)

A las 7,30 h, todos en pie, nos sacudimos el sueño a base de lavarnos la cara con agua fría y a base de un buen café con leche en el bar España, donde nos miran raro (hemos descubierto el por qué de tan poquita gente este año: ya no es considerado “Año Santo compostelano”, por lo tanto, la gente no va, o va menos. Pero a nosotros poco nos importa).

Empezamos a andar por carretera los primeros 5 km, con lo cual la rodilla de JSalvador se resiente un poco, ya que el asfalto le va muy mal. El paisaje, de momento, es normal. Gerard y yo estamos a la expectativa de esa etapa que en todas las guías viene señalada como “el reto a la soledad”.

Una vez dejamos la carretera y enfilamos por el camino, podemos certificar como en un acta notarial el “efecto soledad”, pero también podemos experimentar algo que nunca se nos olvidará: que el cielo es realmente azul-cielo, con toda la gama de matices que uno se pueda imaginar, que el polvo del camino invita a caminarlo, que no hacen falta palabras para describir emociones, que basta con mirar a los ojos del otro para saber qué es la felicidad hecha pasos, esa especie de comunión del cuerpo con la tierra, con el aire, con el agua, cómo no (porque aunque no está ahí, se adivina) y también con el fuego que llevamos dentro de nosotros. Recuerdo haber sentido eso mismo en algunas ocasiones en que navegamos (aunque el capi no me crea y bromee al respecto).

Así pues, los cuatro elementos se funden en el sentimiento que acompaña nuestro caminar. En el camino, parece que “no hay nada”. 17 km llenos de una nada perfecta, naturaleza pura que queremos fijar en nuestras retinas, en esa parte del cerebro que albergará nuestros recuerdos, tanto como en nuestra cámara fotográfica, que nunca, jamás nos devolverá esa realidad tan perfecta, pero que actuará como herramienta mnemotécnica para el resto de nuestra vida.

En esa “nada” absolutamente plana, donde están inmersos cientos de años de historia , en cada piedra, en cada puñado de tierra de esos campos, en cada hoja renovada a efectos de la primavera de los pocos árboles con que nos cruzamos, tengo acceso a un freudiano inconsciente colectivo repleto de poetas que cantaron su belleza.

Salgo de mi ensoñación al llegar a Calzadilla de la Cueza. A dos km de Quintanilla de la Cueza también. Efectivamente, puedo ya volver a bromear, el hechizo se ha roto y esos caminos que no he de volver a pisar, como dice Machado, quedarán para siempre en mi memoria. Allá, a lo lejos, la torre del campanario de Quintanilla. Gerard y Jsalvador la ven perfectamente. Yo sólo veo una línea vertical que sale de la tierra y se funde con el azul del cielo. Bromeamos acerca de mi miopía y de los nombres de los pueblos. Templadillos Terrarios? No! Terradillos Templarios (nos reímos con gesto cansado, pero divertido).

Llegamos pues, a Templadillos-Terradillos y al albergue. Marisa, la hospitalera, nos enseña la que será nuestra habitación por esta noche. Nos muestra las duchas y se va a prepararnos la comida.

Me ducho lentamente, saboreando el agua caliente y pensando en el paisaje que dejamos atrás. Mi gozo en un pozo, cuando descubro de nuevo los puntitos rojos en mis pies, amenazadores, invitándome a terminar el camino recién empezado... Vuelve la esperanza cuando llamo a mi amiga Montse, que es doctora, y me dice que ya tardo en tomarme un antihistamínico, por si acaso se tratara solamente de esa alergia a las gramíneas...

No será tan fácil L pero lo vamos a probar. Se ha roto todo el encanto, la ley de Murphy ataca de nuevo (o quizá al apóstol no le apetece todavía que me acerque a verle)... lo siento porque no puedo controlar la situación. Se impone descansar esa noche con las piernas en alto y a ver si mañana está todo en su sitio.

13 d’abril de 2001

Carrión de los Condes- Terradillos de Templarios.

Vint- i- sis quilòmetres. A dos quarts de vuit del matí tots drets. Ens espolsem la son a base de rentar-nos la cara amb aigua freda i d’un bon cafè amb llet al bar España, on ens miren d’una manera estranya. Hem descobert per què hi ha tan poca gent, si ho comparem amb l’any passat. Aquest any ja no es considera “Año Santo Compostelano” per tant, la gent no va cap a Santiago o hi va molt menys. Però a nosaltres, que no ho fem per motius religiosos, no ens importa. És més: a nosaltres ens va més bé, perquè això vol dir menys gent als albergs.

Comencem a caminar. Els primers cinc quilòmetres els fem per carretera, amb la qual cosa el genoll de Joan Salvador se’n ressent una mica, ja que l’asfalt li va molt malament, al seu pobre genoll. El paisatge, de moment, és normal i no té la capacitat de sorprendre’m, com altres vegades. M’hi dec estar acostumant! Potser sóc jo, qui ha perdut la capacitat de sorpresa. M’estic equivocant de mig a mig. En Gerard i jo estem a l’expectativa d’aquesta etapa que a totes les guies ve assenyalada com “el repte a la soledat”. Un cop deixem la carretera i enfilem pel camí, podem certificar com en una acta notarial aquell “efecte soledat”, però també podem experimentar quelcom que mai no se’ns oblidarà: que el cel és realment blau - cel, amb tota la gamma de matisos que hom es pugui imaginar, que la pols del camí convida a caminar-lo a poc a poc, que no calen paraules per descriure emocions, que n’hi ha prou amb mirar els ulls de l’altre per saber què és la felicitat convertida en passes, aquesta espècie de comunió del cos amb la terra, amb l’aire i també amb l’aigua, que tot i que no és allà, s’endevina. I també amb el foc que portem dins nostre. Recordo haver sentit això mateix en algunes ocasions en què naveguem, encara que el meu capità no em cregui i en faci broma. Així doncs, els quatre elements es fonen en el sentiment que acompanya el nostre caminar. Al camí sembla que no hi hagi res. Disset quilòmetres plens d’un res perfecte, naturalesa pura que volem fixar a les nostres retines, en aquella part del cervell que albergarà els nostres records, tant com a la nostra camera fotogràfica, que mai, per molt que ens hi posem, ens tornarà aquesta realitat tan perfecta, però que actuarà com a eina mnemotècnica per a la resta de la nostra vida.

En aquest “res” absolutament pla, on hi ha immersos cents d’anys d’Història, en cada pedra, en cada grapat de terra d’aquests camps, en cada fulla renovada a efectes de la primavera dels pocs arbres amb què ens creuem, tinc accés directe a un freudià inconscient col·lectiu replet de poetes que han cantat la seva bellesa. Surto del meu somni quan arribem a Calzadilla de la Cueza que es troba a dos quilòmetres de Quintanilla de la Cueza. Ja puc tornar a fer broma. La màgia ja s’ha trencat i aquests camins que no he de tornar a trepitjar, com diu Machado, quedaran per sempre a la meva memòria. Allà, lluny, la torre del campanar de Quintanilla. En Gerard i en Joan Salvador la veuen perfectament. Jo només veig una línia vertical que surt de la terra i es fon amb el blau del cel. Fem broma sobre la meva miopia i sobre els noms dels pobles. Templadillos de Terrarios? No! Terradillos de Templarios! (Riem amb gest cansat però divertit)

Arribem, doncs, a Terradillos de Templarios i a l’alberg. La Marisa, l’hospitalera, ens ensenya la que serà la nostra habitació per aquesta nit. Ens mostra les dutxes i se’n va a preparar-nos el dinar. Em dutxo lentament, assaborint l’aigua calenta i pensant en el paisatge que hem deixat enrere. Tota la meva alegria se’n va en orris quan descobreixo als meus peus, altra vegada aquells puntets vermells, amenaçadors, convidant-me a deixar el camí una vegada més, tot just quan l’acabem de començar. Torna l’esperança quan truco la meva amiga Montse, doctora, que em diu que em prengui un antihistamínic per si de cas es tractés solament d’aquesta al·lèrgia a les gramínies. No serà fàcil, però ho provarem. S’ha trencat l’encant, potser l’apòstol encara no em vol veure, i jo ho sento perquè no puc controlar la situació. S’imposa descansar aquesta nit amb les cames amunt, i veure si demà està tot al seu lloc.

TERRADILLOS DE TEMPLARIOS-SAHAGÚN-EL BURGO RANERO

14-04-01

Amaneció un día espléndido. Ni siquiera me miré los pies, bueno, si, pero solo para ponerme los calcetines.

En el desayuno me tomé el antihistamínico, pensando que haría maravillas, pero no tengo muy claro que las hiciera. Palabra.

Empezamos a caminar y nos perdimos, porque en lugar de seguir el camino de peregrinos, nos metimos por la “Cañada real”, ahí por donde pasan los rebaños (como que las flechitas también son amarillas, pues...) Nos dimos cuenta del fallo técnico cuando levábamos como 15 minutos preciosos caminando, pero decidimos continuar adelante hasta cruzarnos con el camino verdadero, que era el que estaba justo al lado de la carretera. Este trozo era precioso, pero cuando pillamos la carretera ya no lo fue tanto.

Algunos coches que pasaban tocaban el claxon como diciéndose “ Mira, estos tres locos, como caminan, con lo fácil que es llegar cómodamente en el coche”, pero en realidad me imagino que lo que tenían era envidia cochina de vernos tan campantes y “en forma”.

Me adelanté a JS y a Gerard, casi sin querer. Mi ritmo era más rápido que el suyo y no quise perderlo, aunque me advirtieron (ambos) que más me valía tomármelo con calma. No pude hacerlo, me encantaba estar tan fresquita y tan tranquila. Y no corría por el peso, que si no...

Los 13 km que nos separaban de Sahagún los hicimos en dos horas (si tenemos en cuenta que no corríamos, está bien. De haberlos hecho corriendo, habría batido mi propia marca).

En Sahagún desayunamos de nuevo (parece mentira como se abre el apetito caminando). Allí tuve que ponerme unas tiritas porque me notaba un no sé qué. Pero bueno, la cosa no pasó de ahí.

En una parada técnica que hicimos (qué fácil es hacer pis para los hombres y qué complicado para nosotras, jope) divisamos dos puntitos a lo lejos, que parecían peregrinos. Lo eran. Iban a un ritmo más lento que nosotros y llegamos a atraparlos. Iniciamos conversación y nos acoplamos a su ritmo. Tomás y Carolyn (español y belga). Muy simpáticos. A Gerard se le iluminó la cara, puesto que sabe tan bien como nosotros que una de las mejores cosas que te pueden ocurrir en el camino es encontrarte con gente con aficiones similares (o mejor dicho: con gente tan loca como nosotros), así que todo iba perfectamente. Caminamos unos 12 km junto a ellos y nos paramos en un pueblo del cual no recuerdo ahora el nombre pues no tengo la guía delante. Ellos continuaron y nosotros nos tomamos unas cañas y una cocacola respectivamente. Ahí ya mis pies me iban diciendo que estaban pochos, pero tampoco les hice caso.

Cuando quedaban apenas 5 km para llegar a nuestro destino, mis pies dijeron ¡Basta!. Me tuve que cambiar las botas por las zapatillas de deporte que llevaba como recambio y los pobrecillos ya habían adquirido ese color rojizo-morado tan poco sexy que ya conocía y estaban empezando a hincharse.

Después del cambio de zapatillas pareció que todo volvía a la normalidad, excepto que el sol me quemaba la neurona y al poco rato dejé de ver el horizonte, porque se confundió el cielo con el suelo y me asusté mucho. Les dije que me quedaba, que me daba igual todo, que siguieran y que yo ya llegaría (me recordé a mi misma cerca de Puente la Reina y decidí que debía seguir adelante).

Iba pensando: -otro paso más, otro paso más, otro más, otro más... pero no funcionó. Me tumbé en el suelo mareada de sol, de polvo y de dolor en los pies. Entre JS y Gerard cogieron mi mochila porque os juro que no podía con mi alma. En esos momentos yo no tenía ni orgullo ni puntillo ni nada parecido, todo me daba igual.

Al entrar en Burgo Ranero pasaron unas niñas en bicicleta y les oí el comentario: -Mira ésta, tan pancha, y le tienen que llevar la mochila!. Juro por todos los dioses que si las miradas matasen habría dos bajas en Burgo Ranero desde el 14 de abril de 2001. Me sentí tan mal que las habría estrangulado allí mismo.

Los últimos 100 metros que me separaban del albergue, que, gracias a los hados estaba al comienzo del pueblo y no al final como en Castrojeriz, fueron un auténtico suplicio y cuando llegué no sabía si tenía pies o ruedas.

La hospitalera, una venezolana muy simpática, me dio un caramelo y me acarició la cabeza como si fuera un gato. Volvió mi amago de orgullo, pero me dejé cuidar. Subir a la habitación fue otra odisea, más cómica que trágica, por suerte. Me saqué las zapatillas y los calcetines y JS y Gerard se miraron como diciendo: “aquí acaba esta tercera etapa”. Creo que me dormí entonces. Pero me tenían sin comer (sólo dos tristes caramelos, el de la hospitalera y otro que llevaba Gerard y que me tomé por si lo del mareo al sol era una bajada de azúcar, una lipotimia , hipoglucemia, o comosellame)...

Y como que a mi no se me puede tener sin comer porque araño, pues cuando desperté, y no había pasado media hora, me puse las zapatillas de la ducha (en Castilla ya me van a conocer calzada de este modo). Nos fuimos con Gerard a comprar chuches a la tienda del pueblo, que, por suerte, solo estaba a unos 30 metros del albergue.

Del camino no hay más, pero si quereis os daré la vara con lo que sigue, aunque esto será mañana, porque no mereceis tanta tortura en un solo día.

14 d’abril de 2001

Terradillos de Templarios – Sahagún- El Burgo Ranero

S’aixeca un dia esplèndid. Ni tan sols em miro els peus. Bé, ho faig, però només per posar-me els mitjons. A l’hora d’esmorzar em prenc l’antihistamínic pensant que farà prodigis, encara que no acabo de tenir clar que els faci. Comencem a caminar i ens perdem, perquè en lloc de seguir el camí dels pelegrins ens fiquem a la Cañada real, allà per on passen els ramats (com que les fletxes també són grogues) Ens adonem de l’error quan ja portem quinze minuts preciosos caminant, però decidim continuar endavant fins que ens creuem amb el camí de veritat, que és el que segueix paral·lelament la carretera. Aquest tros era preciós, però quan agafem la carretera deixa de ser-ho. Alguns cotxes passen i toquen el clàxon com dient-nos “hola” i al mateix temps “mira, aquests tres bojos, com caminen, tan fàcil com seria arribar còmodament en cotxe”. En Gerard diu que en realitat el que tenen és enveja de veure’ns tan contents. Potser té raó. El camí té aquelles coses que fan que a voltes cadascú es tanqui en ell mateix i s’endinsi en els seus propis pensaments.

Jo estic tan espantada amb els meus peus que vaig agafant un ritme molt més ràpid que el de Joan Salvador i el d’en Gerard. Els avanço. Ells m’adverteixen que em val més prendre-m’ho amb calma, no fos cas! Però jo no els faig cas. Em sento tan en forma, tan tranquil·la, tan relaxada que no me’ls escolto. Els tretze quilòmetres que ens separen de Sahagún els fem en dues hores. Si tenim en compte que no correm, està molt bé. D’haver-los fet corrent hauria batut la meva pròpia marca, pensant en termes esportius. A Sahagún esmorzem altra vegada. Sembla mentida com s’obre la gana, caminant. Allà m’haig de posar unes tiretes als peus perquè em noto un no sé què, però la cosa no va a més.

En una parada tècnica (que fàcil és fer pipí per als homes i que complicat és per les dones, que sempre necessitem buscar el racó amagat) veiem dos puntets, allà lluny, que semblen pelegrins. Ho són. Van a un ritme més pausat que nosaltres i com que nosaltres anem més de pressa, arribem a atrapar-los. Iniciem la típica conversa i ens acoblem al seu ritme. Ells són en Tomàs i la Carolyn, un espanyol i una belga, molt simpàtics. A en Gerard se li il·lumina la cara. Sap tan bé com nosaltres que una de les millors coses del camí és trobar-te gent amb afeccions similars, o si ho voleu, amb gent tan boja com nosaltres, així doncs, tot va perfectament. Caminem uns dotze quilòmetres amb ells i ens parem en un poble del qual no recordo el nom. Ells continuen i nosaltres ens prenem unes cerveses i una coca cola respectivament. I els meus peus ja em van avisant que no estan gaire catòlics, però no els faig cas. Quan falten cinc quilòmetres per arribar al nostre destí els meus peus diuen prou. Em toca canviar les botes per les sabatilles d’esport que portava com a recanvi i els pobres peus ja han adquirit aquell color vermellós - morat tan poc sexi que ja coneixia de les altres vegades i s’estan començant a inflar: igual que a Frómista!
Després del canvi de calçat, però, sembla que tot torna a ser normal, excepte que el sol em crema per dintre i al cap de poca estona deixo de veure l’horitzó perquè el cel es confon amb el terra i m’espanto molt. Els dic que jo em quedo allà, que no puc més, que ja arribaré. Em recordo a mi mateixa en la primera fase del nostre camí, a Puente la Reina i decideixo que s’ha de continuar. Vaig pensant “una passa més, una passa més, una passa més”, però aquesta vegada no em funciona. M’estiro a terra marejada de sol, de pols i de dolor als peus. Entre Joan Salvador i Gerard arrepleguen la meva motxilla, que jo ja no puc arrossegar. En aquest moment jo no tinc ni orgull ni res que s’hi assembli. Tot m’és igual. Els darrers cent metres que em separen de l’alberg, que, gràcies als déus, és al començament del poble i no al final, com a Castrojeriz, són un autèntic suplici i quan arribo ja no sé si tinc peus o rodes.

L’hospitalera, una veneçolana molt simpàtica, em va dóna un caramel i m’acarona el cap com si acariciés un gat. Torna el meu indici d’orgull per un moment, però em deixo estimar. Pujar a l’habitació és una altra odissea, més còmica que tràgica, per sort. Em trec les sabatilles i els mitjons i ells dos es miren com dient “aquí s’acaba aquesta fase del camí”. Llavors, em sembla recordar, em quedo adormida. Però em tenien sense dinar, només havia esmorzat i pres un caramel que portava en Gerard a la butxaca, quan no sabíem si allò del sol era un mareig o una hipoglucèmia i el que m’havia donat l’hospitalera. A mi no se’m pot tenir sense menjar perquè esgarrapo, així doncs, al cap de mitja hora de descansar, em calço altra vegada les sabatilles de la dutxa (pensant que a Castella seré famosa per anar calçada d’aquesta manera). Sortim a comprar llaminadures a la botiga del poble, que, per la meva sort, només és a uns 30 metres de l’alberg.

D’aquesta fase del camí no n’hi ha més, al meu quadern. Estava massa enfadada amb mi mateixa i amb la situació. Però continuaré explicant què vam fer fins esgotar els dies que ja ens havíem agafat de vacances.

EL BURGO RANERO - LEÓN

Foto: El Burgo ranero. A mi se me antoja como un paisaje de Van Gogh...

15-04-01
El Burgo Ranero-León
(casi 40 km, ¡en coche!)

Javi (A4) había merendado-cenado con nosotros el día 14, sin decir ni pío. El hombre venía a vernos y pretendía tomarse un café con nosotros. Le sugerí aue cenáramos juntos y se apuntó. No tenía hambre, pobrecito mío, y es que no me extraña. Él suele cenar, según me enteré después, a las mil (léase sobre la 1 de la madrugada) así que se le agradeció el sacrificio de esa doble cena que se tragó en atención a los pobres peregrinos ;)...

Al día siguiente nos fue a buscar en el Audi4 que se salta los semáforos (oh! no, perdón: es que en León, los semáforos adquieren un tono rojo-verdoso que vuelve daltónico a cualquier conductor) pffffffffff :)))
Nos fue a buscar, digo, con su eterna sonrisa de niño malo y nos dejó casi al lado de la catedral. Quedamos en que por la tarde, en cuanto él acabara el trabajo, nos llamaría para tomar un café y para devolvernos al Burgo ranero.

La catedral de León, estilizada, repleta de público en esa mañana de Pascua de Resurrección, nos recibió con sus bellas vidrieras que invitan a la contemplación - sin gente- y a que algún Óscar cualquiera se instale en el órgano para deleitar a las almas viajeras, a golpe de Bach, por ejemplo. Pero no estaba Óscar. Y la gente hablaba y la gente que oía la Misa lo hacía sin esa devoción que parece que debería desprenderse de la gente creyente, que va a misa para recogerse y pensar en ese Dios que les mantiene en pie en sus vidas cotidianas. Pero no. La gente, endomingados unos, con pinta de progres sacados de los años 70 los otros, algunos con sus bermudas y sus cámaras fotográficas al hombro ellos y con sus pantaloncitos cortos, piernas blanquísimo-inmaculadas y rebequita de punto para disimular ellas, practicaban turismo verbenero dentro de la sagrada nave. Ahí me apetecía ver aparecer a ese Jesús de mis ensueños, látigo en mano, para echarlos a todos, incluida yo misma, que me embobaba en la contemplación - una vez más- de lo que de artístico tiene el recinto, importándome un bledo lo que se cocía desde un altar lleno de curas con sus impecables vestiduras pretendidamente sagradas, que parecían sacados de una revista "sacred-fashion", así les lucían los bodys. Con todos mis respetos.

Entre toda la fauna, había un hombre con una túnica blanca y lila que llamó mi atención. Como que fui sorprendida y atrapada por su mirada, con la mejor de mis sonrisas disimuladoras del pitorreo que llevaba dentro, le pregunté amablemente: - Por favor, puede informarme si la Procesión es después de la Misa o si ya la han hecho antes?- El hombre pareció complacido ante mi interés y me dijo que no, que empezaría después de la misa y que él iba a salir en ella. -Muchísimas gracias, es usted muy amable- dije. Y le vi tan convencido que mi pitorreo se tornó en un profundo respeto.

Subida en un banco, ya fuera de la catedral, me dispuse a ver como salía la procesión de Resurrección y con un pasmo absoluto, veo un grupo de lo que en mi pueblo se laman "Manolas" (mujeres vestidas con sus mejores galas pantojeras y con peinteas y mantillas blancas, con unos libros en la mano, parecidos a los "Misalitos Regina" de mi infancia, algunas con rosarios preciosos, con unos tacones de aguja que impresionaban y que me hicieron acordarme de mis pies, metidos en las zapatillas de deporte, con sus puntitos erótico-morados). No hice comentarios, pero por dentro me regocijaba de ver el espectáculo. Los que llevaban los pasos (bonitos por su decadencia) iban más contentos que unas Pascuas - ya les vale, es Domingo de Pascua- y entendí que las Manolas probablemente estaban orgullosísimas de pertenecer a una élite que las "dejaba" asistir con esas galas. Más tarde, Javi me confirmaría que así es. Que sólo pueden salir en la procesión hijas de buena familia, hijas de personajes importantes.

Una vez más me resultó curiosa la combinación "religión-poder-economía-cutrez". Pero siempre, lo juro, con el mayor de los respetos. En realidad, me quedé extasiada - a mi pesar- ante lo que tenía de ceremonia, ante lo que había de devoción popular, turismo aparte. Como que no teníamos nada más que hacer, seguimos el cortejo dando vueltas por las calles cercanas a la catedral. No voy a ocultar que varias veces me quedé mirando a los engalanados soldaditos con sus gorros (que no sé como se llaman) que me recordaron unos gorritos de papel que les puse a mis parvulitos una vez en un disfraz de Carnaval, adornados con plumas (en mis parvulitos las plumas no eran nada más que papel pinocho blanco, recortado a golpe de tijera por deditos inexpertos e infantiles). Mis soldaditos, además, obsequiaban a los boquiabiertos papás, abuelitos y demás parentela con una versión parvulítica del "Soldado de Nápoles", es decir, desfilaron al son de esa cancioncilla zarzuelera. No así los soldados procesionales (no creo que esa palabra exista, pero voy a actuar como Juan Ramón cuando inventaba palabras... o no era él?). Esos estaban buenos, nada más, pero no bailaban (qué pena).Sólo marcaban el paso a ritmo de un Himno a la Alegría interpretado por bandas-de-colegio, algunos incluso con gaita. Lo pasé genial e incluso hablé con Dios: “cómo te lo montas, tío, me encanta!... ¿por qué no me quieres a mí, eh?”

Lo pasé bien. Hacía un calor de demonios y cada vez que miraba a un soldadito me daba mucha penita, por lo que tenía que aguantar (nosotros íbamos tan ricamente con la ropa de abrigo en la mano y luciendo brazos a través de camisetas semi-veraniegas. Ellos, sudaban la gota gorda). Pero estaban tan satisfechos que la pena se transformaba en una admiración de "Mi querida España, esa españa nuestra,esa España..." Lo pasé bien, lo juro.

Y mis pensamientos negativos acerca de si mi pretendida alergia era psicosomática se trocaron en pensamientos festivos, en una ciudad preciosa que había olvidado por completo.

15 d’abril de 2001

El Burgo Ranero- León.

Aquí se’ns ha acabat, altra vegada, el caminar. Els gairebé quaranta quilòmetres, des de El Burgo Ranero fins a León els fem en cotxe. Tenim un amic a León. Un amic que vaig conèixer jo xatejant per la xarxa. El dia 14, quan descobrim que hem de deixar-ho allà perquè els meus peus no suportaran continuar caminant, el truquem. En Javi s’afegeix al nostre berenar - sopar sense dir ni piu. Venia a veure’ns i només es volia prendre un cafè amb nosaltres, però quan ha vist que nosaltres sopàvem, molt d’hora, com sempre, no diu res, s’asseu i menja amb nosaltres . Uns dies més tard sabrem que ell sopa a les dotze o a la una de la matinada i que allò, per ell, només havia estat un berenar. Això si: un berenar força complet!. En Javi es porta molt bé amb nosaltres. El dia 15 ens ve a buscar i ens duu fins a León. Quedem que a la tarda, quan ell acabi la seva feina – ell és forner i els dies de festa també ha de treballar. Només s’ha escapat per anar-nos a buscar i portar-nos fins a la ciutat - ens trucarà i ens tornarà a El Burgo Ranero, on – com que ja hem dormit una nit a l’alberg i, a no ser que estiguis malalt, no pots fer més d’una nit en cap alberg - decidim dormir en un hostal que hi ha just al davant.

La catedral de León, estilitzada, ben plena de públic en aquest matí de Pasqua de Resurrecció, ens rep amb els seus bells vitralls que inviten a la contemplació i a que algun “Óscar” s’instal·li a l’orgue per delectar les ànimes viatgeres, a cop de Bach, per exemple. Però l’Óscar no hi és. I la gent parla i la gent que és a missa ho fa sense aquella devoció que sembla que s’hauria de desprendre de la gent creient, que va a missa per recollir-se i pensar en aquest Déu que els manté dempeus a les seves vides quotidianes. Però no. La gent, endiumenjats els uns, amb aspecte de progres trets dels anys setanta els altres, alguns amb les seves bermudes i les seves cameres fotogràfiques a l’espatlla ells i amb els seus pantalonets curts, cames blanquíssimes immaculades i rebequeta de punt per dissimular elles, practiquen turisme de revetlla dintre la nau sagrada. Aquí em vindria de gust veure aparèixer aquest Jesús dels meus somnis, fuet en mà, per fotre’ls fora tots, inclosa jo mateixa, que m’embadaleixo en la contemplació – una vegada més- d’allò que té d’artístic el recinte, important-me molt poc el que es cova en un altar ple de capellans amb les seves impecables vestidures pretesament sagrades, que semblen tretes d’una revista “sacred fashion”, amb perdó i amb tots els meus respectes, que fins i tot em recorden aquell passi de models que van fer Els Joglars fa molts anys en una de les seves obres, ara no recordo quina. Entre tota aquella “fauna” hi ha un home amb túnica blanca i lila que crida la meva atenció. Com que sóc sorpresa i atrapada per la seva mirada, amb el meu millor somriure i dissimulant, li pregunto amablement:

- Sisplau, em pot informar si la processó és després de la missa o si ja l’han fet abans?
L’home sembla complagut davant el meu interès i em diu que no, que la processó comença després de la missa i que ell també hi participa.
- Moltíssimes gràcies, és molt amable- li dic. I en veure’l tan convençut, tota la meva sornegueria esdevé un respecte profund.

Com que no veig res degut a l’aglomeració de gent, m’enfilo al damunt d’un banc, ja fora de la catedral i em disposo a veure com surt la processó de Resurrecció. Absolutament entusiasmada, veig un grup del que nosaltres en diem “manoles”, dones vestides amb les seves millors gales i amb “peinetas” i mantellines blanques, amb uns llibres a la mà, semblants als “Misalitos Regina” de la meva infància, algunes amb rosaris preciosos, amb uns talons d’agulla que impressionen i que em fan recordar els meus peus, ficats dins les sabatilles d’esport, amb els seus puntets eròtic – morats. No faig cap comentari però m’agradava veure l’espectacle. En Gerard i en Joan Salvador estan tan admirats com jo. En Gerard no pot saber de què va la cosa, és massa jove. Però en Joan Salvador i jo hem viscut gran part de l’època de la dictadura i ho sabem molt bé, de què va tot plegat. De quan Franco anava “bajo palio”... però ens esforcem per fer una abstracció i extreure’n només la part sociològica, la part festiva de la situació. Els que porten els passos (bonics per la seva decadència, per allò que tenen de kitch) van molt contents i jo entenc que aquelles dones es senten molt orgulloses de pertànyer a una èlit que els permet fer-se veure a la processó, mudades com van. En Javi, més tard, em confirma que és així. Que només poden sortir a la processó les filles de bona família, filles de persones importants de la ciutat. Però un temps després, i de resultes d’un intercanvi de correus electrònics, resulta que una d’aquestes noies, una “Manola” que casualment es comunicava amb mi a través d’una llista de distribució, m’ho desmentirà , dient que qualsevol noia de qualsevol status pot anar a la processó. En qualsevol cas a mi tot plegat em sembla força pintoresc i una vegada més em resulta molt curiosa la combinació “religió – poder- economia”. Però sempre, ho puc jurar, amb el més gran dels respectes. En realitat em quedo extasiada – malgrat tot- davant del que té de cerimònia, davant del que hi ha de devoció popular, turistes apart. Com que no tenim res millor per fer anem darrere el seguici donant voltes pels carrers propers a la catedral. No ocultaré que en alguns moments em quedo mirant els engalanats soldats amb les seves gorres que no sé com es diuen, que em recorden unes gorres de paper que vaig posar-los als meus pàrvuls una vegada en una disfressa de Carnaval, adornats amb plomes que no eren res més que paper “pinocho” blanc, retallat a cop de tisora per ditets inexperts i infantils. Els meus soldadets, a més, obsequiaren els bocabadats pares, avis i resta de parentela amb una versió parvulítica del “Soldado de Nápoles”, és a dir, van desfilar al so d’aquesta cançoneta sarsuelera. No així els soldats de la processó. Aquests soldats, els de la processó, estan allò que en diem “bons”, en forma, però no ballen. Només marquen el pas a ritme d’un Himne a l’Alegria interpretat per bandes de col·legi, alguns, acompanyats fins i tot de la gaita! M’ho passo francament bé i fins i tot parlo amb Déu.

- Com t’ho muntes, “tio”, m’encanta! Per què no em vols, a mi, eh?

Déu no em torna resposta.

Ho passem molt bé, tots tres. Fa una calor de mil dimonis i cada vegada que miro un soldat em fa llàstima, pel que ha d’aguantar, pobre. Nosaltres anem vestits amb la roba d’abric a la mà i lluint braços a través de samarretes mig estiuenques, però ells, pobres, suen a base de bé. Estan tan satisfets, però, que la llàstima s’acabava transformant en certa admiració. Em ve a la memòria aquella cançó de la Cecilia: “Mi querida España, esa España nuestra, esa España...”

Els meus pensaments negatius sobre si la meva pretesa al·lèrgia és psicosomàtica s’acaben convertint en pensaments festius, en una ciutat preciosa que tenia completament oblidada. L’endemà tornem cap a casa. Justament ens venen a buscar uns amics nostres: en Joan, el que ens ha fet venir les ganes de fer el camí, amb la Feli, la seva dona, que té família a Palència i estan per allà. Molt amablement, ens venen a buscar a El Burgo Ranero i amb ells fem el viatge de tornada. Ja continuarem a l’octubre!

BLANES - RELIEGOS

Blanes-Reliegos

Casi 900 km en coche, 12 km. caminando.

Salimos de Blanes a las 6 h. de la mañana. Para ello, naturalmente, nos levantamos a las 5 h. Yo estoy muy cansada, pues la noche anterior me he acostado muy tarde.

No puedo dormirme en el coche. Tengo miedo. A mi manera, si permanezco despierta haciendo compañía a JSalvador, que evidentemente, no puede dormir porque conduce, contribuyo a hacerle el viaje no sólo más agradable, sino también más prudente.

No puedo quitarme de la cabeza el accidente y la muerte de Roser, la madre de Joan Salvador. Es algo que planea en mi mente como un pájaro y necesito hacer acopio de toda mi fuerza de voluntad para apartar el pensamiento negativo e intentar pensar en lo que me espera, otra vez kilómetros y kilómetros de camino, tan deseado y tan temido ya.

Llegamos a El Burgo Ranero sobre las 15,30 h. Visitamos el refugio, hablamos con la hospitalera porque íbamos a dejar el coche una semana (en principio) y nos dice que tranquilos, ella nos lo va a vigilar.

Emprendemos la marcha pues, hacia Reliegos. Nos esperan 12 km. llenos de campos en los que el otoño está haciendo su aparición poco a poco y transforma los colores de una manera espectacular. Por el camino, familiar ya, pasan poquísimas personas.

Tengo tanto miedo, tanto, de que me vuelva a ocurrir lo de los pies, que me paso un buen rato sufriendo, pensando que el polvo y las gramíneas van a producirme asma. De pronto me doy cuenta de que aparte de convertirme en hipocondríaca, estoy haciendo a mis propios ojos el ridículo más vil y dejo de pensar en esta gilipollez. Bebo agua, con lo cual se me aclara la garganta y las ideas.

La anécdota - siempre me pasan estas cosas- es que no hay nadie, pero NADIE en el espacio que abarca nuestra vista y decido hacer un pis detrás de unas matas. No había nadie, de verdad. Pero como por arte de magia, aparecen 4 ciclistas a lo lejos y todo apunta a que debo darme prisa o me verán en plena faena! No, que nadie me diga que me invento lo de la ley de Murphy. Es mi aliado para todo lo que hago.

Caminamos los dos en silencio, uno al lado del otro, a ratos cogidos de la mano, a ratos mirándonos, cómplices de nuevo por estas sendas de acabado perfecto, que parece que hayan sido dibujadas exclusivamente para que nosotros las pisemos. Y sin embargo... son sendas centenarias por donde han caminado miles de peregrinos. Nos sentimos protagonistas de nuevo de nuestra propia elección y hacemos comentarios sobre lo que puede ser la felicidad, cuando la meta es tan sencilla como llegar al final del camino.

Ambos evitamos el tema que subyace en nuestras mentes y que ha ensombrecido nuestras vidas de un modo dramático, aunque la muerte sea algo natural, previsible y, como todos sabemos, el final de ese camino que es la vida.

Aguanto pues mis lágrimas y consigo no llorar. Nos concentramos en las aves rapaces que pueblan los campos, únicos acompañantes en casi toda la tarde, exceptuando los ciclistas del pis, claro está!

Llegamos a Reliegos, buscamos el refugio y observamos que en total, vamos a ser 5 personas. Una pareja de australianos que me parecen muy viejos hasta que cruzo unas palabras con ellos y descubro con estupor que igual sólo me pasan 5 años... todo lo más... también hay un chico murciano de unos 35 años que camina solo. Nos saludamos, pero no se crea entre nosotros aquél "feeling" ... no importa.

Es divertido comprobar que en este pueblo son poquísimos vecinos - unos 110 vecinos- unas 250 personas. Vecino=casa, para ellos. Pero claro, en cada casa no vive un solo habitante!

Bueno pues, siendo tan pocos, llevan una marcha que ni os cuento. Mientras cenamos están pasando un video sobre un acto político celebrado en el pueblo hace poco. ¡Si supierais como se peleaban entre ellos! socialistas contra "peperos", pero una cosa triunfal!!! y ¡anda que no estaban contentos de verse en el video! Quiero decir los pocos vecinos que estaban en el bar en aquel momento, claro.

Un dato curioso: una tormenta les había destruido no hace mucho un torreón románico precioso, que ahora es una pura ruína. Parece ser que el alcalde les habló de hacer una colecta entre todos para reconstruirlo y la respuesta de los vecinos fue : - ¿y para qué queremos reconstruirlo? ¡No nos sirve para nada!
en fin...

¡Esa noche a las 21,30 h ya estábamos en la cama!

Sis mesos més tard...

05 d’octubre de 2001

Blanes- Reliegos.

Gairebé nou-cents quilòmetres en cotxe i dotze quilòmetres caminant. Sortim de Blanes a les sis del matí. Per poder sortir a les sis ens llevem a les cinc. Jo estic molt cansada, ja que la nit anterior m’he ficat al llit molt tard i intento adormir-me durant les hores de viatge, però no puc. Tinc por. A la meva manera, si romanc desperta, fent companyia a en Joan Salvador, que, evidentment, no pot dormir perquè està conduint, contribueixo a fer-li el viatge no solament més agradable, sinó també més prudent. Només nosaltres dos. En Gerard ja no tornarà més. Ara si que no pot deixar l’institut.

No em puc treure del cap l’accident de la Roser – la seva mare- fa menys d’un mes, quan va anar a parar sota les rodes d’un camió, morint a l’acte. És un ocell que planeja sobre el meu cap i necessito concentrar-me i fer ús de tota la meva força de voluntat per apartar el pensament negatiu i pensar en la fase del camí que ens espera. Altra vegada, quilòmetres i quilòmetres de camí, tan desitjat i al mateix temps tan temut per mi, en aquests moments.

Arribem a El Burgo Ranero sobre dos quarts de quatre de la tarda. Visitem el refugi, parlem amb l’hospitalera perquè hem de deixar allà el cotxe durant una setmana, que és el temps del que disposem, en principi. Ens tranquil•litza i ens posem en marxa en direcció a Reliegos. Com que sabíem que estaríem cansats del viatge, hem decidit caminar només 12 quilòmetres. Dotze quilòmetres plens de camps on la tardor està fent la seva aparició a poc a poc i va transformant els colors d’una manera espectacular. Pel camí, ja familiar per nosaltres, no hi ha ningú. Tinc tanta por al damunt, tanta por que em torni a passar allò dels peus, que em passo una bona estona patint, pensant que la pols i les gramínies m’acabaran produint asma. De cop m’adono que apart de convertir-me en hipocondríaca, estic fent, als meus propis ulls, el ridícul més vil. Intento apartar aquest pensament. Bec aigua, amb la qual cosa se m’aclareixen la gola i les idees.

L’anècdota divertida d’aquesta etapa és que no hi ha ningú – però allò que se’n diu ningú – en l’espai que abasta la nostra mirada i decideixo fer pipí darrere d’unes mates. No hi havia ningú, de veritat. Però com per art de màgia, quan estic en plena feina, apareixen quatre ciclistes allà a la llunyania i tot apunta a què si no vaig de pressa em veuran! Que ningú no em digui mai que m’invento allò que la llei de Murphy em persegueix!

Caminem tots dos, en silenci, l’un al costat de l’altre, a estones agafats de la mà, a estones mirant-nos amb complicitat, per aquells camins d’acabat perfecte, que sembla que hagin estat dissenyats exclusivament perquè nosaltres els puguem trepitjar. I en canvi... són camins centenaris per on han caminat milers de pelegrins. I ens tornem a sentir protagonistes de la nostra pròpia elecció i fem comentaris sobre allò que pot ser la felicitat, quan la meta és tan senzilla com arribar al final d’un camí.

Tots dos evitem el tema subjacent a les nostres ments i que ha generat una ombra a les nostres vides d’una manera dramàtica, encara que la mort sigui quelcom natural, previsible i, com tots sabem, el final d’aquest altre camí que és la vida. Aguanto, doncs, les llàgrimes que em pugen gola amunt i aconsegueixo no plorar. Ens concentrem en les aus rapaces que poblen els camps, úniques acompanyants de quasi tota la tarda, exceptuant els ciclistes del pipí.

Arribant a Reliegos busquem el refugi i observem que serem cinc persones en total. Una parella d’australians que em semblen molt vells fins que creuem unes paraules amb ells i descobreixo que és possible que només em sobrepassin en cinc anys. també hi ha un noi de Múrcia, que deu tenir uns 35 anys que camina tot sol. Ens saludem però no es crea entre nosaltres – ni tan sols amb els australians- aquell feeling que sol crear-se amb les persones del camí. Què hi farem?
És divertit comprovar que en aquest poble són poquíssims veïns – uns cent deu veïns – unes dues-centes cinquanta persones. Ells, de cada casa en diuen veí, però el que està clar és que no hi ha un sol habitant en cada casa. Doncs, essent tan pocs, porten una marxa que sembla mentida! Mentre sopem, a l’únic bar obert, estan passant un vídeo sobre un acte polític que es va celebrar al poble fa poc. Tan pocs veïns i tan mal avinguts! La meitat, socialistes, l’altra meitat, del partit popular. Al vídeo es barallen com a gats. Verbalment, és clar. Però la gràcia està en què quan estan passant el vídeo al bar, tots junts, fan broma de com es barallen i estan tan contents de sortir a la tele! Curiós. Allà ens assabentem que una tempesta els havia destruït una torre romànica preciosa que ara és una pura ruïna. Sembla ser que l’alcalde els va parlar de fer una col•lecta per reconstruir-la, però la resposta dels veïns va ser que no calia, perquè no els servia per a res, aquella torre.

Aquella nit, a dos quarts de deu ja ens fiquem al llit i jo tinc als meus ulls la bellesa del color d’aquells camps.

RELIEGOS - MANSILLA DE LAS MULAS - LEÓN

6-10-01
Reliegos-Mansilla de las Mulas-León
(24 km)

Salimos a las 7 h. de la mañana y en una hora y media aprox. nos encontramos en Mansilla de las Mulas. Desayunamos en una pastelería y continuamos el camino. El paisaje empieza siendo precioso, pero a medida que nos vamos acercando a León se va volviendo "urbano", lleno de fábricas, descampados feos y llenos de materia urbana de aquella que ninguna ciudad desea tener "dentro" y que se va acumulando en las afueras.

Mis pies empiezan a resentirse del peso de la mochila y eso que esta vez es JSalvador quien lleva el peso más grande. Su mochila pesa 11 kg, mientras que la mía no llega a los 6 kg. Aun a pesar de ello, como digo, los pies empiezan a resentirse.

Llegamos bastante bien al refugio de León. Aquí hay más gente, seguramente peregrinos que la noche pasada han dormido en Mansilla. Nos duchamos y JSalvador masajea mis "puntitos" con alcohol de romero (craso error)... descubrimos con horror que los puntitos "hierven". Nos da por leernos las instrucciones que hay en la misma botella y vemos que el alcohol de romero (supongo que cualquier tipo de alcohol) está absolutamente contraindicado para las afecciones cutáneas, ayssss... Me ducho de nuevo y me aplico una hidratante cualquiera, pero los puntos están ahí, amenazadores, lamadrequelosparió.

Paso de todo, me calzo las zapatillas y nos vamos a ver a Javi, con el que ya habíamos quedado para comer. El muy "impresentable" no se deja invitar, al contrario, nos invita y comemos opíparamente, mientras comentamos cosas de la gente del canal ( creo que no nos dejamos a nadie por "repasar", jisjisjis), nos reímos, arreglamos el mundo de Bush y de Bin Laden e incluso el nuestro propio y confirmamos una vez más la riqueza que representa - si, también en euros ;) - tener amigos como él...

Nos separamos de Javi y paseamos por León. Están celebrando un mercadillo presuntamente medieval: cuatro "payasos" haciendo el ídem y vestidos probablemente en "Menkes" , hacen las delicias de los pequeñajos, caminando en zancos, mientras los mayores se ven inducidos al consumo más vil de cuatro chorradas que no necesitan para nada... ¡menuda excusa el mercadillo medieval - finalmente, la sociedad de consumo está ahí y mira... la tomas o la dejas, a elegir!

Cuando nos cansamos de dar vueltas volvemos al refugio. Lavamos (lavo) los calcetines y aprovecho para escribir un ratillo. Salimos a cenar algo y a la vuelta, la hospitalera, Raquél, nos invita al acto de bendición de peregrinos, que va a tener lugar en la capilla. Yo me apunto, pero JSalvador se queda porque está prácticamente dormido ya.

Bajo sin entusiasmo, pues estoy muy cansada, pero luego me alegro de haber estado allí. Las monjas carbajalas (o carvajalas) se esfuerzan en cantar pero las pobrecillas no dan ni una nota ... jamás había oído la Salve regina tan desentonada, pero no importa. Lo que importa es la intención e incluso yo misma uno mis trinos de pájaro disfónico a los de las esforzadas monjas. Descubro con satisfacción que a medida que voy "cantando" voy recordando la letra. No me falla, pues, la memoria, después de tantos años.

Cuando acaba la bendición, Raquél y Joaquín se acercan al altar y empiezan a hablarnos. Raquél es una mujer muy joven, habla poco, pero lo que dice llega. Joaquín es un hombre más o menos de mi edad, o sea JOVEN (risitas, abstenerse)... padre de familia y que decició hacerse hospitalero voluntario. En este momento está haciendo el camino por cuarta vez (mandan narices, y a él no le salen puntitos en ningún sitio)...

Las reflexiones que nos hacen van encaminadas, naturalmente, a la fe cristiana, pero, como siempre, una descubre en su interior algo latente que la razón invita a desechar, pero que el corazón acaba imponiendo como algo aprendido, cultural, pero que en cualquier caso, puede que no sea desechable del todo y más teniendo en cuenta cómo está nuestro mundo... algo que empuja desde dentro y que te hace apreciar todo lo que tienes en tu entorno y ver la vida como un magnífico regalo que no hay que despreciar...

Estaba yo tan ricamente con mis pensamientos mezclados con las palabras de Raquél y Joaquín, pensando que en 10 minutitos nos íbamos a dormir, pero quiá! en éstas, se oye el timbre de la puerta. ¡El resto de la comunidad! Las monjitas (la mayoría de ellas) habían estado de "juerga" ese día, pues andaban de picos pardos por Sto. Domingo de Silos . Esto es lo que nos comentó la Superiora, mujer joven, puesto que no creo que llegara a los 70 ;)

Total, resumiendo: ocho comunidades femeninas habían pasado el día en Silos, con una comunidad masculina (ejem) y llegaban dando gracias a Dios (ellas sabrían por qué)

Bromas aparte, parece ser que se estaba celebrando el milenario del santo (de Sto. Domingo). Y ahí empezó "el sermón", diosbio, con el sueñecito que yo acarreaba!

Habló la Hermana Portera, habló la hermana Superiora, habló ... hablaron 4 o 5 y el discursito de cada una de ellas duró como 10 minutos, así que me salió la bendición de peregrinos por un par de horas largas, minuto arriba, minuto abajo. Ahí yo ya estaba por irme, pero como que la puerta me pillaba muy lejos, señores, tuve que quedarme hasta el final, so pena de ser considerada una infiel, aparte de grosera. Así que aguanté como una jabata. (Vuelvo a repetir que, bromas aparte, estuvo muy bien).

¡Por fin podía pillar la cama! ¡Por fin podría dormir!.... ¡y una leche!, mi gozo en un pozo, porque las motosierras estaban ya funcionando. Aysss! Claro! Cuando me duermo antes que los roncadores, no hay problema. Pero a ver: ¿alguien ha podido dormirse si los roncadores han empezado ya su trabajo? ¿alguien puede tirar la primera piedra? Ahh, amigos, pues esa fue mi noche, santo sielo! Y encima, el chico murciano - ese con el que no había feeling- se pasó toda la noche chasqueando la lengua a ver si podía parar a las motosierras. Pero no. Todo intento fue vano e inútil.
En fin, de todo tiene que haber en la viña del Señor. Y en aquella viña llamada Refugio de las Carbajalas o Carvajalas (al final tendré que acudir al diccionario o a la guía, pero es que me da pereza) ese día había concierto y estaba escrito que no se podía dormir.... ¡aaaarrrgggg!

Supongo que al final me dormí, porque sólo recuerdo el despertar.

06 d’octubre de 2001
Reliegos – Mansilla de las Mulas – León.
Vint – i – quatre quilòmetres. Sortim a les set del matí i en una hora i mitja aproximadament ens trobem a Mansilla de las Mulas. Esmorzem en una pastisseria i continuem el camí. El paisatge comença sent preciós, però a mesura que ens anem acostant a León es va tornant urbà, ple de fàbriques, camps rasos lletjos i plens de matèria urbana d’aquella que ningú no desitja tenir “dins” la ciutat i que es va acumulant, doncs als afores.

Els meus peus comencen a ressentir-se del pes de la motxilla i això que aquesta vegada és en Joan Salvador qui porta el pes més gran. La seva motxilla pesa onze quilos, mentre la meva no arriba ni als sis. Tot i així, com dic, els meus peus comencen a ressentir-se’n. Arribem força bé al refugi de León. Aquí hi ha més gent, segurament són pelegrins que la nit passada han dormit a Mansilla de las Mulas.

Ens dutxem i en Joan Salvador em fa massatge als puntets dels meus peus, amb alcohol de romaní (error) Descobrim amb espant que els puntets comencen a bullir. Llavors llegim les instruccions de la mateixa ampolla d’alcohol (tanmateix ho podríem haver fet abans) i ens adonem que l’alcohol està totalment contraindicat per a les afeccions cutànies. Em torno a dutxar per contrarestar amb aigua els efectes de l’alcohol. M’aplico una crema hidratant qualsevol, però els puntets continuen allà, amenaçadors. Passo de tot, em calço les sabatilles d’esport i ens n’anem a veure en Javi, l’amic que la vegada anterior ens havia anat a buscar a El Burgo Ranero, amb qui ja havíem quedat.

Ens porta a dinar i ens convida mentre comentem coses dels amics comuns (amics fets tots a través d’internet). Riem, arreglem el món de Bush i de Bin Laden i fins i tot el nostre propi món i confirmem una vegada més la gran riquesa que representa tenir amics així repartits per tot arreu. Ens separem de Javi i passegem per León. Estan celebrant un mercat presumiblement medieval: quatre pallassos fent l’idem i vestits, segurament, a “Menkes”, fan les delícies dels petits, caminant damunt de xanques, mentre els grans es veuen induïts al consum més vil de quatre galindaines que no necessiten per a res. Valenta excusa, el mercat medieval! Finalment, la societat de consum és aquí i mira, t’hi adaptes o ho deixes córrer, a escollir.

Quan ens cansem de fer voltes tornem al refugi. Rento els mitjons i aprofito per escriure una estona. Sortim a sopar i al tornar, l’hospitalera, la Raquel, ens convida a l’acte de benedicció de pelegrins, que es farà a la capella. Jo m’hi apunto, però en Joan Salvador es queda perquè gairebé s’ha adormit mentre sopàvem. Baixo a la capella sense gaire entusiasme, ja que estic molt cansada, però després m’alegro d’haver-hi anat. Les monges “carbajalas” s’esforcen a cantar però - segons el meu criteri- no encerten ni una sola nota. Mai no havia sentit la Salve regina tan desentonada, però m’és igual. El que importa és la intenció i fins i tot jo mateixa m’uneixo, amb refilets d’ocell disfònic als refilets de les monges. Descobreixo amb satisfacció, que a mesura que vaig cantant, si és que a allò li puc dir cantar, vaig recordant la lletra. No em falla, doncs, la memòria, després dels anys que fa que no havia cantat aquesta peça. Potser des que vaig fer magisteri, que la professora de música, la Cateura, ens feia entonar el Gaudeamus igitur i la Salve regina en llatí, però també cantàvem el “Se’n va anar” i “Jo vinc d’un silenci”... records que queden llunyans. Quan acaba la benedicció, la Raquel i en Joaquim s’acosten a l’altar i comencen a parlar-nos. La Raquel és una dona molt jove, parla poc, però el que diu m’arriba. Ell és un home més o menys de la meva edat, pare de família i que va decidir fer-se hospitaler voluntari. En aquest moment està fent el camí per quarta vegada (jo me’n faig creus que a ell no li surtin puntets als peus).

Les reflexions que ens fan van encaminades, naturalment, a la fe cristiana, però com sempre, jo descobreixo al meu interior quelcom latent que la raó convida a desfer-se’n però que potser no és material de rebuig del tot, tenint en compte com està el nostre món. És alguna cosa que empeny des de dins i que et fa apreciar tot allò que tens a l’abast i veure la vida com un magnífic regal que no hem de menysprear. Jo estava tan bé, amb els pensaments barrejats amb les paraules de la Raquel i en Joaquim, pensant que en deu minutets ens n’aniríem a dormir, però que va! De cop se sent el timbre de la porta. Arriba la resta de la comunitat. Les monges, o la majoria d’elles, han estat de gresca, han anat a Santo Domingo de Silos. Això ens comenta la Superiora, una dona d’uns setanta anys. Per resumir: vuit comunitats femenines han passat el dia a Silos, amb una comunitat masculina (ui) i arriben donant gràcies a Déu, elles deuen saber per què. Bromes a part, sembla que s’està celebrant el mil·lenari del Sant. I llavors, en aquell moment, comença el veritable sermó. Déu meu, amb la son que jo tinc! Parla la Germana Portera, la Superiora i quatre o cinc monges més. Cadascuna fa un parlament de deu minuts ben bons, total, que la ditxosa benedicció de pelegrins em surt caríssima (en temps)! Jo vull marxar però es veuria massa, ja que sóc al bell mig de la capella, envoltada de gent per tot arreu i sortir d’allà vol dir fer arraconar-se tota una filera de persones, tan si vull sortir per babord com per estribord! Aguanto com puc, sense badallar gaire, però mirant el rellotge amb impaciència. Finalment, es cansen de xerrar i la vetllada s’acaba! Per fi puc arreplegar el llit! Per fi podré dormir! Si? Llet! Quan arribo a l’habitació, tots els que se n’havien anat a dormir en el “primer torn” ja dormen. I és clar... aquells que ronquen, ronquen sempre, tant si abans hi ha hagut sermó de monges com si no. I això és el que passa. Que em passo la nit fent petar la llengua per veure si aquelles “moto-serres” aturen la ronquera, però no hi ha manera. Estava escrit que el càstig per haver trencat el meu ateisme entrant en aquella capella era passar tota la nit sense dormir per no haver-me pogut adormir abans que els roncadors!

LEÓN - VILLADANGOS DEL PÁRAMO

7-10-01
León-Villadangos del Páramo
(21 km)

Etapa de mucha reflexión, de "viaje hacia adentro", de filosofía barata y de retorno al pasado.
Nada más levantarme me digo: el paisaje desde El Burgo Ranero hasta Reliegos me conmovió, como casi todo lo que llevo caminado hasta ahora. El paisaje que recorrimos ayer desde Mansilla de las Mulas hasta León no me llegó al alma ni a ningún sitio... me voy haciendo esta reflexión mientras me visto, me lavo la cara -siempre con agua fría, o no me despierto- y después del desayuno quedo conmigo misma en que tampoco estuvo tan mal.

Es evidente que el camino no es todo él una preciosidad, como la vida misma no es toda ella una maravilla. Entre maravilla y maravilla hay mucho pedregal y el camino a veces no sólo es duro, sino también feo. Pero la verdad es que con el estómago lleno de café con leche y galletas, es mucho menos duro y mucho menos feo!!!

Salimos de León y pillamos al sol levantándose de la cama. Estamos caminando por un barrio que empieza a despuntar, con muchas casas de nueva construción y mi pensamiento vuela y vuela, recorriendo los años de mi infancia, cuando mi ciudad crecía y crecía, cuando aquellos campos por los que yo corría se iban llenando de casas - algunas de ellas llamadas "casas baratas"- para aquellos inmigrantes que llegaban del sur, porque se necesitaba mano de obra.

Mi pensamiento ya se confunde con la actualidad y pasa de aquellos inmigrantes de los años 60 a los actuales inmigrantes de los países del Este, o los negros que trabajan en los campos, haciendo aquellos trabajos que la gente de aquí desprecia... mi cabeza bulle y de pronto JSalvador me saca de mi ensimismamiento pidiéndome que "pose". Quiere atrapar mi cara de ensoñación junto a la alegría primeriza de ese sol que ya se ha lavado la cara...

Muy pronto llegamos a la Virgen del Camino. Yo esperaba una especie de Santuari de Ntra. Sra. del Vilar y me llevo la tremenda sorpresa de una iglesia de un dudoso estilo que me recuerda mucho más a la Parroquia de San Sebastián - otra vez vuelvo a mi infancia, esta vez a mi adolescencia- parroquia adonde había ido a cantar el "No serem moguts" o "Vull ser lliure", vestida con trapos de colores, melena al viento y la cabeza llena de flores... al mismo tiempo que repartía octavillas que anunciaban reuniones clandestinas, donde el párroco era el más comunista de todos...

Debo reconocer que esta etapa me va llevando a mi mundo interior casi sin darme cuenta. Nos paramos a desayunar por segunda vez, pues no se pueden aguantar tantos km con sólo 4 galletas y un café con leche. En el bar me siento "la reina del mambo", mis pies parece que vuelan... Pero aún quedan horas de caminar entre páramos cargados de gramíneas por todas partes menos por una llamada cielo, ay!

Empezamos a caminar de nuevo y cuando nos quedan sólo 8 km para llegar a Villadangos los pies ya no vuelan, más bien los voy arrastrando detrás de mí. Vuelven los pensamientos negativos, vuelvo a intentar apartarlos de mi mente sin acabar de conseguirlo del todo. Vuelvo a sentirme vulnerable, vuelvo a temer al ridículo ante mí misma (no soy ya la reina del mambo) ante JSalvador (¿le estropearé por tercera vez el camino?)... casi en el último km alcanzamos a una pareja a la que habíamos conocido en el refugio de León: José Antonio y Gaby.

José Antonio lleva un paso mucho más rápido, así que se nos adelanta. Quedamos caminando JSalvador, Gaby y yo. Esta mujer es una dulzura y me cuenta un montón de cosas. Hay feeling. Estupendo. Me transmite algo de energía y sé que llegaré al refugio de Villadangos un poco más animada.

Caigo en la cuenta de que JSalvador tiene los pies hinchados, lleva, como dije, mucho más peso que yo y no se queja. Sigue y sigue caminando, con los ojos llenos de paisaje y el alma llena de recuerdos. Entre Gaby y JSalvador me siento pequeñita, pequeñita, muy poca cosa. Me entra la llorera pero afortunadamente, aguanto hasta el final.

El refugio, como siempre, será "nuestra casa" por unas horas. No es nada acogedor, pero hay agua caliente, estamos solos en una habitación de 6 literas, nos hemos "apropiado" de un par de mantas... en fin, que después de una buena ducha, unos masajes en los pies (que nos hacemos el uno al otro) y bien abrigados, me siento ya mucho más reconfortada. Ahora hay que pensar en ir a comer.

El refugio, como dije, es poco acogedor, aunque es relativamente nuevo. No hay hospitalera. Hoy es la Virgen del Rosario (la Mare de Déu del Roser), la hospitalera se llama Rosario, celebra su santo, además es domingo, deja el refugio abierto y se larga... es normal. Pero a veces la normalidad hace que los peregrinos se sientan solos.

Una de las mejores cosas que suceden en el camino es llegar a un albergue y que el hospitalero o la hospitalera te acoja con una sonrisa. De verdad. Aunque solo sea una sonrisa. Que te pida la credencial, que te apunte en esas libretas escolares tan guays donde quedan registrados todos los que van pasando, que te pregunte de donde eres y que tenga unas palabras amables contigo. Esa es una de las cosas que "quedan" en el recuerdo.

Así, por ejemplo, después de haber pasado por tantos pueblos y tan distintos, en mi memoria quedan nombres como Santiago Zubiri, alcalde de Larrasoaña, Pablo, hospitalero de Nájera, Margarita, hospitalera de Carrión de los Condes, las niñas de Belorado, cuyos nombres no recuerdo pero sí sus caras, María, la brasileña hospitalera de Burgos, la misma Raquél, de León... etc.

Pero en fin, se le puede perdonar a la buena señora Rosario - a la que no vimos nunca- que la pobre pasara el día de su santo en su casa, en compañía de los suyos.

Hoy es - sería- también el santo de Roser. Una espinita clavada, un recuerdo, una lágrima que se escapa, un pensamiento que me sobrecoge "ya no tengo que volver a pensar en qué le regalo"... ya no oiré más su voz agradeciendo -a veces exageradamente- cualquier cosita que le regaláramos, desde una orquídea, a un libro, pasando por un CD de ópera o una buena colonia... "nunca más, nunca más"... "nunca más" y "siempre" no son palabras, son conceptos que anidan en el corazón...

En el refugio nos encontramos con una pareja francesa a la que habíamos visto en León. Concretamente, yo los vi en la iglesia, en la bendición de peregrinos. Él estaba buenísimo- las cosas como son y al César lo que es del César- ella tenía una cara de francesa que no se podía aguantar, pero no era guapa. Ya, ya sé que ser francesa no es sinónimo de ser guapa. Pues eso, exactamente eso. Pre-jubilados. ¡Qué suerte!

Ella se pega una siesta de horas, con lo cual, Jorge (Él) se queda con Gaby y conmigo. Jorge escribe postales, Gaby lee lo que dejan escrito algunos peregrinos en un cuaderno que hay para ello en cada albergue, yo escribo mis pensamientos y mientras, José Antonio le explica a JSalvador su experiencia del pasado verano.

Acabamos, como era de esperar, hablando todos juntos y, como siempre, arreglando los distintos mundos... e interiorizando . Siempre se acaba interiorizando y ahí está la riqueza...

José Antonio, el pasado verano, peregrinó desde Vitoria hasta Roma. Y lo hizo por una causa. Suya. Que nadie más conocía. Que interiorizó. Le preguntamos por la causa: por la paz en Euskadi, nos dice. Por la paz en el mundo, lo haría de nuevo.
Se me escapa otra lágrima - una furtiva lágrima- canta Pavarotti. Es lo que pienso en el momento en que lo cuenta. Y paso de Pavarotti a la famosa aria que interpreta la Callas en "Filadelfia"... "la mamma morta". Y tengo que volver a aguantar mis sentimientos porque los sentimientos, según mandan los cánones sociales, deben guardarse en el interior de uno. No está bien visto que exterioricemos pasiones ni sentimientos. No queda bien.

Gaby-Gabriela se abre conmigo, cuando ya por fin, conseguimos hablar solas las dos. Hemos decidido ir a cenar todos juntos, aunque los franceses se quedan algo apartados. En la tele se ven las primeras imágenes de la guerra. Demasiado para mí, hoy. Llueve. Gabriela y yo nos miramos, JSalvador y José Antonio siguen hablando, esta vez, de navegación.

Gabriela tiene ganas de hablarme. La escucho. Siente curiosidad por nosotros y yo por ellos. Es una mujer de 55 años que aparenta diez menos. Pequeñita, poquita cosa, pero un encanto. Vive con su hijo. José Antonio es su pareja, pero cada cual vive en su casa. Estilo Woody Allen, me río yo. Alucina ella cuando le cuento nuestra historia. -Interesante, muy interesante- me dice. Yo me río. El camino está lleno de personas interesantes. El mundo está lleno de personas interesantes... el mundo está lleno de vida... y lleno de muerte.

Salimos del bar cogidas por la cintura y riéndonos como locas. Hemos conectado. Mañana será otro día, hoy toca volver al refugio sin hospitalera e intentar dormirse aun sabiendo que en alguna parte de nuestro mundo alguien no podrá dormir porque las bombas estallarán muy cerca de su cama...

07 d’octubre de 2001

León – Villadangos del Páramo.

Vint- i – un quilòmetres. Etapa de molta reflexió. Viatge cap endins, de filosofia barata i de retorn al passat.

Només llevar-me em dic: el paisatge de El Burgo Ranero fins a Reliegos em va commoure, com quasi tot el que porto caminat fins ara. El paisatge que vam recórrer ahir des de Mansilla de las Mulas fins a León no em va arribar a l’ànima ni a cap lloc. Mentre em vesteixo em vaig fent aquesta reflexió. Em rento la cara – sempre amb aigua freda, o no sóc capaç de despertar-me – i després de l’esmorzar – amb la panxa plena, doncs- quedo amb mi mateixa que tampoc no va estar tan malament. Potser gràcies a l’esmorzar? Ja ho diuen, que las penas con pan son menos.

És evident que el camí no és tot ell una preciositat, com la vida mateixa, que no és tota ella una meravella. Entre meravella i meravella hi ha molt de pedregar i el camí, de vegades, no és solament molt dur, sinó també molt lleig. Però la veritat és que amb l’estómac ple de cafè amb llet i galetes, tot es fa molt menys dur i molt menys lleig.

Sortim de León i atrapem el sol llevant-se del llit. Estem caminant per un barri que comença a despuntar, amb moltes cases de nova construcció i el meu pensament vola i vola, recorrent aquells anys de la meva infància, quan la meva ciutat creixia i creixia, quan aquells camps pels quals jo corria s’anaven omplint de cases – algunes d’elles anomenades cases barates – per aquells immigrants que arribaven del sud perquè es necessitava mà d’obra. El meu pensament ja es confon amb l’actualitat i passa d’aquells immigrants dels anys seixanta als actuals immigrants dels països de l’Est o als negres que treballen als camps, fent aquells treballs que ningú no vol fer... el meu cap bull i de sobte en Joan Salvador em treu del meu capteniment demanant-me que em posi en un lloc determinat per atrapar la meva cara de somiar desperta en una foto que perpetuï l’alegria primerenca d’aquest sol que tot just s’acaba de rentar la cara.

Molt aviat arribem a la Virgen del Camino. Jo m’esperava una espècie de santuari de Nostra Sra. del Vilar i m’emporto la sorpresa de trobar-me amb una església d’un dubtós estil que em recorda molt més la Parròquia de Sant Sebastià – altra vegada torno a la meva infància o més ben dit, aquest cop, a l’adolescència – parròquia on havia anat a cantar el No serem moguts o Vull ser lliure vestida amb draps de colors, cabells al vent i el cap ple de simbòliques flors, al mateix temps que repartia octavetes que anunciaven reunions clandestines, on el rector era el més comunista de tots.

He de reconèixer que aquesta etapa em va portant al meu món interior quasi sense adonar-me’n. Ens parem a esmorzar per segona vegada, doncs no es poden aguantar tants quilòmetres amb només quatre galetes i un cafè amb llet. Allà al bar em sento “la reina del mambo”, els meus peus sembla que volen, però encara queden hores de camí entre erms carregats de gramínies per tot arreu excepte pel cel, ai!

Tornen els pensaments negatius. Torno a intentar apartar-los del meu cap sense aconseguir-ho del tot. Torno a sentir-me vulnerable, torno a tenir por al ridícul davant de mi mateixa (no sóc la reina del mambo) davant d’en Joan Salvador (li tornaré a espatllar el camí?) gairebé en el darrer quilòmetre atrapem una parella que havíem conegut al refugi de León: José Antonio i Gaby. José Antonio porta un pas molt més ràpid, així que se’ns avança. Acabem caminant de costat en Joan Salvador, la Gaby i jo. Aquesta dona és tota dolçor, m’explica una pila de coses, hi ha feeling. Perfecte. Em transmet energia i sé que arribaré al refugi de Villadangos una mica més animada. Llavors m’adono que en Joan Salvador té els peus molt inflats. Porta, com ja vaig comentar, molt més pes que jo, però no es queixa. Continua i continua caminant, amb els ulls plens de paisatge i l’ànima plena de records. Entre la Gaby i en Joan Salvador em sento petita, petita, molt poca cosa. Em venen ganes de plorar però, afortunadament, arribo fins al final.

El refugi, com sempre, serà la nostra llar per unes quantes hores. No el trobem gens acollidor, però hi ha aigua calenta i a més estem sols en una habitació de sis lliteres. Ens quedem amb totes les flassades. Després d’una bona dutxa i uns massatges als peus que ens fem l’un a l’altre i ben abrigats, em sento molt més reconfortada. Ara hem de pensar en anar a dinar.

Aquest dia acabarà sent llarg i ple d’experiències compartides amb altres pelegrins. Avui és la Mare de Déu del Roser. L’hospitalera es diu Rosario, celebra, per tant, avui, el seu Sant. A més, avui és diumenge. La dona obre el refugi i marxa. És normal. Però de vegades la normalitat fa que els pelegrins es sentin sols.

Una de les millors coses que succeeixen al camí és arribar a un alberg i que l’hospitaler o l’hospitalera t’aculli amb un somriure. De veritat. Encara que només sigui un somriure. Que et demani la credencial, que t’apunti en aquestes llibretes escolars tan maques on queden enregistrats a mà tots els pelegrins que van passant. Que et pregunti d’on ets i que tingui unes paraules amables amb tu. Aquesta és una d’aquelles coses que romanen a la memòria. Així, per exemple, després d’haver passat per tants pobles i tan diferents, a la meva memòria queden noms com Santiago Zubiri, batlle de Larrasoaña, Pablo, l’hospitaler de Nájera, Margarita, l’hospitalera de Carrión de los Condes, les noietes de Belorado, els noms de les quals no recordo però si les seves cares, Maria, la brasilera hospitalera de Burgos, Raquel, de León... i tants d’altres. De tot cor perdonem a la senyora Rosario que aquell dia no hi sigui perquè sabem que passarà el seu dia amb els seus i hi té tot el dret.

Avui és – seria- el Sant de la Roser, la mare d’en Joan Salvador. Una espina clavada, un record, una llàgrima que se’ns escapa a tots dos quan hi pensem, un pensament que ens estamordeix “ja no he de pensar mai més què li regalo” ja no sentiré mai més la seva veu –de vegades certament exagerada quan agraeix el regal – en veure qualsevol cosa: una orquídia, un disc d’òpera, un llibre o una bona colònia... mai més, mai més... Mai més i sempre són conceptes que nien al cor.

Al refugi ens trobem amb una parella francesa a la qual havíem vist a León. Concretament, jo els vaig veure a l’església, el dia de la benedicció de pelegrins i el multi – sermó de les monges. A ell el vaig trobar molt guapo i a ella que tenia cara de francesa. Són una parella de pre – jubilats que en aquell moment ens fan molta enveja. Ella se’n va a dormir i ell, que es diu Jorge, es queda amb la Gaby i amb mi. Jorge es posa a escriure postals, la Gaby llegeix el que escriuen els qui volen escriure els seus pensaments a una d’aquelles llibretes escolars que deia, jo escric les meves pròpies reflexions i en Joan Salvador escolta atentament en José Antonio, que li explica la seva experiència de l’estiu anterior. Com era d’esperar, acabem xerrant tots junts i com sempre, arreglem els diferents móns i sobre tot, acabem interioritzant . Aquí hi ha gran part de la riquesa del camí... en la interiorització de conceptes i no precisament conceptes religiosos.

José Antonio ens explica que l’any anterior va fer la peregrinació des de Vitòria, que és allà on viu, fins a Roma. Ho va fer per una causa que ningú més no coneixia en el moment en què ho va decidir: per la pau a Euskadi. Per la pau al món – ens diu- ho tornaria a fer.

Se m’escapa una altra llàgrima, mentre l’escolto, i penso Una furtiva lacrima. I el meu cap se’n va a Pavarotti. I de Pavarotti a Maria Callas i de Maria Callas a l’aria que fan servir a la pel·lícula Philadelphia: La mamma morta... (Roser!)I m’he de tornar a aguantar els sentiments, perquè els sentiments, segons manen els cànons socials, s’han d’aguantar. No està ben vist que exterioritzem passions ni sentiments. No queda bé. La Gaby s’obre del tot i m’explica la seva vida, quan, finalment, aconseguim parlar totes dues a soles. Hem decidit anar a sopar tots junts, encara que els francesos han quedat apartats i no seuen amb nosaltres.

A la televisió es veuen les primeres imatges de la guerra. Això és massa per mi, avui. La Gaby i jo ens mirem, Joan Salvador i José Antonio continuen parlant, aquest cop de navegació. La Gaby sent curiositat per nosaltres i jo per ells. Ens escoltem mútuament. Ella té cinquanta-cinc anys i n’aparenta deu menys. És petita i poca cosa, encantadora. Totes dues quedem captivades amb les respectives històries. I constato que el món està ple de persones interessants. El món està ple de vida... i ple de mort.

Sortim del bar agafades per la cintura i rient com boges. Hem connectat. Demà serà un altre dia, avui toca tornar al refugi sense hospitalera i intentar dormir, fins i tot sabent que en algun lloc del nostre món algú no podrà dormir perquè les bombes esclataran molt a prop del seu llit...

VILLADANGOS - HOSPITAL DE ORBIGO - ASTORGA

8-10-01
Villadangos-Hospital de Órbigo- Astorga
(32 km.)

Después de un buen desayuno en el bar de la noche anterior, donde coincidimos ya por última vez con Gaby y José Antonio y de los que nos despedimos pues llevamos diferentes ritmos, empieza una etapa en la cual mis pies ya se van resistiendo a caminar. Estamos pensando en hacer sólo los primeros 10 km, hasta Hospital de Órbigo y quedarnos allí para descansar y reanudar el camino mañana. Esto es lo que tienen pensado hacer los franceses, a quienes aun hemos dejado durmiendo. Pero claro, cuando llegamos al pueblo sólo son las 10 de la mañana y como no me duele nada... decidimos continuar.

Hospital de Órbigo es un pueblo precioso. A la entrada, un puente de origen romano, muy mejorado en siglos posteriores, salva el río Órbigo en una zona de praderas y árboles que vuelve a cambiar el paisaje ante unos ojos ya acostumbrados a los páramos. Allí la parada es obligada, para tomar un café, comprar unas postales, escribirlas mientras tomamos el café y para -santa inocencia la mía, que creía que continuaríamos un par de días más por lo menos- comprarme un libro "que no pese".

Me explico con lo del libro: en cada etapa me he llevado un libro. Lo malo es que un libro pesa. Lo bueno es que cuando estás en el refugio, si te sobran unos minutos después de hablar con la gente y después de escribir, puedes leer. Yo soy de las personas que "necesitan" tener un libro. Entre nosotros - y que no se me mire raro, puesto que me consta que a mucha gente le ocurre lo mismo- si voy al lavabo y no tengo nada que leer, me leo incluso lo que pone en las botellas de champú!... ya sé que soy rara, ya. Bueno. la cuestión es que en Villadangos no había absolutamente nada que leer y llevaba yo ya demasiados días sin lectura, por culpa del peso. Había que comprar un libro, pues, y eso fue lo que hice en H. de Órbigo: 515 ptas de libro "que no pesaba nada". "Espectros". De Manuel Vicent. No está nada mal, lo recomiendo; es un libro de artículos, libres y heterodoxos como el propio autor, reza la leyenda de la portada.

Una hora estamos descansando, tomando café, comprando postales y adquiriendo el libro. Después de revisar minuciosamente mis pies y ver que aunque no están muy católicos, los puntitos sólo sobrepasan un dedito por encima de los calcetines, decidimos continuar. Sólo nos quedan dos posibilidades: o nos quedamos en San Justo de la Vega, a 12,9 km. de H. de Órbigo, o , en el caso de que el mencionado pueblo sea muy desaborío, continuamos un poco más, hasta Astorga. Ya veremos.

Emprendemos la marcha de nuevo. Hace un día espléndido. Estamos absolutamente solos. Algunos parajes invitan a la meditación, otros, a la conversación. Hablamos poco. En algunos momentos siento que he retrocedido en el tiempo y recuerdo trozos de lecturas de mi niñez. De lecturas de los "libros de lectura" del colegio, que solían reproducir episodios ocurridos en pueblecitos y paisajes precisamente como los que estoy pisando. Otra vez, pues, los recuerdos. Esta vez son recuerdos literarios. Soy especialista en recordar cosas que jamás me han ocurrido, sensaciones vividas y sentidas en el momento de la lectura, por muchos años que hayan transcurrido.

En un momento dado pasamos por un pueblecito del que no recuerdo el nombre y que ni siquiera sale en la guía: cuatro casas. Un lavadero enorme, donde tres o cuatro mujeres "fan bugada"... lavan montones de ropa con unas pastillas de jabón enormes que me recuerdan el famoso jabón "lagarto" de toda la vida... Les pido permiso para fotografiarlas y les hace mucha gracia. Se colocan. Posan con cara de foto, pero no dejan de hacer su trabajo. Estoy convencida de que en sus casas tienen lavadoras pero también estoy convencida de que no cambiarían por nada del mundo este rato de compañía que se hacen unas a otras mientras hablan, ríen y comentan. "Fan safareig". Siento no poder traducir esta expresión.

En otro momento, a ambos lados del camino tenemos unos manzanos repletos que nos llaman a gritos y que se parecen a los arbolitos que dibujan los niños en el parvulario... no podemos resistir la tentación de robar un par de manzanas y diría que comerlas resulta la viva expresión del pecado original: pura delicia, puro pecado (y más porque son robadas). Su sabor es brillante. Su color es el de las manzanas de Blancanieves y contemplarlos me devuelve de nuevo a mi niñez.

El sol nos acompaña y el cielo es el vivo retrato de un cromo. Un cromo vivo, pues las nubes en forma de dibujo se mueven al compás de nuestros pasos. Un éxtasis, un privilegio, un sueño hecho realidad. El camino... la luz, la vida!...


El sol, el camino, la luz, todo perfecto, pero mis pies protestan. Empiezo a notar que esta va a ser la última etapa por esta vez. Empiezo a saber que no tendré tiempo de leer el libro, ni tendré más días para caminar, que... empieza la neura de nuevo.

Aparte de las manzanas, también robamos un pequeño racimito de uva. Tenemos hambre, no hay pueblos hasta dentro de una hora por lo menos. Me siento para saborear la uva, JSalvador coge también un par de peras de magnífico aspecto pero totalmente verdes, que saben a corcho.

Continuamos la marcha deteniéndonos de vez en cuando para mirar hacia atrás o hacia los lados y contemplar la inmensidad que nos rodea. Ya no estamos rodeados de "nada". Ahora estamos rodeados de robles, matojos, flores silvestres, estamos rodeados de color, ese color que aún tiene reminiscencias verdes, pero que ya va degenerando hacia el naranja, el amarillo y en algún momento, a ese color pajizo que adquieren las hojas antes de caer. Algunas ya están caídas, pero la mayoría siguen en su sitio, esperando a que una racha de viento las deposite suavemente en el suelo.

Particularmente, me dan ganas de emborracharme con los colores, al mismo tiempo que quiero llegar de una vez al final de la etapa, porque el martirio de pies ya es considerable. Así que incluso aligeramos el paso.

Llegamos a Santibáñez de Valdeiglesias. No hay nada. Ni un mísero bar abierto. Cuatro casas. El refugio está cerrado a cal y canto y en todo caso hay que ir a pedir las llaves a la casa del cura. No lo hacemos, ya que sólo quedan 8 km hasta San Justo de la vega y 3 más hasta Astorga. De pronto vemos un cartel que indica: seguir por carretera... o seguir por los caminos. Haremos dos km más,o sea 13, pero preferimos seguir por los caminos. Aun a costa de los pies.

Todo sigue igual, sin que pueda hablar de monotonía (al contrario). El sol juega al escondite y nos hace quitarnos el anorak y volvernos a poner el anorak. Juega. Ahora hace frío, ahora hace calor. Los cambios de ritmo son fatales para los pies, pero no se puede caminar con tanto calor. Por otra parte, no se puede caminar con tanto frío! ya estamos como siempre: Las contradicciones de la vida se suceden también en el camino.

Hay algo que nos sigue quedando muy claro a ambos: estamos caminando juntos y es lo que más deseamos en este momento. Estar juntos. Vivir los buenos momentos, los malos momentos, los sabores y los sinsabores... qué sencillo es todo, en realidad. Una vida está hecha de contradicciones en todo momento. Lucha del corazón contra la mente, lucha del bien contra el mal, lucha contra el frío y el calor, lucha de la vida contra la muerte... en fin...

Contradicción tras contradicción, paso tras paso, acabamos llegando a San Justo de la Vega. Ahora ya solo faltan 3,2 km para Astorga. Sería una mariconada no continuar, pero me quito las botas y veo dos desastres en mis pies,con lo que acabo metiendo las botas en una bolsa y poniéndome las zapatillas de la ducha. ¡Seguiré andando así!

Entramos en un bar, son las 5 de la tarde - la hora de los toreros- y desde allí, mientras nos tomamos unas cañas y unos bocadillos deliciosos, será por el hambre que llevamos... llamamos a Juan (jibov) para decirle que vamos hacia Astorga y el estado lamentable en que se encuentrasn mis pies. Las miradas "raras" a mis pies por parte de la gente que hay en el bar ya no me extrañan...

08 d’octubre de 2001

Villadangos_ Hospital de Orbigo – Astorga

Trenta- dos quilòmetres. Esmorzem al mateix bar on la nit anterior havíem sopat. Coincidim ja per darrera vegada amb Gaby i José Antonio, doncs ells porten un ritme diferent. Els meus peus ja es van començant a resistir a seguir caminant. Estem pensant en fer només els deu primers quilòmetres, fins a Hospital de Orbigo, quedar-nos allà per descansar i retornar al camí l’endemà. Això és el que han decidit fer els francesos, que encara hem deixat dormint. Però és clar, quan arribem al poble només són les deu del matí i a mi no em fa mal res... per tant, després d’un refrigeri i de descansar una estona, comprar unes postals i un llibre, decidim continuar.

Hospital de Orbigo és un poble molt bell. A l’entrada, un pont d’origen romà, millorat en segles posteriors, creua el riu Orbigo en una zona de prats i arbres que fa que torni a canviar el paisatge davant dels nostres ulls, que ja s’han acostumat als erms. Allà la parada és obligada, com he dit, per prendre cafè, escriure les postals mentrestant i per – santa innocència la meva- comprar aquell llibre que havia de començar a llegir en aquells dos dies més que havia de continuar el camí.

A cadascuna de les nostres etapes del camí m’he emportat un llibre. El pitjor és que els llibres pesen, però quan arribes a un refugi i no tens res per llegir, de vegades ho trobes a faltar. Jo sóc de les persones que necessita tenir sempre un llibre a mà. La qüestió és que a Villadangos no hi havia res per llegir, jo ja portava massa dies sense llibre, ja que aquesta vegada, per culpa del pes, no me n’havia emportat cap. Després d’una hora de descans, de revisar minuciosament els peus (els de tots dos) i veure que encara que no estan massa fins, els puntets només sobrepassen un dit per damunt dels mitjons, decidim continuar. Només ens queden dues possibilitats: o ens quedem a San Justo de la Vega, a 12,9 quilòmetres d’Hospital de Orbigo, o, en el cas que aquest poble no ens agradi gens, continuarem uns quilòmetres més, fins a Astorga. Ja ho veurem. Emprenem la marxa altra vegada. Fa un dia esplèndid, estem completament sols, alguns paratges ens conviden a la meditació i uns altres, a la conversa. Parlem poc. En alguns moments sento que he retrocedit en el temps i recordo trossos de lectures de la meva infantesa. Lectures dels llibres “de lectura” de l’escola, que solien reproduir episodis ocorreguts en poble i paisatges precisament com els que estem trepitjant. Altra vegada, doncs, els records. Aquesta vegada són literaris. Sóc especialista en evocar coses que mai no m’han passat, en rememorar sensacions viscudes i sentides en el moment en què tenia el llibre a les meves mans, per molts anys que hagin passat. Hi ha un moment en què passem per un poble petit del qual ni tan sols recordo el nom i que no surt a la guia: quatre cases. Un safareig enorme, on unes quantes dones fan bugada. Renten piles de roba amb unes pastilles de sabó enormes que em recorden el famós sabó “lagarto” de tota la vida, els demano permís per fer-los una fotografia i els fa molta gràcia. S’hi posen bé. Posen cara de foto, però no deixen de treballar. Estic convençuda que a casa seva tenen màquines de rentar però que no canviarien per res del món aquesta estona de companyia que es fan les unes a les altres mentre parlen, riuen i comenten. “Fan safareig”. En un altre moment, a ambdós costats del camí, tenim unes pomeres repletes de pomes que ens criden. S’assemblen als arbres que normalment dibuixen els nens al parvulari. No podem resistir la temptació de robar un parell de pomes i jo diria que quan ens les mengem se’ns figura la viva expressió del pecat original. Una pura delícia i pur pecat, perquè a més, són robades i per tant, més bones. El seu sabor és brillant i el seu color és el de les pomes de la Blancaneus.

Contemplar-les i assaborir-les em retorna, de nou, al passat. El sol ens acompanya tota l’estona i el cel és la imatge d’algun cromo dels que havia col·leccionat de nena. Un cromo viu, ja que els núvols en forma de dibuix, es mouen al compàs de les nostres passes. Un èxtasi, un privilegi, un somni fet realitat. El camí, la llum, la vida, tot és perfecte menys els meus peus. Els meus peus protesten. Començo a notar que aquesta serà la darrera etapa per aquesta vegada. Començo a saber que no tindré temps de llegir el llibre ni tindré més dies per caminar, que s’inicia la meva neurastènia altra vegada. Però jo no m’ho invento. Si em miro els peus ho veig!
A part de les pomes, també hem robat una mica de raïm. Tenim gana, no hi ha cap poble fins al cap d’una hora de camí com a mínim. M’assec per assaborir el raïm. En Joan Salvador també agafa un parell de peres de magnífic aspecte però totalment verdes, que tenen gust de suro. Continuem la marxa parant-nos de tant en tant per mirar enrere o als costats i contemplar la immensitat que ens envolta. Ja no estem envoltats de “res”. Ara estem envoltats de roures, matolls, flors silvestres, estem envoltats de color, aquest color que encara té reminiscències de verd, però que es va degradant cap al taronja, el groc i en cap a aquell color palla que prenen les fulles abans de caure. Algunes ja han caigut, però la majoria continuen al seu lloc, esperant a què una ràfega de vent les dipositi suaument al terra. Em venen ganes d’emborratxar-me amb els colors, al mateix temps que vull arribar d’una vegada al final de l’etapa, perquè el martiri dels peus ja és considerable. Així doncs, alleugerim el pas. Arribant a Santibañez de Valdeiglesias no hi ha res. Ni un misèrrim bar obert. Quatre cases. El refugi està tancat amb pany i clau i en tot cas cal anar a demanar les claus a casa del rector. No ho fem, ja que només queden vuit quilòmetres fins a San Justo de la Vega i després, tres més fins a Astorga. De sobte veiem un cartell que indica: “seguir per carretera o seguir pels camins” . Si anem pels camins farem dos quilòmetres més, però no podem suportar la idea de pensar en caminar per l’asfalt, així que ens decidim pels camins, malgrat el mal de peus. Tot continua igual, sense que es pugui parlar de monotonia, ans al contrari. El sol juga amb nosaltres a fet i amagar i ens fa treure’ns l’anorac i tornar-nos-el a posar perquè tan aviat fa calor com fred. Els canvis de ritme són fatals pels peus, però no es pot caminar amb tanta calor. Per una altra banda, tampoc no es pot caminar amb tanta calor. Ja estem com sempre: les contradiccions de la vida es van succeint també al llarg del camí.

Hi ha una cosa, però, que ens queda molt clar a tots dos: estem caminant junts i això és el que més desitgem en aquest moment. Estar junts. Viure els bons moments, els mals moments, allò de bo i allò de dolent, la salut i la malaltia, que senzill que resulta tot, en realitat! Una vida està feta de contradiccions en tot moment. La lluita del cor contra la ment, la lluita del bé contra el mal, la lluita contra el fred i la calor, la lluita de la vida contra la mort.
Contradicció rere contradicció arribem, finalment, a San Justo de la Vega. Ara ja només ens falten 3,2 quilòmetres per arribar a Astorga. Seria una bestiesa no continuar, però em trec les botes i veig dos desastres en lloc de peus, per la qual cosa acabo ficant les botes en una bossa de plàstic i calçant-me les sabatilles de la dutxa. Continuaré caminant així, ja sabem que no és la primera vegada ni serà la última, abans d’arribar a Santiago.

Entrem en un bar, són les cinc de la tarda – l’hora dels toreros- i des d’allà, mentre ens prenem unes cerveses i uns entrepans deliciosos - deu ser per la gana que portem, que els trobem tan bons - truquem en Juan (un d’aquests amics nostres que jo he conegut a través d’internet) per dir-li que anem cap a Astorga i l’estat lamentable en què es troben els meus peus. L’amic Juan ens ve a recollir. En Joan Salvador fa caminant i amb motxilla inclosa els tres quilòmetres i dos-cents metres que ens separaven d’Astorga. Jo vaig en cotxe, amb en Juan. Després de segellar credencials ens acompanya a un confortable hotel de León, on passem la nit, després d’haver anat a sopar amb ell i en Javi. S’ha acabat el camí, de nou, i haurem d’esperar uns altres sis mesos per continuar.

5ª PART- DE BLANES A ASTORGA

Abril-2002

Después de seis meses de espera, con unas ganas enormes de continuar ese camino cuyo final ya se nos antoja inalcanzable, empezamos con los preparativos un par de semanas antes de la partida.

Cambié de mochila: esta vez escogí una mucho más pequeña que la mía, una mochila que a nuestro hijo Aleix le sirve para hacer escalada, donde cabe lo mínimo, porque lo mínimo es lo que llevaba esta vez: dos camisetas, un pantalón (más el que llevaba puesto) dos mudas de ropa interior, capelina para la lluvia y las botas.Una bolsita con el cepillo de dientes, jabón y UNA sola crema para todo (eso sí que es un verdadero sacrificio para mí, ays, pero logré eliminar todo lo demás)...

En prevención, un mes antes de Semana Santa acudí "al hechicero". Me explico: un médico naturista (ya que los médicos "oficiales" no me daban otra solución que hacerme un chequeo de aquellos que no terminan nunca jamás) que me propuso una dieta para depurar mi organismo, consistente en zamparme zanahorias a kilos (debidamente licuadas) naranjas, limones, germen de trigo, levadura de cerveza y otras lindezas por el estilo, que resultaron buenísimas (nunca había tenido el pelo ni las uñas tan relucientes y largos)... lo del pelo mola, porque está más largo y más suave, pero lo de las uñas da cierto repelús, puedo hacer una demo al más bonito estilo brujil ;)

El hechicero pensaba que con este "depurador" (que ya sé que suena fatal) mis venas, arterias o canales emisores y receptores del rojo líquido (porque una, aunque a veces la llamen princesa no tiene la sangre azul) se comportarían comme il faut e incluso se aventuró a decir que esta vez no sólo llegaría a Santiago, sino que además lo haría a la pata coja. Pero se equivocó la paloma...

De Blanes a Astorga

Salimos a las 7 de la mañana pero hay una cantidad de coches extraordinaria, no olvidemos que es Jueves Santo y aunque en Catalunya no es festivo, si yo me lo tomo como festivo... ¿por qué no iban a hacerlo los demás?, así pues, todo dios está en la carretera, con lo cual, la bonita tarea de desayunar en una área de autopista se convierte en una carrera de obstáculos, tanto para pedir un café con leche, como para hacer un pis, ya que (cosas de la vida) en el lavabo de señoras hay una fila laaaarga, laaarga, de mujeres de casi todas las edades (abundan las veterano-jubiladas de los autocares del inserso aparcados junto a la gasolinera)... curioso, porque debe de haber más o menos la misma cantidad de hombres en el local autopistero y sin embargo en su lavabo no parece haber aglomeración (¿es que los hombres no mean?) nchts! siempre igual!

Sorteados todos los obstáculos, continuamos el viaje, dándonos cuenta de que por lo menos hemos hecho esa autopista ya unas diez veces... diría yo. Entre las intentonas de camino, las idas y vueltas a Sama y a Tielve, las visitas a los amigos de Logroño, etc... etc.... pues casi me quedo corta. Sí señor: más de 10 veces la hemos hecho, seguro, seguro! Enseguida la mente se evade con recuerdos que se entremezclan. Sama... Logroño... El camino frustrado tantas veces... el hotelito de León que nos buscó jibov ( desde fuera parecía un poco cutrillo, para qué nos vamos a engañar, pero luego resultó uno de los mejores hoteles)... los encuentros con A4 (que ya no sé si han sido dos, tres o cuatro, pues ya León es otro de nuestros puertos)... Tielve... el encuentro con many cuando ellos y nosotros hacíamos el camino...incluso hay un trozo de autopista común a nuestras idas y venidas a Donostia para la famosa carrera Behobia-Donostia, que en su día os he comentado... en fin: recordando, recordando, acabé soñando en los brazos de Morfeo (algo incómodo es el Range, pero como una duerme hasta en el palo de un gallinero, pues... ningún problema!)

Llegados por fin a Astorga, a media tarde, empezamos a hacernos de nuevo a la idea de que esto es de nuevo el camino. Mañana nos tocará levantarnos a las 7 y quién sabe si habrá un bar abierto para tomar un café con leche.... empezar a caminar y no parar hasta 21 km. más adelante (se me aparece como una gesta mucho más difícil que otras veces, quizá por la experiencia negativa de mis frustres anteriores con los pies, pero no por ello menos atractiva, así que descarto pensamientos negativos y vuelvo a la realidad del albergue)

... un albergue no demasiado acogedor, la verdad, pero como siempre, como en todas partes... lo importante son las personas, más que la ubicación de éstas. Así pues, saludamos al hospitalero y a un grupo de catalanes que andan haciendo lo mismo que nosotros.Mañana los veremos, caminaremos más o menos juntos.

Dejamos todo en el albergue y nos lanzamos a la exploración de Astorga. Bonita ciudad. Hacemos turismo por donde podemos, nos tomamos un chocolate, compramos algunas provisiones para la caminata de mañana y cenamos opíparamente.

Y ahora, lo más interesante: aquello de las ceremonias. La Procesión del Jueves Santo. Me pongo en primera fila, máquina en ristre porque ya sabeis que este tipo de celebraciones me emocionan muchísimo. También sabeis que me tengo por agnóstica (quizá lo de atea sea demasiado fuerte, así que lo dejaremos en agnóstica, que queda más propio). Pero no puedo evitar unas lágrimas de emoción en el momento en que los ... ¿costaleros? ¿encapuchados? ¿cofrades? un enorme grupo de personas, hombres y mujeres, llevan a sus espaldas los dos pasos con los que cuenta Astorga para esta procesión.

Hay un momento, un instante, en que la luna llena asoma su cabeza por encima de la torre de la iglesia. Es un momento mágico. Hay un silencio perfecto, en el que el grupo tiene que concentrarse para equilibrar el peso, pero que a mi se me antoja mágico, con la luna presidiendo el acto. Me trago mi emoción. Después alguien me pregunta de qué revista o periódico soy, por la cantidad de fotos que hago.

No: no soy periodista. Intento ser peregrina por los caminos de España, como decía la canción, pero por el momento ésta es una tarea algo difícil. ¿Lo conseguiré alguna vez?

Abril de 2002

Després de sis mesos d’espera, amb unes ganes enormes de continuar aquest camí el final del qual ja ens sembla inabastable, un parell de setmanes abans, comencem amb els preparatius. Canvio de motxilla: aquesta vegada me n’emporto una de molt més petita que l’Aleix fa servir per fer escalada, on hi cap el mínim imprescindible. Hi fico dues samarretes, uns pantalons, que amb els que portava posats fan dos, dues mudes de roba interior, la capelina per la pluja i les botes. Una bossa amb el raspall de dents, sabó i una sola crema per tot. Això per mi és tot un sacrifici, però aconsegueixo eliminar tot el que teòricament no necessito.

Per prevenció, un mes abans de la Setmana Santa vam anar a un metge naturista, ja que els metges diguem-ne oficials no em donaven cap solució, fora de fer-me una revisió d’aquelles que no acaben mai. El metge vascular m’havia dit que allò no era res preocupant, el metge de capçalera m’havia dit el mateix, només em quedava provar la medicina natural, així que durant un mes em vaig haver de menjar pastanagues a quilos (liquades, això si) llimones, taronges, germen de blat, llevat de cervesa i altres herbes semblants, que van resultar boníssimes per als meus cabells i per a les meves ungles. Aquella espècie de bruixot pensava que amb aquesta dieta depuradora, les meves venes i artèries o canals receptors del líquid vermell (perquè jo, encara que de vegades em diguin princesa, no tinc la sang blava) es comportarien tal com manen els cànons i fins i tot es va aventurar a dir que aquesta vegada no solament arribaria a Santiago sinó que a més ho faria a peu coix. Però s’equivocava.

De Blanes a Astorga

Sortim a les set del matí però hi ha una quantitat de cotxes extraordinària. És dijous Sant i encara que a Catalunya no és festiu, si nosaltres ens el podem agafar com a festiu, què ens feia suposar que l’altra gent no podia fer el mateix? Així doncs, tothom és a la carretera, amb la qual cosa, el bonic acte d’esmorzar en una àrea d’autopista es converteix en una cursa d’obstacles, tant per demanar un cafè amb llet com per fer pipí, ja que, per aquelles coses de la vida, al lavabo de senyores s’hi forma una cua tan llarga de dones de totes les edats (amb abundància majoritària de senyores jubilades provinents dels autocars de l’Inserso aparcats al costat de la gasolinera). I és curiós, perquè hi deu haver més o menys la mateixa quantitat d’homes al local de l’autopista i en canvi al seu lavabo no sembla haver-hi aglomeració (és que els homes no fan pipí?)

Una vegada sortejats tots els obstacles continuem el viatge, adonant-nos que al menys, aquesta autopista l’ hem fet deu vegades. Entre els intents de fer el camí, les anades i vingudes a veure els amics, a Sama de Grado, a Tielve, a Logronyo, a Galícia... gairebé em sembla que em quedo curta. De seguida la ment s’evadeix amb records que es barregen. El camí tants cops frustrat – que jo encara no sé que es tornarà a frustrar- l’hotel que ens va buscar en Juan a León, les trobades amb en Javi, la trobada amb el nostre amic Manolo quan ells i nosaltres fèiem el camí, fins i tot hi ha un tros d’autopista que ens és comuna a les nostres anades i vingudes a Donostia, per a la famosa cursa Behobia - Donostia... en fi, tot recordant, acabo adormint-me. Dormir al cotxe és força incòmode però jo puc dormir fins i tot al pal d’un galliner, així que no hi ha cap problema. A mitja tarda arribem a Astorga i comencem a fer-nos a la idea altra vegada que això torna a ser el camí. Demà ens tocarà llevar-nos a les set i qui sap si hi haurà un bar obert per prendre’ns un cafè amb llet, començar a caminar i no parar fins vint –i- un quilòmetres més endavant. Se m’apareix com una gesta molt més difícil que altres vegades, potser per l’experiència negativa dels meus peus, però no per això em resulta menys atractiva, així que procuro descartar els pensaments negatius i torno a la realitat de l’alberg. Un alberg no massa acollidor, la veritat, però com sempre, com a tot arreu, el més important són les persones, molt més que la seva ubicació. Així que saludem l’hospitaler i un grup de catalans que fan el mateix que nosaltres. Demà els veurem, caminarem més o menys junts. Ho deixem tot a l’alberg i sortim a fer un volt per Astorga. Ens resulta una ciutat agradable. Fem turisme per on podem, ens prenem una xocolata, comprem algunes provisions per a l’endemà i sopem opíparament. I ara, el més interessant: allò de les cerimònies. La Processó de Dijous Sant.

Em poso a primera fila, màquina en mà, ja que aquest tipus de celebracions, com ja he dit, m’emocionen molt. Jo em tinc per agnòstica, ja que atea em sona massa fort. Però no puc evitar unes llàgrimes en el moment en què els Natzarens un enorme grup d’homes i dones, porten a les seves espatlles els dos passos amb què compta Astorga per a aquesta processó. Hi ha un moment, un instant només, en què la lluna treu el cap per damunt la torre de l’església. És un moment màgic. Hi ha un silenci espès i perfecte en el què el grup s’ha de concentrar per equilibrar el pes, però que a mi se m’apareix com molt màgic, amb la lluna presidint l’acte. M’empasso la meva pròpia emoció (Montse, ets beneita) i després algú em parla i em fa perdre el moment: em pregunten de quina revista o diari sóc, perquè estic ben bé al mig del carrer amb la màquina de fotografiar. Suposo que em dec posar fins i tot vermella. M’aparto lleugerament. No. No sóc periodista. Intento ser pelegrina pels camins d’Espanya, com diu la cançó, però no sé si alguna vegada això serà factible.

Aquest cop només aconseguim arribar fins a Ponferrada. Al meu diari no hi consta res més que la ràbia i el desencís, cap mena d’altra emoció, cap mena de sentiment positiu, per això, els sis mesos que tornen a passar abans de tornar a emprendre el camí, tot plegat ja no és el mateix, per mi. No tinc més ganes de sortir a caminar, de fer tot el viatge fins allà on ens hem quedat, per intuir que – una vegada més- els peus no em respondran i només puc acabar pensant que –si hi ha alguna força divina- a mi no m’estima. I si vull arribar a Santiago, no tinc manera de fer-ho a peu. Penso en anar jo amb el cotxe, fent de suport a en Joan Salvador i que ell continuï caminant tot sol, però ell no en vol ni sentir a parlar. Així doncs... l’únic dia que caminem des d’Astorga a Ponferrada, no el tinc enregistrat ni al diari ni a la memòria. L’he esborrat de la meva base de dades.

PONFERRADA-VILLAFRANCA DE EL BIERZO

Septiembre, 2002

Y de nuevo, seis meses más tarde, reanudamos esa peregrinación que a veces parece un calvario. Yo esta vez no tengo ganas, necesito hacer acopio de toda mi fuerza de voluntad para seguir a este hombre que me lleva de aventura en aventura... y por él lo hago. Sí. Por él lo hago, y esta vez es un intercambio. Una negociación. Él vendrá a Tielve, a ver a mis amigos - y se lo pasará bien, mal que le pese reconocerlo- y yo seguiré caminando a su lado por esos caminos ...

9-09-02

Tengo la cabeza llena de imágenes, de momentos, de músicas, de besos, de abrazos, de risas... demasiadas emociones para tan pocos días. Llegó myril a mi casa. Pasó todo muy deprisa, como si tantos meses de esperar el momento no hubieran servido para nada... aunque intento consolarme con aquello tan manido de que "lo bueno, si breve, dos veces bueno". Vamos a acabar pensando que, efectivamente, puede ser así. Pero hay cosas que saben a poco. No puedo, aquí, en mi crónica del camino, hablar de Tielve. Tielve fue un remolino de sentimientos entremezclados donde amé y odié, reí y lloré, pero donde por encima de todo, comprobé una vez más el poder de la amistad con mayúsculas.

Y dicho esto ...
El domingo, día 8 de septiembre, después de desayunar y despedirnos de todos, partimos hacia Ponferrada, donde lo habíamos dejado la última vez. Y partí contenta, por lo que dejaba atrás. Y partí triste, por lo que dejaba atrás. Y estaba feliz, por lo que estaba previsto y estaba a la vez triste, por lo que estaba previsto.

Ponferrada-Villafranca del Bierzo
22,4 km

Caminamos aproximadamente 4 horas. La primera etapa fue "normal". Demasiado asfalto. Paramos a desayunar por segunda vez en un pueblo llamado Cacabelos. A partir de ahí me sorprende gratamente encontrarme de nuevo con camino de verdad: viñas y árboles frutales: manzanos y perales, cerezos, nogales...

Caminamos juntos en silencio. En mi cabeza, arremolinándose las emociones pasadas, presentes y aun las futuras... mi imaginación no tiene límites y echaba de menos cosas que había dejado a medias, y pensaba en cómo se iban a desenvolver, predecía, hacía juicios, y echaba aún de menos cosa que jamás han ocurrido, mientras mis ojos se llenaban de verde y de azul. Los acontecimientos pasados, en mi caso, siempre tienen que ver con paisajes vividos o imaginados, pero siempre entrañables.Los paisajes inundan mis ojos y mi mente se desborda: casas pequeñas, el día a día de las personas que puedan habitar en ellas... como en una novela por inventar, nunca leída pero siempre leída. Aquello que jamás sabré escribir, aquello que jamás sabré describir, aunque me gustaría tanto...

El presente, andar los caminos junto a Joan S. El futuro, la voluntad de seguir haciéndolo por el camino real, la vida. Y en medio del pasado, del presente y del futuro, todo lo vivido en los últimos días y el trabajo,y los chicos y los amigos y la familia y todo en concreto y nada en concreto.

Y llegando al albergue, una ducha muy rápida. Y el pelo hecho un desastre, pero deberá aguantar. No hay agua caliente y me pregunto quien es el guapo que se va a lavar la cabeza con agua fría. Yo no. Hoy no. Por la tarde, pequeña siesta en la que, en sueños, se me mezclan el camino y mis amigos de internet, así como animales exóticos, como ñús azules, avestruces brillantes, hipopótamos y elefantes de colores, que representa que eran el producto de algo que habíamos fumado, mientras many bailaba con una de las chicas de León. Me despierta el sonido de la melodía de un minuetto. Era un móvil en la vida real. Despierto, pues, y me doy cuenta de que mi sueño ha sido realmente buñueliano. Hace muchos años vi una película: "El discreto encanto de la burguesía", donde algunos animales se paseaban por delante de la cama de alguien. Debo de estar muy malita :)) y además, debe hacer como 25 años que no me "fumo" nada que no sea un triste malboro ligth, así pues... mis paranoias oníricas son dignas de figurar en encilopedia.

Camino del puebo, para visitarlo, me hincho a comer moras, bajo un sol precioso que se ha dignado salir sólo para mí. O eso imagino yo y a mi me basta. Paseo por el pueblo, merienda-cena y vuelta al albergue. Mañana hay que subir a "O Cebreiro". Ya estoy metida de lleno. Me apetece. Mis pies responden, por el momento. ¡Ya era hora!

Setembre de 2002

Passen sis mesos més i hi tornem. A mi ja em sembla un calvari. Jo aquest cop no en tinc ganes i necessito fer provisió de totes les meves forces, sobre tot, la força de voluntat, per seguir aquest home que em porta d’aventura en aventura. I per ell ho faig. Ho faig per ell i aquesta vegada es converteix en un intercanvi, una negociació. Ell m’acompanyarà a Tielve a veure els meus amics d’internet, allò que en llenguatge internauta se’n diu “una quedada” i s’ho passarà bé – mal que li pesi reconèixer-ho- i jo seguiré caminant per aquests camins que els meus peus, només de veure’ls ja es transformen. És un procés mental? Encara no ho sé ni crec que ho arribi a saber mai.

09 de setembre de 2002

Tinc el cap ple d’imatges, de moments, de músiques, de petons i abraçades, de rialles... massa emocions per tan pocs dies. Va arribar la Myriam a casa nostra, de vacances. La Myriam és una amiga xilena que vaig conèixer a través de la xarxa. Va passar tot molt de pressa, com si tants mesos d’espera no haguessin servit de res. Hi ha una espècie de – diguem-ne consol- a través d’aquella famosa frase que allò bo, si és breu és doblement bo, però hi ha coses que tenen gust de poc i aquesta trobada a Tielve n’és una. Era la contrapartida a continuar fent camí. Tal com deia, jo no tinc ganes de continuar, estic molt desanimada i haver-me trobat amb els amics que fins aleshores representava que eren virtuals, el fet que s’haguessin convertit en persones de carn i ossos per un parell de dies, d’haver-hi parlat, d’haver-los abraçat, d’haver conviscut amb ells i amb elles i haver-me’n de separar altra vegada per tornar a iniciar aquella aventura que ja no sento com a meva, aconsegueix que encara se’m faci més feixuc. Tielve ha estat un remolí de sentiments barrejats on he estimat i avorrit, he rigut i plorat, però on per damunt de tot he comprovat una vegada més el poder de l’amistat. El diumenge dia 8 de setembre, després d’esmorzar i acomiadar-nos de tothom, sortim cap a Ponferrada, on ho havíem deixat la darrera vegada. I marxo contenta per tot el que deixo enrere i marxo trista per tot el que deixo enrere. I sóc feliç per tot el que tenim previst i estic trista pel mateix motiu.

Ponferrada – Villafranca del Bierzo

Vint - i dos quilòmetres i mig. Caminem quasi quatre hores. La primera etapa és normal. Massa asfalt. Parem a esmorzar per segona vegada en un poble nomenat Cacabelos. A partir d’aquí em sorprèn gratament tornar-me a trobar amb el camí de veritat: vinyes i arbres fruiters. Pomeres, perers, cirerers, nogueres... Caminem junts en silenci. Al meu cap, en un bullidor, les emocions passades, les presents i fins i tot les futures. La meva imaginació no té límits i trobo a faltar coses que he deixat a mig fer i penso en com s’esdevindran, faig prediccions, faig judicis i trobo a faltar encara coses que mai no han ocorregut, mentre els meus ulls s’omplen de verd i de blau. En el meu cas, els esdeveniments passats sempre tenen a veure amb paisatges viscuts o imaginats, però sempre entranyables. Els paisatges inunden els meus ulls i la meva ment es desborda: coses petites, el dia a dia de les persones que hi puguin viure, com en una novel·la que encara s’hagués d’inventar, mai llegida, però sempre llegida. Allò que mai sabré escriure, allò que mai sabré descriure, encara que m’agradaria tant!
El present: caminar pels camins al costat d’en Joan Salvador. El futur, la voluntat de continuar fent-ho pel camí de la realitat, la vida. I entremig del passat, del present i del futur, tot allò viscut els darrers dies i la feina, i els fills i els amics i la família i tot en concret i res en concret.
Arribant a l’alberg, una dutxa ràpida. Els cabells fets un desastre però m’he d’aguantar. No hi ha aigua calenta i em pregunto qui és el guapo que es rentarà el cap amb aigua freda. Jo no. Avui no. A la tarda, petita migdiada on, en somnis, se’m barregen el camí, els meus amics d’internet i animals exòtics, com nyus blaus, estruços brillants, hipopòtams i elefants de colors, que representa que eren producte d’alguna cosa que havíem fumat, mentre en Manolo ballava amb una de les noies de León. Em desperta un minuet. Era un mòbil a la vida real. Em desperto, doncs, i m’adono que el meu somni ha estat realment buñuelià. Fa molts anys vaig veure una pel·lícula que es deia “El discreto encanto de la burguesía” on alguns animals es passejaven per davant del llit d’algú. Dec estar molt malalta. I a més, deu fer més de vint – i- cinc anys que no em fumo res que no sigui un trist marlboro ligth, així doncs, les meves paranoies oníriques són dignes de figurar en una enciclopèdia. Camí del poble, per visitar-lo, em dedico a menjar mores sota un sol preciós que s’ha dignat sortir només per mi. O això m’ imagino jo, i ja en tinc prou. Passegem pel poble, fem un berenar sopar i tornem a l’alberg. Demà toca pujar a O’Cebreiro. Ja torno a estar ficada de ple al camí. M’agrada. Em ve de gust. Els peus, de moment, responen. Ja era hora!

VILLAFRANCA DE EL BIERZO - O'CEBREIRO

10-09-02

Villafranca del Bierzo - O'Cebreiro
32 km

Ha costado y ha sido una etapa muy dura. Fue una pena no llevar una grabadora para ir registrando todos mis pensamientos porque más tarde ya no es posible describirlos.

Joan S. llevó el peso todo el rato. Yo solamente llevaba los sacos y los polares, que no pesan nada. Mis pies han llegado al albergue con un inicio de alergia de la que tanto conozco ya, pero no me importa, porque solamente quedan dos días para caminar y , vamos, ¡no creo que en dos días vaya a morirme por una alergia!

Realmente, no es lo mismo caminar en primavera o en otoño que en verano. Si bien no es "pleno verano", se nota que todavía hay mucha gente que está de vacaciones. El camino es más anónimo, se encuentran peregrinos jóvenes, pequeños grupos en bicicleta, muchos hombres solos, alguna que otra mujer sola, algunas parejas... pero al haber más gente, cada uno va a su aire y no encontramos la comunicación de otras veces.

La pena de esta etapa es que los primeros 15 km son de asfalto, por carretera, aunque el paisaje que te va envolviendo no tiene desperdicio. Una vez en O'Cebreiro, después de una ducha con agua caliente, donde puedo finalmente lavarme el pelo, después de tomar queso con miel y una cerveza en "la casa celta", un rinconcito de privilegio, me siento en un banco de piedra, muy cerca del albergue, mientras el capi duerme la siesta.

Allí, cuaderno y pluma en mano, me despacho a gusto con lo que veo. Cuando releo lo que he escrito me siento algo simplona, como si estuviera escribiendo una redacción para la escuela, pero no me importa, es lo que siento y es exactamente lo que os transmito:

Ha sido una preciosa putada, subir hasta aquí. Preciosa porque la vista y el espíritu se colman de todo aquello que la ciudad y la vida cotidiana no nos puede ofrecer, o no nos ofrece tan directamente. Y "putada" porque es todo subida y subida y subida... ¡un buen ejercicio cardiovascular, por lo menos!

Contemplo lo que me rodea, a los cuatro vientos, y descubro que el paisaje no es más que un conjunto de dibujitos de párvulos. Diviso montañas verdes-verdes, pintadas con los colores de las cajitas "Alpino" o "Staedtler" de mi infancia. Los caminitos son marrón claro con las orillas marrón oscuro, tal como yo pintaba los mapas en mi época de primaria. Los retazos de los campos arados tienen todos los tonos de la cajita, toda la gama entre el amarillo y el marrón: ocres, beis, marrón claro, marrón oscuro, naranja claro, naranja tostado... las manchas de castaños y nogales abarcan desde el verde pálido, casi amarillo hasta el verde oscuro, casi negro. Las tonalidades del azul del cielo, con pinceladas blancas y azules más oscuras, son bonitos cromos de colección Elgorriaga - yo sigo en mi primaria- las carreteras, viéndolas así de lejos, se me antojan cintas de un negro brillante o de un gris plateado, serpenteando relucientes y cada coche que pasa se me figura un brillante, una lentejuela móvil...las flores que surgen espontáneamente entre la hierba parecen clavadas en el suelo, como si alguien hubiera estado antes que yo y me las hubiera clavado una por una para que yo pudiera disfrutarlas... hay flores de color lila, azul, amarillo, blanco...

En eso estoy, inocentemente atrapada por colores, formas y texturas, intentando pensar lo maravilloso que podría ser saber describir realmente lo que veo, intentando pensar por un momento si sería capaz de plasmarlo todo en una tela, intentando ordenar, en mi cabeza, la cajita de colores: blanco, amarillo pálido, amarillo oscuro, naranja, rosa, rojo, granate, lila, azul pálido, azul oscuro, verde pálido, verde oscuro, marrón claro, marrón oscuro, gris claro, gris oscuro, negro, intentando emborracharme con los colores que veo, con los colores que imagino, con el carrusel de energía que gira en torno a mi, tocando las flores, sintiendo la brisa en mi pelo, cogiendo el cuaderno, dejando el cuaderno, cogiendo la pluma, dejando la pluma, sintiendo la hierba bajo mis pies, en una palabra... feliz.

Entonces llega Joan S. y me despierta de mi ensueño. Volvemos al pueblo. El día anterior fue la fiesta del santo patrono (y no me pregunten cual es ese santo, porque no me acuerdo)... desde luego, como periodista sería un verdadero desastre. Me interesa solamente aquello que me llega directamente, aquello que toca las fibras de mi interior. Los datos no me importan. Como en la canción de Luís Eduardo Aute "dejemos los datos, seamos un cuerpo enamorado"...

El día anterior, día de las fiestas del patrón, hubo 34.000 personas congregadas en un pueblo de diez o doce casas contadas... El párroco nos cuenta que tuvo que hacer una misa cada hora durante dos días para que todo el mundo pudiera acceder a ella.

Nos divierte observar cómo limpian la pequeña iglesia: a golpe de "karcher", con agua a presión (talmente como el capi limpia el Swing)... los bancos están fuera de sitio y se limpian paredes y suelo a la vez. Entramos para que nos pongan el sello en la credencial y salimos con los pies llenos de barro y polvo (así quedó la iglesia con el tema de la fiesta)... es curioso...

Compro unos pendientes y unos pins en forma de brujitas, en la tienda de souvenirs, cual turista total y absoluta, para mis amigas... me ha costado encontrar algo, pero me resultan graciosas, esas brujitas. La chica que me los vende me cuenta que llevaban dos días sin agua, por la coña de las fiestas, así que finalmente tengo que agradecer a los dioses el hecho de haber decidido llegar hoy en lugar de ayer, ¡qué cosas!

10 de setembre de 2002

Villafranca de El Bierzo – O’Cebreiro

Trenta-dos quilòmetres. Ha estat una etapa molt dura. Una llàstima no portar una gravadora per anar enregistrant tots els meus pensaments, perquè més tard ja no és possible descriure’ls. En Joan Salvador porta el pes tota l’estona. Jo només portava els sacs i els folres polars, que no pesen res. Els meus peus han arribat a l’alberg amb un principi d’aquella al·lèrgia (o el que sigui) que ja conec tan bé, però francament, ja no m’importa perquè només queden dos dies per caminar i no crec que en dos dies m’hagi de morir.
La veritat és que no és el mateix caminar a la primavera o a la tardor que a l’estiu. Si bé no som al pic de l’ estiu, es nota que encara hi ha molta gent de vacances. El camí és més anònim, es troben pelegrins joves, petits grups en bicicleta, molts homes sols, alguna que altra dona sola, alguna parella, però en haver-hi més gent, cadascú va al seu aire i no trobem la comunicació d’altres vegades. La llàstima d’aquesta etapa és que els primers quinze quilòmetres són d’asfalt, per carretera, encara que el paisatge que et va embolcallant no té desperdici. Una vegada arribem a O’Cebreiro, després d’una dutxa – aquesta vegada amb aigua calenta- on finalment em puc rentar el cap, després de menjar formatge amb mel i una cervesa a “la casa celta”, un racó privilegiat, m’assec en un banc de pedra, molt a prop de l’alberg, mentre en Joan Salvador fa la migdiada. Allà, quadern en mà, em despatxo a gust amb tot el que veig. Quan torno a llegirel que he escrit em sento una mica simple, com si estigués escrivint una redacció per a l’escola, però no m’importa. És el que sento i és exactament el que transmeto.
Ha estat una preciosa putada, pujar fins aquí a dalt. Preciosa perquè la vista i l’esperit es sadollen de tot allò que la ciutat i la vida quotidiana no ens pot oferir o no ens ofereix tan directament. I putada perquè és tot pujada i pujada i pujada! un bon exercici cardio vascular, com a mínim! Contemplo allò que m’envolta, als quatre vents, i descobreixo que el paisatge no és res més que un conjunt de dibuixets. Veig muntanyes verd clar, pintades amb els colors de les caixetes “Alpino” o “Staedtler” de la meva infància. Els caminets són marró clar amb les vores marró fosc, tal com jo pintava els meus mapes per a les classes de geografia de la meva primària. Els retalls dels camps llaurats tenen tots els tons de la capseta, tota la gamma entre el groc i el marró: ocre, beige, marró clar, marró fosc, taronja clar, taronja torrat, les taques dels castanyers i de les nogueres abasten des del verd pàl·lid quasi groc, fins el verd fosc, quasi negre. Les tonalitats del blau del cel, amb pinzellades blanques i blau més fosc són bonics cromos de la col·lecció Elgorriaga - jo continuo a la meva primària- les carreteres, vistes així de lluny, se m’apareixen com si fossin cintes d’un negre brillant o d’un gris plata, serpentejant lluents i cada cotxe que passa és un brillant, una lluentina mòbil. Les flors que sorgeixen espontàniament en mig de l’herba semblen clavades a terra, com si algú hagués vingut abans que jo i me les hagués ofert una per una perquè jo en pogués gaudir. Hi ha flors de color lila, blaves, grogues, blanques...
Entusiasmada amb la meva redacció estic, innocentment atrapada pels colors, formes i textures, intentant pensar com de meravellós podria resultar saber descriure realment allò que veig, intentant pensar per un moment si seria capaç de plasmar tanta bellesa en una tela, intentant ordenar, al meu cap, la capseta de colors: blanc, groc pàl·lid, groc fosc, taronja, rosa, vermell, granat, lila, blau clar, blau fosc, verd pàl·lid, verd fosc, marró clar, marró fosc, gris clar, gris fosc, negre, intentant emborratxar-me amb els colors que veig, amb els que imagino, amb el carrousel d’energia que gira al meu voltant, tocant les flors, sentint la brisa als meus cabells, agafant el quadern, deixant el quadern, agafant la ploma, deixant-la, sentint l’herba sota els meus peus, en una paraula: feliç!
Llavors arriba en Joan Salvador i em fa tornar a la realitat. Tornem al poble. El dia anterior va ser la festa del Sant patró (i per més que hi penso no puc recordar quin Sant era) i ja sé que com a periodista jo seria un veritable desastre. Però això és un diari i no vull deformar-lo tant. M’interessa només allò que m’arriba directament, allò que em toca les fibres. Les dades, en aquest cas, no m’interessen, com a la cançó de l’Aute “dejemos los datos, seamos un cuerpo enamorado”. Deia que el dia anterior hi havia hagut trenta - quatre mil persones a O’Cebreiro. El capellà ens comenta que es va haver de fer una missa cada hora durant dos dies perquè tothom hi pogués accedir. El que ens diverteix és veure com netegen la petita església: a cop de karcher, amb aigua a pressió, tal com en Joan Salvador neteja el vaixell. Els bancs són tots fora de lloc i es netegen parets i terra a l’hora. Entrem perquè ens posin el segell a la credencial i sortim amb els peus plens de fang i pols. La noia de la botiga on compro, fent de turista total, unes arracades en forma de “meiga” per a les meves amigues, ens diu que han estat dos dies sense aigua, amb la qual cosa he d’agrair als déus haver arribat avui i no ahir, perquè això vol dir que hem tingut l’oportunitat de dutxar-nos. Llei de Murphy en positiu. Que estrany!

0'CEBREIRO-TRIACASTELLA

O'Cebreiro-Triacastela

(20,6 km)

El camino hoy es perfecto.Salimos a las 7,30 de la mañana y una niebla que lo envuelve todo nos hace pensar que quizá todo el día será así. Por suerte, nos equivocamos, pues el astro ha tenido a bien visitarnos al cabo de un par de horas. De todos modos, todo lo que se presenta ante mis ojos, a través de la niebla, es como si lo estuviera mirando a trvés de la ventana de la abuela, con sus visillos de puntillas hechos a mano, así me pareció. Y me emborracho de nuevo de colores y de formas y de nuevo sé que jamás sabré cómo transmitir ese estado de trance en el que entro.

Hay que vivirlo, hay que caminarlo, para darse cuenta realmente de todo lo que llegamos a poseer aun sin darnos cuenta. Porque, así como ya poseo el mar, ahora sé que también poseo estos cachitos maravillosos de esta tierra en la que me ha sido concedido vivir. Así pues, lo que veo, a través de la niebla y más tarde en compañía del sol, me subyuga.

La reacción alérgica anda subiendo por los tobillos, pero me da igual. No duele, sólo "hace feo" y se encarama piernas arriba, así pues, no va a joderme la caminata. Lo malo es cuando se hinchan los pies y no caben en las botas, pero de momento, aún está la cosa controlada, así que... simplemente, no voy a ser una "peregrina fashion", como ríe mi familia cuando - ya de vuelta- les contamos la aventura.

Casi llegando a Triacastela - pueblo llamado así porque en tiempos albergó tres castillos, de los cuales no queda ninguno - vuelvo a comer moras. Las moras podrían llegar a hacerme daño. No puedo resistirme a este fruto medio salvaje que se me presenta a menudo y me dice "cómeme", cual Alicia en país de maravillas...

Una de ellas, ni la de antes ni la de después, sólo "aquélla" me ha transportado de nuevo. Me ha traído a la boca un sabor agridulce y, entre vacas, campos, moras, silencios, miradas y recuerdos, he vuelto -otra vez- a mi infancia.

En mi escuela (San Luís) era tradicional, el día de san Luís - creo que el 21 de junio- aprovechando que ya se terminaba el curso, hacer una excursión. El itinerario era siempre el mismo, año tras año. En los últimos cursos de bachillerato ya no pudo ser el mismo: allí, donde tanto había corrido, jugado a la comba, comido bocadillos, bebido agua en cantimplora, cantado hasta quedarme afónica, donde había hecho la pelota al profe de historia con tal de no tener que empollar (aunque no hubiera servido de mucho), allí donde un compañero había intentado besarme, allí donde tenía escondidos tantos recuerdos, estaba naciendo un nuevo barrio: la actual Ciudad Meridiana... ir allí, ahora, es ver el pasado a través de un filtro e intentar hacer magia mental para "saber" dónde estaba ubicada la fuente, dónde el zarzal y dónde el lugar exacto en que el compañero - fallecido años después en accidente de tráfico- me había besado.

Joan S. se vuelve para ver cómo sigo. Han transcurrido instantes desde que me comí la mora, desde que empecé a sentir el pasado. Vuelvo a la realidad. Pronto llegremos a Triacastela. Muy pronto.

Entretanto, ocurre una anécdota divertida: allá, a lo lejos, observo un campo donde parece pastar un conjunto de vacas (muy pequeñas) todas negras... "qué raro" - me digo- no hay ninguna vaca blanca o "estampada" en blanco y negro.... y ... ¡qué pequeñas son, estas vacas, igual son ternerillos!"... lo comento con mi capi y me dice, divertido:

- Desde luego, moza, ¡tu miopía es la leche! No son vacas: son cuervos!!
-Sí, hombre, ¿y qué más?- me enfado yo...

Joan S., ni corto ni perezoso, bate palmas en un ritmo casi flamenco y observo con estupor que ¡todas mis vacas salen volando!
Definitivamente, ¡creo que debo cambiar la graduación de mis gafas!...

Me entretengo aquí. Esta no es la última etapa. La última etapa sería "mañana", pero quiero quedarme aquí, en Triacastela y comentar todo lo que sentí.

Al llegar al albergue uno se queda momentáneamente embobado porque "parece" que es uno de los mejores. Y digo "parece" porque en cuanto uno lo ve por dentro se da cuenta de la falta de funcionalidad que ofrece y uno piensa que cuando hay un dinero por medio, a veces las cosas se hacen o bien sin pensar, o bien pensando sólo en la fachada, en el exterior, en aquello que se ve.

Se llega al albergue y se observa una extensa pradera verde - preciosa- y allá, al fondo, un par de edificios azules, muy de diseño. Según te vas acercando, vas viendo que realmente, hay mucho diseño, allí, pero vas pensando "joder, esto no tiene por qué parecer el Guggenheim, sólo tiene que ser un albergue". Entras y te encuentras con un hospitalero amabilísimo, sentado en un taburete ante una micromesita, más que nada porque no cabe nada más en el vestíbulo, y divisas unas escaleras vistosas, grandes, pero poco prácticas.

Cuando sabes que vas a dormir en una habitación de 4 literas (cómoda, la verdad sea dicha) que está en un piso diferente del baño, ya te acuerdas del arquitecto y de la madre que lo parió. Porque una cosa es, señores, que un albergue acondicionado como tal pero no pensado y diseñado para serlo, como puede ser la "barraquita" de Belorado, tenga los baños a quinientas millas de las habitaciones. Pero , ¡caramba!, un edificio que está "pensado" para ser albergue... debería haber sido pensado con la cabeza, no sólo con la cartera. Y una, después de acordarse de la santa madre del arquitecto, se dice a sí misma "no soy una peregrina fashion, pero estoy en un albergue fashion".

Las habitaciones, como digo, son perfectas, dentro de sus limitaciones. Parecen las de una casa de colonias. Notable. Las puertas de los baños son algo así como las puertas de un saloon del Far West, no te puedes encerrar por dentro y es muy divertido porque mientras estás haciendo tus cosas, sabes que en cualquier momento puede aparecer alguien que, de no mirar por debajo de la puerta para ver si hay unos pies, se llevará una sorpresita. Y claro, esto es fantástico para el estreñimiento. Para avivarlo, quiero decir.

No hay cocina. Y francamente, según voy viendo a medida que "hago" camino, la cocina es un elemento importante, porque acoge a muchos peregrinos que no desean ir al restaurante. Tampoco hay ninguna sala donde uno pueda recogerse si llueve. Sólo dos vestíbulos, bastante pequeños. La gente se sienta en el suelo o en la escalera si quiere departir amigablemente. Y está, claro, la gran explanada de enfrente, que cuando hace sol es perfecta, pero cuando hace mal tiempo, no sé yo...

Aparte de esto, los dos edificios, paralelos ellos, tienen gran cantidad de sol,en las escaleras. Para ser justos hay que decir, sin embargo, que hay una gran sala "de máquinas" con lavadoras y secadoras que funcionan con monedas y que está prohibido lavar a mano. Así pues: peregrino, o te gastas las perras, o no lavas. Aunque, para una sola noche, tampoco hay que exagerar. Yo, en cuanto a funcionalidad, le daría un aprobadillo, pero jamás se llevaría el FAD (¿se llama así?)...

El exterior, la enorme explanada, el entorno, el pueblo... una maravilla, como todo lo que estamos viendo estos días. El hospitalero, como ya he dicho, encantador, como casi todos.

Tampoco aquí entablamos conversación con nadie. La gente va a su aire y algunas personas corren más de lo que pueden, perdiéndose, de esta manera, el "vivir" la inmensidad que nos rodea. Algunos sólo piensan en llegar antes para encontrar agua caliente. Lejos, en mi recuerdo, quedan las personas conocidas en las primeras etapas, con algunas de las cuales todavía mantenemos correspondencia o nos comunicamos vía email. Esta vez no. Esta vez aún es verano. Y creo que ya lo comenté en la primera crónica de esta etapa: nunca más se me ocurrirá hacer el camino en verano. No es lo mismo. Pierde encanto porque el camino se masifica y pasa a ser casi una ruta turística más. No tengo ni idea si esto es bueno o es malo. En cualquier caso, a mi no me gusta. Es "el otro lado del camino". Lo comento con el capi y, como él está tan entusiasmado, parece que le duela mi comentario. Pero es que yo pienso así, tal cual.

Tumbada en el césped, tomando el sol como un lagarto, observo al capi que se ha quedado dormido y que, aun dormido, cada vez que le alcanza el sol se va retirando hacia la sombra (es divertido) hago un examen de conciencia y me digo: Montse ¿por qué estás aquí?... y me recuerdo a mí misma que esta vez fue una negociación. Que esta vez, malditas las ganas que yo tenía de ponerme a caminar, dejando una sustituta en el trabajo, dejando atrás todas mis cosas ...

Y luego me digo a mí misma que estoy siendo injusta. El mero hecho de que este refugio no me convenza, el mero hecho de que no hayamos encontrado personas "como en las anteriores etapas", es sólo un punto de vista. Es sólo que lo estoy viendo desde el lado "que no toca". Y entonces, como es habitual en mí desde que he descubierto que es mucho mejor para todos pensar en positivo, recuerdo - y él me recuerda más tarde a mí- que queremos hacer un trozo de camino a la inversa para ver aquél roble centenario que nos ha encandilado mientras veníamos. Y que este roble puede compensar el mal sabor de boca de la máquina de cocacolas que nos hemos encontrado a la entrada del pueblo... un encanto natural, perdido gracias a la máquina de cocacola... y que la visita al roble puede también paliar el poco entusiasmo que me ha dejado el albergue.

... las cosas son como son y el mundo en que vivimos es así. Intentar cambiarlo es de héroes. Y nosotros no hemos nacido para héroes. Así pues, paseando, con los pies metidos en las chanclas para compensar también la dichosa alergia y con el corazón contento porque estamos juntos, porque ya que no podemos cambiar las cosas vamos a intentar gozar de ellas tal como están... nos vamos a ver el roble. Y gozamos ante su vista y nos encanta ver la flecha amarilla pintada en su corteza, flecha amarilla que ya forma parte de nosotros, que nos va marcando la ruta, que nos acompaña, silenciosa en su presencia, desde que empezamos, hace tiempo, en Roncesvalles...

11 de setembre de 2002

O’Cebreiro – Triacastela

Vint quilòmetres sis-cents metres. Avui el camí és perfecte. Sortim a les 7,30 del matí i una boira que ho envolta tot ens fa pensar que tot el dia serà així, però per sort ens estem equivocant. Perquè al cap d’un parell d’hores ja llueix un sol esplèndid. De tota manera, tot el que es presenta davant dels nostres ulls és com si ho estiguéssim veient a través de la finestra de l’àvia, a través d’unes cortines de puntes de coixí. I torno a agafar una borratxera de formes i colors i altra vegada sé del cert que mai no sabré expressar amb paraules aquest estat de trànsit en què entro. Cal viure-ho, cal caminar-ho per adonar-se realment de tot el que arribem a posseir sense adonar-nos-en. Perquè, així com jo sé que posseeixo el mar, ara sé que també posseeixo aquests bocins meravellosos d’aquesta terra a la qual m’ha estat concedit viure. Així doncs, el que veig a través de la boira i més tard, a través del sol, em subjuga.
La reacció al·lèrgica (o el que sigui) està pujant pels turmells però m’és igual. No fa mal, només fa lleig i s’enfila cames amunt, així doncs, no deixaré que em fumi enlaire la caminada. El pitjor és quan s’inflen els peus i no caben a les botes, però de moment encara ho tinc controlat, així que, senzillament, no seré una pelegrina “fashion”, com riu la meva família quan – ja de tornada- els expliquem l’aventura. A punt d’arribar a Triacastela – poble que es diu així perquè en temps passats albergava tres castells, dels quals no en queda cap, torno a agafar mores. Les mores em podrien arribar a fer mal. No em puc resistir a aquest fruit mig salvatge que se’m presenta de tant en tant i em diu “menja’m” com l’Alícia en terra de meravelles. Una d’elles, ni la d’abans ni la de després, només “aquella” m’ha transportat altra vegada.
M’ha portat a la boca un sabor agredolç i, entre vaques, camps, mores, silencis, mirades i records, he tornat, una vegada més, a la meva infantesa. A la meva escola, on el director i la seva esposa, així com uns quants professors més es deien Lluís i Lluïsa, el dia 21 de juny, Sant Lluís, era tradicional, aprofitant que ja era final de curs, fer una excursió. L’itinerari era sempre el mateix, any rere any. En els darrers cursos del batxillerat ja no va poder ser perquè, allà on tant havia corregut, jugat a corda, menjat entrepans, begut aigua amb la cantimplora, cantat fins a quedar-me afònica, on havia fet “la pilota” al professor d’història per no haver d’estudiar – encara que no servia de res, perquè havia d’acabar estudiant igual- allà on un company havia intentat besar-me, allà on tenia amagats tants records, estava naixent un nou barri: l’actual Ciutat Meridiana. Anar allà actualment, és veure el passat a través d’un filtre i intentar fer màgia mentalment per saber on hi havia la font, on hi havia l’esbarzer i on el lloc exacte on el company – mort als divuit anys en un accident de cotxe- va intentar besar-me. Un petó robat que s’endugué la mort.
En Joan Salvador es tomba per veure com estic. Han passat instants des que m’he menjat la mora, des que he començat a sentir el passat. Torno a la realitat. Aviat arribarem a Triacastela. Molt aviat. Mentrestant vivim una anècdota molt divertida. Jo sóc miop. Allà lluny em sembla veure pasturar un ramat de vaques molt petites, totes negres.
- Que estrany – em dic- no hi ha cap vaca blanca o blanca i negra... i a més, que petites són, aquestes vaques, potser són vedells... – ho comento amb en Joan Salvador, que esclata en una riallada i em diu, molt divertit:
- La teva miopia es supera cada dia! Són corbs!
- Si, home, i què més? – m’enfado jo
Ell, sense dir res, pica de mans. I jo, bocabadada, veig com totes les meves vaques surten volant!

Definitivament- penso- he de canviar la graduació de les meves ulleres!

Quan arribem a l’alberg em quedo momentàniament parada perquè em sembla que és un dels millors. I dic que m’ho sembla perquè així que el veig per dintre m’adono – parlant, a més, amb en Joan Salvador que encara ho veu més que jo- de la manca de funcionalitat que ofereix. Un arriba a pensar que quan hi ha diners pel mig, de vegades les coses o bé es fan sense pensar o bé pensant només en la façana, en l’exterior, en allò que es veu.

Arribes a l’alberg i et trobes un prat verd – preciós- i allà al fons, un parell d’edificis blaus molt de disseny. A mesura que et vas acostant vas veient que realment hi ha molt de disseny, però vas pensant “això no té per què semblar el Guggenheim, només hauria de ser un refugi, un alberg”. Entres i et trobes un hospitaler amabilíssim, assegut en un tamboret davant d’una micro tauleta, més que res perquè allà en aquell vestíbul no hi cap res més. Llavors veus unes escales vistoses, grans, però poc pràctiques. Quan saps que dormiràs en una habitació de quatre lliteres, còmoda, les coses allà on són, que és en un pis diferent d’allà on és el bany, ja comences a recordar-te de l’arquitecte i de la seva família. Perquè una cosa és que un alberg condicionat com a tal però no pensat ni dissenyat per a ser-ho, com pot ser la “barraqueta” de Belorado, tingui els banys a cinc-centes milles de les habitacions, però caram! Un edifici pensat expressament per ser alberg hauria d’haver estat dissenyat amb el cap, no solament amb la cartera. I llavors, després de recordar-te de l’arquitecte, et dius “no sóc una pelegrina fashion però sóc a un alberg fashion”.

Les habitacions, com dic, són perfectes, dins les seves limitacions. Semblen les d’una casa de colònies. Notable. Les portes dels banys s’assemblen a les portes d’un saloon del Far West. No et pots tancar per dintre i és molt divertit perquè mentre estàs fent les teves feines, saps que en qualsevol moment pot aparèixer algú que, si no mira per sota la porta per veure si hi ha uns peus, es pot endur una petita sorpresa.

No hi ha cuina. I francament, segons vaig veient a mesura que faig camí, la cuina és un element important perquè acull molts pelegrins que no volen anar al restaurant. Tampoc no hi ha cap sala on hom es pugui aixoplugar quan plou. Només dos vestíbuls, massa petits. La gent s’asseu a terra o per les escales si vol xerrar. I està clar que l’explanada del davant, quan fa sol és important, però si plou o fa vent, no serveix per res. A part d’això, tots dos edificis, paral·lels, tenen una gran quantitat de sol a les escales. Per ser justos cal dir que hi ha una gran sala de màquines, amb màquines de rentar i d’assecar que funcionen amb monedes i que està prohibit rentar a mà. Així doncs: pelegrins: o us gasteu els quartos o no renteu. És clar que per passar una sola nit, tampoc no caldria exagerar.

Quant a funcionalitat jo no l’aprovaria. I tampoc crec que mai es pogués endur el premi FAD. L’exterior, l’enorme explanada, l’entorn el poble, una meravella, com tot el que hem anat veient aquests dies. L’hospitaler, com ja he dit, encantador, com gairebé tots.

Aquí tampoc conversem amb ningú. La gent va al seu aire i algunes persones corren més del que poden, perdent-se d’aquesta manera, el fet de “viure” la intensitat que ens envolta. Alguns només pensen arribar abans per trobar aigua calenta. Lluny, en el meu record, queden les persones conegudes en les primeres etapes, amb algunes de les quals encara mantenim correspondència o ens comuniquem via e-mail. Aquesta vegada no. Aquesta vegada encara és estiu. I crec que ja ho he comentat. El camí no és el mateix, a l’estiu. Perd encant perquè es massifica i passa a ser una ruta turística més. Jo no sé si això és bo o és dolent, però en qualsevol cas, a mi no m’agrada. És “l’altre costat del camí”. Ho comento amb en Joan Salvador i, com que ell està tan entusiasmat, sembla que li dolgui, el meu comentari. Però és que jo ho veig així, tal com raja.

M’estiro a la gespa i prenc el sol, com un llangardaix. Observo en Joan Salvador que s’ha quedat adormit. Cada vegada que li toca el sol, ell es retira cap a l’ombra, sense despertar-se. És divertit. Faig un examen de consciència, com tantes altres vegades en aquesta aventura i em pregunto què hi faig, aquí? I em recordo a mi mateixa que aquesta vegada ha estat una negociació. Que aquest cop, maleïdes les ganes que jo tenia de posar-me a caminar, deixant una substituta a la feina, deixant enrere totes les meves coses i després també em dic que estic sent injusta. El sol fet que aquest refugi no em convenci, el sol fet que no haguem trobat persones com en les etapes anteriors, només és un punt de vista. El meu. És només que m’ho estic mirant pel cantó que no toca. I llavors, com és habitual en mi des que he descobert que és molt millor pensar en positiu, em ve a la memòria – i ell m’ho recorda també, més tard- que havíem parlat de fer un tros de camí a la inversa per veure aquell roure centenari que ens ha agradat tant mentre veníem. I que aquest roure pot compensar el mal gust de boca de la màquina de coca coles que ens hem trobat a l’entrada del poble... un encant natural, perdut gràcies a la màquina de coca cola… I que la visita al roure pot, també, pal·liar el poc entusiasme que m’ha deixat l’alberg.

Les coses són com són i el món on vivim és així. Intentar canviar-lo és d’herois. I nosaltres no hem nascut per fer d’herois. Així doncs, passejant, amb les xancles als peus per compensar també la ditxosa al·lèrgia i amb el cor content perquè estem junts, ja que no podem canviar les coses, intentem gaudir-ne tal com estan. Anem a veure el roure i admirem aquell tros de natura i ens fixem en la fletxa groga pintada a l’escorça, una fletxa groga que es pot dir que ja forma part de les nostres vides, perquè des que vam començar a Roncesvalles, ens acompanya, amb la seva presència silenciosa.

TRIACASTELLA-SARRIA

12/09/02

Triacastela-Sarria

(18,5 km)

En el restaurante donde comimos, en Triacastela, vimos un cartelito que rezaba: "Se transportan mochilas". Me quedé con el número de teléfono correspondiente y llamé para preguntar. La tentación era muy, muy fuerte, para mí. Por 3 euros te llevaban la mochila hasta Sarria para que tú pudieras caminar tranquilamente sin peso.

Por la noche, antes de irnos a la cama, estuvimos sopesando la idea. Pero la autenticidad de mi querido navegante hizo acto de presencia una vez más (total- pensaba yo- caminaríamos igual, sólo que más cómodos)... no entendía muy bien sus razonamientos para "no hacerlo". Y no lo hicimos. Siempre lo digo y siempre lo diré: él es auténtico. Yo soy como más... ¿comodona? ¿adaptable? no sé, en cualquier caso, si me dan a elegir, prefiero caminar sin peso que con peso. No sé si eso se puede o se debe trasladar a otros "efectos" en la vida. Quizá sí, pero no voy a analizarlo ahora. Como decía Scarlett O'Hara... "mañana ya pensaré en ello". Claro que a Scarlett le salió muy mal la última jugada, cuando Ret Buttler (o era Red) le responde en la última escena: - "Francamente, Escarlata, no me importa" - hmmm, ¡espero no llegar a esta situación!

¿Y por qué me meto yo ahora en el cine? la cuestión es que cada cual se llevó su mochila, solo que en la mía iban las cosas de menos peso y la suya parecía hecha a medida para hacer penitencia...

Mis pies respondieron como es habitual en ellos. Se continuaban llenando de puntitos. Caminé un buen trecho con las zapatillas de la ducha, pero era una estupidez. ¿Alguien ha probado a andar con chanclas en medio del bosque? así que me volví a cambiar y esta vez acabé con las zapatillas de correr, llevando las botas en la mochila (Sí. Me las llevé yo. Tampoco era cuestión de abusar)

Para ir a Sarria había dos opciones: pasar por San Xil o por Samos. Había que escoger, porque tanto un camino como el otro son preciosos. Escogimos San Xil y así pasamos por A Balsa, Montán, Fontearcuda, Furela, Pintín y finalmente, Sarria.

Tramos de odioso asfalto, tramos de grandioso paisaje. Ganas ya de llegar, porque aunque parezca mentira, el ánimo se dispone de una manera si sabes que mañana continuarás caminando y de otra si tienes claro que "aquí" termina tu camino y tienes que volverte para casa. El ánimo, pues, era, ese día "llegar cuanto antes a Sarria" y dejarse de leches.

Llegamos. El calor era sofocante y en el albergue, por suerte, nos dejaron darnos una ducha, aunque sabían que nos íbamos ya. Después de una ducha que me supo a gloria, comimos y un taxi nos llevó hacia Ponferrada de nuevo, a buscar el coche.

De Ponferrada nos íbamos a Lugo (a encontrarnos con many, su familia y myril, que estaba en casa de many). Al día siguiente, en coche,fuimos a Santiago. Tuve la suerte de ver el botafumeiro funcionando por primera vez en mi vida y me emocioné muchísimo. Puedo entender que a aquellos peregrinos que han hecho más de 800 km día tras día, se les llenen los ojos de lágrimas. Puedo entenderlo porque me emocioné yo, aquél día falsa peregrina, que llegaba cómodamente... no puedo explicar lo que sentí, pero tiene que ver con las ceremonias. Y también con los símbolos, que, en otros contextos, me sacan de quicio...

Esta vez había empezado sin ganas. Terminé con unos deseos enormes de llegar no ya a Santiago, sino a Finisterre...
Los dioses dirán...

12 de setembre de 2002

Triacastela-Sarria.

Divuit quilòmetres i mig. A Triacastela veiem uns cartells que diuen: “Se transportan mochilas”. Em quedo amb el número de telèfon corresponent i truco per preguntar. La temptació és molt forta, per mi. Per 3 euros et porten la motxilla fins a Sarria perquè tu puguis caminar tranquil·lament sense pes. A la nit, abans d’anar-nos-en a dormir, sospesem la idea, però l’autenticitat del meu estimat navegant fa acte de presència una vegada més. Jo només penso “caminarem igual, però sense pes”. No entenc bé els seus raonaments per “no fer-ho”. i no fem. Sempre ho dic i sempre ho diré. Ell és autèntic. Jo no. Sóc còmoda, intento adaptar-me. Si em deixen escollir entre caminar amb pes o sense, sempre escolliré caminar sense pes. Suposo que això es deu poder traduir a altres efectes, a la vida. Potser si, però en aquell moment no em ve de gust analitzar-ho. Tal com deia Scarlett O’Hara, penso que demà ja hi pensaré. Està clar, però, que a la Scarlett li va sortir molt malament, la darrera jugada, quan ell li diu, a la última escena de la pel·lícula: “Francament, Escarlata, no m’importa”.Hi penso, somric i desitjo no haver-me de trobar en aquella situació cinematogràfica. La qüestió és que cadascú es porta la seva motxilla i l’esperança de caminar sense pes s’ha esfumat. La meva motxilla, però, no pesa gairebé gens. Com que ell porta la meitat de coses meves, sumades a les seves pròpies, sembla que el noi hagi decidit fer penitència, però no. Els meus peus responen com ja és l’habitual. Es continuen omplint de punts vermells. Camino un bon tros amb les sabatilles de la dutxa, però en aquest cas és una estupidesa. Algú ha provat de caminar amb xancletes pel mig del bosc? Així que em torno a canviar i aquest cop acabo amb les sabatilles que normalment faig servir per córrer, portant les botes a la motxilla (amb el què pesen) però me les porto jo perquè tampoc no és qüestió d’abusar (més) del pobre Joan Salvador. Per anar a Sarria hi ha dues opcions: passar per San Xil o per Samos. S’ha d’escollir, perquè tant un camí com l’altre són preciosos. Escollim San Xil i així passem per A Balsa, Montán, Fontearcuda, Furela i finalment, Sarria. Molts trams d’asfalt d’aquell tan odiós, molts trams de paisatge grandiós. Moltes ganes d’arribar, perquè encara que sembli mentida, l’ànim es disposa d’una manera si saps que l’endemà continuaràs caminant i d’una altra si tens clar que “aquí” s’acaba el camí altra vegada i tornaràs cap a casa. L’ànim, doncs, és, aquell dia, “arribar com més aviat millor a Sarria i deixar-se d’històries.
Arribem. La calor és sufocant i a l’alberg, per sort, ens deixen dutxar-nos, encara que saben que ja marxem. Després de la dutxa dinem i un taxi ens porta fins a Ponferrada, a buscar el cotxe. Des d’allà anem cap a Lugo a veure el Manolo i la seva família i la Myriam, la nostra amiga de Xile, que encara és a Espanya.

SARRIA-PORTOMARÍN

Mi camino-casi-final 1

¿Saben una cosa? No sé como ponerme a escribir, porque estas últimas etapas han sido distintas. Hace tanto tiempo que empezamos, las motivaciones han ido siendo (para mí) cada vez tan diferentes, que me parece que es otra historia que ya no tiene nada que ver con la que empecé al emprender este camino. Pero sería una lástima no terminar de contarme a mi misma (aunque sólo sea para mí, eso es) lo que sucedió, así que procedo y que sea lo que las musas decidan.

17-04-03

8 de la mañana. Nigrán. Casa de Álvaro y Beni. Ni por asomo se nos habría ocurrido, hace unos meses, que íbamos a emprender la última etapa de nuestro camino con estos nuevos amigos. Es más, si me lo hubieran dicho habría respondido con una sonrisa, que una cosa es una lista de distribución de correo y otra cosa es la realidad, aunque estoy convencida, también porque lo he vivido tanto, que no es cierto: la realidad y la ficción pueden muy bien confundirse en este caso, más que nada, porque aquello que nos empeñamos en llamar ficción (y se empeñan sobre todo los elementos "ajenos a la obra") no es sino un fiel reflejo de nuestra realidad, en el espejo macluhaniano de la aldea global.

Y en fin, digamos que sin ser yo dama camelotiana ni ser mi capi especialmente sensible a los temas virtuales, el día 16,a las 7 de la mañana empezábamos a hacer kilómetros - en coche- para encontrarnos con dos personas a quienes no habíamos visto jamás. Ni ellos a nosotros, claro está. Y nos conocimos. Y la educación respectiva hizo que - de entrada- tocáramos temas triviales, como madan los cánones, hasta que a los pocos minutos emprendíamos un paseo-exploración de la zona y nos contábamos - más o menos- la vida. Así son las cosas. Encantado, mi capitán me hizo saber que se encontraba muy a gusto ."Ya lo intuía", dije yo, pero claro, en ningún momento había tenido la absoluta seguridad, por aquellos temores que siempre la rondan a una.

¡Y cómo me gusta andarme por las ramas! A las 8 de la mañana del 17, pues, como empezaba diciendo, nos vamos camino de Santiago - en coche- para recoger al hijo de Álvaro y Beni, quien nos acompañaría hasta Sarria, último destino en nuestra etapa anterior, punto de partida para ellos. Llegados a Sarria y desembarcados, llevóse el coche de nuevo el hijo (qué paciencia hay que tener con los padres) y previa toma de un café con leche - hay que mantener los motores en condiciones óptimas- empredemos nuestra caminata, caras sonrientes "en estol, companys alcem el vol, que arriba ja la nova matinada" (nada, cosas mías...) mochilas a la espalda, botas limpias, aunque caminadas. De entrada, para nosotros, todo es atípico. El hecho de empezar a andar a las 11 de la mañana ya es un signo diferente. Por ello, llegamos a Portomarín a las 5 de la tarde, habiéndonos parado en Morgade para repostar (aquello de los motores y tal). Caminados los 25 km de paisaje, hablando con uno, y con otro/a o simplemente en silencio, llego a la conclusión de que estas dos personas van a resultar entrañables para mí. Buena conclusión, teniendo en cuenta que vamos a compartir nuestra intimidad durante, por lo menos, cinco días. Estoy contenta.

Llegados a Portomarín y tomada posesión de nuestras respectivas literas, después de una ducha (fríaaaaaa) en unos servicios llenos de agua por el suelo (a veces la gente es algo guarrindonga, ¿qué le vamos a hacer?) salimos a dar una vuelta por el pueblo. Previamente habíamos quedado con Many (viviendo en Lugo habría sido un delito no vernos) quien llegó acompañado de Marisé, Lucía y Lino. Agradabilísima compañía para una estupenda y opípara cena (Many siempre sabe lo que se hace en materia de yantar)... me alegro tanto de que se hayan descubierto estos tres navegantes ( mi capi, Álvaro y Many) ... ya veis... ¡cosas de la red! hay que ver lo que se puede llegar a querer a unas personas aparentemente tan distantes... shhht, ya me callo...

¡A las 11 nos fuimos a la cama, que mañana había que madrugar...

Nos deseamos felices sueños y no voy a decir nada de los roncadores ;)

Abril de 2003

No sé com explicar tota la resta del nostre camí. És diferent. No té res a veure el principi amb el final, t’ho miris per on t’ho miris. Els ànims de cadascun de nosaltres són diferents, les motivacions de Joan Salvador i les meves no són les mateixes, els seus desitjos i els meus no convergeixen i jo he estat a punt d’abandonar la idea de continuar més d’una vegada, sense ganes d’abordar l’etapa final. Mentre llegeixo el meu diari m’adono que fins i tot se’m fa feixuc el fet de descriure tota aquesta part. Reconec que he de fer un veritable esforç per posar-m’hi. Malgrat tot, em sembla que seria una llàstima que totes aquestes impressions, absolutament sinceres, es quedessin per sempre en una llibreta petita de tapes negres, sense veure la llum. Per això decideixo continuar explicant, tot i que els lectors s’adonaran que res no té res a veure amb el que han llegit fins ara. Procedeixo i que les muses decideixin.

17 d’abril de 2003

Vuit del matí. A casa dels nostres amics Álvaro i Beni. Fa uns quants mesos no m’hauria pensat de cap manera que faríem la darrera etapa del nostre camí al costat d’ aquests nous amics. És més: qui m’ho hagués dit hauria obtingut com a resposta un somriure i aquestes paraules:

- Una cosa és una llista de distribució de correu, on et pots intercanviar e-mails amb gent que no has vist mai i una altra cosa radicalment diferent és la realitat.

Tot i la més que probable resposta al meu possible interlocutor, en el fons estic convençuda , per tot el que he viscut, que no és veritat. La realitat i la ficció es podrien confondre molt bé en aquest cas, més que res, perquè allò que ens entossudim a nomenar ficció – i s’hi entossudeixen bàsicament els que mai no han fet amics per internet- no és sinó un fidel reflex de la nostra realitat, al mirall macluhanià de l’aldea global. Si jo no hagués fet una carrera a través d’una Universitat “virtual” podria haver-me posat al costat de “l’enemic” i dir que allò de “quedar” amb uns amics que no coneixem per fer l’última etapa del camí de Santiago, era absolutament surrealista. Però jo he fet una carrera a través de la UOC i he tingut a casa amics d’Alella, de Palau de Plegamans, de Galícia, de Santander, de Roma i de Xile. Per què no hauria de poder caminar al costat d’unes persones amb les quals només ens hem comunicat a través del xat o per telèfon? Sense ser en Joan Salvador, doncs, especialment sensible als temes internautes, però amb l’experiència d’haver-ne conegut uns quants, el dia 16 d’abril a les 7 del matí sortíem des de Blanes cap a Nigran, a casa de l’Álvaro i la Beni. Ens coneixem de la manera més natural. L’educació de tots quatre permet que encetem converses més o menys intranscendents – que casa más chula tenéis- ¿habéis tenido buen viaje?- ¿qué se cuece por Catalunya? – En un parell d’hores ens fem una síntesi de les respectives vides i ens trobem passejant per la platja en pau i harmonia, xampurrejant gallec – nosaltres- xampurrejant català – ells- Joan Salvador, en un apart, em comenta que se sent molt a gust i que no hi haurà cap problema, al menys a priori.

Em trobo, doncs, prenent un suc de taronja mentre ells acaben de preparar les motxilles i es miren la guia per veure per quins pobles hem de passar. El seu fill gran ens acompanya a Sarria, que era on ens havíem quedat el mes de setembre i, després d’un bon cafè amb llet, en condicions més que òptimes, emprenem la caminada. El fill es va tornar a emportar el cotxe cap a Nigran. Quina santa paciència han de tenir, de vegades, els fills, cap als seus pares!

En pocs moments ens trobem als afores de Sarria i jo canto internament “En estol, companys alcem el vol, que arriba ja la nova matinada”. Coses meves, de l’era xirucaire! Tot es atípic, en aquesta darrera fase.

El fet de començar a caminar a les 11 del matí en lloc de fer-ho a les 7 o a les 8, com sempre, ja és un signe diferent. Per això, arribem a Portomarín a les cinc de la tarda, havent-nos parat a Morgade per dinar. Caminats els vint- i- cinc quilòmetres de paisatge, parlant amb l’un i amb l’altre o simplement en silenci, arribo a la conclusió que aquelles dues persones acabaran sent entranyables per mi – com així s’ha demostrat quan escric aquest resum- És una sort que ens caiguem tan bé, perquè hem de compartir molts quilòmetres i cinc dies de convivència. Estic contenta. Arribant a Portomarín i presa possessió de les nostres respectives lliteres, després d’una dutxa freda – arribar a les cinc de la tarda és garantia segura que no trobaràs aigua calenta- sortim a fer una volta pel poble. Prèviament havíem avisat al nostre amic Manolo, que és de Lugo, com ja havíem comentat i hauria estat un delicte no veure’ns amb ell i la seva família. Amable companyia, la del Manolo, la Marisé , la Lucia i en Lino. Sopar immillorable en un bon restaurant, una gran trobada. Joan Salvador, Álvaro i Manolo, tres capitans de vaixell, què es podia esperar sinó bonhomia i bones vibracions? A les onze ja érem al llit.

PORTOMARÍN-PALAS DE REY

18-04-03

Portomarín - Palas de Rey (24,3 km)

Nos levantamos sobre las 7, desayunamos y a las 8,30 ya estamos caminando. Nos llueve todo el camino y compruebo que tampoco está tan mal eso de caminar bajo la lluvia. A mi, caminar bajo la lluvia siempre me había gustado, pero en plan lúdico. Es decir: chapotear por los charcos con aquellas botas de goma que llevábamos "antes", llamadas katiuskas, en honor a "katiuska", la rusa de la zarzuela (o no) sentir cómo las gotas de agua se deslizan por el pelo y se introducen por el escote del jersey,entran frías y van adquiriendo calorcillo a medida que resbalan por la piel, sentir como se va empapando el pelo poco a poco, hasta pegarse totalmente a la cabeza, abrir la boca e intentar beberme la lluvia... todo esto era/es encantador, pero para un ratito y sabiendo que la ducha se encuetra a pocos pasos.

Eso de andar casi 25 km con la mochila al hombro y las botas llenas de barro me parecía - como digo en alguno de mis diarios de abordo del camino que algunos de vosotros ha leído- un acto un poco gratuito. Pero la vida es así y el camino se parece mucho a la vida: algunos días llueve y tienes que arrastrarte por el barro con tu mochila a cuestas. Y así fue. Pero fue muy agradable.

A momentos mi mente se evade totalmente de mis tres compañeros de viaje y el entorno hace que me sienta absolutamente en otro mundo. En estos momentos llego, incluso, a mezclar en mi mente todos esos personajes que me he ido creando en mi mundo virtual,tan real, por otra parte, y recuerdo a Arare y a Billow, intentando situar la aldea Infamia en medio de esos bosques que voy pisando. Swingg es, quizá, la más parecida a Montse, siendo todas ellas, la misma. Y me entretengo en elucubraciones y fantaseo y mi mente vaga de un extremo a otro y mis pensamientos recorren de nuevo mis vivencias pasadas e intentan, incluso, adivinar mis vivencias futuras. Constato que caminar bajo la lluvia con tres compañeros entrañables puede llegar a ser una especie de terapia.

Hay una especie de acuerdo entre los cuatro, un acuerdo no verbalizado en ningún momento, una especie de solidaridad implícita en el mismo acto de caminar. Hablamos de todo y de nada, comparamos nuestras vidas e incluso las de nuestros hijos, en una comparación absolutamente benévola, ¡es increíble lo diferentes y lo iguales que somos los humanos dentro de nuestra diversidad!

Llegamos al albergue y tras una ducha - esta vez el agua está caliente- nos disponemos a descansar un ratito. Este refugio está muy bien. Hay gran cantidad de plazas, no recuerdo el número exacto, pero aun así, el número de caminantes es superior al de literas, por lo que algunos, sobre todo aquellos que hacen el camino en bicicleta, acabarán, esa noche, durmiendo en colchones en el suelo. Algunas anécdotas nos hacen aumentar el buen humor que ya por nosotros mismos destilamos, como por ejemplo observar a un caminante bastante viejito, que va solo, increpando a dos jovencitas extranjeras que pretenden dormir juntas en la litera de encima del buen hombre. Vale que son jóvenes, monas y delgaditas, pero claro... una litera es para una sola persona y el hombre no está dispuesto a recibir el impacto de dos cuerpos - por muy buenos que estén esos cuerpos- en plena noche y en plena cara. La maniobra es graciosa, porque las dos niñas acabarán durmiendo juntas en la litera que le cambian a un guapo irlandés vegetariano que se come los pimientos como si fueran manzanas. Aparte de esto, una de las niñas sacó de su mochila, cual lámpara de Aladino, toda una colección de modelitos varios y variados que una piensa... ¿cómo demonios se las arregla para llevar "tanta ropa" ahí dentro? y se los anduvo probando a ver cual le quedaba mejor, en un improvisado pase de modelos encima de una esterilla de las de hacer abdominales en el gimnasio... para acabar, tal como había empezado, con los mismos jeans llenos de barro por la parte de los tobillos. ¡Pero tuvo su gracia!

A todo eso, mis tres compañeros de fatigas intentaban dormir... no recuerdo que lo consiguieran demasiado. Salimos, más tarde, a pasear por el pueblo, a cenar... y otra vez en plan gallinas, a las 11 en casa! (¿de qué me suena a mi esta frase si no veo la tele nunca?)

18 d’abril de 2003

Ens llevem sobre les set, esmorzem i a dos quarts de nou ja estem caminant. Ens plou durant tot el camí. A mi, caminar sota la pluja sempre m’havia agradat, però en pla lúdic. És a dir: xipollejar per les basses amb aquelles botes de goma que portàvem abans, que es deien “katiuska”, en honor a la protagonista de la sarsuela del mateix nom, sentir com les gotes d’aigua llisquen pels cabells i s’introdueixen per l’escot del jersei, entren fredes i van adquirint escalfor a mesura que s’esmunyen per la pell, sentir com es van xopant els cabells a poc a poc, fins enganxar-se totalment al cap, obrir la boca i intentar beure’m la pluja... tot això era encisador i segurament encara n’és, però per una estona i sabent que la dutxa es troba a poques passes. Això de caminar gairebé vint-i-cinc quilòmetres amb la motxilla a l’esquena i les botes plenes de fang em semblava un acte una mica gratuït. Però la vida és així i el camí s’assembla molt a la vida: hi ha dies que plou i t’has d’arrossegar pel fang amb tot el pes al damunt. I així és, també, aquell dia. Però és molt agradable. A moments la meva ment s’evadeix totalment dels meus tres companys de viatge i l’entorn fa que em senti absolutament en un altre món. Em lliuro a les meves fantasies i divago d’un extrem a un altre i els meus pensaments tornen a recobrar les vivències passades i intenten, fins i tot, endevinar les meves vivències futures. Constato que caminar sota la pluja amb tres companys entranyables pot arribar a ser una espècie de teràpia. Hi ha una mena d’acord entre tots quatre, un acord no verbalitzat en cap moment, una espècie de solidaritat implícita en l’acte mateix de caminar. Parlem de tot i de res, comparem les nostres vides i fins i tot de les vides dels nostres fills, en una comparació absolutament benèvola, és increïble com som de diferents i d’iguals, els humans, en la nostra diversitat!

Arribem a l’alberg i després d’una dutxa – aquest cop l’aigua és calenta- ens disposem a descansar una estona. Aquest refugi està molt bé. Hi ha una gran quantitat de places, no recordo el nombre exacte, però tot i això, el nombre de caminants és superior al de lliteres, per la qual cosa alguns, sobre tot aquells que fan el camí en bicicleta, acabaran, aquella nit, dormint en matalassos per terra. En Joan Salvador, l’Álvaro i la Beni intenten dormir, però no recordo que ho aconsegueixin. Més tard sortim a donar una volta pel poble, a sopar i a dormir.

PALAS DE REY-ARZÚA

19-04-03

Palas de Rey - Arzúa (28 km)

Toda esta etapa la hemos hecho bajo la lluvia. Ya me voy acostumbrando. En un momento dado mi mente retrocede a la primera etapa, en Roncesvalles. La noche anterior había llovido y cuando empecé a caminar en dirección a Larrasoaña pensé que esto no iba a ser lo mío. El camino lleno de barro que se pegaba a las botas, la lluvia que nos acompañó durante los 5 últmos km, las piedras que se me clavaban, mi malhumor creciente... ahí me di cuenta de lo poco sufrida que era para cosas materiales. Fue entonces cuando empecé a pensar en todas las cosas que me había deparado el destino, fue en ese momento que empecé a hacer un paralelismo con mi vida, cuando me di cuenta de que pisar barro, clavarse las piedras, mojarse, andar con el peso encima, todo ello, me estaba indicando que yo era un ser vivo, capaz de notar las sensaciones, agradables y desagradables... fue entonces cuando aquél camino empezó a adquirir un tono distinto y fue entonces cuando decidí que quería llegar al final, no por motivos religiosos, pero quizá sí por algún motivo que escapaba a mi percepción y que jamás he tenido claro. Abrí los ojos para que penetrara en mí toda la belleza del paisaje y decidí que valía la pena continuar. También fue entonces cuando decidí abrirme un poco a los demás caminantes a quienes había mirado medio enfurruñada, y cuando empecé a abrir mi mente a meditar en las etapas en las que, por lo que fuera, caminaba sola con mis pensamientos.

Pero volvamos a la etapa de "hoy". Quien más quien menos va arrastrando su propia cruz-pies. A mi empezaron a salirme los puntitos que ya conozco, puntitos indiagnosticables por cualquier tipo de médico (incluso me los vio en su día many - oftalmólogo ) pero creo que todavía nadie sabe qué complicado mecanismo se pone en marcha en mi organismo cada vez que salgo a caminar por varios días seguidos... ¿será psicosomático?....pero de momento todavía aguanto bien. Además, sé que esta vez quiero llegar a Santiago. Sé que le he fastidiado el camino al capi varias veces, por culpa de mis pies y tengo claro que esta vez llego a Santiago, aunque sea a rastras. Beni está como un cascabel. Camina ligera y sin problemas. En mi fuero interno la envidio. Se lo digo y se ríe, no me cree. Mi envidia es sanísima, pero es. El capi, lo mismo. Parece que llevan alas en los pies. Albanel no dice nada, pero cojea. Beni se lo hace notar un par de veces, hasta que nos confiesa que las ampollas de sus pies le están martirizando. En Palas de Rey, la tarde anterior, estuvimos observando sus ampollas e intentando curárselas. Bueno... "estuvieron". Yo los miraba con curiosidad de quirófano. Pero finalmente Albanel decide que en Melide, a 15 km del final de hoy, continuará en taxi, porque es evidente que no va a llegar a Santiago si sigue así.

El camino es precioso. Cruzamos un puente medieval "ponte velho", por suerte para mí, que ya no llevo la "mística" del principio, más que nada porque ya estoy hartándome de la lluvia. El puente me ayudará. Charlamos, miro el paisaje, intento desviar los pensamientos negativos, pero como digo, aquella mística que me invadió favorablemente en Larrasoaña ha desaparecido, siendo reemplazada por otra, radicalmente distinta. De nuevo vuelvo a hacer mi comparación con el hilo de la vida. La infancia suele ser feliz. Una cree que lo mejor del mundo está en sus manos. Crees que los padres que te han tocados son los mejores del mundo, que la familia entera, los amigos, todo lo que te rodea es maravilloso hasta que un buen día abres los ojos y te das cuenta de que no es así. Por fortuna, siempre queda el vínculo amoroso. El amor filial, el amor paterno, el amor materno, el amor a la propia familia, que te hace seguir junto a algo que no quieres destruir porque al fin y al cabo lo has ido construyendo junto a estas personas que han sido tus compañeras de viaje hasta tu descubrimiento. Descubres que no todo es como te habías imaginado, pero decides, finalmente, continuar caminando... y continuar amando.

Es en el ponte velho, justamente, donde me planto y decido, por segunda vez desde Larrasoaña, que cualquier clase de eventualidad, sea agradable o desagradable, será bienvenida y que voy a continuar mientras pueda. Reconozco que el peso de mi mochila no ha aumentado, que me están ayudando a llevar la carga, pero aunque no ha aumentado, digamos que ha cambiado. Digamos que un tipo de peso ha sido sustituído por otro tipo de peso. Pero siempre hay un peso al que hacer referencia, siempre hay una carga que habría que eliminar. Lo malo es que a nivel consciente, esa carga puede ser tan dulce que no quieras eliminarla del todo. En fin, que hay objetos en mi mochila que no deseo eliminar y hay elementos de mi vida de los que no me quiero desprender, por nefastos que éstos sean, en ambos casos. Y luego te haces la típica pregunta.. ¿nefastos para quien?... y sigues admirando el puente donde te has plantado bajo la lluvia y haces fotos, siempre poniendo cara de foto, claro! y te preguntas a tí misma cuantas personas habrán pasado por ese puente y cuantas personas se habrán hecho los mismos planteamientos que tú al pasar por él.

Dejamos a Albanel en Melide, pues, quien se queda con nuestras mochilas, con lo cual se nos aligera el caminar. Aunque el paisaje, tal como digo, ha sido realmente digno de contemplar, la lluvia hace que los sos últimos km lleguen a hacerse eternos. Aunque siempre suele suceder así. Los últimos km siempre son los más duros, sea por el cansancio acumulado, sea por causas psicológicas desconocidas (o conocidas pero que en cualquier caso no deseo analizar ahora). Llegamos a Arzúa muy cansados. Albanel llegó hace un buen rato y nos guardó tres literas, aunque normalmente "no dejan". Cada palo, siempre, siempre, debe aguantar su vela. Y a cada peregrino que llega le adjudican su propia litera. Pero no le fue difícil a Albanel colocar una mochila, un jersey o un saco de dormir encima de cada litera y "aguantar" hasta que llegamos los demás. De nuevo una ducha tonificante y una deliciosa comida nos devuelve a este mundo. Un descanso en la litera, un paseo por el pueblo, conversación muy agradable, algo de lectura, embobarse un rato sin hacer nada y el cansancio que nos vuelve a vencer. El sueño nos invade pronto, pues ¡los roncadores no tardan en dejarse oír!... y mis pies... bueno... mis pies... mañana sigo.

19 d’abril de 2003

Palas de Rey- Arzúa.

Vint – i- vuit quilòmetres que hem fet sota la pluja. Ja m’hi estic acostumant. Hi ha un moment en què la meva ment recula fins a la primera etapa, a Roncesvalles. La nit anterior havia plogut i quan vaig començar a caminar en direcció a Larrasoaña vaig pensar que això no era per mi. El camí ple de fang que s’enganxava a les botes, la pluja que ens va acompanyar durant els darrers cinc quilòmetres, les pedres que se’m clavaven, el meu mal humor creixent, allà em vaig adonar del poc soferta que sóc. Va ser llavors quan vaig començar a pensar en totes les coses que m’ha anat presentant el destí, fou en aquell moment que vaig començar a fer un paral·lelisme amb la meva vida, quan em vaig adonar que trepitjar fang, clavar-se les pedres, mullar-se, caminar amb pes al damunt, tot allò m’estava indicant que jo sóc un ser viu, capaç de notar aquestes sensacions, les agradables tant com les desagradables, va ser llavors quan aquell camí va començar a adquirir un to diferent i va ser llavors quan vaig decidir que volia arribar al final, no pas per motius religiosos, però potser si per algun motiu que s’escapava a la meva percepció i que mai he tingut clar. Vaig obrir els ulls perquè m’inundés tota la bellesa del paisatge i vaig decidir que valia la pena continuar. També fou llavors que vaig decidir obrir-me una mica als altres caminants als què fins aleshores havia mirat mig emmurriada i quan vaig començar a obrir la meva ment a meditar i pensar en les etapes a les quals, pel que fos, preferia caminar sola amb els meus pensaments. Però tornem al moment actual.
A l’etapa “d’avui”. Qui més qui menys va arrossegant la seva pròpia creu. A mi em van començar a sortir altra vegada els puntets que ja conec, puntets impossibles de diagnosticar per qualsevol tipus de metge – fins i tot me’ls va veure en Manolo, que és oftalmòleg- però crec que encara ningú sap quin complicat mecanisme es posa en marxa al meu organisme cada vegada que surto a caminar per uns quants dies seguits... no serà psicosomàtic?... però de moment encara aguanto bé. A més, sé que aquesta vegada vull arribar a Santiago. Sé que li he espatllat el camí a en Joan Salvador unes quantes vegades, per culpa dels peus i tinc clar que vull arribar a Santiago, encara que sigui arrossegant. La Beni està com un cascavell, camina lleugera i sense problemes. Internament l’envejo. Li dic i riu, no em creu. La meva enveja és molt sana, però. En Joan Salvador està igual. Sembla que porten ales als peus. L’Àlvaro no diu res, però va coix. La Beni li ho fa notar un parell de cops, fins que ens confessa que les butllofes dels seus peus l’estan martiritzant. A Palas de Rey, la tarda anterior, vam estar observant les seves butllofes i intentant curar-li. Bé, jo els mirava amb una curiositat de quiròfan. Arribant a Melide, a quinze quilòmetres del final d’avui, l’Àlvaro agafa un taxi perquè és evident que, de continuar així, no arribarà a Santiago.
El camí és preciós. Creuem un pont medieval “Ponte velho”, per sort per mi, que ja no porto el misticisme del principi, més que res perquè ja estic tipa de pluja. El pont medieval m’ajuda. Xerrem, miro el paisatge, intento desviar pensaments negatius, però, com dic, aquella espècie de subtilitat que em va envair favorablement a Larrasoaña ha desaparegut, ha estat canviada per una altra, radicalment diferent. De nou torno a comparar el camí amb la vida. La infància sol ser feliç. Hom es pensa que el millor del món és a les seves mans. Creus que els pares que t’han tocat són els millors del món, que la família sencera, els amics, tot allò que t’envolta és meravellós fins que un bon dia obres els ulls i t’adones que no és així. Per sort, sempre queda el vincle amorós. L’amor filial, l’amor patern, l’amor matern, l’amor a la pròpia família, que et fa seguir junt amb aquestes persones que han estat les teves companyes de viatge fins al teu descobriment.
Descobreixes que no tot és com t’havies imagina, però decideixes, finalment, continuar caminant... i continuar estimant. És allà, al Ponte Velho, justament, on em planto i decideixo, per segona vegada des de Larrasoaña, que qualsevol classe d’eventualitat, sigui agradable o desagradable, serà benvinguda i que continuaré mentre pugui. Reconec que el pes de la meva motxilla no ha augmentat, que m’estan ajudant a portar la càrrega, però encara que no hagi augmentat, diguem que ha canviat. Diguem que un tipus de pes ha estat substituït per un altre tipus de pes. Però sempre hi ha un pes al qual fer referència, sempre hi ha una càrrega que caldria eliminar. El pitjor és que a nivell conscient, aquesta càrrega pot ser tan dolça que no la vulguis eliminar del tot. En fi, que hi ha objectes a la meva motxilla que no desitjo eliminar i hi ha elements de la meva vida dels quals no em vull desprendre, per molt nefasts que siguin, en ambdós casos. I llavors també et fas la típica pregunta... nefastos per a qui? I continues admirant el pont on t’has palplantat sota la pluja i penses en quantes persones abans que tu es deuen haver fet els mateixos plantejaments quan hi han passat.
Deixem l’Álvaro a Melide, doncs. Es queda amb les nostres motxilles, amb la qual cosa se’ns alleuja el caminar. Encara que el paisatge, tal com dic, ha estat realment digne de contemplar, la pluja fa que els darrers quilòmetres acabin fent-se eterns, encara que sempre sol ser així. Els últims quilòmetres sempre són els més durs, ja sigui pel cansament acumulat, ja sigui per causes psicològiques desconegudes o conegudes, però que en qualsevol cas no desitjo analitzar ara.
Arribem a Arzua molt cansats. L’Álvaro ha arribat fa una bona estona i ens ha guardat tres lliteres, encara que normalment això no es pot fer. Cadascú ha de guardar la seva pròpia. Però a l’Álvaro no li va ser difícil col·locar una motxilla, un jersei o un sac de dormir damunt de cada llitera i aguantar fins que arribéssim els altres. De nou una dutxa tonificant i un deliciós dinar ens torna a aquest món. Un descans, un passeig pel poble, conversa molt agradable, una mica de lectura, embadalir-se una estona sense fer res i el cansament que ens torna a vèncer. El son ens envaeix ben aviat.

ARZÚA-LABACOLLA

20-04-03

Arzúa- Labacolla (para mí, 0 km. Para Albanel, 11 km. Para Beni y el capi,28 km)

En Arzúa, en época medieval, un convento de agustinos, bajo la advocación de la Magdalena, atendía a los peregrinos. Desde que se ven las primeras casas hasta que se llega al pueblo pasan unos 20 minutos, los veinte minutos más largos de toda la etapa. Fue en estos 20 minutos cuando mis pies empezaron a hervir dentro de las botas, fue ahí donde se me nubló la vista y empecé a pensar que por cuarta vez mis pies iban a hacerme la santísima y me iban a dejar tirada. Me sé de memoria los síntomas. El día anterior había pasado olímpicamente de los puntos rojos, pero ahora estaba visto que me estaban pidiendo justicia. Es el guión de mi camino. Pero aun así, no quería darme por vencida. En Arzúa decidí que si quería llegar a Santiago caminando, a la mañana siguiente debía hacer la etapa de alguna otra forma. Me aguanté las ganas de llorar porque me daba vergüenza llorar ante mis nuevos amigos, pero en mi interior seguía lloviendo. Más tarde conseguí, creo, contagiarme del buen humor de mis compañeros de viaje y decidí tomármelo con filosofía.

Albanel tampoco andaba muy católico, que digamos. Sus pies estaban hechos fosfatina, pero decidió hacer algo menos de media etapa, así pues la distribución que hicimos fue la siguiente: yo me quedaría en el bar donde desayunásemos, con las mochilas de todos. Los tres caminarían hasta Salceda y desde allí me llamarían. Entonces yo tomaría un taxi y en Salceda recogería a Albanel. Joan Salvador y Beni continuarían hasta Labacolla andando y los otros dos "privilegiados" llegaríamos en el taxi. Por obra y gracia de many - que conoce muy bien el terreno- teníamos dos habitaciones reservadas en Labacolla, puesto que allí no hay refugio. Tal como planeamos, así lo hicimos.

Desayunamos. Les miro a los tres con cierta nostalgia, aun sabiendo que mis pies necesitan ese día de descanso. Se van, contentos, y me quedo en el bar. Mientras estoy allí desfilan unos cuantos peregrinos rezagados y entablo conversación con ellos, pero claro, todos se van yendo. La última en marcharse es una chica vasca, altísima y fuertota, a la que miro de abajo a arriba, pues no hay otra forma de mirarla. Me da cierta envidia y me encuentro chiquita chiquita, pero no sólo físicamente hablando, sino también mentalmente. Ella va sola y está haciendo el camino en bicicleta. Le pregunto por sus motivos y me dice que, simplemente, el camino estaba ahí, esperándola a ella y a su bicicleta. Buena respuesta, como casi todas las respuestas de los peregrinos que he ido conociendo. Nos despedimos (ella se fuma un cigarrillo que me da náuseas y me hace ponerme muy contenta de haber dejado de fumar)... y me quedo sola con las mochilas. Comparto un rato de conversación con la hija del dueño del bar hasta que decido pasar el tiempo lo mejor posible. Tengo tres alternativas: escribir, leer el libro que siempre acarreo conmigo y que he leído muy poquito esta vez o leer los graffitis que hay en el bar, donde han dedicado una pared entera, forrándola con corcho, para que la gente clave con chinchetas sus escritos.

Me decido por esto último, me parece curioso. Leerme toda la pared me lleva algo más de media hora y decido transcribir cuatro de las curiosidades que he leído. Las demás me parecen todas muy místicas, o sin ningún interés. Poco interés tienen también estas, pero me arrancaron una sonrisa matutina.

"Ya nos queda poco, pero seguimos aunque estemos hechos una mierda, con dos huevos"

"¿McGiver hizo el camino de Santiago?"

"De Donosti venimos
y a Santiago queremos llegar,
aunque las tendinitis nos quieran incordiar.
Aunque a paso de burra tengamos que tirar,
por nuestros cojones lo vamos a lograr. Euskadi."

"Bienaventurados los borrachos, porque ellos verán a Dios dos veces" (para mi esta es la mejor)...

Cuando me canso de leer chorradillas , pasando a una cuarta alternativa que no mencioné, me pongo a hacer un crucigrama. Me da tiempo de terminarlo. A las 10,30 h me llaman desde Salceda. El hombre del bar llama un taxi y en él me voy hasta Salceda, donde recojo a Albanel, que ya no puede con sus pies, aunque lo disimula de maravilla. El taxista tiene ganas de charla, intentamos ser amables, pero poquitas ganas tenemos de hablar con él. Llegamos al hostal y la señora pretende darnos una sola habitación. Nos da la risa,hay que aclararle que queremos las dos habitaciones, porque los lesionados somos un miembro de cada pareja. No hay problema. Nos damos "tiempo libre" y quedamos a las 13,30 para tomarnos una cerveza.

Me doy una ducha rápida y me dedico a ordenar la mochila y a revisar la ropa que me queda limpia : nada. Decido lavar unos calcetines y una camiseta para llegar en condiciones a Santiago, así que hago una pequeña colada. A las 13,30 o'clock se abren las dos puertas a la vez y nos encontramos, pues, con puntualidad británica. Nos vamos a tomar unas cañas y yo diría que es la primera vez en todos estos días en la que Albanel y Swingg mantienen una conversación sobre internet, el chat, las listas de distribución de correo electrónico, etc, etc, etc (a vosotros os voy a contar ahora lo que hablamos, juas!)... Cuando suponemos que las respectivas parejas están a punto de llegar, empezamos a hacer el camino al revés, hasta que los vemos, no sin cierta envidia porque nos hemos perdido uno de los paisajes más bonitos del camino... aunque, al mismo tiempo, parece ser que nos hemos ahorrado dar la vuelta a un campo de fútbol y al aaeropuerto de Santiago (no hay mal que por bien no venga, decían)

El hostal resulta ser limpio, confortable y se come de maravilla. Nos quedamos sin comer, pues, enfrascados en nuestras conversaciones internautas, nos hemos olvidado de pedir mesa. Es domingo de Pascua y el hostal está lleno a rebosar. Beni y el capi nos quieren matar, pero se les pasa pronto. No tenemos mesa, pero sí mucha hambre, por lo que decidimos tomar unos vinos con empanada y un surtido de pasteles. ¡Nos ponemos las botas!... megasiesta, paseo por los alrededores, opípara cena, conversación super agradable, como siempre... y esta vez, como no nos cierran el refugio... nos vamos a la cama con más holgura (las gallinas esta vez se nos anticiparon por varias horas). No hay roncadores (bueno, haberlos, haylos, pero no les oigo... ventajas de estar en habitaciones separadas)

20 d’abril de 2003

Arzúa – Labacolla.

Onze quilòmetres per l’Álvaro, per en Joan Salvador i per la Beni. Cap quilòmetre per mi, al menys, cap quilòmetre caminant!
A l’època medieval, a Arzúa, un convent de frares agustins, sota l’advocació de la Magdalena, atenia els pelegrins. Des que es veuen les primeres cases fins que s’arriba al poble passen uns vint minuts, els vint minuts més llargs de tota l’etapa. És en aquests vint minuts què els meus peus comencen a bullir dintre les botes, és aquí on se’m ennuvola la vista i penso que – per quarta vegada- els peus em tornaran a fer la santíssima i em deixaran tirada. Em sé de memòria els símptomes. El dia abans havia passat olímpicament dels punts vermells, però ara està vist que m’estan demanant justícia. És el guió del meu camí. Però tot i així, no vull donar-me per vençuda. A Arzúa decideixo que si vull arribar a Santiago caminant, al matí següent he de fer l’etapa d’alguna altra manera. M’aguanto les ganes de plorar perquè em fa vergonya plorar davant dels meus nous amics, però al meu interior continua plovent. Més tard aconsegueixo contagiar-me del bon humor dels meus companys de viatge i decideixo prendre-m’ho amb filosofia.
L’Álvaro tampoc no està gaire bé. Els seus peus estan fets pols, però decideix fer gairebé mitja etapa, així doncs, la distribució que fem és la següent: jo em quedaré al bar on esmorzarem. Ells tres continuaran cap a Salceda i em trucaran des d’allà. Llavors jo agafaré un taxi i aniré fins a Salceda, on recolliré l’Álvaro. Joan Salvador i Beni continuaran fins a Labacolla caminant i els altres dos “privilegiats” arribarem, doncs, en taxi. Per obra i gràcia del nostre amic Manolo – que coneix molt bé el terreny- tenim dues habitacions reservades a un hotel de Labacolla, ja que allà no hi ha refugi. Tal com ho tenim planejat, així ho fem.
Esmorzem. Me’ls miro a tots tres amb certa nostàlgia, tot i saber que els peus necessiten aquest dia de descans. Se’n van, contents, i em quedo al bar. Mentre soc allà desfilen uns quants pelegrins endarrerits i començo a xerrar amb ells. La darrera persona que marxa és una noia basca, altíssima i fortota. Me la miro de baix a dalt, no hi ha una altra manera de mirar-la. Em fa certa enveja i jo em trobo petita, petita, però no només físicament parlant, sinó també mentalment. Ella va sola i està fent el camí en bicicleta. Li pregunto pels seus motius i em diu que el camí estava allà esperant-la a ella i a la seva bicicleta. Bona resposta, com quasi totes les respostes dels pelegrins que hem anat coneixent. Ens acomiadem. Es fuma un cigarret que em fa marejar i em sento contenta d’haver deixat de fumar. Per un moment em ve al cap l’episodi de la cigarreta a Estella i la cigarreta extra del bar España, a Carrión de los Condes, però tot i el bon record, em continuo sentint contenta per haver-ho deixat. Em quedo sola amb les motxilles. Comparteixo una estona de conversa amb la filla de l’amo del bar fins que decideixo passar el temps de la millor manera que pugui. Tinc tres alternatives: escriure, llegir el llibre que porto amb mi, que aquest cop quasi no he obert o llegir els graffitis que hi ha al bar, on han dedicat una paret sencera, folrant-la de suro, perquè la gent hi clavi amb xinxetes el que vulgui. Em decideixo per aquesta última opció, em sembla curiós. Llegint-me tota la paret inverteixo més de mitja hora i decideixo transcriure quatre de les curiositats que he llegit. Les altres em semblen o massa místiques o sense cap mena d’interès. No és que les que transcric tinguin un interès sociològic gaire gran, però han aconseguit arrencar-me un somriure de bon matí.
"Ya nos queda poco, pero seguimos aunque estemos hechos una mierda, con dos huevos"
"¿McGiver hizo el camino de Santiago?"
"De Donosti venimos
y a Santiago queremos llegar,
aunque las tendinitis nos quieran incordiar.
Aunque a paso de burra tengamos que tirar,
por nuestros cojones lo vamos a lograr. Euskadi."
"Bienaventurados los borrachos, porque ellos verán a Dios dos veces"
Aquesta última em sembla la millor, de llarg. Quan em canso de llegir xorradetes, passant a una quarta alternativa que no havia mencionat, em poso a fer uns mots encreuats. Tinc el temps just d’acabar-ne un. A les 10,30 em truquen des de Salceda. L’home del bar truca un taxi i me’n vaig cap a Salceda, on recullo l’Álvaro, que ja no pot més, encara que ho dissimula la mar de bé. El taxista té xerrera. Intentem ser amables amb ell, però tenim poques ganes de parlar. Arribem a l’hostal i la senyora pretén donar-nos una única habitació. Riem molt, se li ha d’explicar a la senyora que volem dues habitacions perquè els lesionats som un membre de cada parella. No hi ha problema. Ens donem un temps prudencial per a dutxa i acomodament i quedem a les 13,30 per prendre’ns una cervesa. Faig una dutxa ràpida i em dedico a ordenar la motxilla i a revisar la roba que em queda neta: res. Decideixo rentar uns mitjons i una samarreta per arribar a Santiago en condicions (higièniques) així que faig una petita bugada. A dos quarts de dues en punt s’obren les dues portes a l’hora i ens trobem, doncs, amb una puntualitat britànica.
Mentre ens prenem unes canyes i jo diria que és la primera vegada en tots aquests dies, en que l’Álvaro i la Montse són Albanel i Swing (de vegades Arare) que mantenim una conversa sobre internet, el xat, les llistes de distribució, el correu electrònic...
Quan suposem que les respectives parelles estan a punt d’arribar, comencem a fer el camí en el sentit invers fins que els veiem, no sense certa enveja, perquè ens hem perdut un dels paisatges més bonics del camí, encara que al mateix temps sembla que ens hem estalviat donar una volta sencera a un camp de futbol i a l’aeroport de Santiago.
L’hostal resulta ser net, confortable i s’hi menja de meravella. Com que ens hem quedat sense dinar perquè, mentre parlàvem de les nostres coses d’internautes ens hem oblidat de demanar taula i no hem fet esment en què avui és Diumenge de Pasqua i l’hostal està ple a vessar. Ens hem de conformar amb uns bocins d’empanada , uns vins i uns quants pastissos. Migdiada, passeig pels voltants, un sopar com uns senyors, conversa agradabilíssima, com sempre, i com que aquesta vegada no tanquen el refugi, ens quedem xerrant fins a les tantes!

LABACOLLA-SANTIAGO

21-04-03
Labacolla -Santiago de Compostela (10,2 km)

Amanece con sol. Nos levantamos contentos. Va a ser la última etapa de nuestro tan traído y llevado camino. Los pies van a aguantar lo que les eche y además la etapa es corta, muy corta. Apenas van a ser 4 km más que cuando salgo de casa por las mañanas a correr, apenas 200 metros más que la San Silvestre... me digo a mí misma que "puedo". Y encima, no tengo que hacerla corriendo. Así pues, no habrá problema. Joan Salvador se lleva la mayor parte del peso de mi mochila. Me lleva el saco de dormir, las zapatillas de deporte , los pantalones y la capelina para la lluvia (que parece que no pero pesan mucho) y casi toda la ropa. Mi mochila pesa tanto en esta última etapa como una mochila del cole de uno de aquellos chicos que se dejan todos los libros en la taquilla del instituto. Me siento ligeramente culpable, pero se lo agradezco enormemente.

Bajamos a desayunar y nos encontramos con Albanel y Beni. Nuestras caras tienen toda la pinta de haber pasado una magnífica noche, sin entrar en detalles. Desayunamos, pues, y empezamos nuestra última etapa, tan deseada. Tengo que reconocer que el paisaje no me parece en absoluto atractivo. Ya lo sabía y además me lo había dicho todo el mundo: los alrededores de las ciudades nunca son agradables para caminar por ellos. Aun así, como decía la horterilla canción, tengo el corazón contento, lleno de alegría. Iniciamos la subida al Monte do Gozo. El tramo es todo por asfalto y no tiene ningún encanto, dejamos atrás las instalaciones de la televisión gallega y no puedo menos que pensar en los peregrinos de la Edad Media, que nunca se encontraron con tales "despojos", aunque tales despojos signifiquen el progreso. Mi mente empieza un monólogo o disertación consigo misma sobre lo que significa progreso, pero rápidamente expulso el tema de ella, porque prefiero concentrarme en lo que me cuenta Beni. Empezamos a hablar de sus estudios y los míos y una vez más constatamos que tenemos muchos puntos en común, aun sin tener ninguno. Albanel y el capi caminan sin hablar demasiado y sin esfuerzo aparente, teniendo en cuenta que el capi lleva su peso y casi todo el mío, no puedo dejar de estarle agradecida.

Quiero hacer especial mención de mis sentimientos en el Monte do Gozo. Todas las guías hablan de la emoción que sienten los caminantes cuando ven Santiago por primera vez . Dicen que los caminantes medievales caían de rodillas y entre sollozos entonaban cánticos en agradecimiento por haber llegado sanos y salvos después de tan peligroso viaje, por no haber sido devorados por los lobos de los montes y por no haber sido atacados por los bandoleros. Hace unos cuatro años, estuvimos en Santiago y estuvimos en el Monte do Gozo. Lo que vimos no nos gustó. Cuatro barracones mal construidos, mucha basura, un descuido total y absoluto... tanto es así que cuando en el año 2000 decidimos empezar el camino teníamos muy claro que nuestra última noche no la queríamos pasar en este refugio. Años después de nuestra fugaz visita, parece que "arreglaron" todo el recinto, convirtiéndolo en centro de acogida para peregrinos, turistas, congresos y viajes de estudios, aparte de ciudad universitaria. O sea que el atractivo para el peregrino es igual a 0. Por lo menos para nosotros.

Cuando pasamos por el mencionado centro aproveché para entrar un momento a un bar con pinta de bar de universidad para hacer un pis. Cada vez que tengo que utilizar un lavabo y los demás se quedan tan frescos esperándome me pregunto por qué la Naturaleza me dotó de una vejiga del tamaño de un cacahuete y me dan cierta envidia esos que tienen la suerte de no conocer todos los servicios de todos los sitios a los que van. Entré, esperando sentir "algo", aparte del alivio correspondiente después del pis. Pero lo único que sentí fueron las miradas de los pocos chicos y chicas que estaban desayunando en aquel momento y que me miraron como quien oye llover. Sé que la comparación no es muy buena, pero también sé que si hubieran estado atentos a la lluvia su mirada habría sido la misma. Mirar sin ver, ver sin mirar. A mis "buenos días" uno de ellos respondió con un "jmm" que tanto podía ser otro "buenos días" en idioma universitario como un ladrido. Absorta en mis poco románticos pensamientos recorrí el recinto, cumplí mi misión y volví a salir. Había sentido exactamente lo mismo que cuando iba a los encuentros en la Universitat Oberta de Catalunya y entraba al bar, tomaba un café, iba al servicio y me volvía a las aulas. Esta vez me alegré de no tener que ir a clase. El capi, Albanel y Beni seguían con unas caras sonrientes que no cuadraban con mis austeros pensamientos. Mi ánimo se iba llenando de niebla por momentos.

Por suerte, Beni retomó la conversación sobre los estudios y me concentré en el tema. Llegamos a Santiago sin pena ni gloria. Atravesar Santiago tampoco fue lo más emocionante que haya hecho en mi vida, pero sí tengo que reconocer que cuando llegamos al Obradoiro mi corazón dio un par de latidos extra. Crucé una mirada de complicidad con el capi. Por fin, las piedras bruñidas por la pátina de los siglos tenían a bien aceptar a este par de locos peregrinos a plazos, por fin la majestuosidad barroca y sucia de la catedral nos daba la bienvenida.

Entramos al lugar donde te dan la compostelana (o compostela, que no sé muy bien si es una u otra, porque unos hablan de compostela y otros de compostelana)... Albanel y Beni nos acompañaron, pero ellos no tenían ningún interés en recoger la compostela. Presentamos las credenciales, los funcionarios comprobaron que, efectivamente, habíamos recorrido casi 800 km para llegar hasta allá. Nos miraban con cara de funcionario, pero funcionario sonriente, como acabado de desayunar. Nos preguntaron por qué motivo habíamos hecho el camino. De todas las respuestas posibles escojimos una: "cultural". "¿Seguro que no lo han hecho por motivos religiosos?" "Segurísimo, oiga". "Bien. Entonces no tienen derecho a la compostelana". Mi espíritu laico experimentó una sacudida. "¿perdón?". El sonriente funcionario nos entregaba ya un certificado en el que consta que hemos caminado desde Saint Jean Pied de Port (que no es mi caso,porque yo empecé en Roncesvalles, pero daba igual) hasta Santiago... pero "aquello" no era la compostelana.

Sí: sé que da igual. Sé que no es significativo. Sé que es una tontería. Sé que... todo eso lo sé. Pero yo me había "tragado" 800 km de barro, piedras, ampollas, tendinitis, dolores musculares, puntitos rojos en los pies, lágrimas, risas, cierto componente espiritual, aunque no fuera religioso y para mí era como haber estudiado una asignatura que no tienes demasiado claro para qué la estás haciendo, que te da penas y alegrías, que te hace trabajar de lo lindo, para que al final, el profesor te dé una papeleta donde te diga "Apto", en lugar de ponerte un Excelente, que es lo que crees tú que te mereces. Me sentí así, ¿qué puedo hacer? ¿mentir? pues no. Me sentí estafada. Y el capi, en cierto modo, también...

21 d’abril de 2003

De Labacolla a Santiago de Compostel·la

Deu quilòmetres dos-cents metres.
Surt el sol. Ens llevem contents. Aquesta serà la darrera etapa del nostre accidentat camí. Suposo que els peus aguantaran el que calgui i a més a més l’etapa serà curta, molt curta. Amb prou feines seran quatre quilòmetres més que quan surto al matí de casa i vaig a córrer, dos-cents metres més que la Sant Silvestre. Em dic a mi mateixa que “puc fer-ho” i que a més, no l’he de fer corrent. Així doncs, segur que no hi haurà problema. En Joan Salvador s’emporta la major part del pes de la meva motxilla, com ja sabem. Em porta el sac de dormir, les sabatilles d’esport, els pantalons i la capelina per a la pluja, que sembla que no però pesen molt i gairebé tota la roba. La meva motxilla pesa tant en aquesta darrera etapa com una motxilla del col·legi d’aquells nens que es deixen tots els llibres a la taquilla de l’institut. Em sento una mica culpable, però li ho agraeixo enormement.

Baixem a esmorzar i ens trobem amb l’Álvaro i la Beni. Les nostres cares tenen tota la pinta d’haver passat una nit magnífica, sense entrar en detalls. Esmorzem, doncs i comencem la nostra última etapa, tan desitjada. He de reconèixer que el paisatge no em sembla en absolut atractiu. Ja ho sabia i a més m’ho havia dit tothom: els voltants de les ciutats no ho són mai, d’agradables, per caminar. Tot i això, com diu la famosa i hortera cançó, tinc el cor content, ple d’alegria. Iniciem la pujada al Monte do Gozo. El tram es fa tot per l’asfalt i no té cap mena d’encant. Deixem enrere les instal·lacions de la televisió gallega i no puc fer altra cosa que pensar en els pelegrins de l’Edat Mitjana, que mai no es devien trobar amb aquestes escorrialles, encara que aquestes escorrialles signifiquin el progrés. La meva ment comença un monòleg – altra vegada- amb ella mateixa, sobre el significat de progrés, però ràpidament m’espolso el tema del cap, perquè prefereixo concentrar-me en el què m’explica la Beni. Comencem a parlar dels nostres estudis i una vegada més constatem allò que tenim molts punts en comú, tot i semblar que no en tenim cap. L’Álvaro i en Joan Salvador caminen en silenci i sense esforç aparent. Vull fer menció especial dels meus sentiments al Monte do Gozo:

Totes les guies parlen de l’emoció que senten tots els caminants quan veuen Santiago per primera vegada. Diuen que els caminants medievals queien de genolls i entre sanglots, entonaven càntics en agraïment per haver arribat sans i estalvis després d’un viatge tan perillós, per no haver estat devorats pels llops de les muntanyes i per no haver estat atacats pels bandolers.

Fa uns quatre anys vam estar a Santiago – en cotxe- i vam anar al Monte do Gozo. El que vam veure no ens va agradar gens. Quatre barracots mal construïts, moltes escombraries i un abandonament total i absolut, tant és així que quan, l’any 2000 vam decidir començar el camí teníem molt clar que la nostra darrera nit no la passaríem en aquest refugi. Anys després de la nostra fugaç visita, sembla que s’han arreglat els barracots i tot el recinte, convertint-lo en centre d’acollida per a pelegrins, turistes, congressos i viatges d’estudis, apart de ciutat universitària. O sigui que l’atractiu per al pelegrí és igual a zero. O al menys per a nosaltres.

Quan passem pel mencionat centre aprofito per entrar un moment en un bar que sembla el bar de la Universitat, per anar al lavabo. Cada vegada que he d’utilitzar un lavabo i els altres no, em pregunto per què la mare Natura em va dotar d’una bufeta tan petita i envejo aquestes persones que tenen la sort de no haver de conèixer tots els lavabos de tots els llocs allà on van. Entro, esperant sentir alguna cosa, apart de l’alleujament corresponent, però l’únic que sento al meu damunt són les mirades dels pocs nois i noies que hi ha esmorzant en aquell moment, que em miren com si jo fos un moble. Mirar sense veure-hi, veure-hi sense mirar. Quan els dic bon dia un d’ells respon amb un hmmmm que tant pot ser un altre bon dia en idioma universitari com un lladruc. Absorta en els meus poc romàntics pensaments recorro el recinte, acompleixo la meva missió i torno a sortir. El sentiment és exactament el mateix que quan anava a les trobades de la UOC, em prenia un cafè al bar i tornava a les aules. En Joan Salvador, l’Álvaro i la Beni continuen amb unes cares somrients que no quadren gens amb els meus austers pensaments. El meu ànim es va omplint de boira per moments.

Per sort la Beni va reprèn la conversa sobre els estudis i em concentro en el tema. Arribem a Santiago sense pena ni glòria.
Travessar Santiago no és el més emocionant que he fet a la meva vida, però si que he de reconèixer que quan arribem a la plaça de l’Obradoiro el meu cor fa un salt i un parell de batecs extra. Creuem una mirada amb en Joan Salvador. Per fi, les pedres brunyides per la pàtina dels segles acceptaran aquest parell de bojos pelegrins a terminis. Per fi la majestuositat barroca i bruta de la Catedral ens dóna la benvinguda.

Entrem en un lloc on et donen la Compostel·la. L’Álvaro i la Beni ens acompanyen, però ells no tenen cap intenció de recollir-la. Presentem les credencials. Els funcionaris comproven que, efectivament, hem recorregut gairebé 800 quilòmetres per arribar fins allà. Ens miren amb cara de funcionari – somrient- però funcionari. Ens pregunten per quin motiu hem fet el camí. De les respostes possibles, n’escollim una, gairebé a l’uníson: per motius culturals.

- Segur que no ho heu fet per motius religiosos?
- No, no, no, no, nosaltres no som creients.
- Bé. Llavors no teniu dret a la Compostel·la.

El meu esperit laic experimenta una bona sacsejada.

- Perdó?

El somrient funcionari ja ens està lliurant un certificat en què consta que hem caminat des de Saint Jean Pied de Port – que no és el meu cas, perquè jo vaig començar a Roncesvalles- fins a Santiago.

Però allò no és la Compostel·la. Sé que és igual. Que no és res significatiu. Que és una bajanada. Que... tot, ho sé tot. Però jo he suportat vuit-cents quilòmetres a través de fang, pedres, butllofes als peus, tendinitis, dolors musculars, puntets vermells, llàgrimes, somriures, cert component espiritual – encara que no religiós- i per mi és com haver estudiat una assignatura per treure nota i que m’acabin donant un “apte”. Jo em sento així.

Què hauria de dir, ara, mentre em trobo reestructurant aquesta memòria? Hauria de mentir? Hauria de fer veure que vaig estar contenta? Doncs no ho vaig estar. Em vaig sentir estafada. I en Joan Salvador, en certa manera, també.

Una vegada recollit el certificat anem a prendre un cafè amb llet. Tots quatre tenim una sensació una mica estranya. La Beni se’n va a recollir el cotxe per portar-lo a un pàrking proper a la Catedral i perquè puguem deixar les motxilles, ja que pensem prendre’ns el dia “lliure” per passejar per Santiago. Arribem a la plaça de l’Obradoiro altra vegada i recordo quan hi vàrem ser pel setembre amb el Manolo i la Myriam, com a turistes, envoltats de tanta gent.

Aquest cop som pocs. Uns vint o trenta pelegrins, com a molt, més les persones que habitualment han de treballar per allà i alguns turistes, però la veritat és que, en comparació amb les altres vegades que hi hem estat, hi ha poca gent, molt poca, així que el sentiment també és nou.

A part de la petita frustració amb el certificat i a part de no sentir allò especial que jo m’havia imaginat, interiorment tinc la certesa que encara em falta alguna cosa però no sé ben bé què és. Em pregunto si no és el fet de no haver-hi arribat a l’època prevista, el fet d’haver tingut tants inconvenients amb els peus o el fet d’haver-hi arribat amb uns amics nous amb qui no comptàvem, sense la presència d’en Gerard. No sé ben bé què és, però a mi em falta alguna cosa no controlada.

Quan arriba la Beni amb el cotxe anem a deixar les motxilles i ens dirigim cap a la Catedral. En Joan Salvador i jo volem assistir a la missa de pelegrins. Mentrestant, la Beni i l’Álvaro aprofiten per fer una visita al museu, ja que ells no són creients. Encara que nosaltres tampoc, ens ve de gust de participar en aquesta missa, d’alguna manera, tan esperada.

Hem arribat. Sap greu que en aquesta vida no es pugui ser sempre sincer, sap greu que de vegades per dir una veritat t’hagis de sentir discriminat. Però això només és un símbol. Un símbol més. Ara em trobo a la catedral, per segona vegada en tot el meu camí assistiré a una missa de pelegrins. Sempre, sempre, les circumstàncies o el meu destí m’havien negat aquesta possibilitat. Sempre he pensat que als Sants no els agrado. I Santiago s’ha fet pregar, abans d’admetre’m. I encara penso que no m’ha admès, però no té més remei que acceptar que he arribat, mal que li pesi. Tinc en Joan Salvador al meu costat i a l’altre costat un parell de turistes anglesos. Sé el que em passarà. Sé que m’agradarà recordar tota la cerimònia, fa molt temps que no vaig a missa, a no ser per assistir a algun funeral. Sé que en el moment de donar la pau em quedaré tallada i després de fer-li el petó a en Joan Salvador no sabré si li he de donar la mà al turista del meu costat, a la monja del davant i als del darrere o si m’hauré de quedar quieta amb cara de pòquer. Sempre em passa el mateix. Si fos veritat que existeix un Déu i el seu fill va instaurar tota aquesta parafernàlia, cada vegada que arriba el moment de donar-se la pau, que abans, quan jo encara era creient, consistia només en sentir el capellà que deia “La meva pau us deixo, la meva pau us dono” però que a partir de no recordo quan es va decidir que li havies de donar la mà als que tens al costat perquè si no ho fas quedes fatal, cada vegada que arriba aquest moment , dic, Déu es deu divertir molt amb mi, veient com dubto. No he sentit cap mena d’emoció en arribar. Quan he posat la mà allà on tothom la posa, pedres gastades pel frec de milions de mans al llarg de tota la història, he sentit fins i tot una mica de fàstic. Quan he posat el front, com feia tothom, al cap del Mestre Mateo “perquè em transmetés la seva saviesa”, m’he sentit absurda. En algun moment tinc ganes de plorar, però no de l’emoció sinó de la ràbia, de la impotència, per no ser capaç de sentir allò que jo pensava que sentiria, comença la missa.

Quan el sacerdot beneeix els pelegrins, quan comença a enumerar-nos un per un, quan sento les paraules “y dos peregrinos procedentes de Girona, que llegan caminando desde Sant Jean Pied de Port”, llavors és el moment en el qual les llàgrimes surten sense aturador i per tots els porus de la meva pell comença a sortir l’emoció continguda, aquella que jo no he sabut trobar en els darrers quilòmetres.
A l’hora de la pau, la monja del davant em soluciona la papereta, ja que es tomba cap a nosaltres i, somrient, ens desitja la pau donant-nos la mà.

Acabada la missa, treuen el Botafumeiro. Som tan pocs a la Catedral, que allò és una veritable sorpresa. Em torno a emocionar, però ara ja ni tan sols sé per què. En Joan Salvador està content. Fem fotos, però després ens en adonem que l’important ha estat veure’l i olorar-lo.

La cerimònia següent consisteix a besar el Sant. A mi aquest fet em posa nerviosa. M’imagino que només abraço un tros de pedra, que és exactament el que estic fent. Mentre fèiem cua per abraçar-lo m’anava pensant quin desig li havia de demanar. Jo ho faig sense cap mena de fe. En aquests moments, en Joan Salvador té molta més fe que jo.

Ara ja hem arribat a Santiago. I ara... què?... potser arribar a Fisterra?