L'altre blog de l'Arare

jueves, enero 18, 2007

RONCESVALLES-LARRASOAÑA

Segundo día
Estamos en Larrasoaña. Llueve desde las 14 h y son las 16,50. Nos hemos mojado como patos. Hemos caminado los 20 km que nos separaban de Zubiri, parando para comer y ver qué tal estaba el refugio. No nos ha gustado (una escuela habilitada). Decidimos continuar hasta Larrasoaña. Por el camino (5 km) la lluvia ha sido nuestra fiel compañera. Botas, pantalones, ropa... hecho unos zorros.
Hoy he aprendido algo muy importante, ante la cariñosa acogida de Santiago Zubiri (de igual nombre que el pueblo anterior...) al albergue que regenta (además es el alcalde del pueblo):

“El peregrino no exige: agradece”.
Los compañeros de fatigas (absolutos desconocidos ayer noche, unas 30 personas, entre los que hay franceses, italianos y mayoría de españoles) comparten las experiencias negativas ( dolor de articulaciones, ampollas en los pies, estragos a causa de la lluvia) y las positivas (ambiente de integración y compañerismo, maravillosos paisajes, ilusión por continuar mañana, pese a las inclemencias del tiempo).
Sólo dos niños: Gerard y Héctor... los dos tienen la misma edad...

Mi estado de ánimo empieza a cambiar (después de una buena ducha, conversaciones agradabilísimas con la gente... recuerdos del paisaje...) creo que esto será duro pero fantástico!
___ ___ ___
22 d’abril de 2000

Segon dia. Em trobo a Larrasoaña. Plou des de les dues del migdia i quan escric això són tres quarts de cinc. Avui ens hem mullat com ànecs. Hem caminat els vint quilòmetres que ens separaven de Zubiri, parant per dinar i per veure què tal estava el refugi. No ens ha agradat, era una escola rehabilitada i l’hem trobat freda i desangelada, per tant, hem decidit continuar caminant els cinc quilòmetres que ens separen de Larrasoaña. Pel camí la pluja ha estat la nostra fidel companya. Botes, pantalons, roba, tot fet una cataplasma. Avui, però, he après una cosa molt important, davant la falaguera acollida de Santiago Zubiri, hospitaler i alcalde del poble de Larrasoaña, que comparteix el seu nom amb el poble anterior:

El pelegrí no exigeix: agraeix.

Els companys de fatigues, absoluts desconeguts ahir a la nit, unes trenta persones, entre les quals hi ha francesos, italians i majoria d’espanyols, comparteixen les experiències negatives - dolor d’articulacions, butllofes als peus, estralls per culpa de la pluja - i també les experiències positives: ambient d’integració i companyia, paisatges meravellosos, il·lusió per continuar demà, malgrat les inclemències del temps.
Només hi ha dos nens: en Gerard i l’ Hèctor. Tots dos tenen la mateixa edat. En Gerard és el nostre fill, l’Hèctor és el fill d’una parella de Logronyo.

L’Alejandro i la Marga acabaran sent uns dels nostres millors amics, però tot això, en aquests moments, encara no ho sabem. Començarem la nostra amistat una mica més endavant, però això no vol dir que, de moment, si ens creuem o ens trobem, no ens saludem amb molta simpatia. Els dos nens encara no han començat a parlar, es destaparan uns dies després. També comencem a saludar-nos amb una parella de Behobia i la seva filla, que tenen la intenció de caminar fins a Estella. O al menys, allà és on els perdríem la pista. Hi ha molta gent que, com nosaltres, comença el camí però no el pot fer d’una tirada, per moltes raons: hi ha qui no ho pot fer, com nosaltres, per qüestions de feina, i que no vol, també com nosaltres, dedicar-hi el mes de l’estiu – per allò que hi ha massa gent, massa calor i que no és ben bé el mateix, ja que l’esperit que ens anirem trobant durant tota l’experiència, a l’estiu no és ben bé el mateix perquè s’hi afegeix un component diferent: les vacances, que fan que alguns trams esdevinguin, potser, més turístics del que ens agradaria a tots plegats.

Sigui com sigui, el meu estat anímic comença a canviar després d’una bona dutxa, per la qual hem hagut d’esperar ben bé mitja hora, asseguts al passadís amb els estris a la mà. Només hi ha un bany que hem de compartir tots i, això que de moment sembla una inconveniència, en realitat es converteix en un motiu de gresca i conversa per part dels que esperem. Converses molt agradables amb la gent, compartir l’habitació que ens ha preparat Santiago Zubiri, amb matalassos a terra, papers de diari a dins de les botes perquè demà estiguin mitjanament seques, records del paisatge, tot plegat em fa arribar a la conclusió que això serà dur, ningú no ho nega, però també pot arribar a ser fantàstic!

Només d’arribar, Santiago Zubiri ens fa descalçar a tots, al·legant que li embrutarem tot el terra de fang. Té raó, però l’entrada d’aquella casa sembla una sabateria: files de botes ordenades a terra, amb paper de diari per dintre, van donant la benvinguda als pelegrins tardans, aquells que, pel que sigui, van arribant després que nosaltres, que ens pensàvem que érem dels últims. En realitat jo sempre tinc la impressió – també quan participo en les curses competint amb gent que ho fa molt més bé que jo - que vaig pel darrere. I sempre descobreixo que, darrere meu, encara hi ha algú més. Un altre aprenentatge que he extret d’aquesta aventura: què més dóna ser dels primers o dels darrers? L’important és el procés. Cal viure’l i sentir-lo. Aquest pensament no m’abandonarà mai més. Ni tan sols anys després d’haver acabat l’aventura. Per això parlo no tan sols de vivències físiques, sinó també de vivències que perduren.

0 Comments:

Publicar un comentario

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home

Creative Commons License

Page copy protected against web site content infringement by Copyscape