STO. DOMINGO DE LA CALZADA - BELORADO

14-10-2000

Sto. Domingo-Belorado.

Estamos en Belorado,esperando a que llegue el autobús.Los amigos de Logroño y M.Ángeles, una chica de Vitoria que se nos ha unido, se van. Me sabe mal, pero ellos sólo tenían dos días. Hoy hemos andado 22 km. Hemos parado a desayunar y he comprobado que por aquí también conocen el “pà amb tomàquet”...

Copio unas palabras de uno de esos libros que existen en todos los refugios:
“E Ultreia, esuseia, Deus aia nos”
Ni idea de si es latín o vasco. Sólo sé lo que significa:
“¡Y adelante, ea! ¡Y arriba, ea! Dios, ayúdanos.”
Se me acerca un chino (o es japonés?) me habla en inglés, por supuesto... acabo comprendiendo que ni es chino ni japonés sino neoyorquino. Vive en NY y sus padres son coreanos. Está haciendo el camino en bicicleta. Es sociólogo (se me acercó al verme el libro que voy acarreando por todos los sitios sin poder concentrarme para leerlo, y eso que DEBO hacer un trabajo para el día 24) decía que es sociólogo pero el hombre trabaja en una lavandería. No puedo identificar qué edad tendrá... me dice que hace 7 años que terminó sus estudios (o eso entiendo yo, porque claro, mi inglés no es muy ortodoxo, que digamos). Total: mi convencimiento, una vez más – y serán muchas durante todo lo que os vaya contando- de que las personas nos necesitamos mutuamente y que en el camino puedes encontrarte con gente de todas las razas, nacionalidades, colores y gustos, pero ello no importa: todos tenemos el mismo objetivo: llegar a Santiago (o a Finisterre, la ruta pagana). Y que casi nadie, salvo la gente muy religiosa, tiene muy claro por qué ha iniciado su peregrinación, pero que todos, sin excepción, sienten que el camino “tira” de ellos.
Si, Many, tal como decías... el camino “está ahí” y por eso lo caminamos. Aunque también hay quien dice que el verdadero camino empieza cuando lo acabas... paradoja? Filosofía? Qui lo sá! Os dejo por hoy. Mañana continuaré donde lo del chino, coreano o japonés...


15-10-00
Belorado. Reflexiones en torno al sistema de albergues a partir de uno de ellos.

Ayer no estuvo nada mal. Cenamos todos juntos y la verdad es que fue muy acogedor.

En la mesa nos reuníamos:
una brasileña, una alemana, unos ingleses, el coreano-norteamericano, unos franceses, un suizo, dos canadienses, un australiano, dos catalanes (nosotros), cuatro navarros,tres malagueñas residentes en Madrid (una de ellas profesora de la UNED). ..etc

En realidad no era más que la comprobación de que el mundo es tan pequeño, que cabe todo él alrededor de una mesa.

El menú fue lo de menos, aunque se hizo de forma conjunta:

Entrantes "del chef"- Ensalada de lechuga con tomate
Primer plato (y último)-Pasta con salsa de queso al estilo Valentina (variedad "a gusto del poeta" de macarrones hervidos con queso "El Caserío" fundido)
Postre- Macedonia de frutas con helado. (Ahí había el trabajo de un montón de gente que peló la fruta y el buen hacer de alguien que la mezcló)
Bebidas_ Agüita del grifo (buenísima) y buen vino "Rioja", conseguido por los cuatro navarros, que sabían lo que se hacían.

Todo ello mezclado con enormes dosis de buen humor y grandísimas dosis de paciencia para entenderse en esa reducida y divertida torre de Babel.

Quizá se me pueda decir: "pero esto no es el camino". Pues sí: éso también forma parte del camino, de ahí la enorme importancia que va adquiriendo en el consciente o en el subconsciente de cada uno...

A las 22 h. todo el mundo a la cama, no sin antes haber podido comprobar lo bien que lavaba los platos la profesora de la UNED, lo bien que los secaba el arquitecto técnico catalán y lo bien que los guardaba un general de la Armada francesa retirado, mientras el sociólogo, el filósofo, el artista suizo y los chiquitos canadienses, de profesión "ni-se-sabe-pero-mientras-mi-papi-pague-seguiré-viajando" (qué suerteeee), aparte de todo el otro compacto grupo que no enumeraré para no cansaros, en el cual me encontraba yo divertidísima... ejem... mirábamos! (de vez en cuando es precioso ver cómo los demás trabajan y tú observas)

Por la mañana, Valentina y Sybille (ni idea de como se escribe Sybille, quizá Cybill?, bah, da lo mismo), las hospitaleras jovencísimas, nos tenían preparado un desayuno a base de café con leche, pan, mantequilla, mermelada y galletas!
Todo ello, por el módico precio de un ¡Buenos días!, 200 ptas. por cabeza la noche anterior y "la voluntad" en una urna donde ponía eso: "Donación voluntaria".

Many: deberás explicarme cómo demonios se sustenta todo esto, porque no acabo de entenderlo...
Estas dos chiquitas viven allí (de momento) y no tienen sueldo. Se les da cama y comen con los peregrinos siempre que pueden. Mantienen limpio el albergue y su capacidad de comunicación es tal, que pueden llegar a conseguir todo lo que os he explicado...
Que síii, que ya sé que también hay que contar con la buena voluntad de los que estábamos allá, que algún día se les puede "escapar" de las manos, que vaya usted a saber qué ocurre en verano, cuando en lugar de 20 o 30 personas acuden 100 personas al albergue... hay muchos matices, claro!
pero vamos... yo alucino!

A todo eso tengo que decir que el albergue en sí era una casa viejísima, pero impecablemente limpia. Lo que lo hacía acogedor era el ambiente. Casi me mato para ir al lavabo por la noche, pues para bajar de la litera, había que intentar poco menos que un suicidio, no había luz piloto y por poco me parto la crisma con otra litera, el agua no salía caliente sino "tibia", pero aun así... repito que el ambiente hacía que poco más que una cabañita se conviertiera en el mejor de los palacios y que cada uno de nosotros se considerara "en casa".

14 d’octubre de 2000

Santo Domingo- Belorado.

Som a Belorado, esperant que arribi l’autobús que s’emportarà els amics de Logronyo i la Mª Angeles, una noia de Vitòria que se’ns va unir el primer dia d’aquesta segona fase. Avui hem caminat vint – i - dos quilòmetres. Hem parat a esmorzar i he comprovat que per aquí també és conegut el nostre pa amb tomàquet.

A tots els refugis hi sol haver un llibre o una llibreta on els pelegrins que ho desitgen poden escriure-hi les seves impressions, dedicatòries, signatures o el que els vingui de gust. Del llibre que hi ha damunt la taula de l’entrada, copio aquesta frase, que em té intrigada perquè gairebé tothom la sap, però ningú no té clar en quin idioma està escrita.

E ultreia, esuseia, Deus aia nos

El que si que sap tothom és el significat:

I endavant, i amunt! Déu, ajuda’ns!

Se m’acosta un xinès – o potser és japonès? - em parla en anglès i acabo entenent que no és ni xinès ni japonès sinó de Nova York i els seus pares són coreans. Ell està fent el camí en bicicleta, això vol dir que avui el conec i avui mateix, després de sopar, el perdré de vista, perquè els que van en bicicleta no porten, evidentment, el mateix ritme que els que fem el camí a peu. És sociòleg.

Se m’acosta quan veu que jo llegeixo un llibre que m’he emportat amb mi per tot arreu i del qual he de fer un treball per a la Universitat.

Deia que el novaiorquès - coreà és sociòleg però m’explica que treballa en una bugaderia. No sóc capaç d’identificar quina edat pot tenir. Em diu que fa set anys que va acabar els estudis, o això entenc jo, perquè el meu anglès no és gaire brillant. Reflexiono sobre aquest fet: un sociòleg que treballa en una bugaderia perquè no troba feina d’allò que li interessa de veritat. I sóc conscient que això cada vegada és més normal, a la nostra societat. Mentre jo parlo amb ell i en Joan Salvador xerra amb altres grups, m’adono una vegada més – i seran molts cops durant tot el que encara queda de camí- que les persones ens necessitem mútuament i que en aquest camí pots trobar-te amb gent de totes les ètnies, colors i gustos, però que això no té la més mínima importància: tots tenim un mateix objectiu: arribar a Santiago. O, en el nostre cas, a Fisterra, la ruta pagana, que en diuen. I arribo al convenciment que gairebé ningú, exceptuant la gent molt religiosa, no té gaire clar per què ha iniciat la seva peregrinació, però que tots, sense excepció, sentim que el camí ens estira. És aquí, al refugi o alberg de Belorado on em faig una sèrie de plantejaments i reflexions sobre el sistema d’albergs.

El sopar no està gens malament. Sopem tots junts i la veritat és que tot plegat és molt acollidor. A la taula ens reunim un brasiler, una alemanya, uns anglesos, el coreà – nord-americà, uns francesos, un suís, dos canadencs, un australià, dos catalans – nosaltres- quatre navarresos i tres malaguenys que viuen a Madrid, una d’elles, professora de la UNED. En realitat allà podem corroborar que el món és tan petit que tot ell cap al voltant d’una taula. El menú és el de menys, tot i que es fa de manera conjunta: el treball en equip, encara que el treball sigui senzill, sempre és molt més gratificant.

- Entrants “del xef”- consistent en una amanida d’enciam i tomàquet
- Primer plat (i últim)- pasta amb salsa de formatge a l’estil Valentina. L’explicació del plat és molt senzilla: una bullida de macarrons amb formatgets fosos.
- Postres: macedònia de fruites amb gelat. Aquí s’hi endevina la feina d’uns quants pelegrins que pelen la fruita i el “savoir faire” d’algú que la barreja.
- Per beure, aigua de l’aixeta (boníssima) i un bon “Rioja”, aconseguit pels quatre navarresos, que saben molt bé el que es fan.

Tot això barrejat amb grans dosis de bon humor i grandíssimes dosis de paciència per entendre’ns en aquella reduïda però divertida torre de Babel. Se’m pot dir que això no és el camí, però jo respondria que si. Que això també és el camí, per això aquesta part del camí va prenent tanta importància al subconscient de cadascú. A les deu de la nit, com sempre, tothom cap al llit. Aquesta és l’hora oficial d’anar a dormir als refugis, perquè els pelegrins l’endemà hem de llevar-nos molt d’hora. Abans, però, mentre jo “no faig res” sinó observar, somriure i xerrar, puc comprovar com de bé frega els plats la professora de la UNED, que bé que els eixuga l’arquitecte català i com de bé els col·loca al seu lloc un general de l’Armada francesa retirat, mentre el sociòleg, el filòsof, l’artista suís del qual encara no he parlat i els noiets i noietes canadencs, de professió “no se sap, però mentre el papà pagui seguiré viatjant” i la resta del grup que no nomenaré per no cansar, xerrem i observem els que treballen.

Al matí, la Valentina i la Cybill – no vaig aconseguir aprendre’m el nom, però em sonava a la famosa actriu, la Sheppard- les dues joveníssimes hospitaleres, ens tenen preparat un esmorzar a base de cafè amb llet, pa amb mantega, melmelada i galetes! Tot això, pel mòdic preu d’un Bon dia!, dues-centes pessetes (encara no hi havia l’euro, per tant, al canvi, havíem pagat una mica més d’un euro). També hi ha l’opció, per a qui vulgui fer-ho, de dipositar una donació voluntària en una urna.

Si no coneixes una mica l’ambient del camí no te’n pots fer una idea: aquelles dues noietes viuen allà, de moment, i no tenen sou. Se’ls dona el llit i el menjar – solen menjar, tant al migdia com a la nit, amb els pelegrins, muntant dinars o sopars, segons l’hora, de la mateixa manera que ho han fet amb nosaltres, és a dir: reunint-nos a tots i intentant que dinem o sopem tots junts, tal com hem fet. Mantenen l’alberg net i la seva capacitat de comunicació és tan gran que aconsegueixen tot el dic. Ja sabem que també cal comptar amb la bona voluntat dels que érem allà, que no sempre els deu sortir bé – ens ho expliquen - perquè a tot arreu hi ha gent per tot i el camí no és una excepció. Que alguna vegada se’ls ha escapat de les mans, sobre tot a l’estiu, que en lloc de ser 20 o 30 persones poden arribar a ser 100. Hi hauria molts matisos a fer, és clar!
I a tot això he de dir que l’alberg és una casa molt vella, que sembla que havia estat un teatre, ja que la cuina on es fa el sopar ocupa la part que en altres temps havia estat destinada a escenari. Tot està impecablement net. Allò que fa el refugi acollidor no és la casa en si mateixa, sinó l’ambient. Gairebé em mato per anar al lavabo a la nit, perquè baixar de la llitera és quasi un suïcidi. No hi ha llum pilot i per poc que no m’obro el cap amb la llitera del davant. L’aigua calenta no és calenta sinó tèbia, però tot i això, repeteixo que l’ambient fa que alguna cosa més que una cabana es converteixi en el millor dels palaus i que cadascun de nosaltres es senti com a casa.

En fer aquesta transcripció em consta que aquell alberg tan entranyable ja no hi és. Segurament un altre de més modern l’ha substituït. Què se’n deu haver fet, de les dues hospitaleres? Qui ho pot saber?