L'altre blog de l'Arare

domingo, enero 07, 2007

BURGOS-CASTROJERIZ

Burgos-Castrojeriz
17-10-2000
40 km. En el restaurante de Castrojeriz.
21 h.
Me da la llorera: ¿qué coño (con perdón) estoy haciendo aquí en una mesa donde hay en este momento cuatro brasileños que acabo de conocer en el albergue y una pareja de catalanes que acabo de conocer en los últimos 10 km? Lloro y lloro y los comensales me van proporcionando kleenex. Finalmente les pido perdón y "casi" todo el mundo me dice :
- noo, si yo hoy he llorado a las 5
- noo, si a mi me da cada día la llorera....
-noo, tranquila, esto es normal!
Buffffff! ¿Estoy en Castrojeriz o estoy en Marte?

Retrocedamos... En Burgos se me ocurrió mirarme los pies (como a veces duelen, normalmente no les hago ni caso, o de lo contrario, no sé yo si podría correr y hacer las barbaridades que hago). Total: había unos puntitos rojos muy monos que ya me habían salido la otra vez y que pican un poco. JS me ponía betadine, con lo cual mis pies adquirían un tono amarillo-chino de lo más guay, con puntitos rojo-anaranjados, algo más abultados que de costumbre (los pies, no los puntitos) y desde luego, nada, pero nada eróticos. Eran unos pies de mirar con carita de pena y luego mirarme la cara a ver si se correspondía con los pies. pero mi cara reflejaba una sonrisa profidén total, así que no era preocupante.O eso creía yo.

En Burgos, aparte de postales y sellos, aprovechando la gran ciudad, compré calcetines con componente de algodón al 80% por si acaso... puesto que yo estaba convencida de que tenía una alergia a los calcetines.

Total: llegando a Hontanas, después de 30 km., creíamos que ya habíamos hecho la etapa... inocentes! llegamos a Hontanas sobre las 4 de la tarde y sin comer... teníamos un hambre de caballo y nos metimos en el bar de Victorino (un personaje que sale incluso en la guía) para comer algo. Descubrimos a una pareja que nos saludó con un "Bona tarda" que se nos antojó más catalán que otra cosa... total: nos comimos una super-mega-ensalada que nos dio vigor (como las espinacas a Popeye). Después de la ensalada con un embutido "de la tierra" requetebuenísimo, y de una conversación perfecta con los catalanes más los franceses y Oscar (que nos hicieron saber que el refugio estaba a 30 mts. del bar)yo no me sentía las piennas (ni los pies) por lo tanto, decidí que menda lerenda caminaba otros 10 km. más porque estaba "en forma" total y absoluta y porque bueno, si hemos venido a este mundo a sufrí, pues vamos a demostrarlo, no? Ni corta ni perezosa, levanté los 8,5 kgs. de mochila, seguía sin sentirme las piennas, pero no importaba...

JS me dijo: -Estás segura? mira que ya llevamos hoy 30 km. podríamos quedarnos en este pueblo, que parece bonito...- a lo que yo le respondí:
- Este pueblo lo que parece es aburrido.
-¿Qué vamos a hacer TODA LA TARDE aquí?
- Descansar, chica, descansar- decía él
- Además, hace un solecito que enamora y encima, la chica nueva que acabamos de conocer (Judith) es psicopedagoga como yo y... hemos estado hablando y... y Agustín tiene un oficio precioso (es contador de cuentos *) y...
* En escuelas, bibliotecas, centros de niños, hospitales, etc...

Total: Caminamos esos 10 km. más al lado de Judith y Agustín, que son encantadores, mientras perdíamos la compañía de Christianne, Roger y Oscar, a los que volveríamos a encontrar dos días más tarde (o uno?) . Ah! El artista también nos acompañó.
Ya, ya os contaré quien es el artista, pero es que se me acumula el trabajo....
Además, acabo aquí por hoy.
Esos 10 km. de más acabarían teniendo consecuencias!!
17 d’octubre de 2000

Burgos-Castrojeriz.

Són quaranta quilòmetres. Una mica menys que una marató. Quan escric això sóc al restaurant de Castrojeriz, a les nou de la nit, mentre esperem que se’ns afegeixin uns quants pelegrins que han decidit que soparien amb nosaltres. Tinc ganes de plorar i ploro. Què estic fent aquí, en una taula on de seguida vindran quatre brasilers que acabo de conèixer i a l’alberg hi ha una parella de catalans que he conegut en els darrers deu quilòmetres? Ploro, ploro i quan arriben i em veuen en aquell estat em van proporcionant kleenex, però no s’estranyen gens. Gairebé tothom diu que en algun moment del camí s’ha plantejat el mateix que jo. Un parell de noies han plorat i em diuen que això meu és normal. En un moment donat em pregunto si sóc a Castrojeriz o a Mart.

Ahir, a Burgos se’m va ocórrer mirar-me els peus – com que de vegades fan mal, normalment no els faig ni cas, perquè si ho fes no sé si podria córrer i fer les barbaritats que faig- la qüestió és que m’havien sortit els punts vermells que he nomenat. La primera vegada, en la primera fase del camí, ja m’havien sortit, però va ser el darrer dia i no en vaig fer esment perquè en un parell de dies ja no hi eren. En Joan Salvador m’hi posava Betadine, amb la qual cosa adquirien un to groc d’allò més bonic però d’allò tan poc eròtic. Eren uns peus d’aquells de mirar-se’ls amb cara de pena i després mirar-me la cara per veure si es corresponia amb els peus. Però la meva cara reflectia un somriure d’orella a orella, així que no era preocupant. O això em semblava a mi. Aquest dia, al matí, m’havia posat els mitjons de cotó per si de cas. Total que, arribant a Hontanas, després de caminar trenta quilòmetres, pensàvem quedar-nos-hi, ja que hi havia un refugi. Pensàvem que ja estàvem. Innocents! Teníem una gana de cavall i ens vam ficar al bar de Victorino – que surt a la guia, igual que el bar de San Juan de Ortega, que també surt a la guia- disposats a menjar alguna cosa. A dins del bar vam descobrir una parella que ens va saludar amb un “Bona tarda” . Ràpidament vam començar a parlar amb ells, ens vam asseure al seu costat i ens vam menjar una amanida i un pernil amb pa que ens va fer treure el ventre de pena. Aquella amanida ens va donar la força que els espinacs li donaven a Popeye, per tant, quan vam acabar ens trobàvem tan en forma que vam decidir continuar, ja que la parella formada per la Judith i l’Agustí, així com també l’artista, continuaven fins a Castrojeriz. La Judith és psicopedagoga, com jo, la qual cosa ens dóna molta corda per xerrar. I l’Agustí té una professió d’aquelles que fan venir ganes de conèixer – ne els secrets, perquè deu ser tot un art: és explicador de contes! Bonica professió.

Aquí perdem la companyia de la Christianne i el Roger, els francesos, i de l’Oscar. Però al cap de dos dies els tornarem a trobar. Aquells deu quilòmetres de més, acaben tenint conseqüències!

3 Comments:

Blogger jbauer said...

Burgos, és una ciutat en la que t'esperes molt més del que t'explica la gent.
La Catedral és maca però ni punt de comparació amb la de León.
I les morcilles, a veure si li treuen els grans d'arroç!!!!

31 octubre, 2006  
Anonymous emporda said...

jbauer a veure, la catedral de Burgos és maca però ni punt de comparació amb la de Lleó, clar que no!!! La de Burgos es molt millor, tant a nivell artistic com historic. En sol una cosa es millor la de Lleó: en els vidries i perque els françesos ens van trancat les de Burgos.
I una altre cosa, no provarás mai en la teva vida una morcilla tant bona com la de Burgos, era millor el arroç que aquestas que no ten mes que ceba.

Lo que no se puede hacer es ir un día a Burgos, mirar las cosas de pasada y no hacer más que criticar... para eso quedate en casa.

Dime, tu crees que la catedral de León tiene más valor artístico y más belleza exteriormente que la de Burgos.

Como burgalés, tengo muchos amigos leoneses y ellos mismos reconocen que la de Burgos es mas bonita por fuera y que en lo que es superior la de león es en la vidrieras.

17 octubre, 2007  
Blogger Arare said...

Estic d'acord amb el tema de la catedral de Burgos, Empordà... jo, a més a més, per temes molt personals, tinc un gran "carinyo" a aquesta catedral. I també és cert que, en el tema dels vitralls, la de Lleó s'emporta la fama (crec que merscuda), malgrat tot, jo no en faria un conflicte. Per mi qualsevol patrimoni artístic té el valor que té i - un dia vaig estudiar Hª de l'Art- no es poden fer comparacions entre obres d'art.

Quant a la morcilla no puc dir res perquè no m'agrada gens ni mica, en canvi puc afirmar amb contundència que a Burgos he menjat les millors patates braves de la meva vida!

Moltes gràcies pel teu comentari, Empordà. Em temo que JBauer va desaparèixer de la Blogosfera ja fa molt temps i que no et podrà llegir.

Salutacions cordials.

17 octubre, 2007  

Publicar un comentario

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home

Creative Commons License

Page copy protected against web site content infringement by Copyscape