L'altre blog de l'Arare

sábado, diciembre 30, 2006

BLANES - RELIEGOS

Blanes-Reliegos

Casi 900 km en coche, 12 km. caminando.

Salimos de Blanes a las 6 h. de la mañana. Para ello, naturalmente, nos levantamos a las 5 h. Yo estoy muy cansada, pues la noche anterior me he acostado muy tarde.

No puedo dormirme en el coche. Tengo miedo. A mi manera, si permanezco despierta haciendo compañía a JSalvador, que evidentemente, no puede dormir porque conduce, contribuyo a hacerle el viaje no sólo más agradable, sino también más prudente.

No puedo quitarme de la cabeza el accidente y la muerte de Roser, la madre de Joan Salvador. Es algo que planea en mi mente como un pájaro y necesito hacer acopio de toda mi fuerza de voluntad para apartar el pensamiento negativo e intentar pensar en lo que me espera, otra vez kilómetros y kilómetros de camino, tan deseado y tan temido ya.

Llegamos a El Burgo Ranero sobre las 15,30 h. Visitamos el refugio, hablamos con la hospitalera porque íbamos a dejar el coche una semana (en principio) y nos dice que tranquilos, ella nos lo va a vigilar.

Emprendemos la marcha pues, hacia Reliegos. Nos esperan 12 km. llenos de campos en los que el otoño está haciendo su aparición poco a poco y transforma los colores de una manera espectacular. Por el camino, familiar ya, pasan poquísimas personas.

Tengo tanto miedo, tanto, de que me vuelva a ocurrir lo de los pies, que me paso un buen rato sufriendo, pensando que el polvo y las gramíneas van a producirme asma. De pronto me doy cuenta de que aparte de convertirme en hipocondríaca, estoy haciendo a mis propios ojos el ridículo más vil y dejo de pensar en esta gilipollez. Bebo agua, con lo cual se me aclara la garganta y las ideas.

La anécdota - siempre me pasan estas cosas- es que no hay nadie, pero NADIE en el espacio que abarca nuestra vista y decido hacer un pis detrás de unas matas. No había nadie, de verdad. Pero como por arte de magia, aparecen 4 ciclistas a lo lejos y todo apunta a que debo darme prisa o me verán en plena faena! No, que nadie me diga que me invento lo de la ley de Murphy. Es mi aliado para todo lo que hago.

Caminamos los dos en silencio, uno al lado del otro, a ratos cogidos de la mano, a ratos mirándonos, cómplices de nuevo por estas sendas de acabado perfecto, que parece que hayan sido dibujadas exclusivamente para que nosotros las pisemos. Y sin embargo... son sendas centenarias por donde han caminado miles de peregrinos. Nos sentimos protagonistas de nuevo de nuestra propia elección y hacemos comentarios sobre lo que puede ser la felicidad, cuando la meta es tan sencilla como llegar al final del camino.

Ambos evitamos el tema que subyace en nuestras mentes y que ha ensombrecido nuestras vidas de un modo dramático, aunque la muerte sea algo natural, previsible y, como todos sabemos, el final de ese camino que es la vida.

Aguanto pues mis lágrimas y consigo no llorar. Nos concentramos en las aves rapaces que pueblan los campos, únicos acompañantes en casi toda la tarde, exceptuando los ciclistas del pis, claro está!

Llegamos a Reliegos, buscamos el refugio y observamos que en total, vamos a ser 5 personas. Una pareja de australianos que me parecen muy viejos hasta que cruzo unas palabras con ellos y descubro con estupor que igual sólo me pasan 5 años... todo lo más... también hay un chico murciano de unos 35 años que camina solo. Nos saludamos, pero no se crea entre nosotros aquél "feeling" ... no importa.

Es divertido comprobar que en este pueblo son poquísimos vecinos - unos 110 vecinos- unas 250 personas. Vecino=casa, para ellos. Pero claro, en cada casa no vive un solo habitante!

Bueno pues, siendo tan pocos, llevan una marcha que ni os cuento. Mientras cenamos están pasando un video sobre un acto político celebrado en el pueblo hace poco. ¡Si supierais como se peleaban entre ellos! socialistas contra "peperos", pero una cosa triunfal!!! y ¡anda que no estaban contentos de verse en el video! Quiero decir los pocos vecinos que estaban en el bar en aquel momento, claro.

Un dato curioso: una tormenta les había destruido no hace mucho un torreón románico precioso, que ahora es una pura ruína. Parece ser que el alcalde les habló de hacer una colecta entre todos para reconstruirlo y la respuesta de los vecinos fue : - ¿y para qué queremos reconstruirlo? ¡No nos sirve para nada!
en fin...

¡Esa noche a las 21,30 h ya estábamos en la cama!
Sis mesos més tard...

05 d’octubre de 2001

Blanes- Reliegos.

Gairebé nou-cents quilòmetres en cotxe i dotze quilòmetres caminant. Sortim de Blanes a les sis del matí. Per poder sortir a les sis ens llevem a les cinc. Jo estic molt cansada, ja que la nit anterior m’he ficat al llit molt tard i intento adormir-me durant les hores de viatge, però no puc. Tinc por. A la meva manera, si romanc desperta, fent companyia a en Joan Salvador, que, evidentment, no pot dormir perquè està conduint, contribueixo a fer-li el viatge no solament més agradable, sinó també més prudent. Només nosaltres dos. En Gerard ja no tornarà més. Ara si que no pot deixar l’institut.

No em puc treure del cap l’accident de la Roser – la seva mare- fa menys d’un mes, quan va anar a parar sota les rodes d’un camió, morint a l’acte. És un ocell que planeja sobre el meu cap i necessito concentrar-me i fer ús de tota la meva força de voluntat per apartar el pensament negatiu i pensar en la fase del camí que ens espera. Altra vegada, quilòmetres i quilòmetres de camí, tan desitjat i al mateix temps tan temut per mi, en aquests moments.

Arribem a El Burgo Ranero sobre dos quarts de quatre de la tarda. Visitem el refugi, parlem amb l’hospitalera perquè hem de deixar allà el cotxe durant una setmana, que és el temps del que disposem, en principi. Ens tranquil•litza i ens posem en marxa en direcció a Reliegos. Com que sabíem que estaríem cansats del viatge, hem decidit caminar només 12 quilòmetres. Dotze quilòmetres plens de camps on la tardor està fent la seva aparició a poc a poc i va transformant els colors d’una manera espectacular. Pel camí, ja familiar per nosaltres, no hi ha ningú. Tinc tanta por al damunt, tanta por que em torni a passar allò dels peus, que em passo una bona estona patint, pensant que la pols i les gramínies m’acabaran produint asma. De cop m’adono que apart de convertir-me en hipocondríaca, estic fent, als meus propis ulls, el ridícul més vil. Intento apartar aquest pensament. Bec aigua, amb la qual cosa se m’aclareixen la gola i les idees.

L’anècdota divertida d’aquesta etapa és que no hi ha ningú – però allò que se’n diu ningú – en l’espai que abasta la nostra mirada i decideixo fer pipí darrere d’unes mates. No hi havia ningú, de veritat. Però com per art de màgia, quan estic en plena feina, apareixen quatre ciclistes allà a la llunyania i tot apunta a què si no vaig de pressa em veuran! Que ningú no em digui mai que m’invento allò que la llei de Murphy em persegueix!

Caminem tots dos, en silenci, l’un al costat de l’altre, a estones agafats de la mà, a estones mirant-nos amb complicitat, per aquells camins d’acabat perfecte, que sembla que hagin estat dissenyats exclusivament perquè nosaltres els puguem trepitjar. I en canvi... són camins centenaris per on han caminat milers de pelegrins. I ens tornem a sentir protagonistes de la nostra pròpia elecció i fem comentaris sobre allò que pot ser la felicitat, quan la meta és tan senzilla com arribar al final d’un camí.

Tots dos evitem el tema subjacent a les nostres ments i que ha generat una ombra a les nostres vides d’una manera dramàtica, encara que la mort sigui quelcom natural, previsible i, com tots sabem, el final d’aquest altre camí que és la vida. Aguanto, doncs, les llàgrimes que em pugen gola amunt i aconsegueixo no plorar. Ens concentrem en les aus rapaces que poblen els camps, úniques acompanyants de quasi tota la tarda, exceptuant els ciclistes del pipí.

Arribant a Reliegos busquem el refugi i observem que serem cinc persones en total. Una parella d’australians que em semblen molt vells fins que creuem unes paraules amb ells i descobreixo que és possible que només em sobrepassin en cinc anys. també hi ha un noi de Múrcia, que deu tenir uns 35 anys que camina tot sol. Ens saludem però no es crea entre nosaltres – ni tan sols amb els australians- aquell feeling que sol crear-se amb les persones del camí. Què hi farem?
És divertit comprovar que en aquest poble són poquíssims veïns – uns cent deu veïns – unes dues-centes cinquanta persones. Ells, de cada casa en diuen veí, però el que està clar és que no hi ha un sol habitant en cada casa. Doncs, essent tan pocs, porten una marxa que sembla mentida! Mentre sopem, a l’únic bar obert, estan passant un vídeo sobre un acte polític que es va celebrar al poble fa poc. Tan pocs veïns i tan mal avinguts! La meitat, socialistes, l’altra meitat, del partit popular. Al vídeo es barallen com a gats. Verbalment, és clar. Però la gràcia està en què quan estan passant el vídeo al bar, tots junts, fan broma de com es barallen i estan tan contents de sortir a la tele! Curiós. Allà ens assabentem que una tempesta els havia destruït una torre romànica preciosa que ara és una pura ruïna. Sembla ser que l’alcalde els va parlar de fer una col•lecta per reconstruir-la, però la resposta dels veïns va ser que no calia, perquè no els servia per a res, aquella torre.

Aquella nit, a dos quarts de deu ja ens fiquem al llit i jo tinc als meus ulls la bellesa del color d’aquells camps.

0 Comments:

Publicar un comentario

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home

Creative Commons License

Page copy protected against web site content infringement by Copyscape