L'altre blog de l'Arare

jueves, diciembre 21, 2006

SARRIA-PORTOMARÍN

Mi camino-casi-final 1

¿Saben una cosa? No sé como ponerme a escribir, porque estas últimas etapas han sido distintas. Hace tanto tiempo que empezamos, las motivaciones han ido siendo (para mí) cada vez tan diferentes, que me parece que es otra historia que ya no tiene nada que ver con la que empecé al emprender este camino. Pero sería una lástima no terminar de contarme a mi misma (aunque sólo sea para mí, eso es) lo que sucedió, así que procedo y que sea lo que las musas decidan.

17-04-03

8 de la mañana. Nigrán. Casa de Álvaro y Beni. Ni por asomo se nos habría ocurrido, hace unos meses, que íbamos a emprender la última etapa de nuestro camino con estos nuevos amigos. Es más, si me lo hubieran dicho habría respondido con una sonrisa, que una cosa es una lista de distribución de correo y otra cosa es la realidad, aunque estoy convencida, también porque lo he vivido tanto, que no es cierto: la realidad y la ficción pueden muy bien confundirse en este caso, más que nada, porque aquello que nos empeñamos en llamar ficción (y se empeñan sobre todo los elementos "ajenos a la obra") no es sino un fiel reflejo de nuestra realidad, en el espejo macluhaniano de la aldea global.

Y en fin, digamos que sin ser yo dama camelotiana ni ser mi capi especialmente sensible a los temas virtuales, el día 16,a las 7 de la mañana empezábamos a hacer kilómetros - en coche- para encontrarnos con dos personas a quienes no habíamos visto jamás. Ni ellos a nosotros, claro está. Y nos conocimos. Y la educación respectiva hizo que - de entrada- tocáramos temas triviales, como madan los cánones, hasta que a los pocos minutos emprendíamos un paseo-exploración de la zona y nos contábamos - más o menos- la vida. Así son las cosas. Encantado, mi capitán me hizo saber que se encontraba muy a gusto ."Ya lo intuía", dije yo, pero claro, en ningún momento había tenido la absoluta seguridad, por aquellos temores que siempre la rondan a una.

¡Y cómo me gusta andarme por las ramas! A las 8 de la mañana del 17, pues, como empezaba diciendo, nos vamos camino de Santiago - en coche- para recoger al hijo de Álvaro y Beni, quien nos acompañaría hasta Sarria, último destino en nuestra etapa anterior, punto de partida para ellos. Llegados a Sarria y desembarcados, llevóse el coche de nuevo el hijo (qué paciencia hay que tener con los padres) y previa toma de un café con leche - hay que mantener los motores en condiciones óptimas- empredemos nuestra caminata, caras sonrientes "en estol, companys alcem el vol, que arriba ja la nova matinada" (nada, cosas mías...) mochilas a la espalda, botas limpias, aunque caminadas. De entrada, para nosotros, todo es atípico. El hecho de empezar a andar a las 11 de la mañana ya es un signo diferente. Por ello, llegamos a Portomarín a las 5 de la tarde, habiéndonos parado en Morgade para repostar (aquello de los motores y tal). Caminados los 25 km de paisaje, hablando con uno, y con otro/a o simplemente en silencio, llego a la conclusión de que estas dos personas van a resultar entrañables para mí. Buena conclusión, teniendo en cuenta que vamos a compartir nuestra intimidad durante, por lo menos, cinco días. Estoy contenta.

Llegados a Portomarín y tomada posesión de nuestras respectivas literas, después de una ducha (fríaaaaaa) en unos servicios llenos de agua por el suelo (a veces la gente es algo guarrindonga, ¿qué le vamos a hacer?) salimos a dar una vuelta por el pueblo. Previamente habíamos quedado con Many (viviendo en Lugo habría sido un delito no vernos) quien llegó acompañado de Marisé, Lucía y Lino. Agradabilísima compañía para una estupenda y opípara cena (Many siempre sabe lo que se hace en materia de yantar)... me alegro tanto de que se hayan descubierto estos tres navegantes ( mi capi, Álvaro y Many) ... ya veis... ¡cosas de la red! hay que ver lo que se puede llegar a querer a unas personas aparentemente tan distantes... shhht, ya me callo...

¡A las 11 nos fuimos a la cama, que mañana había que madrugar...

Nos deseamos felices sueños y no voy a decir nada de los roncadores ;)
Abril de 2003
No sé com explicar tota la resta del nostre camí. És diferent. No té res a veure el principi amb el final, t’ho miris per on t’ho miris. Els ànims de cadascun de nosaltres són diferents, les motivacions de Joan Salvador i les meves no són les mateixes, els seus desitjos i els meus no convergeixen i jo he estat a punt d’abandonar la idea de continuar més d’una vegada, sense ganes d’abordar l’etapa final. Mentre llegeixo el meu diari m’adono que fins i tot se’m fa feixuc el fet de descriure tota aquesta part. Reconec que he de fer un veritable esforç per posar-m’hi. Malgrat tot, em sembla que seria una llàstima que totes aquestes impressions, absolutament sinceres, es quedessin per sempre en una llibreta petita de tapes negres, sense veure la llum. Per això decideixo continuar explicant, tot i que els lectors s’adonaran que res no té res a veure amb el que han llegit fins ara. Procedeixo i que les muses decideixin.

17 d’abril de 2003
Vuit del matí. A casa dels nostres amics Álvaro i Beni. Fa uns quants mesos no m’hauria pensat de cap manera que faríem la darrera etapa del nostre camí al costat d’ aquests nous amics. És més: qui m’ho hagués dit hauria obtingut com a resposta un somriure i aquestes paraules:

- Una cosa és una llista de distribució de correu, on et pots intercanviar e-mails amb gent que no has vist mai i una altra cosa radicalment diferent és la realitat.

Tot i la més que probable resposta al meu possible interlocutor, en el fons estic convençuda , per tot el que he viscut, que no és veritat. La realitat i la ficció es podrien confondre molt bé en aquest cas, més que res, perquè allò que ens entossudim a nomenar ficció – i s’hi entossudeixen bàsicament els que mai no han fet amics per internet- no és sinó un fidel reflex de la nostra realitat, al mirall macluhanià de l’aldea global. Si jo no hagués fet una carrera a través d’una Universitat “virtual” podria haver-me posat al costat de “l’enemic” i dir que allò de “quedar” amb uns amics que no coneixem per fer l’última etapa del camí de Santiago, era absolutament surrealista. Però jo he fet una carrera a través de la UOC i he tingut a casa amics d’Alella, de Palau de Plegamans, de Galícia, de Santander, de Roma i de Xile. Per què no hauria de poder caminar al costat d’unes persones amb les quals només ens hem comunicat a través del xat o per telèfon? Sense ser en Joan Salvador, doncs, especialment sensible als temes internautes, però amb l’experiència d’haver-ne conegut uns quants, el dia 16 d’abril a les 7 del matí sortíem des de Blanes cap a Nigran, a casa de l’Álvaro i la Beni. Ens coneixem de la manera més natural. L’educació de tots quatre permet que encetem converses més o menys intranscendents – que casa más chula tenéis- ¿habéis tenido buen viaje?- ¿qué se cuece por Catalunya? – En un parell d’hores ens fem una síntesi de les respectives vides i ens trobem passejant per la platja en pau i harmonia, xampurrejant gallec – nosaltres- xampurrejant català – ells- Joan Salvador, en un apart, em comenta que se sent molt a gust i que no hi haurà cap problema, al menys a priori.

Em trobo, doncs, prenent un suc de taronja mentre ells acaben de preparar les motxilles i es miren la guia per veure per quins pobles hem de passar. El seu fill gran ens acompanya a Sarria, que era on ens havíem quedat el mes de setembre i, després d’un bon cafè amb llet, en condicions més que òptimes, emprenem la caminada. El fill es va tornar a emportar el cotxe cap a Nigran. Quina santa paciència han de tenir, de vegades, els fills, cap als seus pares!

En pocs moments ens trobem als afores de Sarria i jo canto internament “En estol, companys alcem el vol, que arriba ja la nova matinada”. Coses meves, de l’era xirucaire! Tot es atípic, en aquesta darrera fase.

El fet de començar a caminar a les 11 del matí en lloc de fer-ho a les 7 o a les 8, com sempre, ja és un signe diferent. Per això, arribem a Portomarín a les cinc de la tarda, havent-nos parat a Morgade per dinar. Caminats els vint- i- cinc quilòmetres de paisatge, parlant amb l’un i amb l’altre o simplement en silenci, arribo a la conclusió que aquelles dues persones acabaran sent entranyables per mi – com així s’ha demostrat quan escric aquest resum- És una sort que ens caiguem tan bé, perquè hem de compartir molts quilòmetres i cinc dies de convivència. Estic contenta. Arribant a Portomarín i presa possessió de les nostres respectives lliteres, després d’una dutxa freda – arribar a les cinc de la tarda és garantia segura que no trobaràs aigua calenta- sortim a fer una volta pel poble. Prèviament havíem avisat al nostre amic Manolo, que és de Lugo, com ja havíem comentat i hauria estat un delicte no veure’ns amb ell i la seva família. Amable companyia, la del Manolo, la Marisé , la Lucia i en Lino. Sopar immillorable en un bon restaurant, una gran trobada. Joan Salvador, Álvaro i Manolo, tres capitans de vaixell, què es podia esperar sinó bonhomia i bones vibracions? A les onze ja érem al llit.

Creative Commons License

Page copy protected against web site content infringement by Copyscape