L'altre blog de l'Arare

lunes, diciembre 25, 2006

PONFERRADA-VILLAFRANCA DE EL BIERZO

Septiembre, 2002

Y de nuevo, seis meses más tarde, reanudamos esa peregrinación que a veces parece un calvario. Yo esta vez no tengo ganas, necesito hacer acopio de toda mi fuerza de voluntad para seguir a este hombre que me lleva de aventura en aventura... y por él lo hago. Sí. Por él lo hago, y esta vez es un intercambio. Una negociación. Él vendrá a Tielve, a ver a mis amigos - y se lo pasará bien, mal que le pese reconocerlo- y yo seguiré caminando a su lado por esos caminos ...

9-09-02

Tengo la cabeza llena de imágenes, de momentos, de músicas, de besos, de abrazos, de risas... demasiadas emociones para tan pocos días. Llegó myril a mi casa. Pasó todo muy deprisa, como si tantos meses de esperar el momento no hubieran servido para nada... aunque intento consolarme con aquello tan manido de que "lo bueno, si breve, dos veces bueno". Vamos a acabar pensando que, efectivamente, puede ser así. Pero hay cosas que saben a poco. No puedo, aquí, en mi crónica del camino, hablar de Tielve. Tielve fue un remolino de sentimientos entremezclados donde amé y odié, reí y lloré, pero donde por encima de todo, comprobé una vez más el poder de la amistad con mayúsculas.

Y dicho esto ...
El domingo, día 8 de septiembre, después de desayunar y despedirnos de todos, partimos hacia Ponferrada, donde lo habíamos dejado la última vez. Y partí contenta, por lo que dejaba atrás. Y partí triste, por lo que dejaba atrás. Y estaba feliz, por lo que estaba previsto y estaba a la vez triste, por lo que estaba previsto.

Ponferrada-Villafranca del Bierzo
22,4 km

Caminamos aproximadamente 4 horas. La primera etapa fue "normal". Demasiado asfalto. Paramos a desayunar por segunda vez en un pueblo llamado Cacabelos. A partir de ahí me sorprende gratamente encontrarme de nuevo con camino de verdad: viñas y árboles frutales: manzanos y perales, cerezos, nogales...

Caminamos juntos en silencio. En mi cabeza, arremolinándose las emociones pasadas, presentes y aun las futuras... mi imaginación no tiene límites y echaba de menos cosas que había dejado a medias, y pensaba en cómo se iban a desenvolver, predecía, hacía juicios, y echaba aún de menos cosa que jamás han ocurrido, mientras mis ojos se llenaban de verde y de azul. Los acontecimientos pasados, en mi caso, siempre tienen que ver con paisajes vividos o imaginados, pero siempre entrañables.Los paisajes inundan mis ojos y mi mente se desborda: casas pequeñas, el día a día de las personas que puedan habitar en ellas... como en una novela por inventar, nunca leída pero siempre leída. Aquello que jamás sabré escribir, aquello que jamás sabré describir, aunque me gustaría tanto...

El presente, andar los caminos junto a Joan S. El futuro, la voluntad de seguir haciéndolo por el camino real, la vida. Y en medio del pasado, del presente y del futuro, todo lo vivido en los últimos días y el trabajo,y los chicos y los amigos y la familia y todo en concreto y nada en concreto.

Y llegando al albergue, una ducha muy rápida. Y el pelo hecho un desastre, pero deberá aguantar. No hay agua caliente y me pregunto quien es el guapo que se va a lavar la cabeza con agua fría. Yo no. Hoy no. Por la tarde, pequeña siesta en la que, en sueños, se me mezclan el camino y mis amigos de internet, así como animales exóticos, como ñús azules, avestruces brillantes, hipopótamos y elefantes de colores, que representa que eran el producto de algo que habíamos fumado, mientras many bailaba con una de las chicas de León. Me despierta el sonido de la melodía de un minuetto. Era un móvil en la vida real. Despierto, pues, y me doy cuenta de que mi sueño ha sido realmente buñueliano. Hace muchos años vi una película: "El discreto encanto de la burguesía", donde algunos animales se paseaban por delante de la cama de alguien. Debo de estar muy malita :)) y además, debe hacer como 25 años que no me "fumo" nada que no sea un triste malboro ligth, así pues... mis paranoias oníricas son dignas de figurar en encilopedia.

Camino del puebo, para visitarlo, me hincho a comer moras, bajo un sol precioso que se ha dignado salir sólo para mí. O eso imagino yo y a mi me basta. Paseo por el pueblo, merienda-cena y vuelta al albergue. Mañana hay que subir a "O Cebreiro". Ya estoy metida de lleno. Me apetece. Mis pies responden, por el momento. ¡Ya era hora!
Setembre de 2002

Passen sis mesos més i hi tornem. A mi ja em sembla un calvari. Jo aquest cop no en tinc ganes i necessito fer provisió de totes les meves forces, sobre tot, la força de voluntat, per seguir aquest home que em porta d’aventura en aventura. I per ell ho faig. Ho faig per ell i aquesta vegada es converteix en un intercanvi, una negociació. Ell m’acompanyarà a Tielve a veure els meus amics d’internet, allò que en llenguatge internauta se’n diu “una quedada” i s’ho passarà bé – mal que li pesi reconèixer-ho- i jo seguiré caminant per aquests camins que els meus peus, només de veure’ls ja es transformen. És un procés mental? Encara no ho sé ni crec que ho arribi a saber mai.
09 de setembre de 2002

Tinc el cap ple d’imatges, de moments, de músiques, de petons i abraçades, de rialles... massa emocions per tan pocs dies. Va arribar la Myriam a casa nostra, de vacances. La Myriam és una amiga xilena que vaig conèixer a través de la xarxa. Va passar tot molt de pressa, com si tants mesos d’espera no haguessin servit de res. Hi ha una espècie de – diguem-ne consol- a través d’aquella famosa frase que allò bo, si és breu és doblement bo, però hi ha coses que tenen gust de poc i aquesta trobada a Tielve n’és una. Era la contrapartida a continuar fent camí. Tal com deia, jo no tinc ganes de continuar, estic molt desanimada i haver-me trobat amb els amics que fins aleshores representava que eren virtuals, el fet que s’haguessin convertit en persones de carn i ossos per un parell de dies, d’haver-hi parlat, d’haver-los abraçat, d’haver conviscut amb ells i amb elles i haver-me’n de separar altra vegada per tornar a iniciar aquella aventura que ja no sento com a meva, aconsegueix que encara se’m faci més feixuc. Tielve ha estat un remolí de sentiments barrejats on he estimat i avorrit, he rigut i plorat, però on per damunt de tot he comprovat una vegada més el poder de l’amistat. El diumenge dia 8 de setembre, després d’esmorzar i acomiadar-nos de tothom, sortim cap a Ponferrada, on ho havíem deixat la darrera vegada. I marxo contenta per tot el que deixo enrere i marxo trista per tot el que deixo enrere. I sóc feliç per tot el que tenim previst i estic trista pel mateix motiu.

Ponferrada – Villafranca del Bierzo

Vint - i dos quilòmetres i mig. Caminem quasi quatre hores. La primera etapa és normal. Massa asfalt. Parem a esmorzar per segona vegada en un poble nomenat Cacabelos. A partir d’aquí em sorprèn gratament tornar-me a trobar amb el camí de veritat: vinyes i arbres fruiters. Pomeres, perers, cirerers, nogueres... Caminem junts en silenci. Al meu cap, en un bullidor, les emocions passades, les presents i fins i tot les futures. La meva imaginació no té límits i trobo a faltar coses que he deixat a mig fer i penso en com s’esdevindran, faig prediccions, faig judicis i trobo a faltar encara coses que mai no han ocorregut, mentre els meus ulls s’omplen de verd i de blau. En el meu cas, els esdeveniments passats sempre tenen a veure amb paisatges viscuts o imaginats, però sempre entranyables. Els paisatges inunden els meus ulls i la meva ment es desborda: coses petites, el dia a dia de les persones que hi puguin viure, com en una novel·la que encara s’hagués d’inventar, mai llegida, però sempre llegida. Allò que mai sabré escriure, allò que mai sabré descriure, encara que m’agradaria tant!
El present: caminar pels camins al costat d’en Joan Salvador. El futur, la voluntat de continuar fent-ho pel camí de la realitat, la vida. I entremig del passat, del present i del futur, tot allò viscut els darrers dies i la feina, i els fills i els amics i la família i tot en concret i res en concret.
Arribant a l’alberg, una dutxa ràpida. Els cabells fets un desastre però m’he d’aguantar. No hi ha aigua calenta i em pregunto qui és el guapo que es rentarà el cap amb aigua freda. Jo no. Avui no. A la tarda, petita migdiada on, en somnis, se’m barregen el camí, els meus amics d’internet i animals exòtics, com nyus blaus, estruços brillants, hipopòtams i elefants de colors, que representa que eren producte d’alguna cosa que havíem fumat, mentre en Manolo ballava amb una de les noies de León. Em desperta un minuet. Era un mòbil a la vida real. Em desperto, doncs, i m’adono que el meu somni ha estat realment buñuelià. Fa molts anys vaig veure una pel·lícula que es deia “El discreto encanto de la burguesía” on alguns animals es passejaven per davant del llit d’algú. Dec estar molt malalta. I a més, deu fer més de vint – i- cinc anys que no em fumo res que no sigui un trist marlboro ligth, així doncs, les meves paranoies oníriques són dignes de figurar en una enciclopèdia. Camí del poble, per visitar-lo, em dedico a menjar mores sota un sol preciós que s’ha dignat sortir només per mi. O això m’ imagino jo, i ja en tinc prou. Passegem pel poble, fem un berenar sopar i tornem a l’alberg. Demà toca pujar a O’Cebreiro. Ja torno a estar ficada de ple al camí. M’agrada. Em ve de gust. Els peus, de moment, responen. Ja era hora!

Creative Commons License

Page copy protected against web site content infringement by Copyscape