CARRIÓN DE LOS CONDES- TERRADILLOS DE TEMPLARIOS

13-04-01

Carrión de los Condes-Terradillos de Templarios
(26 km)

A las 7,30 h, todos en pie, nos sacudimos el sueño a base de lavarnos la cara con agua fría y a base de un buen café con leche en el bar España, donde nos miran raro (hemos descubierto el por qué de tan poquita gente este año: ya no es considerado “Año Santo compostelano”, por lo tanto, la gente no va, o va menos. Pero a nosotros poco nos importa).

Empezamos a andar por carretera los primeros 5 km, con lo cual la rodilla de JSalvador se resiente un poco, ya que el asfalto le va muy mal. El paisaje, de momento, es normal. Gerard y yo estamos a la expectativa de esa etapa que en todas las guías viene señalada como “el reto a la soledad”.

Una vez dejamos la carretera y enfilamos por el camino, podemos certificar como en un acta notarial el “efecto soledad”, pero también podemos experimentar algo que nunca se nos olvidará: que el cielo es realmente azul-cielo, con toda la gama de matices que uno se pueda imaginar, que el polvo del camino invita a caminarlo, que no hacen falta palabras para describir emociones, que basta con mirar a los ojos del otro para saber qué es la felicidad hecha pasos, esa especie de comunión del cuerpo con la tierra, con el aire, con el agua, cómo no (porque aunque no está ahí, se adivina) y también con el fuego que llevamos dentro de nosotros. Recuerdo haber sentido eso mismo en algunas ocasiones en que navegamos (aunque el capi no me crea y bromee al respecto).

Así pues, los cuatro elementos se funden en el sentimiento que acompaña nuestro caminar. En el camino, parece que “no hay nada”. 17 km llenos de una nada perfecta, naturaleza pura que queremos fijar en nuestras retinas, en esa parte del cerebro que albergará nuestros recuerdos, tanto como en nuestra cámara fotográfica, que nunca, jamás nos devolverá esa realidad tan perfecta, pero que actuará como herramienta mnemotécnica para el resto de nuestra vida.

En esa “nada” absolutamente plana, donde están inmersos cientos de años de historia , en cada piedra, en cada puñado de tierra de esos campos, en cada hoja renovada a efectos de la primavera de los pocos árboles con que nos cruzamos, tengo acceso a un freudiano inconsciente colectivo repleto de poetas que cantaron su belleza.

Salgo de mi ensoñación al llegar a Calzadilla de la Cueza. A dos km de Quintanilla de la Cueza también. Efectivamente, puedo ya volver a bromear, el hechizo se ha roto y esos caminos que no he de volver a pisar, como dice Machado, quedarán para siempre en mi memoria. Allá, a lo lejos, la torre del campanario de Quintanilla. Gerard y Jsalvador la ven perfectamente. Yo sólo veo una línea vertical que sale de la tierra y se funde con el azul del cielo. Bromeamos acerca de mi miopía y de los nombres de los pueblos. Templadillos Terrarios? No! Terradillos Templarios (nos reímos con gesto cansado, pero divertido).

Llegamos pues, a Templadillos-Terradillos y al albergue. Marisa, la hospitalera, nos enseña la que será nuestra habitación por esta noche. Nos muestra las duchas y se va a prepararnos la comida.

Me ducho lentamente, saboreando el agua caliente y pensando en el paisaje que dejamos atrás. Mi gozo en un pozo, cuando descubro de nuevo los puntitos rojos en mis pies, amenazadores, invitándome a terminar el camino recién empezado... Vuelve la esperanza cuando llamo a mi amiga Montse, que es doctora, y me dice que ya tardo en tomarme un antihistamínico, por si acaso se tratara solamente de esa alergia a las gramíneas...

No será tan fácil L pero lo vamos a probar. Se ha roto todo el encanto, la ley de Murphy ataca de nuevo (o quizá al apóstol no le apetece todavía que me acerque a verle)... lo siento porque no puedo controlar la situación. Se impone descansar esa noche con las piernas en alto y a ver si mañana está todo en su sitio.

13 d’abril de 2001

Carrión de los Condes- Terradillos de Templarios.

Vint- i- sis quilòmetres. A dos quarts de vuit del matí tots drets. Ens espolsem la son a base de rentar-nos la cara amb aigua freda i d’un bon cafè amb llet al bar España, on ens miren d’una manera estranya. Hem descobert per què hi ha tan poca gent, si ho comparem amb l’any passat. Aquest any ja no es considera “Año Santo Compostelano” per tant, la gent no va cap a Santiago o hi va molt menys. Però a nosaltres, que no ho fem per motius religiosos, no ens importa. És més: a nosaltres ens va més bé, perquè això vol dir menys gent als albergs.

Comencem a caminar. Els primers cinc quilòmetres els fem per carretera, amb la qual cosa el genoll de Joan Salvador se’n ressent una mica, ja que l’asfalt li va molt malament, al seu pobre genoll. El paisatge, de moment, és normal i no té la capacitat de sorprendre’m, com altres vegades. M’hi dec estar acostumant! Potser sóc jo, qui ha perdut la capacitat de sorpresa. M’estic equivocant de mig a mig. En Gerard i jo estem a l’expectativa d’aquesta etapa que a totes les guies ve assenyalada com “el repte a la soledat”. Un cop deixem la carretera i enfilem pel camí, podem certificar com en una acta notarial aquell “efecte soledat”, però també podem experimentar quelcom que mai no se’ns oblidarà: que el cel és realment blau - cel, amb tota la gamma de matisos que hom es pugui imaginar, que la pols del camí convida a caminar-lo a poc a poc, que no calen paraules per descriure emocions, que n’hi ha prou amb mirar els ulls de l’altre per saber què és la felicitat convertida en passes, aquesta espècie de comunió del cos amb la terra, amb l’aire i també amb l’aigua, que tot i que no és allà, s’endevina. I també amb el foc que portem dins nostre. Recordo haver sentit això mateix en algunes ocasions en què naveguem, encara que el meu capità no em cregui i en faci broma. Així doncs, els quatre elements es fonen en el sentiment que acompanya el nostre caminar. Al camí sembla que no hi hagi res. Disset quilòmetres plens d’un res perfecte, naturalesa pura que volem fixar a les nostres retines, en aquella part del cervell que albergarà els nostres records, tant com a la nostra camera fotogràfica, que mai, per molt que ens hi posem, ens tornarà aquesta realitat tan perfecta, però que actuarà com a eina mnemotècnica per a la resta de la nostra vida.

En aquest “res” absolutament pla, on hi ha immersos cents d’anys d’Història, en cada pedra, en cada grapat de terra d’aquests camps, en cada fulla renovada a efectes de la primavera dels pocs arbres amb què ens creuem, tinc accés directe a un freudià inconscient col·lectiu replet de poetes que han cantat la seva bellesa. Surto del meu somni quan arribem a Calzadilla de la Cueza que es troba a dos quilòmetres de Quintanilla de la Cueza. Ja puc tornar a fer broma. La màgia ja s’ha trencat i aquests camins que no he de tornar a trepitjar, com diu Machado, quedaran per sempre a la meva memòria. Allà, lluny, la torre del campanar de Quintanilla. En Gerard i en Joan Salvador la veuen perfectament. Jo només veig una línia vertical que surt de la terra i es fon amb el blau del cel. Fem broma sobre la meva miopia i sobre els noms dels pobles. Templadillos de Terrarios? No! Terradillos de Templarios! (Riem amb gest cansat però divertit)

Arribem, doncs, a Terradillos de Templarios i a l’alberg. La Marisa, l’hospitalera, ens ensenya la que serà la nostra habitació per aquesta nit. Ens mostra les dutxes i se’n va a preparar-nos el dinar. Em dutxo lentament, assaborint l’aigua calenta i pensant en el paisatge que hem deixat enrere. Tota la meva alegria se’n va en orris quan descobreixo als meus peus, altra vegada aquells puntets vermells, amenaçadors, convidant-me a deixar el camí una vegada més, tot just quan l’acabem de començar. Torna l’esperança quan truco la meva amiga Montse, doctora, que em diu que em prengui un antihistamínic per si de cas es tractés solament d’aquesta al·lèrgia a les gramínies. No serà fàcil, però ho provarem. S’ha trencat l’encant, potser l’apòstol encara no em vol veure, i jo ho sento perquè no puc controlar la situació. S’imposa descansar aquesta nit amb les cames amunt, i veure si demà està tot al seu lloc.