S.JUAN DE ORTEGA - BURGOS

S. Juan de Ortega-Burgos

16-10-2000

Hoy hemos caminado casi 30 km. hasta Burgos. El camino, durante la primera parte, muy bien. Pero después, la verdad, no me ha gustado nada. La presencia de la gran ciudad se notaba e incordiaba. Llegando al cámping RioVena, en Riofrío (cero, pues no lo he apuntado),donde un montón de años atrás, creo que hacia 1982, había estado con el padre de mis hijos, con Ferran y con Jordi (Gerard aún no había nacido, me he sentido invadida por una ola de nostalgia... recuerdos que nunca han de volver, recuerdos absolutamente vivos que dejaron su huella en mi mente y que, ahora, me provocan otra vez aquel sentimiento de haber cerrado la última página de un maravilloso libro y haber abierto la de otro libro que se ofrece, a su vez, maravilloso, pero que no tiene nada que ver con aquél.

Superados los momentos de tristeza no compartida sugiero a JS tomar el autobús hasta el centro de Burgos, una opción recomendada por la mayoría de los caminantes.Él no quería (es auténtico hasta en estos pequeños detalles)

¡¡¡Finalmente lo hacemos!!!! Desde el centro de Burgos nos quedarán aún unos 3 km. por recorrer.

El albergue es muy acogedor. Unos barracones de madera, situados justo en medio de un enorme parque que invita a tumbarse bajo sus árboles y echar una siesta.

Nos duchamos (por fin!) y salimos como nuevos.

Comemos en las piscinas municipales, que también me traen bellos recuerdos. Tengo una amiga en Burgos (que ahora vive en Inglaterra) y cuando yo tenía 16 años (Santo cielo!!!!) estuve pasando un mes en su casa, en la calle Laín Calvo... veníamos justamente a estas piscinas a bañarnos en un agua helada, hacíamos piruetas en los trampolines para que los chicos nos miraran (y sin embargo, en la actualidad... pa cobarde, yo! nunca me vereis tirarme desde un trampolín, por bajito que sea)... en fin, otro tipo de nostalgia, esta vez compartida por lo que tenía de divertida.

Pasamos toda la tarde en Burgos. "Mi" catedral está preciosa, le han lavado la cara!!! pudimos ver al "Papamoscas", ese reloj situado en las alturas, donde un personaje da las horas. Todo el mundo se queda mirándolo con la boca abierta para que las moscas puedan entrar en ella fácilmente, de ahí el nombre del personaje. Tomamos un café y el sol, a partes iguales. Recibí una llamada de fanny-de-nick que me hizo sentir recordada (no hablemos de los mensajillos que he ido recibiendo de muchos de vosotros, que casi siempre me han ido emocionando)Incluso me atreví a entrar en El Corte Inglés, buscando sellos para las postales. Hablando de sellos y de estancos ... Jolín con "el estanco" de Burgos! Ahí escondido, en la entrada del Paseo del Espolón! Bufffff, lo que nos costó encontrarlo... la chica del coret inglés se extrañó de que le pidiera sellos (es un Corte Inglés de la Srta. Pepis) JS se negó en redondo a entrar en ese sitio de mala reputación (por lo del uso de las tarjetas de crédito y eso)...

Con un dolor de pies fuera de lo normal (después de 30 km. por la mañana, quién se patea una ciudad entera, por pequeña que sea, en "mode" paseo?) volvemos al refugio, donde nos tomamos unos bocatas que hemos comprado, un vasito de agua y... ¡a la cama!

Aquí perderíamos a una parte del "grupo":los canadienses, algunos australianos, gente que ni me había fijado que estaban pero que nos íbamos encontrando por las calles y nos saludaban como si fuéramos vecinos de toda la vida :))) se quedaron para pasar un día más en la ciudad. Eva también.

Así que continuaríamos solamente con los franceses, Oscar, el artista (de él ya os hablaré en otra ocasión)... y a ver a quién más nos encontraríamos! El camino siempre es una aventura...

16 d’octubre de 2000

San Juan de Ortega- Burgos.

Avui hem caminat quasi trenta quilòmetres. Durant la primera part, el camí ha anat molt bé però després, la veritat, no m’ha agradat gens. La presència de la gran ciutat es notava i molestava. Arribant al càmping Rio Vena, a Riofrío, on un grapat d’anys enrere, diria que el 1982, hi havia estat amb els meus dos fills grans, en Ferran i en Jordi – en Gerard encara no havia nascut- i amb el seu pare, Josep, que encara vivia. M’he sentit envaïda per una onada de nostàlgia. Records que mai no tornaran, però que són absolutament vius, que van deixar petja a la ment i que ara em provoquen altra vegada aquell sentiment que produeix l’haver tancat la darrera plana d’un llibre meravellós i d’haver-ne obert una altra. La d’un altre llibre que s’ofereix, al seu torn, meravellós, però que no té res a veure amb l’anterior.

Superats els moments de tristesa no compartida, suggereixo a en Joan Salvador agafar l’autobús fins al centre de Burgos, una opció recomanada per la majoria dels caminants. Ell no ho volia – és autèntic fins en aquests petits detalls- però finalment ho fem. Queden aproximadament tres quilòmetres fins al centre de Burgos i el camí és horrible. L’alberg és molt acollidor. Consta d’uns barracots de fusta, situats just al bell mig d’un parc que convida a estirar-se sota els arbres i fer una becaina. Com que no és hora de la migdiada, però, ens limitem a entrar a l’alberg, prendre possessió d’un parell de lliteres, dutxar-nos i sortir a dinar. Sortim, dic, com nous. Creuant la carretera, al davant mateix del parc que conté l’alberg, hi ha les piscines municipals, que també em porten bonics records: tinc una amiga catalana però que tota la vida fins que es va casar, havia viscut a Burgos. Es va casar amb un anglès, per tant, ara viu a Anglaterra des de fa molts anys. La Mariàngela. Quan jo en tenia setze i ella potser setze i mig o disset vaig passar un mes de setembre – que recordo com si fos ara mateix- a casa seva, sortint amb la seva colla i, tot de sobte, em trobo, tants anys després, dinant en unes instal·lacions que en aquell moment m’havien servit per viure l’adolescència en forma de tirar-me des del trampolí – jo, que sóc més covarda que ningú- i banyar-me en una aigua gelada, tot per quedar bé davant del grup de companys i companyes de la meva amiga. Aquest cop comparteixo la meva nostàlgia – divertida- amb en Joan Salvador i una vegada més fem recompte de tot el que hem viscut junts, que ja comença a ser important, tot i que fa quatre dies pensàvem que no teníem gaire història comuna... tenint en compte tot el que havíem viscut abans, cadascun per la seva banda.

Passem tota la tarda a Burgos. “La meva” catedral està preciosa, li han rentat la cara. Podem veure el “Papamoscas”, aquest rellotge situat a les altures, on un personatge – el Papamoscas- dóna les hores. Tothom es queda mirant-lo amb la boca oberta perquè les mosques puguin entrar-hi fàcilment, és per això que té aquest nom. En un bar del Passeig de l’Espolón prenem un cafè i el sol a parts iguals. Rebo un parell de trucades de persones que he conegut a través de la xarxa i que em fan sentir recordada i estimada- també- virtualment. Aquest fet m’emociona. Escric unes quantes postals i busco desesperadament un estanc... que em costa molt de trobar. No hi ha com desconèixer una ciutat per no trobar absolutament res del que busques! Fins i tot entro al “Corte Inglés”, però resulta que aquella sucursal no té estanc. Allà, però, vaig aprofitar per comprar uns mitjons de cotó perquè m’havien sortit uns puntets vermells als peus i no sabia si era una al·lèrgia. Amb un mal de peus fora del normal, que jo suposo que té alguna relació amb aquells punts vermells - encara que després de trenta quilòmetres al matí, qui és el guapo que camina per una ciutat sencera, per petita que sigui, a pas de passeig? - tornem al refugi, on ens mengem uns entrepans que hem comprat, un got d’aigua i al llit!

Aquí perdem una part del grup: els canadencs, alguns dels australians, gent que ni m’havia fixat que hi eren però que ens anàvem trobant pels carrers i que ens saludaven com si fóssim veïns de tota la vida, es queden a passar un dia més a la ciutat. L’Eva també. Així doncs, continuem només amb els francesos, l’Óscar, l’artista - ja en parlaré, de l’artista- i tenim certa curiositat per saber qui més ens trobarem perquè el camí sempre és una sorpresa.