VIANA-LOGROÑO-NÁJERA

Desde Viana hasta Logroño creo recordar que hay unos 15 km. Los hicimos casi saltando. Después de la lluvia del día anterior, la verdad es que aquello era como salir a jugar al patio.

En Logroño nos despedimos de los italianos, que seguían hasta Navarrete. Nosotros teníamos previsto pasar el día en Logroño y dormir allí.

Llamamos a Marga, Alejandro y Héctor y nos hicieron ir a su casa. Fue tremendo: comimos por un tubo (patatas a la riojana y un lomo con pimientos que estaban de rechupete). Por la tarde nos enseñaron Logroño, ciudad que no se nos hubiera ocurrido pisar si no hubiera sido porque estaban ellos. Tiene razón many: muchas veces tenemos unos prejuicios sobre los lugares que no conocemos que nos hacen perdernos verdaderas maravillas. Nos encantó Logroño. Nosotros, que somos "de pueblo", no estamos acostumbrados a que las cigüeñas aniden en nuestros campanarios y alucinamos viendo la cantidad de nidos y haciéndoles fotos. Conocimos todo el arte arquitectónico que tienen allí (que es mucho), cenamos a base de vinos (o cocacolas, según correspondiera)y tapas, lo cual fue muy divertido y supimos que allí teníamos unos amigos más.

El albergue, precioso.

A la mañana siguiente, nuestros amigos nos acompañaron en los 9 primeros km. (hasta Navarrete) y se volvieron a casa.

Nosotros continuamos hacia Nájera, última etapa prevista.

Fue precioso: un solecito de aquellos que te ponen un "moreno agroman", a saber: se te marca la camiseta, como a los albañiles. Por el camino, Gerard nos dio una muestra más de lo mucho que ha "crecido". Se nos adelantó más de media hora, diciéndonos:

-Yo voy a mi ritmo, siguiendo las flechas, vale?
-Vale!

Nosotros íbamos más despacio, saboreando paisaje y conversación. De pronto, dejamos de ver a Gerard y empezó mi angustia. "¿Se habrá perdido?"... inquietud durante unos minutos.

Vemos unas extranjeras desconocidas (resultó que eran holandesas) y JSalvador les pregunta:

-¿Han visto pasar un chaval?
-Chaval? Nou, nou, nou... (mi inquietud, en aumento)
-¡Niño! -les casi gritó JSalvador.
-Ouuu! Ninio! Yes, siii, ninio corre moucho!!!

Uffff, respiré. Y JSalvador se reía con ganas...
Al cabo de un cuarto de hora, aproximadamente, vemos un cura de los de antes del Concilio (con sotana incluida).

-Eh! Peregrinos! Sois los padres del chaval? anda que no es majo! que me ha contao que haceis el camino y que bla,bla,bla.... (se nos enrrolló un buen rato y todo lo que dijo acerca de Gerard hizo que JSalvador tuviera que ir recogiéndome la baba directamente)

Llegada a Nájera, comida, albergue guapísimo, conocer un grupo de vascos encantadores y a un grupo de catalanes de Sitges (sólo conozco a una persona en Sitges: lo dije pensando que me dirían "como que no hay nadie en Sitges, sabes?"). Bueno, pues vamos a alucinar de nuevo: mi única persona conocida en Sitges era la prima de uno del grupo (pa que luego hablen de coincidencias y tal)...

En fin, todo lo que os pueda decir a partir de ahora... sería ya pura anécdota.

Terminó nuestra etapa.

Al día siguiente nos volvimos a Blanes, con el corazón a la vez hinchado y encogido. Hinchado por esa nueva experiencia y encogido porque habríamos deseado continuar directamente hasta Santiago!

¿Quereis saber la última? Pues bien: JSalvador, hoy, jueves,11 de mayo de 2000, acaba de llamarme desde Pamplona : si. Tiene 2 días de fiesta y ha decidido hacer la pre-etapa. La primera. De Saint Jean Pied de Port hasta Roncesvalles! (yo no puedo, que si no...)

28 d’abril de 2000

Des de Viana fins a Logronyo

Crec recordar que hi ha uns quinze quilòmetres. Els fem quasi saltant. Després de la pluja del dia abans, la veritat és que allò és gairebé com sortir a jugar al pati. A l’entrada de Logronyo ens trobem amb tota una institució: la senyora Felisa. És una senyora molt gran que té una “parada” al costat del camí que per força hem d’agafar els pelegrins i que ofereix “higos y cariño”. Qualsevol que arriba a la seva parada s’hi pot estar una estona, xerrar amb ella, que compta els pelegrins que van passant, a base d’anar col·locant pedretes en un recipient. Al cap del dia, compta les pedretes – cada pelegrí, una pedra- i amb aquest sistema estadístic tan antic com original, té controlats tots els que van entrant a Logronyo cada dia des de temps immemorials. Com dic, és una persona coneguda que gairebé s’ha convertit en institució. Ens explica que gairebé no hi veu i que actualment l’ajuda la seva néta. Ara, quan jo faig aquesta transcripció, ja fa un parell d’anys que la senyora Felisa va morir. Descansi en pau.
A Logronyo ens acomiadem dels tres italians, que continuen fins a Navarrete. La Rinalda m’abraça amb llàgrimes als ulls, Vareno s’allunya, espurnejant els seus ulls, xiulant els seus llavis, paraigua en mà i Domenico ens diu que a casa seva, allà a Torí, hi tenim la nostra llar per quan ens vagui d’anar-hi.

Nosaltres tenim previst passar el dia a Logronyo i dormir allà. Truquem la Marga, l’Alejandro i Hèctor i ens fan anar a casa seva. Ens podem donar una dutxa d’aquelles que ja somiàvem, perquè per molt bé que estiguis en un refugi, mai no és el mateix que dutxar-se a casa. Tastem les patates a la riojana i un llom amb pebrots que tenen el gust de la glòria. Per nosaltres representa un oasi – com l’oasi d’Uterga, però ampliat a la màxima potència - i Logronyo ens sembla una ciutat preciosa, que no se’ns hauria acudit visitar si no hi haguéssim tingut aquells amics. Té molta raó el nostre amic Manolo quan ens comenta que moltes vegades tenim uns prejudicis sobre els llocs que no coneixem, que fan que ens perdem veritables meravelles. Ens hauria passat a nosaltres amb la ciutat de Logronyo. Ens ha encantat. No estem acostumats a que les cigonyes facin niu als nostres campanars, perquè som d’un poble de mar, on els ocells que hi nien són, sobre tot, estornells, coloms i gavines. A través de les paraules d’Alejandro coneixem l’art arquitectònic que tenen allà, sopem a base de tapes i vins – o coca cola, segons correspongui – coneixem la zona de Laurel, riem, ens divertim i sabem, també, que allà hi deixem uns bons amics, la qual cosa s’ha confirmat al llarg del temps i ara que faig aquesta transcripció ho puc dir amb coneixement de causa.

L’alberg de Logronyo ens agrada molt. Acollidor i net com una patena. Està molt ple, però dormim com troncs. Ha estat un dia tan agradable que convida al descans per continuar al dia següent, en què els nostres amics ens acompanyen els nou primers quilòmetres, fins a Navarrete i se’n tornen cap a casa. Nosaltres continuem fins a

Nájera, darrera etapa prevista en aquesta primera fase.

El dia és preciós: fa un solet d’aquells que et fan agafar un color que nosaltres, fent broma, bategem amb el nom de “morè agroman”, o sigui “morè paleta”, perquè et queden les marques de la samarreta i només agafes el color a la cara i als braços. Pel camí en Gerard ens dóna una mostra més del molt que “ha crescut”. Se’ns avança més de mitja hora, però primer ens informa:

- Jo vaig al meu ritme, seguint les fletxes, d’acord?
- D’acord!

Nosaltres caminem una mica més a poc a poc, assaborint paisatge i conversa. De cop deixem de veure en Gerard i comença la meva angoixa... “A veure si s’haurà perdut”... inquietud durant uns quants minuts.

Caminem una mica més de pressa i veiem unes estrangeres desconegudes, que després descobrim que són holandeses i Joan Salvador els pregunta:

- Han vist passar un “xaval”?
- “Xaval? Nou,nou, nou”- la meva inquietud va augmentant-
- ¡Niño!- gairebé els crida en Joan Salvador
- Ouuuuuuu! Ninio! Yess, siii, ¡ ninio corre mucho!

Respiro, salvada. I ell riu amb ganes. Al cap d’un quart d’hora aproximadament - ens ha agafat avantatge de veritat, el nen! - veiem un capellà dels d’abans del Concili (un capellà amb sotana, quan fa ja tant de temps que els capellans es vesteixen amb vestit fosc)

- ¡Eh, peregrinos! ¿Sois los padres del chaval? ¡Anda que no es majo! Me ha contao que hacéis el camino y que ... (ens fa un panegíric i tot el que diu d’en Gerard fa que en Joan Salvador m’hagi d’anar eixugant la baba)

Arribant a Nájera, dinem, ens trobem un alberg preciós, coneixem un grup de bascs encisadors i un grup de catalans molt simpàtics, de Sitges. Jo només conec una persona, a Sitges. Els ho dic pensant que em diran “com que a Sitges no hi viu ningú...” doncs, per aquelles coses de la vida, la meva única persona coneguda a Sitges, una companya que havia estudiat magisteri amb mi, resulta que és cosina d’un dels que formen part del grup. Sé que això són coincidències d’aquelles de la vida, però en aquests moments tot sembla màgic i miraculós.

Qualsevol cosa que pogués explicar a partir d’aquí seria pura anècdota. Aquí acaba la nostra primera fase del Camí. Al dia següent un taxi ens porta fins a Logronyo, agafem el tren i tornem cap a casa, amb el cor inflat i encongit a l’hora. Inflat per aquesta nova experiència i encongit perquè hauríem desitjat continuar directament fins a Santiago. Però això no podia ser.

L’11 de maig del 2000, Joan Salvador i el nostre amic Joan, l’instigador – per dir-ho d’alguna manera- de la nostra caminada, se’n van cap a Roncesvalles, agafen un taxi fins a Saint Jean Pied de Port i fan tota la primera etapa o – si voleu- la pre-etapa: des de Saint Jean Pied de Port fins a Roncesvalles. Ni en Gerard ni jo hi podem anar, l’un per raons d’estudis, l’altra per raons de feina. Llàstima.