NÁJERA-STO. DOMINGO DE LA CALZADA
… Seis meses después….
Hola, amigos!Estoy ya de vuelta.Hoy no me hagais demasiado caso si me veis por irc... nada más llegar me ha tocado ir a un funeral... por un niño de 6 años. Era una muerte anunciada, por enfermedad... pero la muerte siempre duele, llegue a la edad que llegue y aunque se sepa que ese es el final de todos.12-10-2000Nájera.Recomenzamos el camino.Hemos llegado hoy mismo, después de celebrar ayer, la fiesta de las bodas de oro de los padres de JS.Ahora mismo estoy en el refugio. Hoy se incorporarán también Alejandro y Marga, los amigos de Logroño, que nos han “esperado”. Sólo espero que no llueva, sólo que no llueva! El frío no me asusta, pero caminar bajo la lluvia me horroriza. No puedo continuar escribiendo, puesto que Pablo, el hospitalero y la gente que hay por aquí, me hablan y no me dejan concentrarme. Continuaré mañana, en Sto. Domingo de la Calzada.
13-10-2000
Nájera-Sto. Domingo de la Calzada.
Hemos caminado 21 km. aproximadamente. Los pies no me duelen nada, he ido muy bien durante todo el camino, me siento ligeramente cansada. Por la tarde hemos intentado oir los cantos de las monjas de un monasterio cisterciense del que no recuerdo el nombre, pero parece ser que han cambiado el horario. No me está reservado ni oir los cantos ni oir una misa que incluya bendición de peregrinos (desde que salí de Roncesvalles lo he estado intentando, pero parece que no tengo suerte)... parece como si desde las alturas intuyeran que sólo me interesa a nivel sociológico (eso queda muy bien, pero en realidad me encantaría oir esa bendición, los que me conocen saben cuánto tengo de sensible o quizá sensiblera... y lo mucho que pueden influir en mi estado de ánimo cuatro palabras en un momento dado)... ceremonias, ceremonias que, me guste o no, me “tocan”.
PREPARATIUS PER A LA SEGONA FASE
Un cop vam haver tornat de Nájera hi havia la ferma voluntat de repetir per l’octubre. Perquè nosaltres no teníem tot un mes, per començar i acabar el viatge. El mes de vacances amb què comptàvem a l’estiu no el volíem destinar al camí perquè sabem que és quan més gent hi ha per tot arreu i no volíem convertir una experiència tan... mística? en un acte turístic, que és una mica el que nosaltres pensem que acaba esdevenint el camí a l’estiu. Que potser estem equivocats? Potser si. Però aquest és el nostre criteri i en aquell moment vam preferir fer el camí per fases, aprofitant la Setmana Santa de cada any i aprofitant també uns quants dies a l’octubre, normalment pel pont de la Mare de Déu del Pilar. Així doncs, al cap de sis mesos de la primera experiència, ens trobàvem al bell mig del mes de setembre, fent preparatius per empalmar, altra vegada, a Nájera i continuar endavant.
El principal problema era que en Gerard ja havia començat a l’institut i no era fàcil convèncer els professors que aquell viatge li convenia més que anar a classe. Com a psicopedagoga puc assegurar que potser no era del tot convenient que el fes, però com a mare, i vist des de la distància, ara estic convençuda que si en Gerard hagués vingut, no solament no hauria perdut gens, ans al contrari, sé que hauria guanyat. Però les coses van com van i la vida et va portant per allà on no et penses i acabes fent el que el guió de la vida et demana en cada moment... ja sabem que ens passem la vida escollint. I tocava escollir i l’elecció, ens agradés o no, era la que tocava. Malgrat que ens venia de gust a tots tres, en Gerard, en aquesta segona fase, no ens va acompanyar, tot i que en una de les al·legacions que jo vaig fer a la tutora, vam convenir totes dues en què el treball que en Gerard va fer per a l’assignatura de Ciències Socials, amb les dades que va anar recollint i a través de la pròpia experiència, era molt bo, que s’havia merescut un Notable alt i que fins i tot havia fet que alguns nens i nenes de l’aula s’interessessin per l’aventura fins al punt que – molt més tard en el temps real - i això ho puc dir ara que n’estic recollint totes les dades, alguns d’ells van acabar fent el camí degut a la influència de l’experiència del nostre fill. És evident, però, que en aquells moments ni la tutora ni nosaltres podíem saber que això acabaria succeint i tampoc no estic gaire segura que aquest hagués estat un motiu per fer de la comprensió de la professora, la nostra aliada.
12 d’octubre de 2000
Hem arribat avui mateix, després de celebrar ahir, la festa de les noces d’or dels pares de Joan Salvador. Va ser una festa entranyable, amb tot el que comporta. El viatge des de Blanes ha estat perfecte i tots dos tenim moltes ganes de continuar. Escric això des del refugi de Nájera, allà on vam deixar-ho a la primera fase. Avui s’incorporaran, també, l’Alejandro, la Marga i l’Hèctor, si s’ha pogut escapar de les classes de l’institut, que no ho sabem.
Jo només espero que no plogui, sobre tot que no plogui! El fred no em fa por, però caminar sota la pluja m’horroritza. No puc continuar escrivint, ja que Pablo, l’hospitaler i la gent que hi ha per aquí, m’estan parlant i no em deixen concentrar. Continuaré demà, des de Santo Domingo de la Calzada.
Un cop vam haver tornat de Nájera hi havia la ferma voluntat de repetir per l’octubre. Perquè nosaltres no teníem tot un mes, per començar i acabar el viatge. El mes de vacances amb què comptàvem a l’estiu no el volíem destinar al camí perquè sabem que és quan més gent hi ha per tot arreu i no volíem convertir una experiència tan... mística? en un acte turístic, que és una mica el que nosaltres pensem que acaba esdevenint el camí a l’estiu. Que potser estem equivocats? Potser si. Però aquest és el nostre criteri i en aquell moment vam preferir fer el camí per fases, aprofitant la Setmana Santa de cada any i aprofitant també uns quants dies a l’octubre, normalment pel pont de la Mare de Déu del Pilar. Així doncs, al cap de sis mesos de la primera experiència, ens trobàvem al bell mig del mes de setembre, fent preparatius per empalmar, altra vegada, a Nájera i continuar endavant.
El principal problema era que en Gerard ja havia començat a l’institut i no era fàcil convèncer els professors que aquell viatge li convenia més que anar a classe. Com a psicopedagoga puc assegurar que potser no era del tot convenient que el fes, però com a mare, i vist des de la distància, ara estic convençuda que si en Gerard hagués vingut, no solament no hauria perdut gens, ans al contrari, sé que hauria guanyat. Però les coses van com van i la vida et va portant per allà on no et penses i acabes fent el que el guió de la vida et demana en cada moment... ja sabem que ens passem la vida escollint. I tocava escollir i l’elecció, ens agradés o no, era la que tocava. Malgrat que ens venia de gust a tots tres, en Gerard, en aquesta segona fase, no ens va acompanyar, tot i que en una de les al·legacions que jo vaig fer a la tutora, vam convenir totes dues en què el treball que en Gerard va fer per a l’assignatura de Ciències Socials, amb les dades que va anar recollint i a través de la pròpia experiència, era molt bo, que s’havia merescut un Notable alt i que fins i tot havia fet que alguns nens i nenes de l’aula s’interessessin per l’aventura fins al punt que – molt més tard en el temps real - i això ho puc dir ara que n’estic recollint totes les dades, alguns d’ells van acabar fent el camí degut a la influència de l’experiència del nostre fill. És evident, però, que en aquells moments ni la tutora ni nosaltres podíem saber que això acabaria succeint i tampoc no estic gaire segura que aquest hagués estat un motiu per fer de la comprensió de la professora, la nostra aliada.
12 d’octubre de 2000
Hem arribat avui mateix, després de celebrar ahir, la festa de les noces d’or dels pares de Joan Salvador. Va ser una festa entranyable, amb tot el que comporta. El viatge des de Blanes ha estat perfecte i tots dos tenim moltes ganes de continuar. Escric això des del refugi de Nájera, allà on vam deixar-ho a la primera fase. Avui s’incorporaran, també, l’Alejandro, la Marga i l’Hèctor, si s’ha pogut escapar de les classes de l’institut, que no ho sabem.
Jo només espero que no plogui, sobre tot que no plogui! El fred no em fa por, però caminar sota la pluja m’horroritza. No puc continuar escrivint, ja que Pablo, l’hospitaler i la gent que hi ha per aquí, m’estan parlant i no em deixen concentrar. Continuaré demà, des de Santo Domingo de la Calzada.
13 d’octubre de 2000
Nájera- Santo Domingo de la Calzada.
Hem caminat vint-i-un quilòmetres aproximadament. No em fan gens de mal els peus, he anat molt bé durant tot el camí, només em sento lleugerament cansada. A la tarda hem intentat sentir els cants de les monges del monestir cistercenc del què no recordo el nom, però sembla que han canviat l’horari. No m’està reservat ni sentir els cants gregorians ni oir una missa que inclogui benedicció de pelegrins. Des que vam sortir de Roncesvalles ho hem estat intentant però sembla que no hi ha sort. Sembla com si des de les altures intuïssin que tot el que concerneix a la religió m’interessa molt més a nivell sociològic que a nivell de devoció.
M’adono que això queda molt bé de dir, però sé que en realitat m’encantaria sentir aquesta benedicció. Les persones que em coneixen saben com en sóc de sensible, o potser de carrinclona i el molt que poden influir en el meu ànim quatre paraules en un moment donat. Cerimònies, cerimònies que, m’agradi o no, em toquen de ben a prop i toquen, també, la meva sensibilitat.
Escrit per/ Escrito por Montse @ 08:46
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home