L'altre blog de l'Arare

sábado, enero 13, 2007

LOS ARCOS - VIANA

Día número siete
Hoy es mi santo. Jamás pensé que pasaría el día de mi santo del año 2000 caminando 21 km bajo la lluvia.
Etapa durísima, debida principalmente a esa lluvia que ha comenzado a caer durante la noche y que ha convertido los caminos en auténticos barrizales. Si te encuentras el barro cuando ya estás metido, tienes que apechugar, pero ir directamente a meterte en él nos pareció un acto un poco gilipollas, la verdad, así que lo hicimos todo por carretera.
Mientras caminaba pensaba en mil cosas: todo lo que dejé atrás y que en breve recuperaré, mis estudios tardíos, nuestros otros hijos, la comodidad de nuestra casa, miro hacia atrás y descubro a Gerard llorando:
-¿Qué pasa, hijo? quieres que llegando a Viana nos volvamos a casa?
-No, mamá. No sé por qué lloro. Me parece que estoy haciendo algo inútil. Tengo frío. No soporto esta situación que parece que hemos buscado.
Me alarmo.
Y él continúa hablando. En un niño de 13 años parece raro que se haga estas reflexiones.
-Pienso que un día acabaré el camino con vosotros. Quiero llegar a Santiago y no sé por qué. Y tal vez cuando sea mayor y tenga hijos, haga este mismo camino con ellos- JSalvador y yo alucinábamos.

Nos paramos a un lado de la carretera, y siempre bajo la lluvia, le dimos un masaje con Voltarén en su rodilla hinchada. Le pasé mis pantalones impermeables, puesto que él no había ni querido que le compráramos unos, alegando que "no molaban". Entró en calor y seguimos durante las casi dos horas que nos separaban de Viana.
¿Sabeis que los coches jamás tienen en cuenta a las personas que van a pie?
¿Sabeis que los camiones pasan por tu lado y levantan una polvareda (de agua) que te empapa más que la lluvia que cae?
¿Sabeis que aquél día se me hizo eterno el camino?
Llegando a Viana, por suerte, el cariño de la hospitalera, una mujer de mediana edad que nos acogió con simpatía. Sólo habíamos llegado nosotros. Más tarde llegó el grupo de franceses y los italianos. Agradecí la ducha caliente como nunca. Y nos fuimos a comer los tres, sintiendo que, una vez más, algo imprecisable nos había unido.
27 d’abril de 2000
Los Arcos -Viana
Aquest és el dia número set. Avui és el dia de la Mare de Déu de Montserrat, el meu Sant. Mai m’hauria pensat que passaria el dia del meu Sant de l’any 2000 caminant vint – i - un quilòmetres sota la pluja. Ha estat una etapa dura, molt dura, degut principalment a aquesta pluja que ha començat a caure durant la nit i que ha convertit els camins en autèntics fangars. Si et trobes el fang quan ja hi estàs ficat, t’has d’aguantar, però anar directament a buscar-lo ens semblava un acte una mica inconscient, la veritat, així que optem per fer tota l’etapa per la carretera.

Mentre camino penso en mil coses: tot allò que he deixat enrere i que en breu recuperaré, els meus estudis tardans, els nostres altres fills, la comoditat de casa nostra... de cop i volta tombo el cap enrere i descobreixo que en Gerard plora.

- Què et passa, fill?
- No ho sé, mama. No sé per què ploro. Em sembla que estem fent alguna cosa inútil. Tinc fred. No suporto aquesta situació que sembla que nosaltres mateixos ens haguem buscat, sense saber per què.

Em poso en guàrdia.

- Vols que, arribant a Viana, ens en tornem cap a casa?
- No. Penso que algun dia acabaré aquest camí amb vosaltres. Vull arribar a Santiago i no sé per què. I potser quan sigui gran i tingui fills faci aquest mateix camí amb ell.

En Joan Salvador i jo ens mirem sense saber què dir. Aquestes reflexions en un noi de 13 anys no ens les esperàvem. Potser esperàvem més un retret de tipus “Per què m’heu obligat a venir” però la veritat és que mai no l’hem obligat.

Ens parem al costat de la carretera i, sempre sota la pluja, li fem un massatge al seu genoll inflat, amb voltarén. Li passo els meus pantalons impermeables, ja que ell no havia volgut que li’n compréssim uns, al·legant que “no molaven”. L’escalfor del voltarén, aplicat per en Joan Salvador amb més amor que cap altra fórmula curativa fan el miracle. Durant les gairebé dues hores que ens separen de Viana continuem, tots tres junts, muts, sota la pluja, tornant a compartir quelcom que ni nosaltres mateixos ens havíem plantejat.

Sabeu que els cotxes mai no tenen en compte les persones que van a peu?
Sabeu que els camions que passen pel teu costat i aixequen una polseguera d’aigua et poden amarar més que la mateixa pluja que cau?
Sabeu que aquell dia el camí se’m va fer etern?
Arribant a Viana, per sort, podem comptar amb l’afecte de l’hospitalera, una dona de mitjana edat que ens acull amb simpatia. Només hem arribat nosaltres. Més tard arriben el grup de francesos i el grup dels italians. Agraeixo la dutxa calenta com mai, tot i que aquesta sensació la aniré tenint durant tot el temps que ha durat aquesta aventura. Després d’instal·lar-nos ens en n’anem a dinar tots tres, sentint, una vegada més – com tantes i tantes vegades en aquest llarg viatge- que una força desconeguda i impensada ens ha unit.

2 Comments:

Blogger MIB said...

vengo leyendo... vengo leyendo... y este punto de inflexión me parece divino... tu hijo... los 3... esa complicidad que los unía... el sabor del esfuerzo... no sé... creo que es una experiencia que engrandece el alma o la escencia del ser haciendole ver lo pequeña y vulnerable que en realidad es...

un beso grande arare! y el mayor de mis respetos!

15 marzo, 2007  
Blogger Arare said...

Niña, casi me emocionas, sniff!
otro beso para ti, reina mora!

15 marzo, 2007  

Publicar un comentario

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home

Creative Commons License

Page copy protected against web site content infringement by Copyscape