L'altre blog de l'Arare

miércoles, enero 17, 2007

LARRASOAÑA-PAMPLONA

foto:refugio de Roncesvalles
Tercer día
17,35h. Desde el albergue de Pamplona. Llueve. Por suerte, esta mañana no ha llovido. Las botas estaban mojadas por fuera, pero secas por dentro (el papel de periódico que les metimos hizo maravillas).
He descubierto la utilidad del bastón (creo que le llaman bordón). Cuando hay barro, es utilísimo para mantener el equilibrio. Hoy es Sant Jordi. JSalvador me ha regalado una rama grande y fuerte en lugar de la típica rosa y nos hemos reído mucho: era mucho menos romántico, pero más útil!
Ayer hubo momentos en los que pensaba que esto no se había hecho para mí: contradicción absoluta con mi forma de ser (comodona por naturaleza). Hoy empiezo a verlo de otra forma: ya no tengo agujetas y el placer supera el dolor físico. Gerard y JSalvador no tienen ampollas en los pies (qué suerte!).
Qué preciosidad de paisajes! Las diferentes tonalidades del verde de los campos y bosques han llenado mi vista. Lo único que nos ha molestado y ha impedido que fuéramos más rápidos ha sido el barro, pero estoy viendo más que "hacer" camino, hay que saborearlo, vivirlo, sentirlo...
Hay muchos momentos en que, caminando al lado de esas dos personas tan queridas, sencillamente nos miramos y los tres sabemos que compartir este paisaje es algo que nos hace cómplices de no sabemos muy bien qué. No lo imaginábamos: era una aventura, pero está dejando de ser una "simple" aventura. Es algo más, algo indefinible, los tres lo sabemos. Compartimos ese silencio ruidoso que la naturaleza expone para nosotros,plagado de cantos de pájaros que nos saludan... es maravilloso.Con los ojos llenos de placer y los pies hinchados llegamos a Pamplona.
Pamplona es una ciudad preciosa que yo desconocía.
Salimos a tomar un café al "café Iruña". Es interesante, algo en mí hace que vuelva a un pasado.... aquél pasado descrito en las novelas en que los poetas acudían a los cafés para escribir sus poesías en servilletas de papel... sus tertulias con los intelectuales, artistas, bohemios...
Recobro el sentido de la realidad. Volvemos al albergue. Mañana será otro día.


23 d’abril de 2000
17,35 h. Escric des de l’alberg de Pamplona. Plou. Per sort, aquest matí no ha plogut. Les botes estaven molles per fora, però seques per dintre. El paper de diari que hi vam ficar ha fet meravelles. He descobert la utilitat del bastó, que ells en diuen bordón. Quan hi ha fang és molt útil per mantenir l’equilibri. Avui és Sant Jordi. En Joan Salvador m’ha regalat una gran branca i forta en lloc de la rosa i hem rigut molt perquè era molt menys romàntic, però molt més útil!
Ahir hi va haver moments en què pensava que això no s’havia fet per mi: una contradicció absoluta amb la meva manera de ser, còmoda per naturalesa. Avui començo a veure-ho d’una altra manera: ja no em fan mal les articulacions i el plaer supera el dolor físic. En Gerard i en Joan Salvador no tenen butllofes als peus, quina sort!

Quina preciositat de paisatges! Les diferents tonalitats de verd dels camps i dels boscos han omplert els meus ulls i l’ única cosa que m’ha molestat i ha impedit que anéssim més ràpids ha estat el fang, encara que estic veient que més que fer camí, s’ha d’assaborir, viure’l, sentir-lo.
Hi ha molts moments en què, caminant al costat d’aquestes dues persones tan estimades, ens mirem i tots tres sabem que compartir aquest paisatge és una cosa que ens fa còmplices de no sabem massa bé què. No ens ho imaginàvem: era una aventura, però ha deixat de ser una simple aventura. És alguna cosa més, és alguna cosa indefinible, tots tres ho intuïm. Compartim aquest silenci sorollós que la natura exposa per nosaltres, farcit de cants d’ocells que ens saluden. És meravellós. Amb els ulls plens de plaer i els peus inflats, arribem a Pamplona.
Pamplona és una ciutat preciosa que jo desconeixia totalment. Tornem a travessar aquell parc on tres dies abans havíem anat a parar, només que ara ja tenim la pols del camí a sobre i petites ferides als peus, que ens fan sentir pelegrins de veritat. Deixem les motxilles al refugi i sortim a prendre un cafè al “Cafè Iruña”. És interessant. Alguna cosa dins meu fa que torni a un passat, un passat descrit a les novel·les on els poetes anaven als cafès per escriure els seus poemes en tovallons de paper. Les seves tertúlies amb els intel·lectuals, els artistes, els bohemis... Moltes vegades la tinc, aquesta sensació. És com recordar vides que mai no he viscut. Recobro el sentit de la realitat. Tornem a l’alberg. Demà serà un altre dia.

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Gracias, vert, por la aclaración, Stella, eso era lo que nos contaba Montse, tenía verdadera devoción a ese grupo.
Te sigo leyendo, moza, no lo dejes, y a ver cuando continúas con tus artículos en ese otro blog, que nos dejaste a medias.
Muchos besitos.

19 octubre, 2006  
Blogger Montse said...

Jbauer, m'agrada que t'agradi :)

Raquel, tranquila, continuaré con los artículos, ya pedí una tregua, no leiste?. Me alegra que te guste rememorar mi camino. ¿Qué tal se te da en catalán? ;)

Ok, liter, ja ho sé!

20 octubre, 2006  

Publicar un comentario

<< Home

Creative Commons License

Page copy protected against web site content infringement by Copyscape