L'altre blog de l'Arare

viernes, enero 19, 2007

BLANES-RONCESVALLES



Mi Camino de Santiago, que fui mandando a gente muy diversa en diferentes emails, “modelo fascículo”...
Montse

6 de Mayo de 1999

Queridos todos: os voy a mandar algunos párrafos de mi “diario de a bordo”.Evidentemente, es un resumen resumidísimo!!!
Hubo una dualidad:
- por un lado, ¡aventura!
- por otro lado, profunda reflexión y un paralelismo de pensamientos con la vida cotidiana.
Total: filosofía de cocina, de aquella que tanto me gusta a mí.
Advierto de antemano a quienes no les guste leer (y menos leer experiencias de otros) que tiren directamente este documento a la papelera de reciclaje).

Primer día
7,00 h. Estación de Sants. En estos momentos estoy fatal. Quisiera no haberme embarcado en esta aventura, por 3 o 4 razones:
Tengo hambre (estoy sin desayunar y yo, sin desayunar, no soy persona).
Tengo dolor de cabeza.
Tengo la regla (ley de Murphy)
Tengo calor.
La mochila pesa un horror.
Tengo ganas de llorar.
10,15 h.
En el tren. Aburrimiento.Pienso en qué eliminar de todo lo que llevo, para que la mochila no pese tanto...
21,30 h.
Hoy no funcionaban los autobuses hacia Roncesvalles (otra vez más la ley de Murphy)... es viernes santo! Taxi desde Pamplona. El refugio está limpio y es confortable, teniendo en cuenta lo que es(un albergue). Estamos todos juntos y “al descubierto”. Cero de intimidad. Será duro. La misa ha sido un palo: una misa de la que yo esperaba mucho ( quería que mi hijo escuchara gregoriano y oyera un poco de la historia de Jesucristo, personaje que le he estado “vendiendo” ante su mirada desconfiada). Ni ha habido cantos gregorianos ni bendición de peregrinos (es viernes santo!)...
Mañana empieza la aventura.

___ ___ ___ ___ ___ ___ ___ ___ ___ ___ ___
UNA EXPERIÈNCIA DIFERENT

INTRODUCCIÓ

Escriure sobre el Camí de Santiago després de dos anys d’haver-lo acabat sembla, a simple vista, una feina inútil. Malgrat tot, amb tot allò que té de bo i de no tan bo, m’atreveixo a posar-lo en solfa per si algú es veu amb cor d’interpretar-lo.
El que aquí explico és un resum del que vaig viure amb la meva parella i, en alguns trams, amb el nostre fill, que aleshores tenia tretze anys. Vam viure una dualitat. D’una banda, aventura i de l’altra banda, una profunda reflexió i un paral·lelisme de pensaments amb la vida quotidiana, que ens ha fet aprendre moltes coses.
Aquest document no va dirigit a qui s’esperi un document de viatge amb tots els ets i uts i amb totes les rutes marcades. Si el que busca el lector és una guia de viatge, aquest no és el seu text perquè aquesta experiència té alguna cosa que intento descriure, que la fa totalment diferent. I si no em creieu, continueu llegint.

L’ORIGEN

Un bon dia en Joan Salvador, la meva parella, em va proposar fer el Camí de Santiago a peu. Me’l vaig mirar com si fos un ésser vingut d’un altre planeta. Jo no em considero escollida pels déus en aquesta classe de coses, així que ell no va insistir-hi massa, tot i que es va quedar amb ganes de fer-lo.
Al cap d’un parell d’anys, un bon amic nostre, en Joan, el va fer tot seguit, en poc menys d’un mes. El seu entusiasme a la tornada era tan gran, que va aconseguir que jo, que no m’havia interessat mai pel tema, ni tan sols quan en Joan Salvador me’n parlava, comencés a trobar-li aquell no sé què que em faltava. En qualsevol cas, quan vaig llegir els escrits que va fer en Joan sobre la seva experiència en una revista local, em van venir ganes de viure-la. No sóc una persona aventurera per naturalesa. Si m’embolico en peripècies és perquè m’estira en Joan Salvador, que sap que jo no em fico voluntàriament en un ball, però que quan hi sóc pel mig, ballo com qualsevol. Com que a ell no calia motivar-lo, ens hi vam llançar!


ELS PROTAGONISTES

El protagonista real d’aquest escrit en forma de memòria, de diari, o de barreja entre totes dues modalitats, és un procés: un procés d’interiorització que va prenent forma a través del caminar de dues persones, a vegades, tres: en Joan Salvador, la Montse i en Gerard, mentre travessen mitja Espanya, tot cercant allò que tants milers i milers de persones abans que ells ja han buscat, i que alguns, han trobat. És un procés personal i intransferible. Tot i això penso que es pot compartir, per la qual cosa he decidit fer-ho. Nosaltres no som famosos, ni mediàtics ni responem a cap cànon preestablert que pugui fer que d’aquest escrit se’n pugui construir una història universal i malgrat tot, pensem que la nostra senzilla experiència n’és tant, d’universal, que potser és per aquest motiu, que la seva lectura pot arribar a interessar qualsevol.

L’ESTIL LITERARI

Aquesta memòria està escrita en primera persona. El que llegireu aquí són sobre tot, reflexions i pensaments, barrejats amb històries personals que foren susceptibles de pertànyer a qualsevol família. El fet d’explicar esdeveniments i d’expressar sentiments després de tant de temps que hagin succeït comporta que en alguns moments convisquin fragments del meu diari amb vivències que romanen a la memòria. Tots sabem que amb el temps podem arribar a magnificar la realitat i, a voltes, transformar-la. És possible que el lector, en determinats moments, pensi que ha perdut el fil. En redactar aquest escrit he hagut de tornar enrere i en algunes ocasions he preferit respectar la frescor que desprenia el diari en el moment d’ésser escrit, en detriment de l’estil literari. Tanmateix, l’estructura de tot el relat ha comportat que hagués de fer una separació entre allò que estava escrit i allò que jo anava pensant a mesura que ho anava transcrivint. El lector observarà, també, que de vegades parlo de refugi i de vegades parlo d’alberg. Els utilitzo com a sinònims i no m’ha semblat oportú fer servir una sola paraula per definir el lloc on, al llarg de tot el camí, ens hem sentit aixoplugats i acollits. Per tant, quan parlo d’alberg vull dir refugi i quan parlo de refugi, també vull dir alberg. El que en diuen en castellà és “Albergue de peregrinos”. Per facilitar –ne la lectura, tot el que pertany literalment al diari es mostra en lletra cursiva.
___ ___ ___
PRIMERA PART
21 d’abril de 2000
Blanes-Roncesvalles
Nosaltres vivim a Blanes, però sortim de Barcelona, on hem passat la nit. A les set del matí ens trobem a l’estació de Sants. Transcric exactament allò que hi ha al meu diari, escrit a la taula on un cafè amb llet m’espera pacientment, compartint espai amb un parell d’entrepans que es mengen en Joan Salvador i en Gerard.
En aquests moments estic fatal i voldria no haver-me embarcat en aquesta aventura, per tres o quatre raons:
- Tinc gana, estic sense esmorzar i jo sense esmorzar no sóc ningú.
- Tinc mal de cap.
- M’ha vingut la regla.
- Tinc calor.
- La motxilla pesa un horror.
- Tinc ganes de plorar.
No són poques, les raons per les quals jo no m’hauria embarcat mai en aquella aventura. Què era allò que justificava que jo em trobés així en aquells moments? La resposta no és al vent. La resposta la contenen les mateixes línies que conformen el relat i, que si aneu llegint, anireu trobant.

De vegades les respostes no es troben immediatament sinó que se’ns van manifestant a mesura que anem vivint el guió que va marcant la nostra línia de vida. Jo no sóc filòsofa, però em formulo preguntes. Només que no totes les preguntes me les puc respondre amb la promptitud que m’agradaria. Hi ha algunes preguntes que mai no em seran contestades. N’hi ha d’altres, però, que els anys m’han ensenyat a trobar jo sola. I és que de vegades ens entossudim a buscar solucions en un costat i no ens n’adonem que possiblement les tenim a l’altre costat. O mirem amunt quan en realitat l’explicació la trobaríem si miréssim avall.

Aquest viatge, aquesta aventura, aquesta experiència - nova per mi, per nosaltres - m’ha ensenyat moltes coses que, per òbvies, jo ni tan sols veia. M’ha ensenyat, també, que de vegades cal canviar el punt de vista per obrir-se al món. I el que explico no és ni de bon tros, una història agosarada. És molt senzill.

10,15 h.- Som al tren. Sento un avorriment profund. Penso que he omplert la motxilla de roba i d’objectes que potser no necessitaré. També em pregunto què hauria d’eliminar perquè la motxilla no pesi tant!

Ja em van advertir i ho vam mirar a les pàgines web que parlen sobre el tema, que n’hi ha moltes i totes aconsellen el mateix: poc pes. Però jo sóc tossuda i no en vaig fer cas. Avui, caminant des de casa fins a l’estació amb la motxilla a l’esquena m’he adonat que segurament m’he passat. Em maleeixo els ossos. Per què sóc tan cabuda, Deu meu?

El viatge transcorre sense pena ni glòria, tots tres ens anem avorrint en bona companyia fins que arribem a Pamplona on traiem el ventre de pena – sembla que menjarem bé - i entre mossegada i mossegada d’un pa boníssim i d’una carn excel·lent ens plantegem la manera d’arribar a Roncesvalles. Mirem la guia que portem amb nosaltres i veiem que hi ha uns autobusos que t’hi porten. Sortim del restaurant, contents i amb la panxa plena i ens dirigim cap a l’estació d’autobusos. Travessem un parc preciós i constato, una vegada més, com deia, amb la motxilla al damunt, que ho he fet fatal, de voler endur-me tantes coses. El meu humor, malgrat el bon dinar que hem fet, no és el que tocaria quan hom comença una suposada aventura com la que estàvem a punt de començar nosaltres. Veig altres grups de pelegrins que fan una altra mena de cara. Potser és que encara no he tingut temps d’endinsar-me en tot plegat.

21,30 h. Avui els autobusos fins a Roncesvalles no funcionen perquè és Divendres Sant i ens hem hagut d’espavilar i agafar un taxi des de Pamplona . El refugi és net i confortable, tenint en compte el que és: un alberg. Estem tots junts i al descobert. Zero d’intimitat.

Serà dur. La missa ha estat un pal: una missa de la que jo esperava molt, doncs volia que el meu fill sentís cant gregorià i sentís alguna cosa de la vida de Jesucrist, personatge que li he estat venent perquè, encara que les meves relacions amb l’Església són les que són, mai no he deixat d’admirar la personalitat de Jesucrist, si més no, com a home. Li he estat venent, deia, davant la seva mirada desconfiada.

No hi ha hagut ni cants gregorians ni benedicció de pelegrins (el Divendres Sant és l’únic dia de l’any en el què no hi ha missa amb benedicció). Ni autobús, ni cants, ni benedicció ni res!

Intento adaptar-me al que tinc al davant, sóc una persona molt còmoda – amb l’edat m’hi he anat tornant- i de moment no em trobo “a casa meva”. Aquesta impressió anirà canviant, com es veurà més endavant. Sopem al restaurant on sopen gairebé tots els pelegrins i a la nostra taula s’asseu un noi de Barcelona que farà el camí fins a Pamplona. Comencem a parlar i ens caiem bé. L’endemà se’ns unirà per fer uns quants quilòmetres i començarem a descobrir coses. El sopar és auster però correcte. Em fico al llit pensant – encara- què redimoni faig jo ficada en una aventura com aquesta.

7 Comments:

Anonymous La brujilla azul said...

Oh, Montse, cuanto te agradezco que lo pongas ahí, siempre deseé leerte esa experiencia, ya te lo dije, intentaré leer en catalán, no creo que me sea difícil. Un beso y recuerda que te recuerdo y te sigo aunque hace mucho tiempo que no te dejo comentarios. Un abrazo de la brujilla

17 octubre, 2006  
Blogger jbauer said...

OH! Arare, gran terra aquesta, com diria el nostre poeta caminante no hay camino, se hace camino al andar.

17 octubre, 2006  
Blogger Arare_ said...

Gracias bruji,ya sé que nunca me abandonas, aunque pareces los Ojos del Guadiana. Rebienvenida, toma asiento y ve leyendo, espero que disfrutes de mi camino tanto como yo misma. UN beso.

17 octubre, 2006  
Blogger Arare_ said...

Jbauer, benvinguda!

exactamente, gran terra, aquesta, la de tots els que hi vivim!
Te aseguro que España es preciosa de abajo arriba y de arriba a abajo, de proa a popa y de popa a proa, de estribor a babor y de babor a estribor.

Y exactamente, pasito a pasito, se va haciendo camino. Espero que te guste mi camino. Ptnets

17 octubre, 2006  
Anonymous Raquel said...

Voy a tener el gusto de rememorar tu camino, ya lo leí en su momento, cuando nos lo mandabas trocito a trocit a los amigos, y a esa lista a la que perteneciste, estrella, creo que era, ¿no? ¿qué fue de aquel canal?

17 octubre, 2006  
Blogger Vert! said...

Yo, como Raquel, disfrutaré de nuevo con su lectura. Y me reire imaginandote en situaciones complicadillas, ya sea con tus pies o con tus retortijones. Esta vez, lo leeré en catalan.
Un beso.

Raquel, el grupo de Stella continua aunque más durmiente. Hace 10 años eramos unos bichos raros y viciosos. Hoy, ya no escandaliza a nadie. Saludos

17 octubre, 2006  
Blogger Arare_ said...

Raquel, Vert ya contestó por mi ;) me alegra volver a leerte, pero por dónde paras? (máname email, anda)

Gracias Vert. Continuará, pues, y espero que lo puedas leer todo en catalán (sin interrupciones) ;)

18 octubre, 2006  

Publicar un comentario

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home

Creative Commons License

Page copy protected against web site content infringement by Copyscape